Pensaments de Goethe
Traduïts per Joan Maragall
El dissabte 29 d’octubre vam fer una passejada amb algunes de les persones que havien recolzat econòmicament l’edició del llibre: Els valors culturals dels arbres mediterranis (www.verkami.com ) .
La passejada consistí en establir el lligam entre el bosc i la seva percepció per part dels poetes. El recorregut va anar des de l’abadia de sant Martí de Riells del Montseny fins al gorg negre de la riera de Riells. En el decurs de la passejada vam poder parlar de les característiques biològiques, silvícoles i culturals del vern, el castanyer, l’alzina, el faig i el xiprer.
 |
| Primera aturada de la passejada. Autora: Mercè Bruguera |
Tot seguit, reproduïm els textos que Jaume Calsapeu va recitar il•lustrant les meves explicacions sobre els diferents arbres i el coneixement del nostres poetes.
El pollancre és un arbre que s’estén per tot el sud d’Europa i que presenta moltes varietats. Són arbres que s’enlairen molt, poden arribar a superar els 20 m. Sempre el trobem al costat dels cursos d’aigua, l’identificareu per l’escorça grisenca i per tenir les fulles, caduques i petites amb un àpex prou llarg.
El pollancre era l’arbre del semidéu Hèrcules ja que quan va baixar als inferns a lluitar contra Cèrber el gos dels tres caps, va fer-se una corona amb branques de pollancre i va encendre un foc sagrat a l’Olimp amb la seva fusta per tal de donar gràcies a Zeus per haver-li permès tornar dels inferns. Sota els pollancres vam recordar les paraules d’Italo Calvino i de Guerau de Liost.
“Ja he dit que ens passàvem hores i hores, damunt dels arbres, i no pas per motius utilitaris com fan tants nens, que només s’hi enfilen per abastar fruita o nius d’ocell, sinó pel plaer de superar bonys difícils dels tronc i forcalls, i arribar tan amunt com fos possible, i trobar llocs bonics on aturar-nos a mirar el món de baix, a fer bromes i dir coses als qui passaven per sota.”
Italo Calvino, El baró rampant.
Preludi
Parla el poeta
Mirant el bosc amb persistència
m’esdevé el temps eternitat
i se’m transforma l’existència
en un llarg somni improvisat.
I tot jo quedo obsessionat:
el bosc se’m torna pròpia essència
i de mon jo la consciència
se fon dins l’ampla immensitat.
I veig els arbres per dins meu,
i les arrels veig dins la terra,
veig les entranyes de la serra,
veig els cimals sota la neu.
I al fons de tot m’hi veig a mi
guaitant dins meu el bosc lluir.
Guerau de Liost (1878-1933)
El vern és un arbre de ribera que s’estén per tota la mediterrània des de les muntanyes del litoral als torrents del Pirineu. Es caracteritza per tenir una escorça entre marronosa i grisenca, unes fulles d’un verd fosc i un limbe arrodonit i lleugerament dentat. Al costat dels verns en Jaume va llegir aquest poema de Celdoni Fonoll.
El vern
Salzes, pollancres, i freixes, i arç blanc,
amb tu conviuen en gerdes vernedes.
Plana i muntanya t’agraden, bell vern,
i ran de l’aigua sempre fas estada.
Celdoni Fonoll
L’alzina és l’arbre mediterrani per excel•lència, té les fulles perennes, lanceolades, amb l’anvers d’un verd fosc i el revers de color grisenc, el seu fruit és la gla.
 |
| L'arboç. Autor: Toni Matínez |
L’alzina era l’arbre de Júpiter i simbolitzava la fermesa i la fidelitat. Fins i tot les seves branques també eren utilitzades com a corona pels vencedors dels jocs de Nemeos que es van instituir per rememorar els dotze treballs d’Hèracles. Sota l’alzinar vam llegir el poema de Guerau de Liost. “L’alzina” i la predica als ocells de sant Francesc d’Assís.
L’alzina
Quan el bosc camina
cap a la vellura,
en venir l'hivern,
serves, tu, alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.
Tot forcats impliquen
barreges de liquen
i vesc de Nadal.
Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.
L'hivern és vingut:
plovisquegen glans
de la fortitud.
Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.
Guerau de Liost
“Vosaltres espereu-me ací, en el camí, i jo aniré a predicar a nos germans els ocells. I entrà en el camp i començà a predicar als ocells que eren a terra. I sobtadament els que eren al cim dels arbres vingueren prop d’ell; i tots plegats no es mogueren gens mentre sant Francesc els feia prèdica. I en acabat i tot no se n’anaven pas, fins que els dongué la seva benedicció”.
