Reflexions d’un enginyer sobre les punxes d’un llimoner. A càrrec de Pep Molsosa

En el marc de la precampanya presidencial nord-americana, El País publicava (10/01/2008) un petit article sobre el debat sempre obert en aquell país sobre l'evolucionisme i el creacionisme.

La qüestió bàsica és que molta gent veu difícil entendre que la complexitat i diversitat de la vida al nostre planeta sigui el resultat dels mecanismes evolutius que tan bé va estudiar Darwin.

Els nostres mecanismes de visió, per exemple (que són una petita meravella tecnològica, en color i 3D, amb autofocus, etc.). Costa d'imaginar, als no experts, el procés biològic que ens ha permès disposar d'aquest instrument extraordinari.

Als meus amics els hi presento l'exemple, molt més senzill i rudimentari: les espines del meu llimoner … que fa unes esplèndides llimones per reproduir-se. Aquí teniu unes breus reflexions:

 A les branques joves del llimoner que donen el fruit, hi ha unes espines fortes de punta afilada i enverinada que semblen voler dificultar que alguns animals les agafin. De fet, si proveu un dia d'agafar-ne, el més probable és que acabeu amb els braços ben esgarrinxats.

Si analitzem l'existència d'aquestes punxes, veurem que, probablement, són el resultat d'un procés com ara aquest:

- el llimoner constata, aprèn, percep ... que algú se li fot els seus fruits;

- el llimoner reflexiona, considera que això és un perill per a la seva reproducció;

- el llimoner imagina mecanismes de defensa i opta per les punxes;

- el llimoner realitza uns canvis biològics en el seu organisme que fan aparèixer les punxes en els llocs estratègicament més adequats per evitar el robatori ...

Probablement un expert darwinista explicaria com és possible que el llimoner faci tots aquests processos adaptatius i evolucioni fins a la versió actual que tinc al pati de casa.

Confesso que a mi em costa comprendre'ls:

- com se'n entera el llimoner de que li roben els fruits ?

- on, quina part del meu pobre llimoner fa el procés de reflexió i d'imaginació per dissenyar les punxes protectores ?

- com, un cop decidides, les seves branques comencen a dotar-se de punxes, que a més, en els models XT, tenen una substància irritant a la punta ?

Em sembla evident que hi ha un procés intel·ligent, que hi ha un procés de raonament davant d'una problemàtica, que condueix a canvis fisiològics i/o biològics. Que costa d'imaginar, de comprendre on i com es realitza.

Per fer-ho més complicat, també podria explicar-vos que, alguna vegada, quan té una de les seves freqüents plaga de petites bestioles blanques, l'hi ha acariciat la seva pell vella i aspre, l'hi he parlat, l'hi he dit que ja n'estem una mica cansats (a l'hivern no deixa anar les fulles i ens tapa el sol) ... i que potser millor tallar-lo. I algun cop ha reaccionat enèrgicament fent desaparèixer les bestioles i fent-nos estalviar la factura dels jardiners.

Bromes a part, com que sembla difícil imaginar que aquest procés de disseny intel·ligent el faci autònomament el meu pobre llimoner, molta gent tendeix a pensar que, de fet, hi ha algú que, des de fora, es preocupa dels llimoners, veu els seus problemes, i els hi aporta solucions ...

Molta gent imagina doncs que hi ha un gran dibuixant, un gran dissenyador, un gran enginyer tecnobiòleg, un gran ... creador, que procura les innovacions progressivament necessàries al éssers vius per a la seva existència i subsistència. I l'anomenen Deu !

Fa milers d'anys, els nostres avantpassats, quan feia vent i no sabien perquè, pensàvem que era el Deu del Vent qui els hi enviava els vendavals. I que existien els Deus del Foc, del Mar, del Vi, ...

Progressivament hem anat comprenent moltes coses i reduint el nombre de Deus, però encara som hereus d'una forta tradició (promoguda molt interessadament, ja en parlarem) que imagina l'existència d'un Deu creador ... que va enviar el seu fill a salvar-nos !

Tenim encara moltes incògnites. Els matemàtics, quan tenen equacions per resoldre, senyalen la incògnita amb una X. Nosaltres n'hi diem Deu.

