El càntic del germà sol o de les criatures i Verdaguer

 Producte de la seva estada per les terres d’Orient Sant Francesc va contreure una greu infecció als ulls.-que afecta amb més virulència a les persones anèmiques i  desnutrides .- com era el cas del sant. El resultat d’aquest virus és que genera un tel que dificulta la visió. El biògraf Tomàs Gálvez ens explica que a la tornada a la Porciúncula van preparar-li una cel·la fosca per alleugerir-li el dolor. El tragí de frares per aquest espai va aconsellar traslladar-lo al monestir de sant Damià. Cal tenir present que el sant també patia de dolors a l’estómac i al fetge producte de la seva desnutrició i d’haver patit les febres de la malària. Sant Francesc va estar-se alguns mesos a les fosques a sant Damià i amb forts dolors als ulls i altres parts del cos. Enmig d’aquesta situació, un bon dia el es va concentrar i va recitar el càntic de les criatures o del germà sol.

Ell mateix, deia, que cada matí amb la sortida del sol, totes les persones hem de lloar a Déu davant de l’enorme espectacle de la Natura i comprendre la joia que és la viure enmig de la naturalesa. Per tant, neix un llenguatge, un cant, una celebració, un respecte i una estima.

El sant canta a la Natura i a tots els seus éssers perquè la viu amb harmonia còsmica. Tomàs de Celano, escriu d’ell:

“Seria molt llarg, gairebé impossible, recollir i descriure tot el que el gloriós pare Francesc féu i ensenyà en vida entre nosaltres. Com descriure el seu inefable amor per les creatures de Déu i amb quina dolçor contemplava en elles la saviesa, la potència i la bondat del Creador ? per aquesta raó, quan mirava el sol, la lluna, les estrelles i tot el firmament, el seu ànim s’inundava de goig”

D’aquesta concepció neix el seu càntic de les criatures o càntic del germà Sol, del qual us reproduïm un fragment.

Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.

Aquest text és l’expressió sublim i poètica, pensat per ésser cantat o declamat, de l’amor i el respecte a la Natura. La seva atenció passa del astres del cel a la terra. Ara bé, no es tracta només d’una lloança als astres i a tots els éssers vius, sinó que dota a tots ells d’un vincle fraternal. Molts estudiosos d’aquest text han subratllat la importància, el valor i el significat els adjectius que utilitza sant Francesc per parlar del astres, els element de la terra i els éssers vius. Fixem-nos en l’adjectivització de l’aigua:

Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.

Que l’aigua sigui útil és evident, que sigui preciosa és resultat de l’acte de meravellar-se, que sigui casta o sigui neta i per tant no contaminada resta clar que també és un valor preuat, però que sigui humil, quan el nostre planeta està ocupat majoritàriament per aigua fins al punt de donar-li, més recentment, nom; pot semblar una contradicció davant de la seva grandesa real. En canvi, per Francesc, que era un gran observador i caminador va concloure que  com l’aigua descendeix des dels cims més alts fins als llacs o mars, aquest és un clar acte d’humilitat i, per tant mereix l’adjectiu esmentat.

Verdaguer conclou el seu conjunt de poesies franciscanes amb un poema titulat: Himne, en el qual es reafirma el sentit providencial de l’aparició de Francesc, el seu amor vers el creador i la perfecta comunió amb la Natura, tal com es posa de manifest en el seu fragment que us reprodueixo, que és una clara síntesi de la simplicitat franciscana i de l’harmonia que Francesc d’Assís havia entaular amb tots els éssers.

Un gran concert per vós és la natura,

d’on tots les sers fan una dolça veu;

feu un germà de cada criatura

amb l’univers per beneir Déu.

Aquesta relació fraternal entre els éssers vius i el creador és present en altres poemes de Verdaguer. Per exemple: Lo lliri de sant Antoni, on les plantes i Déu conversen amigablement:

Quan les primeres plantes s’adonaren

de llurs gentils poncelles,

així a Déu parlaren:

-Senyor, quan florirem?-

i eixa resposta matinal copsaren:

-Nadala, tu esbadella’t a Betlem,

quan l’establia s’obre,

i enjoiaràs aquell bressol tan pobre.

Viola, tu, quan la quaresma ofusca

los alegres colors de la capella,

te posaràs la barretina musca;

i tu, gentil rosella,

te posaràs, per Pasqua, la vermella

Vosaltres, gentils roses,

d’una ullada de sol filles hermoses,

per lo mes de Maria,

com rosari de verges amoroses,

engarlandau la dolça Mare mia.

D’angèlica puresa testimoni,

tu, lliri blanc, espera Sant Antoni,

com ceptre d’innocència,

per florir en sa mà i ma presència.-

Els xipresos de l’ermita Sant Joan del Codolar

El camí de l’ermita de sant Joan del Codolar neix a Cornudella del Montsant. En concret, el trobareu a la sortida del poble clarament indicat. Es tracta d’uns quatre quilometres d’ascensió suau que us permetran admirar, tranquil·lament, la majestuositat de la serra del Montsant. 

