Aquest
darrer cap de setmana (14 i 15 de juliol) he tingut el goig d’assistir a la
trobada: Art, Natura i Espiritualitat
que s’ha fet entre la caseta de Burg i el “Centre d’Art i Natura” de Farrera i
que organitzava i coordinava Josep Mañà.
D’aquestes
trobades, d’aquest compartir opinions contrastades, sabers provinents d’àmbits
diversos sempre s’aprèn moltíssim i s’intueixen clarors tant de la nostra
realitat interna com externa. N’he destriat alguns d’aquests sabers, que alhora
són els més rellevants al meu entendre.
La trobada
va començar amb l’exposició de Josep Mañà, professor de l’Escola Massana de
Barcelona, el qual emmarca la jornada a partir d’una cita de la mare Teresa de
Calcuta: l’ésser humà té, com a primera
necessitat, comunicar-se. Per tant, la jornada parteix de la necessitat de
sortir del tancat món acadèmic per parlar en un medi més obert.
Mañà ens
recordà, entre moltes interessants reflexions, que la natura és la nostra casa
i per tant l’espai per on transcorre el nostre periple existencial i, a la
vegada, és la base de la nostra apreciació estètica de la realitat. Insistí en
el fet que cal recuperar l’esperit del sagrat que hi ha dins de la natura.
El filòsof i
brillant orador Jordi Pigem ens parlà dels reptes actuals que té plantejats el
planeta i de les oportunitats que se’n deriven. Ens explicà que vivim un moment
únic en el qual tots els ecosistemes estan en crisi i, per tant, cal
reinventar-ho tot !! Insistir amb la idea de que cal canviar la nostra relació
amb els cosmos ja que el món va més enllà de nosaltres. Recordo especialment la
frase: art, natura i espiritualitat són àmbits que ens condueixen més enllà.
Tot seguit glossà els tres conceptes. M’interessà la definició
d’espiritualitat, que ve d’esperit, que és el mateix que respirar en grec i
llatí i que per tant seria participar en la respiració del cosmos. Al fil
d’entendre que l’espiritualitat és tant bàsica com respirar neixen altres
interessants idees: que el creixement material no és pas el més important i
que, a més a més, el planeta no el pot sostenir indefinidament. D’aquest
plantejament neix la següent pregunta: Què ens convé ? el filòsof diu:
integrar-nos a la realitat, aprofitar-ne els ensenyaments i divulgar allò que
és primigeni.
 |
| Farrera |
Josep Maria
Mallarach, consultor ambiental que ha treballat, entre altres institucions, per
la UICN ens evidencià que s’està produint un canvi en la política dels espais
naturals protegits. Al llarg de moltes dècades s’ha presentat una visió
reduccionista de la natura que ha derivat en un conjunt de dades de gea, flora
i fauna que són tangibles i mesurables. Ara bé, aquesta anàlisi ha deixat de
banda els valors intangibles resultat de la relació ancestral entre les
poblacions i el medi.
Poc a poc,
les institucions internacionals comencen a prendre consciència que cal
incorporar al discurs sobre el medi, els valors intangibles que porta
incorporat i que en algunes terres impregna tota la natura. Per exemple, moltes
cultures indígenes entenen que tot en la natura és sagrat i que la natura
imposa deures, com la necessitat de respectar-la i custodiar-la.
Mallarach va
presentar un conjunt d’idees molt suggerents
en les conclusions de la seva ponència: la realitat és creació, la
realitat visible i tangible és només una minúscula part del total, la natura és
el nostre mestre, el sagrat és una evidència, cal concebre la natura com a
receptable del sagrat que ens posa deures i la transgressió dels quals té
conseqüències.
Tot seguit
Halil Bárcena, islamòleg i especialista en mística sufí, ens comentà la visió
de la natura des de la perspectiva del sufisme. La seva aportació va ésser molt
interessant ja que va relacionar els pensaments sufistes que majoritàriament
tenen una base natural, i lligada a la meditació i la reflexió amb l’art
musical, és a dir, amb el so dels instruments, de la veu humana i el ball. Per
exemple, ens comentà la frase: “la vida és font i pou” en el sentit que la vida
natural i social ens ofereix, sense demanar-ho, molt i de forma fàcil i clara
com l’aigua que brolla de la font; en canvi, a vegades, aquesta aigua cal
cercar-la sota terra i per arribar a l’aqüífer cal esforçar-se i fer un pou per
obtenir la recompensa de l’aigua clara i neta.
En darrer
lloc vull parlar de la ponència de l’arquitecta i artista Mònica Rozman que ens
parlà de l’expressivitat de la creació a partir d’analitzar les morfologies que
es repeteixen en la natura, com l’esfera, l’espiral, l’ordre dual i l’ordre fractal. Tot seguit ens presentà els
simbolismes que podem associar a aquestes formes i va concloure amb la idea que
la contemplació de les morfologies naturals ens informa de la personalitat del
creador que en essència és pare i mare.
De totes les
ponències em podríem extreure un saber únic: als humans ens cal retrobar-nos
amb l’essencial i primigeni, és a dir, el sagrat que hi ha al darrera la
creació que ens envolta. La natura i la seva vivència contemplativa, neta i
profunda ens hi conduirà.
