Els arbres del canal d’Urgell

Aquests dies de Pasqua, amb la Mercè, la Núria i en Giovanni, vam fer, amb bicicleta, un sector del canal d’Urgell. Vam sortir de la vila d’Agramunt. Des d’aquest nucli el canal circula pel vessant més frescal de la vall del Sió. Per aquest motiu al costat del camí i del canal creixen, en grups aïllats, denses fileres de pollancres, d’albes, de freixes i d’acàcies. De tant en tant, també ens apareixen algunes alzines i roures. El camí també ens ofereix esplèndides panoràmiques sobre  la vall de Sió.

Cal tenir present que el canal d’Urgell és l’obra hidràulica més important de Catalunya que va permetre que un sector molt important de la Depressió Central Catalana deixes de ser un secà i es convertís en un terra molt fèrtil gràcies a l’aigua del canal d’Urgell així com dels canals auxiliars i sèquies.

Fileres de pollancres, freixes i alzines prop del canal d'Urgell a la vall de Sió

Fileres d'albes i freixes prop del canal d'Urgell al seu pas per la vall de Sió

Un cop el canal creua la suau serra d’Agramunt, s’endinsa a les planes d’Urgell i l’horitzó s’eixampla enormement. El canvi de vessant genera una menor presència d’arbres i un canvi d’espècies. En la solana només ens apareixen petits grups de plàtans, alzines i d’ailants (Ailanthus altissima) que és un arbre provinent d’Àsia i de creixement ràpid.

A l’arribar a la cruïlla amb Santa Maria de Montmagastrell vam deixar el canal per tornar per camins i carretera a Linyola on estàvem hostejats.

Grup d'ailants

Panoràmica de les planes d'Urgell

Les espècies vegetals en la celebració de divendres Sant.

Ahir vaig assistir a la celebració de Divendres Sant a la parròquia de Sant Gregori Taumaturg de Barcelona. Com totes les celebracions presidides per mossèn Joan Galtés són una barreja d’estètica i contenció. En aquesta entrada voldria comentar-vos les referències a plantes i arbres que apareixen en les lectures de Divendres Sant.



Comencem per la lectura del llibre d’Isaïes, en el qual s’utilitza una referència al rebrot d’un tany d’una soca:“El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot, com la soca tallada que reviu en una terra eixuta”. Tal com succeeix en els altres llibres de la Bíblia els arbres són utilitzats, en ocasions, com a exemples a seguir per les persones.


A la passió, segons l’evangeli de Sant Joan, es fa referència a l’hort, on entra Jesús amb els seus deixebles. L’hort que fa referència el text de Sant Joan era un hort l’oliveres que encara existeix. Cal recordar que l’olivera és emprada com a sinònim de fortalesa, de força i fins i tot de reialesa.


Quan Jesús és a la creu succeeix el següent: “Després d’això, Jesús, conscient que ja s’havia realitzat tot el que calia, perquè s’acabés de complir el que anunciava l’Escriptura digué: Tinc set. Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Llavors cobriren la punta d’un manat d’hisop amb una esponja xopa de vinagre i la hi acostaren als llavis. Jesús, després de prendre el vinagre, digué: Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i expirà”. En aquest text ens apareixen una referència vegetal: l’ hisop que és una planta medicinal de la família de les labiades.


Seguint amb el text de la passió, una altra situació on s’esmenten espècies vegetals, és el moment de preparar el cos de Jesús per ser enterrat: “Josep hi anà i tragué el cos de la creu. També hi anà Nicodem, aquell que temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà unes cent lliures d’espècies, barreja de mirra i àloes. Tots dos prengueren el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques, com és costum entre els jueus d’enterrar els difunts”. Jesús va ser amortallat amb un llençol juntament amb espècies vegetals que eren una barreja de mirra i àloes que eren pols i partícules sòlides que es devien col•locar allà on el cadàver havia de reposar. La mirra i l’àloe són dues espècies aromàtiques preuades que tenien la funció de minorar la fortor del cadàver i evitar la descomposició.