Fa pocs dies el Josep Ramoneda ho deia en un article que vaig també vaig penjar en el meu bloc ( http://pepmolsosa.blogspot.com.es ): Deu és una invenció dels homes ! I el dibuixant belga Philipe Geluck ho feia dir de manera simpàtica al seu gat, le Chat que vaig transformar en animació.

Lectures per reflexionar sobre els boscos madurs a Catalunya

Acaba de publicar-se, a càrrec de l’Associació Silene i l’ICHN, les actes de les segones jornades dedicades als boscos madurs de Catalunya que van celebrar-se a l’Escola Forestal de Santa Coloma de Farners la primavera del 2013.

Es tracta d’una publicació que alterna els textos amb interessants fotografies d’arbres i boscos i suggerents poemes, com el de Maria Font:

Bosc encisat i impregnat de misteri,

Oh temple de serena majestat

Que ens embolcalles de sagrat silenci...

Com a docent, sempre he pensat que és imprescindible tenir clars els conceptes, és a dir, saber de que parlem. Per aquest motiu us faig les següents recomanacions. No passeu per alt la lectura del pròleg, escrit per Joandomènec Ros, ja que hi trobareu unes interessants reflexions de dos conceptes controvertits: el clímax i l’equilibri ecològic. Tampoc us heu de perdre la introducció, escrita per Josep Maria Mallarach, on llegireu unes clarividents paraules vers els conceptes natura, bosc madur i conservació. En darrer lloc, és de gran valor l’aportació de Josep M. Collellmir sobre la silvicultura propera a la natura o naturalística.

Podeu descarregar-vos aquesta publicació en els següent enllaç:

http://www.silene.es////documentos/Boscos_madurs_Catalunya.pdf

Fageda de la font Tornadisssa a la serra del Puigsacalm

Com eren els boscos de les muntanyes de lleida cent anys enrera

En Francesc Giró m’acaba d’enviar aquest text estret de la Geografia General de Catalunya (1908-1918) dirigida per Francesc Carreras Candi. En concret del volum dedicat a la província de Lleida (pp.60-61) i escrit per Ceferí Rocafort, on s’explica l’estat dels boscos de les muntanyes lleidatanes. Es tracta d’un text molt interessant i clarivident respecte a alguns dels problemes històrics dels boscos de muntanya.

“La riquesa forestal, ha desmerescut considerablement en lo passat segle , y si bé hem de reconèxer que s' ha fet alguna tentativa de repoblació entre altres lIochs, en les vessants del Pallaresa, prop de Gerri, està mólt lluny de satisfer lo que la pública opinió demana. No es aquest, lloch oportú pera escarrassar-nos en demostrar los irreparables perjudicis que ocasiona al pahís, la devastació dels boscos puix tothòm n'està convençut.

Emperò, si que hem de recordar que mólta part de culpa la tenen los metexos pobles y proprietaris: los uns per la seva desídia, los altres per l'egoisme de mals entesos negocis que en definitiva resultan perjudicials a la comunitat, com s'acaba de demostrar en les recents inondacions d'Octubre de 1907 de trista recordança, quins desastrosos efectes, no hi ha dupte s' haurian vist notablement aminorats, si les montanyes enlloch de trobar-se despullades d'arbrat, haguessen sigut cobertes d'espessa vegetació pera retenir les aygues pluvials que d'altra manera sense obstacle que s' interpose en lo séu pas, devallan impetuoses emportantse·n, pera no retornar may més, les terres conreables.

Avuy podèm dir que les boscuries, fora algunes petites excepcions, quedan recloses en lo més abrupte del maciu pyrinench, axi y tot amenaçades per la cobdicia d'industrials empreses amparades per hómens de duptós patriòtisme, ¡Pobre pahís si dexant-se enganyar pèls llops disfressats d'ovella, permet que eI despullen del hermós ropatge ab que l'amorosa naturalesa ha volgut vestir la cruesa de les seves montanyesl

Aquesta exclamació, no vol dir que-I nostre criteri se tanque en lo sentit de que quede improductiva una font de riquesa de tan trascendental importancia com són los boschs, no: emperò hi ha una diferencia ben marcada entre la explotació ordenada y ben entesa y la devastació, sense altres mires que los ingressos que de moment pot reportar la venda de tantes ... mils peces, que equival a arrasar.lo;, no a traure-n interès, sinó a malmetre un capital inapreciable que’s roba al bé comú. Baix aquest aspecte merexerian la nostra aprovació quantes mides s'adoptessen pèls poders públichs, encaminades a reprimir los constants abusos de que nos hem de plànyer diariament.