A uns centenars de metres abans d’arribar a l’ermita, ja podreu observar els primers xipresos situats a prop del camí. Un cop enfileu el camí d’entrada a l’ermita us trobareu dues fileres més d’aquests esvelts arbres que us donen la benvinguda i si continueu vorejant l’edifici contigu a l’ermita gaudireu de l’exemplar més espectacular.

Segons Maria Montserrat Domingo, ermitana de sant Joan del Codolar des de fa més de trenta anys a qui vaig tenir la fortuna d’entrevistar el 2013 en motiu de la redacció del llibre: “Natura i espiritualitat a Catalunya”[1] m'explicà dels arbres que des de fa dècades són companys seus:

“Diuen que hi ha xipresos que tenen més de cinc-cents anys. Els de davant de casa, un senyor que es va morir amb més de cent anys deia que sempre els havia vist iguals. Jo els anomeno “els vigilants”. Tinc alguna poesia en la qual em refereixo a ells com els meus vigilants. En un altre vers parlo, de com els xipresos, miren enlaire i no veuen res. Aquests arbres són molt curiosos ja que tenen molt tronc”

També crec interessant reproduir la resposta a aquesta pregunta: Estableixes algun vincle especial amb els arbres com, parlar amb ells ?

“A vegades m’abraço amb ells ja que jo soc de poc parlar i més d’observar. A la nit quan hi ha lluna plena és un plaer sortir i veure’ls. El primer Nadal que vaig passar a sant Joan del Codolar no tenia pessebre i el mossèn va dir-me: fes tu de Mare de Déu i jo vaig pensar: els xipresos seran sant Josep.  Quan neva és tot un espectacle ja que el xiprer es va omplint de neu”

El xiprer, com un dels integrants més característic del paisatge mediterrani, pot arribar a esdevenir, en algunes contrades, un símbol d’identitat del paisatge. Sobre aquest tema, són molt interessants les paraules de l’escriptor Santiago Rusiñol en un article anomenat “La guerra dels xiprers” on us adonareu dels valors d’aquest arbre dins el paisatge pel literat:

“Aquest bell arbre conscient, que és escultura i arquitectura, que sap lo que es fa i del modo que creix, que necessita per arrelar-se el prestigi i la noblesa de moltes generacions; que dóna silueta al paisatge i sobirania als jardins, que és campanar dels arbres i la majestat de la plana; aquest arbre que sols s’aixeca en la calma i la solitud”

“Són campanars de vellut fosc, són fantasmes immensos del jardí, són obeliscos de verdor, són monstres de simetria, de proporció i d’ampla bellesa... els troncs pugen llisos com columnes, i els capitells són la verdor que puja pariona als núvols, sense un dubte i sense una arruga; són arbres de voluntat, d’energia i consciència”

De ben segur que aquests textos us ajudaran a viure i sentir la força d’aquest esvelts arbres que embelleixen el camí i el paisatge del Montsant i, per damunt de tot, us faran enlairar la mirada. Cal tenir present que si us acosteu al Montsant sens dubte gaudireu de la seva magnificència i, més enllà de creences o devocions, percebreu la potència de la seva essència lligada des d’antic a tot allò que és espiritual. La natura, i especialment els arbres monumentals i els paisatges de muntanya, viscuts en primera persona, us amplien les percepcions i us conviden a parar atenció als pensaments mentre una combinació de silenci i d’esforç us acomboia.

---

[1] Gordi, Josep (2013) Natura i espiritualitat a Catalunya. Deu converses, deu passejades i deu consells per viure la natura amb plenitud, Documenta Universitària, Girona.

Sant Francesc, Jacint Verdaguer i els ocells. A càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

Sant Francesc d'Assís és una de les figures més emotives del cristianisme per molts i diversos aspectes, destaquem-ne alguns . Va promoure la pobresa en tots els àmbits de la vida, l'estima al proïsme i, per extensió, a tot el creat fent un especial incís en els animalons . També és un personatge de gran riquesa humana, que el fa respectat per creients i no creients en el decurs de la història i que despertà i desperta des de l’antigor fins els nostres dies  l'interès de col·lectius ben diversos: citem els poetes que el viuen com una font d’inspiració inesgotable, també els ecologistes que en destaquen el seu amor i defensa de la natura i els forestals dels quals n’és el patró.

Tant les seves biografies com Les Floretes o altres fonts biogràfiques són plenes de colpidors relats de perfecta comunió entre els éssers vius i el sant. Les Floretes, que s'han traduït a totes les llengües del món- a Catalunya, per exemple, tenim una esplèndida traducció de 1909 de Josep Carner - tenen un missatge directe, senzill i ingenu però molt directe i potent. Són considerades el testament espiritual del franciscanisme.

Un dels episodis que més bé expliquen l’estreta comunió del sant amb les espècies de la natura és la coneguda predicació als ocells, –segurament les pintures del Giotto a la basílica de sant Francesc d’Assís hi han ajudat en gran mesura- el qual també es un entranyable episodi de la bellesa, embolcallada de senzillesa del franciscanisme primigeni. Llegim-ne un fragment:

“Espereu-me aquí al camí, que jo aniré a predicar als meus germans, els ocells.

