Els pobles
que vivien més a prop de la natura creien que els arbres, com tots els éssers
vius, tenien ànima, la qual podia manifestar-se en algunes ocasions. Aquells
arbres i boscos que anaven lligats a somnis, aparicions, guariments.. i que,
normalment, tenien unes característiques morfològiques peculiars, respecte de
l’alçada, el diàmetre, la capçada, l’edat, la morfologia del tronc.. tenien la
consideració de sagrats. Quan es tractava d’un arbre, s’acostumava a talar els
que l’envoltaven per tal que creixés més ufanós i es pogués gaudir millor dels
seus trets morfològics. En ocasions, al seu voltant es construïa un petit
recinte o s’edificava un senzill edifici que, a vegades, derivava, amb el pas
dels anys o segles, en una petita capella. Per exemple el roure monumental del Giol al Vallès Oriental encara conserva un recinte al seu voltant.
 |
| El roure del Giol (Vallès Oriental)
Aquests
arbres i boscos sagrats van acabar convertint-se en els primers santuaris, molt abans que
s’aixequessin els primers temples i, per tant, van esdevenir els primers espais
de comunicació entre les persones i la divinitat. També els llocs on
s’enterraven els morts van gaudir de la valoració de sagrats. Per exemple, Anna
Hachiewicz[1]
ha estudiat les relacions entre els valors espirituals i les funcions
econòmiques al bosc de Bialowieza, situat entre Polònia i Bielorússia, i ha
documentat que, al llarg del Neolític, algunes de les cultures que van viure
dins de la gran massa forestal que s’estenia pel nordest d’Europa ja
utilitzaven el bosc com un lloc de culte i d’enterrament. Al llarg dels segles
VII i IX els pobles eslaus van començar a colonitzar aquesta boscúria i també
van utilitzar els arbres i el bosc com a espais on es realitzaven ritus
religiosos i enterraments, així ho testimonien diversos cercles i túmuls de
pedra trobats. Precisament sobre alguns d’aquests pujols sagrats és on van
aixecar-se les primeres esglésies al llarg dels segles XII i XIII.
El bosc de Bialowieza (Polònia)
A la Grècia
Homèrica, els fidels també es reunien enmig de la natura. En ocasions davant d’un
altar situat al cor d’un bosc sagrat. A l’Il·líada s’explica que sota un plàtan,
Ulisses i els seus homes van veure una aparició que els va presagiar la futura
victòria.
Per als
pobles celtes, el bosc sagrat s’anomenava “Nemeton” que és una paraula gal·la
que vol dir santuari, en gaèlic existeix el mot “Nemed” que significa sagrat.
Normalment, era una clariana del bosc on els pobles celtes desenvolupaven els
seus ritus religiosos conduïts pels druïdes.
Quan les
legions romanes van endinsar-se per la Gàl·lia, la Bretanya insular i la
Germania van talar alguns dels boscos sagrats per intentar assimilar-los a la
cultura romana. El poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema
Farsàlia, el cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en que el
mateix Cèsar va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i
la temença que generava en ells el bosc.
Quan segles
més tard, els missioners cristians van començar l’evangelització del centre
d’Europa, un dels seus primers objectius va ser l’eliminació dels cultes pagans
i, en conseqüència, dels indrets on es practicaven. Per dur a terme aquest
objectiu van utilitzar tres estratègies. La primera i més primitiva era talar
els arbres i boscos sagrats ja que digueren que eren indrets dedicats al culte
del dimoni. Per tant, el bosc es va convertir en un indret que acollia éssers
malignes. En segon lloc, van fundar monestirs a l’interior d’espais forestals a
la recerca de pau i meditació, però també per neutralitzar les forces
diabòliques que s’hi refugiaven. En darrer lloc, van cristianitzar alguns
cultes als arbres i es van dedicar a la Verge Maria o a sants la devoció dels
quals estava arrelada a indrets propers. Per exemple, a Itàlia trobem el
santuari de la Madonna della Quercia (Lazio) i a Salamanca, Nuestra Señora de
la Encina.
Sortosament,
van aparèixer altres figures de la cristiandat, com sant Francesc d’Assís, que
van tornar a concebre la natura i el bosc com un temple i, per tant, com un
espai sagrat.
[1] La informació prové d’un article
d’Anna
Hackkiewivz sobre el bosc de
Bialowieza, presentat en un taller realitzat el novembre del 2011 a
l'illa de Vilm (Alemanya) i que formarà part del volum de les actes que ha
coordinat Josep Maria Mallarach, amb el mateix títol del taller: "Spiritual
Values and Protected Areas of Europe", i que publicarà l'Agència federal alemanya de conservació
de la natura.
|
