El Maresme s’omple de colors. El que hi ha darrera la bellesa.

Aquests dies de febrer en travessar la comarca del Maresme des de Palafolls fins a Mataró, he vist els vessants solells del Montnegre i el Corredor tacats de “banderes blanques”, tal com anomenaven  els poetes Maragall i Punsola als ametllers i dels grocs de les mimoses. D’altra part, el dimarts passat, com molts altres dies, vaig anar a caminar amb el meu amic Jaume pels voltants de Mataró. Normalment fem el mateix recorregut. Sortim de la plaça del forn del vidre, al centre de la ciutat, i ens enfilem fins l’ermita de Sant Martí de Mata. El camí de tornada el fem per les Cinc Sènies. Aquesta setmana els blancs del ametllers i els grocs de les mimoses eren molt presents en els marges, en ocasions, entapissant algun camí. La veritat és que aquesta estesa de colors era una veritable festa enmig dels verds de les alzines i els pins.

Els blancs i els grocs dels ametllers i les mimoses als camps dels voltants de Mataró

Producte d’aquests recorreguts em vénen a la ment dues reflexions. La primera és la importància que està prenent l’estètica en la nostra societat. Per evidenciar-ho us reprodueixo dos fragments de dos articles periodístics que parlen de l’ametller i la mimosa. La periodista Tatiana Sisquella escrivia a la seva columna del diari “Ara”: “L’ametller té una funció molt més important que la de donar fruit. Aquest arbre, pausat, serè i aparentment aliè a tot el que passa al seu voltant, ens recorda que malgrat tot, sempre hi ha coses bones per venir” El segon text és de l’escriptor Antoni Puigverd i prové d ela revista “Presència”:” La mimosa és, d’altra banda, la primera planta sinestèsia de l’any: quan la contemples, encara que sigui de lluny o a través d’un vidre, n’imagines l’olor; i quan en captes l’olor que t’arriba d’un ram de mimoses que no veus, automàticament n’imagines el groc agudíssim i rialler. És una adolescent que crida i s’emborratxa mentre els adults intenten dormir. Trenca la nit de l’hivern i enlluerna amb els seus collarets de quincalla”.

Las segona reflexió és que darrera la bellesa hi ha, a vegades, realitat amagades. En el cas de l’ametller , cal no oblidar que la seva plantació la dur a terme la pagesia i no per gaudir de la floració sinó per recollir els seus fruits. En el cas de la mimosa (Acacia dealtaba) que és un arbre provinent d’altres terres i utilitzat per la jardineria, cal tenir present que és una gran espècie colonitzadora. El resultat és que el DAISIE (Delivering Alien Invasive Species Inventories for Europe) la considera entre les 100 espècies invasores més importants d’Europa i esmenta que està generant greus problemes a Portugal i Turquia (www.europe-aliens.org).

El camí que porta a Sant Martí de Mata

Il Sacro Bosco de Bomarzo

Al peu del poble de Bomarzo, a la regió italiana de la Umbria, hi ha l’imponent palau dels Orsini. Tant  el poble com el palau se situen per damunt del Sacro Bosco di Bomarzo, -el qual és un bosc ple d’escultures que va sorgir de la febril fantasia del príncep Vicino Orsini (1523-1585).-  Es tracta d’una reflexió sobre el destí de l 'ésser humà i del seu lloc dins de l’Univers. Per tant, a diferència dels jardins renaixentistes, el bosc de Bomarzo té un rerefons literari i filosòfic notable. Una de les obres que clarament va influenciar a Vicino Orsini va ser el “Hypnerotamaquia Poliphili” (1499), obra coneguda com "El somni de Polifil", el qual és un recorregut oníric a la recerca del saber. Polifil pateix l’angoixa i el caos de la selva fosca (el bosc) i després de vèncer nombrosos perills aconsegueix la sabiduria.

La barreja d’escultures i vegetació provoca un seguit d’emocions al visitant, però per sobre de tot el bosc de Bomarzo està pensat com un itinerari espiritual cap al coneixement personal on cada escultura té el seu simbolisme. Per exemple a l’entrar al bosc trobem un rierol i un pont que és l’inici de l’itinerari. Creuar el riu és la superació d’un obstacle que separa dos àmbits, dos mons o dos estats: el conscient i l’inconscient. Per tant, el pont ens permet entrar en el domini encantat del bosc on comença el camí cap a una nova forma d’existència. Una de les primeres escultures que trobem és la d’un gegant que està esquarterant una persona. Aquest conjunt escultòric simbolitza la necessitat del neòfit de ser desmembrat del seu passat per tal de poder renovar-se i renéixer. El coneixement de la natura és el primer graó del coneixement i de l’alquímia. La vida és plena de fets oposats: dia i nit, naixement i mort... Per tant, la tensió entre dos cossos també simbolitza la força entre dos pols oposats i, per tant,  el camí de la creació. 

