Sant Francesc, Jacint Verdaguer i la natura (1)

Rellegint sant Francesc i Jacint Verdaguer, pensava que si bé entre les vides i les obres del Sant d’Assís (1182-1226) i mossèn Cinto (1845-1902) podríem , en un estudi minuciós i acurat, establir-hi notabilíssimes divergències, em venia de gust buscar i establir alguns dels elements que compartiren aquestes dues personalitats tan singulars i úniques.

Són moltes les diferències, òbviament;  ja no diguem que van viure moments històrics molt allunyats i  en uns  territoris, encara que mediterranis, prou singulars cadascun d’ells. Però, sobretot, van deixar una obra escrita summament desigual. Sant Francesc va escriure molt poc i el que ha passat a la posteritat, primer, a partir de la tradició oral i després a partir dels seus biògrafs, és la seva vida. En canvi, Verdaguer, ens ha deixat milers de versos i centenars d’excel·lents pàgines de prosa.

També cal ressenyar que mentre Sant Francesc naixia  a la ciutat d’Assisi en una família de mercaders, fet que li va permetre gaudir d’una acurada educació que el va portar a ser coneixedor de nombroses llengües, llatí inclòs,  Verdaguer va néixer a Folgueroles, en una humil casa de camperols, on el pare,  picapedrer de professió, havia de compaginar aquesta activitat amb el treball en un hort per poder alimentar la seva família. Que fos així, va determinar l’aprenentatge del jove poeta encaminat en una via unidireccional: ser capellà, tal i com era comú en els fills segons de les famílies més humils. Cap altra possibilitat no podia esser contemplada.

En canvi, compartiren una fe immarcescible, una visió apassionada de la natura -en totes les seves manifestacions- darrera de  les quals sempre hi trobaven la mà del creador, i, també,  la voluntat de peregrinar i conèixer noves contrades per comprendre el món i acostar-se, tant com fos possible, a la comunió amb el seu Déu venerant, òbviament, els llocs sants. 

Un dels biògrafs de Verdaguer, Sebastià Juan Arbó[1] ens en diu que era una persona capaç de copsar: “ la gràcia de l’oreneta en el seu vol, la bellesa del gessamí o la flor de la xicoira, el despertar del bes l’alba..”

Un altre fet destacable fou que Sant Francesc havia estat, per al nostre mossèn,  un dels seus sants predilectes -la seva mare, que va tenir una gran influència vers ell, li llegia vides de sants, entre d’elles la del d’Assís-.  El Verdaguer nen l’acompanyava, cada diumenge, a l’ermità de la Damunt a canviar les flors situades al peu de la imatge de la verge i a resar.

Juan Arbó ens diu que, per influència de la mare: “l’infant és tímid, submís i pietós; és místic i somniador..., estima els ocells, estima les flors i roman extàtic quan escolta una cançó absort i somiador”

És en aquest context que cal situar l’episodi que Andreu Carranza[2] explica en la biografia novel·lada de Verdaguer,  titulada: El poeta del poble. L’escena en qüestió fa referència a un diumenge en el qual la mare i el fill es troben a l’ermita de la Damunt, es d’on es veu: “la terra, les plantes, les muntanyes, les rouredes, els conreus, les massades puntejant els camps sembrats i les pastures, els rierols, els aires...” Aquestes visions, aquestes activitats deixaren petja en el petit Verdaguer per sempre: la terra, la pàtria, els camps on es va forjar la seva personalitat formaren part del seu món interior.

Explica Carranza que, Cinto, amb cinc anys i després de recollir flors per la roureda que envoltava l’ermita per canviar la toia que hi havia sempre al peu de la imatge de la Verge, entrà i es trobà la seva mare resant davant de la imatge i, de cop i volta, tots dos s’adonaren que la llum de l’entrada de l’esglesiola es veia tapada per l’ombra d’una persona. S’acostaren a ella i s’adonaren que era un joglar que cantava pels mercats. La mare li donà unes poques monedes a canvi que els cantés una cançó i després d’haver-la gaudir des de l’interior de l’ermita, amb el paisatge de la plana de Vic al fons, Cinto li digué  a la seva mare, que sempre havia pregat que el seu fill fos capellà, si ell no podria ser  ambdues coses: “capellanet i trobador”.

