La meva experiència de voluntari en el projecte Boscos de Muntanya

Entre els dies 5 i l’11 d’agost he fet de voluntari en l’estada del projecte boscos de muntanya al Pallars Sobirà i voldria explicar-vos, breument, la meva experiència. 

Abans de res, esmentar que un dels objectius del projecte boscos de muntanya (www.projecteboscos.cat) és acostar les persones al bosc per tal que connectin amb ell i entenguin els principals reptes que té plantejats i de quina manera es podem afrontar. Per aquest motiu organitza estades d’una setmana als boscos del Pirineu (Cerdanya, Pallars Sobirà i vall d’Aran).

Aquesta setmana que he viscut i treballat a bosc m’ha deixat una triple vivència.

La primera és la de viure aïllat enmig del bosc. Cal precisar que totes les persones vinculades a l’estada passen la nit en tendes situades entre els prats i boscos propers a la zona de treball i simplement es disposa d’una ampla carpa on se situa la cuina i un possible espai que pot funcionar de menjador en cas de mal temps. Malgrat viure enmig de la natura, hi ha un espai per dutxar-se, amb l’aigua canalitzada d’un rierol mitjançant una mànega i un telèfon de dutxa, sobre unes lloses situades entremig dels arbres. Una experiència que, quan fa sol, és magnífica. Aquesta connexió amb el medi natural no sempre és bucòlica ja que el campament se situa prop dels 2000 m i per tant els canvis de temperatura entre el dia i la nit són molt notables. També les situacions de mal temps, és a dir, de pluja i fred es viuen  amb una gran intensitat ja que l’únic espai on refugiar-se són les tendes i la carpa. Dels molts moments de connexió amb la natura viscuts al llarg de la setmana em quedo amb la contemplació  a la nit del cel estelat que em generà una sensació de petitesa i, a la vegada, d’integració dins del cosmos.

La segona és la convivència amb un grup molt de divers de persones que tenen en comú el desig de treballar per la natura i desconnectar del món urbà d’on, majoritàriament, provenen. Amb ells vius la intensitat del treball, com moure pedres d’importants dimensions o abatre arbres d’una considerable alçada. També, aprens molt d’escoltar i intentar entendre els altres. He de reconèixer que he estat molt afortunat ja que malgrat la diversitat d’edats, professions i orígens s’ha viscut amb una agradable harmonia, producte de compartir, amb una certa alegria: la duresa de la feina,  el fred i la pluja, la immersió en la cuina vegetariana promoguda per una entusiasta i aplicada cuinera, les estones de rialles i cançons...

La tercera és l’aprenentatge de diferents tècniques d’intervenció en el medi forestal de muntanya que tenen una doble peculiaritat. Intervenir amb eines tradicionals, és a dir,  sense motor. Per tant, els arbres es talen amb serres i destrals i les pedres es mouen amb fines barres d’acer o amb l’ajuda d’un ternal. I cal fer-ho amb un ritme lent ja que l’objectiu és la seguretat, entendre els processos i fer una feina de qualitat, enlloc d’afavorir la quantitat.

Al llarg de la setmana els voluntaris es divideixen en grups i treballen en feines de correcció hidrològica, gestió forestal, seguiment de fauna o l’obertura d’un camí per afavorir l’ús públic del bosc. D’aquestes tasques, només voldria parlar de les que tinc imatges, és a dir, de les actuacions en el torrent i en el bosc.

L’objectiu de les actuacions en el torrent és reduir l’impacte de l’erosió hídrica sobre els vessants forestals. La gran particularitat d’aquesta feina és  que es fa manualment amb troncs i pedres i amb la traça i la força de totes les persones que hi participaven. Es realitzaven dos tipus de tasques: canalitzar de forma contundent el curs d’aigua per evitar, en els episodis de crescudes que es descalcin els vessants i realitzar trampes sedimentaries que redueixin la força de l’aigua i s’afavoreixi que els sediments es dipositin en els llocs més adients. En definitiva es tracta d’una obra d’enginyeria hidràulica feta amb criteris molt naturalístics.