Per sort, en la Vall d' Aràn, Alt Ribagorçana y Pallars, podèm admirar

encara extensions immenses de colossals abets, faigs, pins, abedolls y altres arbres; mates (66) impenetrables, refugi segur del ós del Pyrinèu, A tots interessa conservar-los, fomentar l'arbrat allà ahont se puga y mólt particularment en los costers y riberes que ademés de servir de defensa, constitueix una bellesa natural que un may se cança d' admirar”

El culte als arbres.1ª part

Els arbres són molt presents a la vida quotidiana. Només cal que us fixeu i us adonareu com apareixen i, a vegades, caracteritzen bona part dels paisatges urbans i la majoria dels rurals i naturals del nostre país. D’altra part, l’arbre com a símbol s’utilitza en molts logotips de partits polítics[1], d’universitats, centres de salut, bancs, entitats ambientals o d’ajuda al tercer món i d’emprenedoria social i, en conseqüència, es visualitza en molts mitjans de comunicació. També l’arbre com a símbol és present en obres literàries, folklòriques i fins i tot en façanes[2] i interiors d’edificis.

 

Union per un Mouvement Popularire

D’altra part hi ha els arbres simbòlics. En aquest sentit es parla de l’arbre de la vida, de l’arbre del coneixement del bé i el mal, de l’arbre de la ciència, de l’arbre de  la saviesa, de l’arbre còsmic, de l’arbre de Nadal, de l’arbre dels desitjos, de l’arbre de la creu, de l’arbre de la forca...

Per acabar aquest apartat sobre la presència dels arbres a la societat, us voldria parlar breument de dos arbres que han vist milions de persones. El primer es troba a la basílica de la Sagrada Família, en concret  a la façana del naixement i per ser més precisos en el vèrtex del coronament del portal de la caritat. Allà hi ha esculpit un xiprer envoltat de coloms blancs, que simbolitza, entre d’altres atributs, la benvinguda i l’espiritualitat, és a dir, l’arbre com a pont entre la terra i el cel. També l’esveltesa del xiprer ens fa enlairar la mirada i es converteix en una escala cap a la transcendència.

 

Xiprer que corona la façana del naixement

En segon lloc vull parlar-vos de la pel·lícula “Avatar” estrenada l’any 2009, dirigida per James Cameron i que també han vist milions d’espectadors. Aquest film[3] de ciència ficció està ambientat en el 2154  en un planeta anomenat Pandora[4] el qual està recobert en bona part per boscos tropicals humits que tenen arbres de dimensions gegantes ja que sobrepassen el centenar de metre. Dins d’aquestes boscúries hi habita un poble anomenat Na Vi. Es tracta d’un poble molt similar a les antigues poblacions tradicionals que viuen en harmonia amb el seu entorn natural. Per tant, una societat caçadora i recol·lectora i que no té necessitat de dominar la natura. Un dels clans dels Na Vi, els Omaticaya viu en un arbre-casa (Kelutral) que s’assembla a alguna de les espècies tropicals del gènere Ficus. Els Na Vi tenen dos altres arbres sagrats, l’arbre de les veus, que té una morfologia força similar a la d’un salze ploraner (Salix Bibilonica) Es tracta d’un arbre amb el qual els habitants hi tenen unes relacions espirituals ja que si poden connectar neuronal amb les seves branques i conèixer l’opinió dels avantpassats. Ara bé, l’arbre més sagrat era l’arbre de les ànimes ja que és una porta de connexió amb l’energia global del planeta. No us explicaré l’argument del film, tot i que té un rerefons molt ecològic; només volia remarcar el fet que a l’hora de parlar d’un poble imaginari, el director el situa vivint dins del bosc i amb unes relacions culturals i espirituals molt important amb alguns arbres i amb la natura en global.