Aquesta dualitat marcà la vida  del nostre admirat i estimat  poeta per sempre. No puc acabar sense fer-vos arribar uns magnífics versos del nostre admirat poeta.

Damunt de mon poblet hi ha una capella

d’una roureda secular voltada,

és son altar lo trono d’una Verge

d’aquella rodalia sobirana.

Era ma pobra mare, que al cel sia,

sa més fidel i més humil vassalla,

i, sent jo petitó, cada diumenge

a dur-li alguna toia me portava.

---

[1] Juan Arbó, Sebastià (2002) La vida trágica de mossén Jacint Verdaguer, Ed. Planeta, Barcelona. Pàg. 45.

[2] Carranza, Andreu (2015) El poeta del poble, Edicions Destino, Barcelona. Pàg. 45

Una planta bíblica entra a casa

Hi ha dies que la fortuna truca a la porta sense haver fet cap mèrit. Avui mossèn Pedro José Ynaraja m’escriu i em diu que té per a mi una plàntula de Quercus ithaburensis que és un roure que creix al mont Tabor, és a dir, a la muntanya on es va produir la transfiguració de Jesús davant dels apòstols. Evidentment que accepto el regal que es converteix en un avantatjós bescanvi ja que a canvi de la plàntula d’aquest roure jo l’hi  regalaré el meu darrer llibre: Arbres i espiritualitat.

Un cop arribo a Tagament, mossèn Ynaraja m’explica la història d’aquest petit roure. Temps enrere va demanar als franciscans del mont Tabor que l’hi enviessin unes quantes aglans agafades d’alguns dels fornits roures que creixen al mont. Ell les rep i aconsegueix que germinin set glans que decideix regalar.

Quan les persones l’hi demanen perquè vol regalar aquestes plàntules originàries de terra santa, cita els següents passatges bíblics: “Abram travessà el país fins al lloc de Siquem, fins a l’alzina de Moré” (Gn 12, 6) i més tard “Amb la seva tenda, Abram anà a establir-se a l’alzina de Manbré, que és a Hebron, i va erigir un altar a Jahvè” (Gn 13, 18) Per tant, els arbres importants han estat testimoni de molts fets bíblics i en concrets els grans roures del mont Tabor que poden arribar als 25 m d’alçada i ser pluricentenaris són testimonis de la transfiguració del senyor. En conseqüència, pot semblar que som davant d’una plàntula qualsevol, però tal com diu Sant Pau en la segona epístola als Corintis: “el nostre punt de vista no són pas les coses visibles, sinó les invisibles, perquè les coses visibles són momentànies, mentre que les invisibles són eternes” (2C 4, 18) Gràcies mossèn !

La natura i els més malalts. A càrrec de Mercè Mariné

La primavera del 2015, per l'Aplec de l’activitat “Natura i Espiritualitat” que es fa al Santuari del Miracle d’uns anys ençà, el tema de fons escollit va ser els arbres madurs. Van convidar a en Josep Gordi, geògraf, que ens va venir a parlar de la relació personal que podíem establir amb els arbres.

En Josep ens va citar 10 verbs que, clarament, vaig trobar molt adients per a pensar en com ens podem relacionar els humans entre nosaltres també, i em van venir a la ment especialment com podem fer-ho amb els nostres malalts més malalts..., amb qui -com sabeu perfectament- ens cal cercar altres camins de comunicació mútua, i amb més necessitat encara, si les paraules i la raó ja no flueixen...