Actuació duta a terme al llarg d'aquesta estada

Actuació duta  a terme en anys anteriors

El roure ja pot enlairar-se després de l'aclarida

La intervenció forestal es produeix en un obaga on existeix una pineda de pi roig i sota seu hi creixien roures i altres caducifolis. L’objectiu és talar pins per deixar espai per tal que els roures creixin i, a la vegada, evitar possibles danys que poden produir-se a les èpoques de nevades ja que en ocasions la neu acumulada  a les capçades dels pins pot caure de forma sobtada i malmetre el brancam dels roures.  Per tant, la proposta silvícola és fer una aclarida selectiva de pins i bedolls per afavorir els roures. El cap de l’obra assenyala els arbres a abatre i el cap de colla ens ensenyava com talar l’arbre i dirigir correctament la seva caiguda.

En conclusió, en pocs dies vius la natura, convius amb persones molt interessants i aprens, gràcies a la paciència i esforç de totes les persones que dirigeixen les tasques tècniques de la setmana, uns principis bàsics sobre com s’ha d’intervenir en el medi forestal. No vull acabar aquestes ratlles sense donar les gràcies a l’Andreu, la Marina, la Montserrat, en Pau i la Bàrbara per ajudar-nos a entendre millor la gestió forestal i fe-nos passar una setmana excepcional.

Després de l'aclarida el roure té espai per crèixer

Natura, art i espiritualitat, tot conversant amb Josep Mañà.

Josep Mañà és professor de l’Escola Massana de Barcelona des de fa més de vint anys en l’àmbit de l’art i el disseny i es considera un aprenent de la vida, un estudiós de l’art, del disseny  i de l’etnografia. D’altra part, és una persona que prové d’una família de tradició catòlica i que va fer l’escolarització  en  un centre religiós en l’època del nacional-catolicisme i, no sap per quin set sous, contràriament  al que succeí a molts companys de la seva generació, aquest fet,  lluny de que generar-li cap trauma o una posterior reacció de refús cap a la religió , al contrari, li va posar una llavor que ha fet que sempre tingués un interès i una actitud oberta cap el fet religiós.

 Aquesta  inquietud de recerca i d’obertura el fa  pensar i considerar   que l’existència  i  l’Univers  el sustenta  un Ens i una Presència inexplicable que li dona raó i sentit. Per tant, es considera creient a la seva manera i inscrit dins de la tradició cristiana. Explica que a mesura que es fa gran, la seva fascinació pel personatge de Crist  creix dia a dia.  Per a ell, un dels elements  més  cabdals  i significatius del testimoni   de Jesucrist és el missatge de confiança que ens  transmet i que queda reflectit en les apel·lacions dels passatges de l’Evangeli que diuen: “Som estimats” i “No tingueu por”. Aquestes afirmacions  les considera tremendament  colpidores i revolucionàries  en quan al seu sentit  alliberador i pacificador.

Per ell també és molt significatiu el precepte d’estimar a Déu sobre totes  les coses i al pròxim com a tu mateix. Aquests dos manaments són, entre altres,  uns dels fonaments  a partir dels quals intenta amb les seves limitacions, foscors i contradiccions acordar el seu viure.

Josep Mañà al costat d'una Noguera. Foto: M.Mercè Bruguera

Com viu un creient que és professor d’art la natura ?

Com a prèvia, considero  que tot ésser humà té una  potencial dimensió  estètica innata. Per tant, l’apreciació sensorial  de les formes, dels colors, de les textures, dels ritmes, de les proporcions...forma part de la percepció que tenim de la realitat. D’altra part, cal reconèixer que jo em considero un esteta ja que m’agrada la bellesa i l’harmonia i com que la natura té aquesta dimensió, l’entenc com una gran obra d’art, la qual em fa pensar en la seva gènesis .Tota aquesta vivència estimula la meva inquietud metafísica.