Entra al camp i començà a predicar als que hi havia a terra. Tot d’una,  els que eren a les branques dels arbres, van volar cap a d’ell i es posaren al seu costat sense moure’s gens fins que sant Francesc hagué acabat de predicar;  i no se n’anaren,  fins que els hagué donat la benedicció”.

La substància de la prèdica de sant Francesc fou aquesta:

”Ocells, germans meus, molt obligats esteu molt obligats envers el vostre Creador. Sempre i en tot lloc heu de lloar-lo, perquè us ha donat la llibertat de volar pertot arreu i un  vestit doblat i triplicat [...] i a més d’això, vosaltres mai no sembreu ni colliu,  i Déu us nodreix i us dóna els rius i les fonts i els rius per a  beure, i les muntanyes i les valls per al vostre recer, i els arbres de gran alcària perquè hi feu el niu. I, com que no sabeu filar ni cosir, Déu us vesteix a vosaltres i els vostres fillets. Molt us estima, doncs, us el vostre Creador, ja que us dóna tants beneficis. Per això,  guardeu-vos,  germans meus, del pecat de la ingratitud i apliqueu-vos sempre de lloar Déu[1]”.

De ben segur que Verdaguer va escoltar, quan era petit i de la veu de la seva mare històries de la vida del sant i com que vivia en un medi rural, la predicació als ocells el va colpir. Ara bé, el 1882, quan escriu el poema,  “Sant Francesc predicant als aucells”  ja té 37 anys. Per a ell, sant Francesc és un àngel fora del seu hàbitat natural que és el cel i, com tots els místics, sent enyorança celestial, com ell mateix. La vida en comunió amb la natura que portà el sant,  ell la recrea: el fa parlar amb els rius i les flors, abraçar-se als arbres, tal i com fa Verdaguer en altres poemes. La màxima expressió d’aquesta comunió ens apareix quan Verdaguer situa alguns dels ocells damunt dels genolls i l’espatlla del sant. Vegem-ne aquest bell fragment:

Va l'Apòstol de l'amor
per una selva d'Itàlia:
l'amor que sent per Jesús
ja no cap dins la seva ànima.

Ne parla als rius i a les flors,
i pins i roures abraça.
És desterrat serafí
que del cel sent enyorança.

D'alegria tot cantant
los aucellets l'acompanyen;
los que trastegen pel bosc
voleien de branca en branca;
los que volen per lo cel
paren atents la volada.

Francesc los vol predicar,
sota un roure s'aturava.
Sobre l'herba es posen uns,
los altres sobre les mates,
los més estimats de tots
damunt sos genolls i espatlla;
cada bri d'herba en porta un,
cada arbre una nuvolada.

-Germans aucellets -los diu-,

lo Criador, quant vos ama!

Sense sembrar ni segar

teniu sempre en vostra taula

la llavor d’herbeta humil,

de la font la gota d’aigua,

si en lo calze d’una flor

no voleu beure rosada.

Com no fileu ni cosiu,

Déu vos vesteix i vos calça;

vostre vestit i calçat

valen més que d’or i plata.

Vos dóna per llit un brot,

Una fulla per teulada,

gentils boscúries per niu,

lo cel i terra per gàbia.

Aucellets, los meus germans,

Lo Criador quant vos ama !

Ameu-lo, vosaltres, bé,

que amor amb amor se paga;

canteu-li a entrada de fosc,

canteu-li a l’hora de l’alba

d’amor la dolça cançó

que els homes han oblidada!-

En comparar ambdós textos, podem constatar que mossèn Cinto, en prendre com a pretext les paraules de l’anònim que recollí l’experiència del sant d’Assís, va molt més enllà . Amb l’exquisidesa de la seva bella lírica, fa que l’anècdota s’envoli, prengui aires seràfics, intensos, divins. Podríem equiparar el text de l’anònim a un treball artesanal impecable,  mentre que, l’immens poeta que fou Verdaguer, crea un brodat exquisit de perfecció inabastable per a la majoria de dels poetes que li foren contemporanis i més enllà i tot.

Aquesta bella filigrana, que ens fa gairebé acaronar els tendres i vellutats ocellets en el moment del seu íntim diàleg amb Francesc, – podríem dir que qui dialoga ja és el mateix  Verdaguer,  en perfecta simbiosi amb el sant d’Assís - curulla de sentiments i sensibilitat, servida amb uns versos que tot recreant el metre  popular – són heptasíl·labs- adquireixen una musicalitat i lleugeresa inoblidables, equiparables a la musicalitat, lleugeresa i bellesa d’aquests petits companys que ens alegren la vida gairebé sense adonar-nos-en, però que hi són per a quan els vulguem mirar, gaudir, sentir i viure íntimament, tal i com podem fer amb els meravellosos versos del nostre insigne poeta.

---

[1] Anònim (1997) Floretes de sant Francesc d’Assís, versió i notes de Francesc Gamissans, Ed. La Formiga d’Or, Barcelona. Pàg 59-60.