Els 10 verbs que citava el Josep Gordi per relacionar-nos amb els arbres eren: 

Parlar, menjar, contemplar, visitar, abraçar, tocar, acaronar, mirar, recolzar-se i enlairar la mirada. 

Se m'acudia de pensar que els arbres, ho sabem, no parlen (o si és que ho fan, em sembla que ningú no negaria que ho fan amb un llenguatge diferent al verbal humà) ni es mouen..., igual que els nostres malalts més greus!... Però, tanmateix, podem intentar de relacionar-nos-hi, -tant amb els nostres greus malalts, com amb els arbres-, de la forma més senzilla…, i de ben segur que ja ho fem!, però tot sovint no en som conscients…

Així, amb els nostres malalts amb demència molt i molt avançada o també amb d’altres malalties molt invalidants i degeneratives, potser podríem també...?: 

Parlar-hi, menjar amb ells, contemplar-los, visitar-los, abraçar-los, tocar-los, acaronar-los, mirar-los...?.

I si, algun dia, podem compartir especials moments -com m'ha passat a mi en una ocasió- en que, al parc (o també podria ser al jardí o al bosc), sota un bonic arbre al que el vent suau està movent les fulles, el nostre malalt assegut en cadira de rodes, tot d’una, i de forma insòlita, enlaira la mirada en un gest extraordinari i es queda fixat, com bocabadat, per uns minuts, tot observant l’harmonia i moviment d’aquelles fulles dels arbres delicadament mogudes pel vent...

Potser és que, tot i estar tant malalts, encara capten (i gaudeixen!) d’aquesta natura que ens envolta, de la seva bellesa, ritme, moviment, dels seus sons..., d'alguna forma que, tot i no ser capaços d'expressar-nos-la amb paraules, no tingui per què deixar de ser  una realitat ben viva en el seu interior…?. 

Després de tot… què en sabem, del cert, de com poden percebre aquesta natura, o també a nosaltres mateixos, quan ens hi acostem...?. 

Tot està per fer!: facilitem aquestes relacions, aquests especials encontres tant com puguem… i deixem que el Misteri faci el seu camí…!.

Boscos saludables

Etapes per aconseguir una òptima comunicació amb els arbres i els boscos[1]

Per aconseguir la vivència sanadora o saludable de la passejada per un bosc madur crec que caldria seguir quatre etapes o passos.

1. La primera és la reunió prèvia.

No és pot començar una passejada per un bosc madur sense deixar clar que ens cal un canvi d’actitud i tenir presents unes normes de relació entre el grup i amb l’entorn. El canvi d’actitud es fonamenta, com a mínim, en la humilitat, és a dir, cal sentir-se en un pla d’igualtat respecte a tots els éssers vius que conformen el bosc. Per tant, ens cal baixar del pedestal i oblidar la possible supèrbia que condiciona, en ocasions, la nostra observació de l’entorn natural. Imaginen-nos, que abans d’entrar al bosc calgués passar un túnel, o un pont, o una passera o obrir simplement una porta que ens obligui a deixar certes actituds i entra nets al bosc. En conseqüència, cal preparar-nos per una immersió o, dit amb altres paraules, cal preparar-nos per submergir-nos en el verd forestal.

M’agrada la similitud d’entrar al bosc amb la de submergir-se dins el mar. Per què ? Perquè submergir-se significa sentir-se engolit, estar dins d’un nou medi que et fa estar atent al teu cos, als teus companys, al guia, a l’entorn i, el més interessant és que tot això es fa en silenci. El submarinista no pot parlar, però ha de comunicar-se amb els companys, el guia i, sobretot, ha d’estar atent a les seves pulsacions, ha d’asserenar-se, a d’interpretar, correctament, les indicacions dels que l’envolten,  les senyals del fons marí. Entrar en un bosc hauria de ser com submergir-se, és a dir, entrar en un altre marc de relacions i percepcions.

