Després d’uns quants anys sense anar-hi, he
tornat a la fageda d’en Jordà. Aquesta vegada, per tal de viure-la com un gran
premi, he fet el trajecte en bicicleta des de les Preses i després de passar
pel bosc de Tosca, la roureda monumental del Parc Nou d’Olot i els paratges de
la font Moixina.
Al cap de poc de pedalar per dins la fageda,
m’he aturat i m’he assegut a observar l’ondulant i regular bosc, on
contrastaven els tons marronosos de la fullaraca amb el verd trencadís de les
capçades dels arbres d’aquesta suau tardor. Davant d’aquest espectacle he
pensat que seria interessant escriure un breu text sobre els orígens de la
salvaguarda d’aquesta peculiar fageda.
El primer que cal tenir present és que
l’existència d’una fageda sobre un indret planer és un fet raríssim a Catalunya
ja que quasi tots els boscos que creixien en planes s’han convertit en camps de
conreus o espais urbanitzats. Per tant, cal preguntar-se: com és que la fageda
d’en Jordà s’ha salvat. La resposta, al meu entendre, cal cercar-la en la
geologia i en la poesia.
La fageda d’en Jordà s’ha desenvolupat sobre
la colada del volcà Croscat. La solidificació d’aquesta colada va generar un paisatge
ondulat, on s’alternen tossals i clots que feien difícil la serva conversió en
un espai conreable. Ara bé, les necessitats i la tossuderia de la pagesia d’aquestes
terres va convertir molts espais d’aquesta antiga colada en espais agrícoles.
En Josep Maria Mallarach[1]
argumenta que els versos del poeta Joan Maragall, que estiuejava a Olot, sobre
la fageda d’en Jordà van donar a conèixer aquest bosc al conjunt de la societat
catalana. El poeta vol comunicar al lector la seva experiència espiritual
resultat de passejar pel templa arbrat. Fixeu-vos en aquest fragment del poema:
El caminant, quan
entra en aquest lloc,
comença a
caminar-hi a poc a poc;
compta els seus
passos en la gran quietud:
S’atura, i no sent
res, i està perdut.
Li agafa un dolç
oblit de tot el món
en el silenci
d’aquell lloc profund,
i no pensa en
sortir, o hi pensa en va:
És pres de la
fageda d’en Jordà,
presoner del
silenci i la verdor.
Que interessants i
alliçonadores les paraules del poeta sobre el caminar pel bosc: cal fer-ho
tranquil·lament, aturar-se de tant en tant, oblidar-se d’on venim, gaudir del
silenci i un acaba sentint-se presoner de la natura.
El 1962 un grup d’admiradors del poeta va
col·locar un monòlit de basalt en un dels accessos a la fageda amb la
inscripció: “Sagrat a la memòria de Joan Margall”
Malgrat el valor ambiental, cultural i
espiritual de la fageda, aquesta era un bosc de propietat privada subjecta a
fer-ne aprofitaments forestals. A mitjans de gener de 1980 encara van talar-se
centenars de faigs que no es van poder retirar del bosc per una nevada. Aquest
fet va ser denunciat pels amants d’aquest bosc i la campanya per la salvaguarda
de la fageda va acabar generant la
compra de bona part de la finca per part de la Diputació de Girona. Finalment
el 1982, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei que declara la fageda
reserva integral parcial dins del Paratge Nacional d’Interès Natural de la Zona
Volcànica de la Garrotxa. Aquesta figura legal va ser l’embrió de l’actual Parc
Natural.
[1] Mallarach,J.M.
et al (2012): El patrimonio inmaterial:valores culturales y espirituales.
Manual para su incorporación en las áreas protegidas. Ed. Fundación Fernando
gonzélez Bernaldez. Madrid. Pàg.20.