Tot el bosc és ple d’escultures que van simbolitzant diferents etapes d’aquest camí. Un darrer exemple és l’Orc, que és el deu de les riqueses del món subterrani i també l’entrada a la mansió dels morts. A través de la seva boca oberta accedim a l’interior de la terra. En conclusió, es tracte d’un recorregut on cada escultura té la seva simbologia i on el camí físic està pensat com un recorregut espiritual.

El gegant ens trenca per tal de començar nets el nostre camí. Foto: Gianni Tabachi

La torre inclinada ens fa reflexionar envers el fet que la major fortalesa també té febleses. Foto: Gianni Tabachi

La festa de l’ametller florit del 2011

Avui, 13 de febrer de 2011, com tots els segons diumenges de febrer des de 1924, davant de la tomba del poeta Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi s’ha celebrat la festa de l’ametller florit. Ha estat la primera vegada que hi he assistit, acompanyat de la meva dona, a aquest acte. Es tracta d’una celebració senzilla i emotiva en la qual les persones recorden el poeta recitant els seus versos. Aquest any, a més més, hem gaudit d’unes poemes musicats que han cantat la “Coral Albada” acompanyats pel quartet de corda “Inhabitual”.

La tomba del poeta Joan Maragall amb les branques de l'ametller florit

Un moment especial ha estat quan, en el decurs del recitat del poema “L’ametller” que tenia lloc al costat mateix de l’ametller, que estava  traient les primeres flors,  plantat en una de les cantonades de la tomba del poeta;  he pensat que l’ametller plantat estava al servei del poeta al comunicar els tres mons. M’explicaré. L’arbre amb les seves arrels subterrànies s’endinsa en el subsòl on reposen les despulles del poeta i, posteriorment, el seu tronc  emergeix sobre el terra on  tots escoltàvem els poemes de Joan Maragall i, finalment, la capçada i, sobretot, les seves flors ens feien mirar cap al cel on hi ha l’anima de l’escriptor. En conseqüència, l’ametller esdevenia el pal de paller que comunicava els tres mons i ens feia guaitar cap al cel tot gaudint dels versos del poeta.

Lectura de poemes

L'ametller florit i uns xipresos del cementiri de Sant Gervasi

Hofgarten, el jardí imperial d’Innsbruck a l’hivern

La ciutat austríaca d’Innsbruck es troba rodejada d’impressionants muntanyes alpines. Per aquest motiu s’anomena: la capital dels Alps, encara que, pròpiament, només és la capital del Tirol. En aquesta ciutat la família imperial austríaca va fer-se construir un palau (Holburg)i al seu costat un jardí (Hofgarten).

Aquest jardí imperial que va ser creat el segle XVI sota l’arxiduc Ferran II, després va ser remodelat, en estil barroc, per l’emperatriu Maria Teresa i, finalment, al llarg de la primera meitat del segle XIX va convertir-se en un jardí paisatgístic. L’any 2000 va ser declarat monument històric. El jardí té unes 10 hectàrees amb diferents camins pel seu interior (Fotografia 1) i un ample passeig que fa de transició amb el carrer (Fotografia 2). 

 

Fotografia 1

 

Fotografia 2

A l’hivern els arbres prenen tot el protagonisme del jardí. Passejar a cinc sota zero sota i contemplar els espectaculars troncs i capçades que s’aixequen sobre el terra nevat és un espectacle únic que cal experimentar. Hi ha centenars d’arbres i el jardí a l’hivern es pot dir que és un veritable arborètum. Podem observar molts arbres de les muntanyes alpines com la pícea (Picea abies) (Fotografia 3), el làrix (Larix decidua) (Fotografia 4) o la pinassa austríaca (Pinus nigra subsp. Nigra) (Fotografia 5) o el faig (Fagus sylvatica) (Fotografia 6). També creixen espècies pròpies dels parcs com els plàtans (Fotografia 7) i d’altres contrades, així com arbres que prenen formes molt curioses (Fotografia 8) .