” Ocells, germans meus, molt obligats esteu envers Déu, el vostre creador, i sempre i en tot lloc l’heu d’alabar, perquè us ha donat el vestit doblat i triplicat,.., Altrament vosaltres mai no sembreu ni colliu; i Déu us manté i us dóna les fonts i els rius per a la vostra beguda, i muntanyes i valls per al vostre recer, i els arbres acimats perquè hi feu el niu. I, per tal com no sabeu de filar ni de cosir, us vesteix a vosaltres i als vostres fills; molta d’amor, doncs, us mena el Creador, amb tant de beneficis com us fa; guardeu-vos, per això, germans meus, del pecat de la ingratitud; al contrari, cerqueu sempre de lloar Déu”
El faig és un arbre atlàntic i pot esdevenir un arbre força alt i corpulent. Presenta un tronc ben recte, una escorça llisa i grisenca, les seves fulles són caduques, tendres, ovades, lleugerament dentades amb un marge estretament pilós. Els seus fruits s’anomenen fages. A l’aixopluc d’un monumental faig es van llegir: un poema de Guerau de Liost, un text de Joan Amades i un altre d’Eugeni d’Ors.
sant Francesc d'Assís
Avets i faigs
Gòtics semblant el faig, l’avet,
puja, segur, l’avet ombriu,
rígid de fulles, d’aire fred,
car és d’un gòtic primitiu.
Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d’un gòtic renadiu.
L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig
Són les agulles sobiranes
que, en les altures del Montseny,
del vent concerten les campanes.
Guerau de Liost
 |
| Jaume Calsapeu recitant uns versos. Autor: Toni Martínez |
Les fades o goges que són, segons Joan Amades, uns:
"[...] éssers fantàstics, impalpables, i invisibles, personificades sota la forma de dones de bellesa sens igual. Amagades de dia entre ombrívols llocs solitaris, gaudint de les delícies dels cants dels ocellets, o entre delitosos i falaguers entreteniments, sense ésser mai sorpreses per les atrevides mirades dels mortals. La llampant ombra de la seva encisadora boniquesa, de les riqueses dels seus vestits i la preciositat de les seves joies i les resplendors que desprenia l’ombra del seu cos, s’entreveien quan sortien a esbargir-se a la claror de la lluna i de les estrelles després d’haver assenyalat el gall la mitjanit, i només aleshores es manifestaven als vivents ja ballant i emmirallant-se sobre les plàcides aigües ja entonant encisadors càntics als esperits de la boscúria"
“Eren mil veus. Era un himne generós d’orgue magnífic.
Les aigües del Montseny prenen en descendint els camins més sobtats. Clars camins entre les pedres nues, o celats entre les tofes de les arbredes; camins de torrent, camins de xaragall, camins de gorja i de cascada. Les venes es destrien, serpegen, es separen, tornen a ajuntar-se, rompen o s’esmunyen, s’adormen o bullen i es precipiten furients. Les més variades caixes i conques fan a aquestes líquides cordes de ressonador o recullen el buf d’aquesta aspiració en tubs de planyívola o serena música, o triomfal. Ara llencen un mugit formidable, ara canten, ara parlen, ara parlotegen, ara ploren en lent degotall, ara, ascondides, eleven un tenuíssim sospir. Mil veus, mil veus i una sola”
Eurgeni d’Ors.
En darrer lloc, en Jaume va llegir l’adient poema: “Novembre” de Miquel Martí i Pol i tot seguit vam degustar per homenatjar la propera diada de Tots Sants uns panellets i una mica de vi dolç.
 |
| Panellets i vi dolç a punt de ser degustats al mig del bosc. Autora: Mercè Bruguera |
Novembre
Comença el mes de novembre,
castanya va, castanya ve,
i panellets també.
Un començament tan dolç
més d'una vegada enfita,
per això és molt prudent
menjar sense demesia,
perquè no queda gens bé
pecar de golafreria.
El mes comença amb Tots Sants,
després ve Santa Cecília,
patrona, com prou se sap,
del ritme i la melodia
que ens desvetllen els sentits
si més no per les musiques.
Novembre, mes de tardor,
que l'hivern ja ens anuncies,
els teus silencis són plens
d'una música molt fina
que ens ressona al fons del cor
com una cançó petita
i ens ajuda a fer-nos grans
sense gens de melangia.