En darrer lloc, cal esmentar que quan la creu s’acosta a l’altar l’oficiant parla de venerar l’arbre de la Creu. Al llarg de l’època medieval l’arbre de la creu passa a anomenar-se Lignum vitae o arbre de la vida. El franciscà Bonaventura de Bagnoregio en el 1260 escriu que l’arbre de la vida ha de servir per explicar la vida de Jesucrist. Per aquest motiu l’arbre de la vida està subdividit en 12 capítols o fruits que corresponen a 12 branques de l’arbre on s’explica l’origen, la passió i la glorificació de Jesucrist. Per tant, els 12 fruits simbolitzen les virtuts del Salvador. Un magnífic exemple pictòric del que representa el Lignum vitae és el fresc anònim pintat entre el 1342 i el 1347 a la paret meridional del transsepte de la basílica de Bèrgam i que s’anomena: “Albero dell vita”.



L'arbre de la vida. Fresc de la basílica de Bergamo Alto

Els arbres de l’estany d’Ivars i Vila-Sana

Aquests dies de Pasqua he estat amb la meva dona i la Núria i en Giovanni, -bons amics de Mataró- a les terres del Pla d’Urgell. Ens hem allotjat a can Rotés que és un encantador hotel de Linyola on hem rebut un tracte exquisit. Un dels primers espais que hem visitat ha estat l’estany d’Ivars i Vila-sana. Es tracta d’un estany que va ser dessecat en la dècada dels cinquanta, és a dir, en ple franquisme i en contra de la voluntat dels habitants d’aquestes terres pels quals era un espai estimat i ple de referències culturals i d’activitats socials com: passejar amb barca, fer-hi curses de natació, cacera.. Certament, ara que s’ha recuperat l’estany, torna a ser un element identitari d’aquestes terres. Ho vam comprovar tot passejant per Linyola on  alguns dels seus amables vilatans el primer que ens van preguntar era si ja l' havíem visitat .

La recuperació de l’estany ha estat lenta ja que comença a principis de la dècada dels noranta, però no és fins al 2005 en que comencen les obres i, posteriorment, la inundació amb les aigües del canal d’Urgell que s’utilitzaven per regar els camps que van  crear-se al dessecar l’estany. 

L'estany d'Ivars i Vila-Sana

Com que es tracta d’una obra recent els arbres que podem observar són resultat de dues realitats. La primera és producte de la inundació de les terres que ha generat la mort d’alguns plàtans que encara es mantenen coberts d’aigua com a símbols d’un passat agrícola. La segona realitat és la plantació d’arbres situats, sobretot, al costat dels camins i dels aguaits. Es tracta d’arbres joves lligats a la proximitat de l’aigua com l’àlber, el pollancre, el tamariu, el freixe, el salze blanc i el vern. És plenament recomanable passejar tranquil·lament pels camins que envolten el nou estany i fixar-se tant en els arbres morts enmig de l’aigua com en els nous arbres plantats que ens parlen del passat i del present. Per poc que ens allunyem de la influència de l’aigua ens apareixen els arbres fruiters i en els marges agrícoles algunes alzines.

Plàtan mort en omplir-se el nou estany

Pollancres, freixes i salzes plantats al costat del camí que voreja l'estany

Freixes, tamarius i salzes plantats al costat d'un aguait

L’alzina còsmica de Guinovart

Aquests dies de primavera he tingut la sort de visitar l’Espai Guinovart a Agramunt. L’espai central de l’edifici alberga una composició feta per l’artista que es divideix en tres parts: el mural, la cabana i l’era. Aquesta composició està inspirada en l’estada del pintor ,  quan era petit,  a les terres d’Agramunt. En concret, l’artista va estar-s'hi en els anys 1937 i 1938, és a dir, en plena Guerra Civil. Quan es va produir el primer bombardeig, la família va haver de deixar la vila i traslladar-se al camp, on, segons explica el pintor: “varem viure molt plegats avi, mare, ties i germans en una cabana. Això obligava a mantenir una relació directa amb la naturalesa, com també amb els elements, coses, eines i animals”. 