Per aconseguir una immersió en el verd forestal cal preparar-se i tenir continuïtat. Per tant, la reunió prèvia ha de servir per fer entendre la necessitat de canviar d’actitud respecte a la nostra relació, com espècie, amb la natura i per pactar com ens hem de relacionar un cop s’iniciï l’activitat.

Des de la meva opinió el desitjable seria que un cop acabi la reunió prèvia, el silenci s’apoderi de nosaltres ja que el silenci et dona predisposició i actitud. Pe reforçar aquesta predisposició al silenci podem llegir un fragment del poema de la fageda d’en Jordà de Maragall. No oblidem que el silenci és una altra forma de llenguatge que aguditza els sentits i cal aprendre a viure’l positivament, no com una imposició sinó com un pacte ja que el manteniment del silenci ens ajudarà a anar sense preses.

2.La  passejada contemplativa

Crec que pot ser molt útil plantejar-se que l’aproximació o una part de la passejada dins del bosc sigui en solitud i silenci i, per tant, contemplativament ja que ens pot preparar el nostre cos i ment per viure amb plenitud el bosc. Hi ha dos fets clau per aconseguir un bon funcionament de la passejada contemplativa. El primer és tenir el sentiment de grup i, en conseqüència, cal no perdre mai de vista la persona que va davant. El segon és intentar acompassar la nostra respiració amb el caminar. En aquest sentit pot ésser molt útil realitzar conjuntament abans de començar la caminada diferents exercicis de relaxació dels nostre cos. Hi ha autors que fins i tot proposen caminar meditant per tal d’intentar aconseguir la comunió del silenci interior amb l’exterior.

1. 3.    Comunicar-se amb els arbres

La tercera etapa  d’aquesta experiència o vivència diferent del bosc, des del punt de vista, s’ha de recolzar en la intimitat entre la persona i el bosc i, per tant, en el manteniment del silenci. Alguns exercicis que podríem fer individualment i en silenci serien els següents:

• a)    El primer que t’aconsello és cercar un arbre, a ser possible, d’unes certes dimensions i seure, recolzant-te en el tronc, sota la seva capçada. El tema de les dimensions de l’arbre respon al fet de poder viure el sentiment d’acolliment i aixopluc que genera està assegut sota la seva capçada. Tot seguit,   heu d’entendre l’estructura de l’arbre. No oblideu, tal com hem dit, que l’arbre té una morfologia modular, és a dir, que es divideix en tres parts: les arrels, el tronc i la capçada, formada per branques i fulles. Cadascuna d’aquestes parts té la seva funció, però formen una unitat, un tot. Per tant, cal capir que sota els vostres peus, l’arbre estén tot el seu aparell radicular per aconseguir aigua i nutrients, el qual en ocasions interacciona amb altres espècies i pot arribar a representar a nivell de pes (biomassa subterrània) el mateix que la part aèria (biomassa aèria), és a dir, que, en algunes espècies, el que pesen les arrels és molt semblant al pes conjunt del tronc, les branques i les fulles. Per tant, cal aixecar la mirada i pensar que el que hi ha per damunt dels teus ulls també hi és sota terra. Fes-ne un dibuix.
• b)    Un segon exercici que us proposo per comunicar-vos amb els arbres és que t’allunyis una certa distància de l’arbre on estaves assegut i et descalcis per tal de sentir sobre els teus peus la força de la terra, la seva energia i que et sentis com un arbre.
• c)    Acostat a l’arbre i obre les mans, rodeja’l i tanca els ulls per sentir la seva presència i la seva energia.

1. 4.    Compartir experiències i vivències

Un cop acabats els exercicis proposats és el moment de trencar el silenci i compartir els dibuixos, el diàleg amb els arbres, les sensacions i les percepcions

---

[1] Aquest text és una part de la meva intervenció en la jornada tècnica organitzada pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i titulada: Itineraris terapèutics en boscos madurs, celebrada  el 25 de novembre de 2016