 D’altra banda, també la experiència de la vida m’ha portat a creure i ha constatar  que hi ha quelcom misteriós que vetlla per nosaltres. Si no fos així, crec que la vida ja m’hauria deixat un munt de vegades en el voral, sinó fos per l’acció de la Providència la qual penso que m’ha ajudat  en  moments dolorosos, difícils  i de foscor.

En conclusió,  considero que la natura, com a expressió de la Creació, és la gran obra divina. Tal com em deia en Raimon Panikkar en una conversa: “tu penses que Déu va fer el món en set dies i després se’n va anar a l’atur ? No, home no ¡¡¡  la creació i  l’evolució continuen  a cada moment”. Per tant, crec també que som part activa i configuradora d’aquesta creació.

Hi ha algun text, algun  autor que ha marcat la teva visió de la natura ?

En primer lloc, l’Evangeli i la sensibilitat per la natura de Sant Francesc d’Assís. També m’ha ajudat molt llegir textos d’altres tradicions religioses. Per exemple, la lectura d’alguns textos sufís, budistes o hinduistes.

Ara bé, la persona amb qui he sentit una sintonia sensible i intel·lectual molt   gran és amb la Cristina Kaufmann, que és una monja carmelita que amb el seu testimoni de vida ha estat i és un referent.

Amb els arbres, has establert alguna relació especial ?

Els arbres per mi són molt importants ja que  són l’expressió i el símbol de la vida i també expressen la pulsió de l’enlairar-se  i  d’expandir-se per l’espai.

Una de les visions d’un paisatge d’hivern que  m’agrada molt  és la de  veure arbres  solitaris  enmig dels camps, despullats del fullatge, amb el seu brancatge desplegat i exposat a la intempèrie i a mercè de les inclemències climatològiques.  Són una imatge i una metàfora amb la qual m’identifico i que en fa present la necessitat de resistir i de tenir confiança.

A nivell energètic he percebut la força dels arbres. Per exemple, estar una estona en un  moment de molta insolació sota la capçada  verda d’un arbre em provoca benestar, serenor i repòs. Una dia tòrrid d’estiu en ple migdia,  vaig endormiscar-me,  molt cansat,  uns vint minuts, sota una acàcia  i vaig aixecar-me completament restaurat . Aquesta experiència em fa pensar sobre el poder benèfic dels arbres i la irradiació de la freqüència d’ona del color verd . Joan Miró deia que la verdor té un gran poder.

Que vol dir, per tu, viure la natura en plenitud ?

Viure la natura en plenitud és transitar-hi, estar-hi en plena  consciència i en una actitud de pregària, de lloança i d’agraïment. La contemplació o vivència de la natura hauria d’esdevenir una pregària.

Quins consells donaries a una persona que vol arribar a viure la natura en plenitud ?

Diuen que la fe és una gràcia, però que requereix estar obert i receptiu. Jo els donaria dos consells. El primer és cercar un contacte intens i perllongat amb la natura, com el que produeix al fer un bivac en plena natura i en un lloc obert que ens permet  observar la volta celeste i aprofundir en la consciència que estem immersos en el cosmos.

Quan visc la natura en plenitud, reconec  que soc dins de la meva veritable dimensió o sigui vinculat i inscrit en la tríada( l’ésser, la terra i l’Univers). Penso que cal recuperar aquest sentiment i  no deixar de tenir sempre aquesta percepció còsmica de la realitat.

En segon lloc cal estar oberts de forma desinteressada, és a dir, estar oberts per deixar-nos sorprendre’ns.

Per aconseguir les vivències i percepcions que esmentes creus que pot ajudar el contacte físic amb elements del món natural, com un simple còdol o el tronc d’un arbre ?

Jo penso que si. És molt important el trepitjar la  terra i mirar el cel. Jo crec que tots tenim un estel. Una vivència que he tingut de forma recorrent al llarg de la meva vida, és la d’enlairar la testa cap el cel i veure-hi només una sola estrella. Potser és casualitat, però crec que tots tenim un estel que ens guia i que sobretot en moments de penombra i de dificultat ens ajuda i ens dona força per no defallir. Crec que és molt important mirar el cel i els estels  ja que afavoreix  la  pulsió d’enlairar-se  i la voluntat de sobreposar-se. Per mi un dels actes més nobles que podem fer és aixecar el cap i mirar enlaire.