 

Arbres de la pel·lícula Avatar

Feta aquesta breu presentació vers la presència dels arbres a la nostra societat, voldria retornar al títol d’aquesta conferència: El culte als arbres i aprofundir en que entenen per culte. Si consulteu un diccionari us apareixen les següents definicions: “Conjunt d'actes i ritus amb què es tributa el culte i
Acte pel qual hom se subjecta a Déu en senyal de reconeixement de la seva excel·lència i la seva superioritat”. Per tant, el culte als arbres és el conjunt d’actes i ritus pels quals es reconeix que aquesta espècie vegetal atresora excel·lència, superioritat o divinitat. A continuació, podeu preguntar-vos si hi hagut un culte als arbres al llarg de la història de la humanitat. La resposta és que si que s’ha produït un culte als arbres. Només cal que llegiu el llibre de l’antropòleg escocès Sir James George Frazer (1854-1941): “La branca daurada. Màgia i religió” (1890), on trobareu un gran nombre d’exemples, alguns dels quals esmentare en aquesta xerrada, de veneració i culte als arbres repartits per tot el món. Una altra font similar és el llibre del psicoanalista i estudiós de les relacions entre la botànica i la religió, Jacques Brosse (1922-2008): “Mythologie des arbres” (1968) on també apareixen nombrosos exemples del paper dels arbres en la mitologia de moltes cultures.

Fetes aquestes reflexions preliminars, voldria repassar, breument, quins són els atributs dels arbres que els han fet mereixedors de culte i veneració.

El primer fet destacable dels arbres és que ens sobrepassen o transcendeixen, és a dir, que viuen de mitjana molts més anys i per tant són testimoni de fets vitals de les persones o del pas de les generacions. Per exemple, a vegades les famílies quan tenen descendència planten un arbre i es lliga la vida dels fills amb la dels arbres. En ocasions, he sentit explicar a propietaris forestals que aquell bosc l’havia plantat el seu pare o el seu avi i aquest fet generava uns vincles emocionals molt importants amb el forest. També es pot utilitzar el creixement de l’arbre per comparar-lo amb la persona: hi ha persones ben o mal arrelades, que creixen de forma recta o torta, que donen bons fruits... En la gestió forestal és molt comú que els fruits d’una bona ordenació i gestió els reculli la següent generació. Un cas curiós és el del Ginkgo que a la Xina se l’anomena l’arbre de l’avi i del nét ja que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava l’arbre i el net se’n menjarà els  fruits.

Un segon element és la longevitat. Per tant, hi ha espècies que a més de transcendir-vos són testimonis d’èpoques històriques. En ocasions he sentit dir: aquest arbre el van plantar els romans o aquest roure va vist passar els exercits de Napoleó... En conseqüència, hi ha arbres pluricentenaris i d’altres de mil·lenaris i, molts d’ells han estat testimoni de fets històrics. Per exemple, A Catalunya, l’olivera anomenada “Lo Parot” es considerat l’arbre més vell del país ja que és mil·lenària. D’altra part, algunes de les oliveres de l’hort de Getsemaní a Jerusalem, on va pregar Jesucrist a l’inici de la passió, tenen més dos mil anys  i per tant són un testimoni d’un dels episodis de la vida Jesús i, en conseqüència, són un lloc de pelegrinatge.

Un tercer element que diferència els arbres de la resta d’éssers vius són les seves mesures. Els arbres són les espècies que poden acumular més biomassa, viure més anys i créixer a major alçada. Només cal recordar que les Sequoies o els Eucaliputs poden arribar a superar els 100 m d’alçada i al Japó hi ha cedres (Criptomeria japonica) que tenen milers d’anys.

Un altre element important d’alguns arbres és que els seus fruits són comestibles. Aquest fet és utilitzat en algunes paràboles del nou testament per relacionar la vida de les persones amb els arbres que fructifiquen. Alguns fruits, com les olives de l’olivera[5] o els dàtils de la palmera datilera o les magranes han tingut una gran simbologia a la mediterrània. Pel que fa als fruits vermells moltes vegades s’han associat amb la sang del Crist.