En les tres composicions del pintor és molt present l’alzina ja que és l’arbre més abundant d’aquestes contrades. Al mural ens apareix l’alzina pintada amb els atributs de la nit: la lluna i l’òliba. A l’era, que és un cercle sobre el qual pengen desenes d’objectes, entre d’ells hi apareix la llenya d’alzina. Ara bé, és a la cabana, que és un espai dins l’espai, on trobem l’alzina còsmica. L’autor defineix aquest arbre com un suport sideral  central. Ara bé, és l’arbre còsmic, venerat des de fa mil·lennis per diferents civilitzacions. Es tracta d’un mite que ens explica que abans que l’espècie humana trepitgés la terra, hi havia un arbre gegant que s’alçava fins al cel, esdevenint un eix de l’univers i el pont entre els tres mons, és a dir, el món subterrani, la terra i el cel. L’alzina de Guinovart situada al mig de la cabana és l’eix al voltant del qual giren tots els paisatges i, tanmateix, sosté la volta celeste amb les diferents constel·lacions. Per tant, és una alzina còsmica que connecta la terra amb el cel.  

L'alzina del mural. Foto: Giovanni Leonardi

L'era, on ens apareixen nombrosos objectes relacionats amb la vida al món rural. Foto: Giovanni Leonardi

L'alzina còsmica ocpa l'eix central de la cabana i connecta la terra amb la volta celeste. Foto: Giovanni Leonardi

El teix

El teix (Taxus baccata) és un arbre que s’estén per Europa, el nordoest del continent africà, el nord d'Iran i el sudest asiàtic. El nom genèric Taxus, és romà i l’esmenten Plini i Virgili, tot i que derivat del mot grec "taxis" que vol dir fila, per la disposició de les seves fulles o de "toxicos" que significa verí. El nom específic baccata prové del llatí "bacca", baia, amb referència al tipus de fruit.

El teix té una fulla perenne i linear i és d’alçada mitjana ja que no sol passar dels 10 m, tot i que, en alguns casos pot arribar a atènyer fins uns 20 m. Té el tronc gruixut, d’escorça bruna i llisa, que es clivella i cau formant crostes. Capçada de forma piramidal, d’un verd trist i fosc, formada per branques molt obertes. És un arbre de creixement molt lent i se n’han trobat exemplars mil·lenaris. El Teix de Fortingall (www.forestry.gov.uk) és un vell teix que es troba en un pati al poble de Fortingall, a la regió de Perthshire, a Escòcia. Durant molt temps es va estimar que la seva edat havia d'estar entre els 2000 i els 5000 anys; investigacions recents tendeixen a situar-ho en el límit inferior, és a dir, entorn dels 2000 anys d'edat. Això seguiria convertint-ho en l'arbre més vell del que es té notícia a Europa. Malgrat la seva edat i els atacs soferts, el teix està aparentment en bon estat i podria tenir per davant diversos segles més de vida. Actualment es troba protegit per un clos no gaire alt, amb unes reixes, que no permet apropar-se però sí poder observar-lo i fotografiar-lo.

Teixos al monestir de Sant Benet del Bages

Les Inflorescències masculines, són molt petitones situades a les axil·les de les fulles. Les flors femenines solitàries les trobem a l’extrem d’un petit eix axil·lar revestit de bràctees, molt petites i poc visibles, amb aspecte de borrons escamosos, donen una sola llavor de color verdós bru, que es guarneix amb un embolcall carnós de color roig viu que actua d’element d’atracció dels ocells encarregats de dispersar les llavors. Floreix a finals d’hivern o al començament de la primavera i el fruit madura a final d’estiu o a la tardor del mateix any.

El teix viu en qualsevol tipus de sòl, encara que millor en els calcaris, però sempre en llocs fresquívols, humits i de sòl profund, normalment en barrancs i fondalades de muntanya. Resisteix bé el fred i requereix un cert grau mínim d’humitat en l’ambient i en el sòl.