Com artista, t’inspira el contacte amb la natura ?

Si !! Considero que la dimensió de la natura per a mi més significativa és la llum. Obrir les ulls  de bon matí i veure com clareja i surt el sol és emocionant . Gaudí,  quan va concebre el Temple de la Sagrada Família va  projectar la façana de la Glòria orientada al migdia ja que,  per ell, la llum és un atribut i una manifestació divina. No és estrany que la llum esdevingui el símbol de l’esperit i que en tots els processos  de recerca i de camí espiritual hi ha l’anhel d’assolir  la clarividència, la il·luminació... i per tant,  la llum.

La llum com a  fenomen és un gran  tema d’inspiració artística . També ho és l’observació de tots els processos de creixement i transformació dels éssers vius, com per exemple la germinació d’una llavor. Per a mi crear no és res més que inscriure’s  dins d’aquesta dinàmica de  generació i transformació constant de la natura.

Penso que tot artista hauria de tenir l’experiència de conrear un jardí o un  hort per a observar i gaudir de tots els processos de morfogènesis així com del cicle que viuen els arbres i les plantes:  germinació,  creixement ,  floració,  fructificació, disseminació de les llavors...

La bellesa, com esteta, creus que es pot trobar dins dels petits elements de la natura, com un insecte, la fulla d’un arbre...

I tant. En relació a això voldria explicar-te una experiència de dies enrere a Barcelona quan de manera inesperada vaig veure damunt del paviment d’un carrer un preciós pètal  d’una flor de gerani  que havia voleiat des del test d’un balcó fins al terra. Aquesta humil troballa em va emocionar profundament per la bellesa de la seva forma, la seva fragilitat i el seu cromatisme. També l’observació de les petites plantes que creixen a les escletxes de l’asfalt o entre les pedres d’una paret són expressió de la voluntat de viure i de la bellesa. Per tant, la bellesa la pots trobar arreu i no té res a veure amb les grans dimensions.

Vaig  tenir la sort de conèixer el dissenyador de mobles i d’interiors  Valeri Corberó, un dels fundadors de l’Escola Masana, que va haver d’exiliar-se a Paris.  Recordo que m’explicava que quan vivia en aquesta ciutat amb molta penúria, s’entretenia els diumenges passejant pel  Mercat de les Puces. Deia que enmig dels trastos i de la ferralla sempre hi trobava quelcom que li agradava i que l’emocionava i això ho va prendre com a pauta de vida, és a dir com deia, saber trobar la bondat, la bellesa i  l’alegria enmig de la lletjor, la tristesa  i la foscor.

L’actitud és el més important per saber meravellar-se del que observes i tens davant teu. Tal com deia el gran poeta Joan Brossa: les coses per ser usuals no són normals. Per tant, de tot plegat cal extreure’n la lliçó que la vida és un miracle, una meravella i que malgrat  la nostra quotidianitat moltes vegades rutinària, cal fer l’esforç  de no degradar-la i de ser conscients per  entendre l’evolució i la història que hi ha darrera d’un paisatge o qualsevol forma de vida.

La contemplació de la bellesa a la natura et genera un sentiment espiritual ?

Si. Tant els sufís com els franciscans diuen que la natura és el llibre de text on llegir l’obra divina. D’altra part, voldria recalcar que la vivència de l’espiritualitat no és fàcil. A nivell personal, implica una voluntat, una acció... i el context, normalment no ajuda ans el contrari  ho dificulta . Per tant, considero que ens cal recuperar aquesta contemplació  espiritual de la natura des d’una visió ecumènica i que, posteriorment, cadascú aprofundeixi en les seves concepcions o  tradició religiosa. El que és important és el vèrtex de la piràmide no els costats. Aquest cim és el que ens ha d’ agermanar.