S'acaba el mes de novembre,
castanya ve, castanya va,
que el torró ja vindrà.
Miquel Martí i Pol
El castanyer és un arbre caducifoli que viu a les zones temperades del planeta. Les seves fulles dels són simples, de forma ovalada, acabades en punta de llança i d'una longitud que va des dels 10 fins als 30 centímetres i una amplada de 4 a 10 cm. Les flors apareixen de finals de primavera a principis d'estiu. Es troben disposades en llargs aments que només porten flors masculines. Les flors femenines, que són les que evolucionen cap a un fruit, es troben en petits grups. El fruit, la castanya, és una càpsula espinosa en cúpula que fa entre 5 i 11 centímetres de diàmetre i conté de 2 a 7 castanyes. Les castanyes són molt apreciades per la gastronomia d'alguns països, tot i que sovint són considerades "menjar de pobre". La paraula Castanea prové d'una ciutat grega: Castanea . També es valora molt la fusta dels arbres, sobretot, la dels rebrots tendres.
L'única espècie que es troba de forma natural a les nostres contrades és el castanyer mediterrani, castanyer europeu o arbre de la castanya (Castanea sativa).
El nostre castanyer va ser portat pels Romans quan van conquerir la Península, de fet, els Romans portaven a cada lloc on conquerien l’Olivera, el Castanyer i la Vinya. Es creu que el Castanyer és autòcton del Mar Negre i de diverses zones de l'Àsia Menor però l'imperi Romà en va generalitzar el seu cultiu per tot Europa. A Catalunya, la màxima expansió del castanyer va ser al S. XIX.
La simbologia cristiana pren la castanya com a símbol de la castedat i del triomf de la virtut per sobre de les temptacions de la carn ja que les punxes de la seva clofolla són un element de protecció i defensa.
 |
| Tots els participants menys el fotògraf. Autor: Toni Martínez |
Al peu d’un centenari castanyer vam llegir aquest poema de Guerau de Liost
Al castanyer de les nou branques
Ets mil•lenari. Tens la soca plena i llisa.
Quatre homes no la poden, minúsculs, abraçar.
I ets canelobre de nou tanys qui es subtilitza
en nou blandons mirífics d’improvisat altar.
Oh els nou germans, esplèndids bessons, qui de la soca
ubèrrima s’exalten, apoteòsic chor!
l’espessa copa agiten quan l’aura freda els toca
com els blandons mirífics la flamarada d’or.
Als teus companys de prada qui, esgarbats, baumats,
t’admiren com prodigi d’aquella raça impura,
amb alta compassió te’ls guaites subjugats.
Per entre tes pomposes arrels l’aigua s’atura.
I al teu voltant la prada, com un sagrat jardí,
estén les seves vardes catifes de setí.
Guerau de Liost
Com que és un arbre que creix esvelt i alt ja que pot arribar als 20 m. sempre se li han atribuït importants valors espirituals. Podríem dir que és l’arbre que simbolitza, com cap altre, l’acolliment, el repòs i el benestar i, per aquests motius, cavalca entre el cel i la terra.
El xiprer és l’arbre de la vida espiritual, sempre verd i vigilant i, a més a més, la seva esveltesa el converteix en una escala cap a Déu. Seguint aquesta simbologia coneguda arreu s’ha plantat xipresos al costat de molts edificis religiosos.
Al costat del xipresos que hi ha a l’entrada de l’abadia de Sant Martí de Riells van llegir, per acabar la passejada, uns versos de Carles Salvador sobre el xiprer i un poema de Mn. Pere Ribot, insigne lluitador de la cultura catalana que va viure en aquesta abadia fins a la seva mort.
Xiprers
Aquells raspalls que hi ha dins del calvari
De punta al cel i esperen nuvolades
Són plens de goig davant la volta blava.
Ells van creixent ple gust d’ésser útils,
Per fer-se poc a poc menys manejables,
Per viure eternament en ampla vaga.
Només l’estel exorna els vèrtexs,
Només l’ocell fa niu en llurs brancatges.
(Ocell i estel – mon cor!- refils i brasa).
Carles Salvador
L'aire del Montseny
He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l'aigua, el prat,
l'aire, l'aire del Montseny.
Cada timba, cada greny,
misteri de soledat:
el parell, l'home, el ramat,
l'aire, l'aire del Montseny.
Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l'eternitat:
silenci, pau i combat,
l'aire, l'aire del Montseny
Mn. Pere Ribot