Fotografia 3 Picea abies

Fotografia 4. Larix decidua al centre de la imatge

Fotografia 5 Pinus nigra subsp. nigra

Fotografia 6 Faig que hi ha al davant del parc

Fotografia 7. Dos espectaculars plàtans

Fotografia 8. Un curiós arbre amb les primeres llums d'un matí hivernal

L’Institut de Recerca sobre l’Ordenació Forestal a nivell italià està a Trento

A l’antiga residencia estival del bisbe de Trento hi ha l’actual: “Unità di ricerca per il monotoraggio e la pianificazione forestale” que abans s’anomenava ISAFA i que està dins del “Consiglio per la ricerca e la sperimentazione in Agricultura”. En concret se situa a Villazzano dins del terme municipal de Trento (Regió autònoma del Trentino-Alto Adige). 

 http://mpf.entecra.it


Es tracta d’un palauet rodejat d’arbres i jardins (Fotografia 1 i 2) on vaig tenir la sort de fer-hi una estada de recerca fa uns anys. 

 

Fotografia 1. L'institut de recerca forestal de Trento

Fotografia 2. Els entorns de l'Institut

Els principals eixos de recerca d’aquest centre són els següents:

• ·        Establir la metodologia i treballar les dades les inventaris forestals nacionals.

• ·        Crear eines metodològiques per l’ordenació forestal, com el: “progetto bosco”

• ·        Reflexionar sobre les relacions entre el turisme i el bosc.

L’exterior d’aquest centre de recerca està molt ben cuidat i ens apareixen arbres fruiters, algun faig, coníferes i un ginko (Fotografies 3,4 i 5). De tant en tant, aquest espai acull alguna manifestació artística que vol relacionar els arbres amb l’art (Fotografies 6 i 7).

Fotografia 3. Faig situat en el jardí de l'Institut. Autora: Nunzia Turra

Fotografia 4. Pomera del jardí de l'Institut. Autora: Nunzia Turra

Fotografia 5. Ginko del jardi de l'Institut. Autora: Nunzia Turra

Fotografia 6. Festa en els jardins de l'Institut on  alguns artistes treballen una soca.

Fotografia 7. Obra d'art sobre fusta situada en els jardins de l'Institut

Arbres i cançons II Roger Mas. Trobador forestal

Quan el cantant Roger Mas va presentar el seu darrer treball: “A la casa d’enlloc” (2010) el van entrevistar a “El Periódico” i el van qualificar de trobador forestal. Segurament, el fet de viure a Solsona,  que les seves lletres estan plenes de referències al bosc amb un lèxic molt ric i que alguns vídeos segueixin camins forestals, va portar  l’entrevistador a qualificar-lo així. També cal esmentar que l’any passat, el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya va editar un llibre titulat:Silvae Cataloniae interioris que és un recull de fotografies de Carles Santacana a l’entorn de boscos i natura amb textos de Roger Mas. A tall d’exemple, us reproduïm alguns d’aquests breus textos:

Hem trobat terra, roure i alzines.

Hem trobat sang.

Tot és clar un instant de cada tres,

els arbres se’ls empassa el bosc i els mastega molta estona.

Travessar el riu, el bosc fosc.

Tenir por, sí, deixar-nos-la sentit. Paüra.

Si hi ha algun treball que vulgui endinsar-se en les forces del bosc, aquest és: “Les cançons tel·lúriques” disc on el qual la música ens transporta a l’interior de la foresta i les lletres de Verdaguer ens fan transitar entre el cel i la Terra. Us recomano llegir el poema: “Caminant” mentre mireu el seu vídeo.

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s'enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d'una riba a l'altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l'altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca'm tot de seguida;
lo desterro se'm fa llarg,
cuita a dur-me a l'altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m'afadiga.

El “Palo borracho” de Mataró és mort i caldrà plantar-ne un nou exemplar

L’Amèlia, una bona amiga de Mataró, m’escriu per dir-me que el “Palo borratxo” és tècnicament mort.  Es tracta d'un l'arbre del "chaco" sudamericà plantat en una rotonda de l'entrada de Mataró i del qual vam parlar el 18 de gener d'enguany.

També m’adjunta una informació de la revista Capgros (www.capgros.com) on s’explica que en els darrers mesos els tècnics de manteniment de l’Ajuntament de Mataró i de la Jardineria Sala Dalmau han comprovat l’estat de l’arrelament de l’arbre i han confirmat que l’arbre està tècnicament mort, per la qual cosa s’haurà de substituir per un nou exemplar de la mateixa espècie. La substitució de l’arbre no tindrà cap cost perquè forma part de la garantia “al 100%” de l’empresa que ha plantat l’arbre. També s’esmenta que  l’arbre no ve de l’Argentina sinó que forma part del catàleg del viver.