El teixos es creu que eren arbres amb un valor místic i sagrat en cultes pagans precristians. En moltes ocasions, el teix apareix esmentat com l’arbre de la vida i de la mort. El fet de ser un arbre de llarga vida  i perenne li dóna un simbolisme positiu, motiu pel qual apareix sovint al costa de les esglésies, cementiris, etc. Moltes parròquies de l’Església Anglicana van celebrar l’any 2000 amb festes entorn dels teixos que havien provat que vivien des de l’època de Jesús.  El teix, també, era considerat un arbre nefast i inquietant ja es manté verd tot l’any, tal com si tingues un pacte amb el diable i, a més a més, les seves fulles i fruits són tòxiques. Per tot plegat, algunes tradicions medievals consideraven que aquest arbre estava associat amb la mort i l’altre món. Per tant, era plantat en els cementiris i la seva fusta era utilitzada per fabricar arcs i fletxes i els seus fruits tenien una utilitat verinosa i avortida.

Les fulles linears del teix

Les Magranes de l’edifici modernista de Caixa de Sabadell

El magraner és un arbre de fulla caduca que pot  arribar fins els 5 metres d'alçària i presenta una capçada força irregular.  Les flors, vermelles i molt boniques, apareixen solitàries entre els mesos de maig i agost. El fruit és la magrana que té de 5 a 9 cm. És un fruit comestible que quan és madur es clivella i s'obre de manera irregular. La part comestible són les llavors. El fruit té una envolta coriàcia que va des de colors grocs a vermells. 

El magraner és un dels arbres fruiters més antics. Els magraners eren molt comuns  prop dels masos i en els marges dels camins. De totes formes, Catalunya no és terra de magraners, les bones magranes sempre vénen del sud de la Península. No és estrany, doncs, que una ciutat important d’Andalusia porti de nom Granada en homenatge a aquest aliment que els àrabs conreaven amb mirament ja que per a ells era una fruita refinada.

Pel que fa a la simbologia del magraner, cal esmentar que la fruita és l’element que pren tot el simbolisme, tal com passa amb la major part dels arbres fruiters. La granada és el símbol de la maduresa i de la fertilitat. Segons la mitologia grega, en el seu temple d’Argos, la deesa Hera apareixia representada amb una granada a la ma. Ara bé, la mitologia grega estableix que l’origen d’aquest arbre és el següent: La mort de la mare de Side va generar, amb el pas del temps, un amor enfollit del pare cap a la seva filla. Fins que un dia, Side, fugi del seu pare i quan va arribar a la tomba de la seva mare va llevar-se la vida. Els Déus compadits per la dissort de Side, van fer brotar de la seva sang vessada un arbre que la recordaria eternament: el magraner.

Magranes en un capitell de la façana

A la Bíblia la magrana amb les seves llavors també és una fruita carregada de simbologia. Normalment és símbol de reialesa, esperança i vida futura, però també s’empra com a símbol de la resurrecció de Jesús o de la mateixa església ja que les llavors representen els creients que formen una sola església.

En els versos del Càntic dels càntics ens apareix un vers on ens s’utilitza el valor de la magrana com a fruita que satisfà al’assedegat espòs, quan l’esposa diu (Ct 8, 2):

“Quan et trobaria per fora, et podria besar

sense que ningú me’n fes retret.

Et conduiria i et faria entrar

a la casa de la meva mare, que em nodrí,

i jo et donaria a beure vi perfumat

i most de les meves magranes.”

Els jueus creuen que la magrana és un símbol de veritat , ja que afirmen que té 613 llavors, el mateix nombre de manaments de la Torà. 

A l’edifici modernista de Caixa de Sabadell projectat per Jeroni Martorell i construït entre el 1907 i el 1915 a la ciutat de Sabadell, ens apareixen les magranes en alguns capitells de la façana i en els mosaics que hi ha a la primera planta abans d’entrar a la sala noble. En tots dos casos la utilització de la magrana simbolitza la maduració i la fertilitat, per tal de fer entendre als possibles clients de principis de segle que Caixa de Sabadell era una institució madura i fèrtil  i, per tant, un lloc segur on deixar els estalvis.

Magranes en un dels mosaics de l'interior de l'edifici