També cal tenir present que els arbres han ofert i ofereixen molt altres productes, com reïnes que han servit per fer perfums així com fusta i llenya.

D’altra part és important el seu cicle vital. Per exemple, els caducifolis en el moment que treuen les noves fulles simbolitzen el triomf de la vida davant del llarg l’hivern que representava la foscor i la letargia biològica.

Finalment l’arbre, amb les seves arrels, tronc i capçada és un ésser viu que respira i que per ell hi flueix la saba ascendent o descendent. Per tant per dins seu hi  ha energia en moviment i la seva escorça és com una pell. De la mateixa manera que acaroneu i us consola l’escalf d’una abraçada amiga, resseguir l’escorça d’un arbre o abraçar-lo us pot permetre sentir la seva energia. Per tant, abraçar un arbre és un acte de comunicació amb un altre ésser viu.

En conclusió, l’arbre ens pot fer sentir el ritme natural ja que el seu inapreciable batec, així com la seva escorça, fulles, flors i fruits us retornen al veritable ritme de la vida i, a la vegada, us enlairen la mirada.

---

[1] Per exemple, l’arbre ens apareix en el logo de l’UMP (Union per un Mouvement Popularire) o a la coalició que va néixer a Itàlia el 1995 i prenia el nom d’un arbre: L’olivo i que encapçalava el professor Romano Prodi. Actualment el partit italià: Partito Demoratico segueix mantenint la fulla de l’olivera en el seu logo. Si voleu veure més logos sobre arbres podeu consultar l’Àlbum dels arbres estratègics de Catalunya a www.albertgusi.com.

[2] A l’edifici modernista de Caixa de Sabadell projectat per Jeroni Martorell i construït entre el 1907 i el 1915 a la ciutat de Sabadell, ens apareixen magranes en alguns capitells de la façana i en els mosaics que hi ha a la primera planta abans d’entrar a la sala noble. En tots dos casos la utilització de la magrana simbolitza la maduració i la fertilitat, per tal de fer entendre als possibles clients de principis de segle que Caixa de Sabadell era una institució madura i fèrtil  i, per tant, un lloc segur on deixar els estalvis.

[3] Colletti, Lorenza (2010): “Avatar, la roresta di pandora e la selvicultura sistémica” L’Italia Forestale e Montana, 65:67-70 pp.

[4] Pandora, segons la mitologia grega, va ser la primera dona mortal ja que va obrir la Caixa que Zeus li havia confiat i que estava plena de tots els mals, els quals s’espargiren per la terra.

[5] L’oli d’oliva ha tingut i té importants aplicacions simbòliques ja que s’havia utilitzat per ungir els reis i encara es fa servir en alguns sagraments cristians

El gran capital

Dies enrere l’amic Josep Mañà va fer-me arribar unes imatges i un text de Jordi Bigues que feien referència a un sistema per recol·lectar, al llarg del mes de novembre del 2013, glans d’una alzina de la plaça vila de Madrid a la ciutat de Barcelona.

 

Fotografia 1

L’objectiu era recol·lectar les glans d’una única alzina de la plaça (fotografies 1 i 2) i que tothom que vulgues agafes una gla i la fes germinar al viver municipal Els tres pins, situat a la muntanya de Montjuic i posteriorment es dediques a custodiar-la, és a dir, a tenir-ne cura del seu creixement.

 

Fotografia 2

Cal tenir present que les llavors simbolitzen la unió legítima entre la humanitat i la Terra i aquesta acció volia fer visualitzar la importància de la veneració per la vida i el paper de l’acció humana en la biofilia. Aquesta cadena d’actes, en Jordi Bigues l’anomenava: “EL GRAN CAPITAL ja que la llavor és un bé comú, és el gran capital, front el moneta, el vil metall. Per això, les llavors es reuneixen a una borsa de valors. I es fan germinar a un viver. Tot això necessita de la complicitat i el suport de tothom”

Aquesta idea de Jordi Bigues em sembla un gran gest que podria expandir-se per moltes altres localitats per tal d’afavorir i estrènyer els vincles entre la natura i les persones a partir del simple i bàsic gest d’apadrinar una llavor d’alzina i veure-la créixer en les seves primeres passes.