“El jardí dels poetes” de Morella

Ocasionalment la bellesa ens sorprèn i corprèn. Ahir, mentre passejàvem  pels costeruts carrers de Morella, en un tombant vam topar-nos amb  un cartell que anunciava “El jardí dels poetes.” Ràpidament ens va cridar l’atenció ja fos només per la curiositat que desperta imaginar un espai dels poetes com pel fet que la silueta de  l’arbre de l’anunci estava format amb versos, un bell cal·ligrama!  Conduits per la seva visió, vam caminar fins localitzar l’entrada del jardí.

Es tractava d’un petit espai disposat en dues petites terrasses al peu de les quals convergien dos estrets carrerons. El més sorprenent va ser la seva senzilla bellesa. L’acollidor espai  semblava talment el breu jardí, la bella eixida d’una casa particular. Els seus dos nivells podien ser transitats per un petit corriol de grava al costat del qual els parterres amb  plantes començaven a florir barrejats amb arbres. Destaquem-ne un ametller del qual brostaven les primeres fulles tot mantenint tossudament un bell rosat. A  la terrassa superior hi havia una cadira-balancí  ubicada al bell davant d’uns plafons biogràfics de tres il·lustres literats lligats a aquelles terres:  Vicent Andrés Estellés, Carles Salvador i Antonio Labordeta.

Els cartells referenciaven els personatge en diferents llengües i oferien un breu tast de la seva obra, potser pretenien desvetllar la curiositat i fer-nos anar un xic més enllà a la primera oportunitat?

Arribats a casa, encuriosit, vaig cercar en els llibres de poesia de la meva dona i vaig  trobar amb aquests captivadors versos  de Vicent Andrés Estellés, del poema “Horacianes” que recull i actualitza –al meu entendre amb gentil senzillesa - l’esperit del gran poeta llatí:

M’he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,

ara un pessic d’aquesta salsa,

oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,

què dieu  d’aquest lluç,

és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,

aquest got d’aigua,

una jove que passa pel carrer

aquest verd

aquest pètal

allò

una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,

aquell melic,

com la primera dent d’un infant.

El “consol” dels arbres. Per Maria-Mercè Bruguera i Josep Gordi

Aquest dies de Pasqua, hem gaudit del fet d’hostatjar-nos, per primera vegada, enmig dels arbres ja que hem estat en un deliciós hotel del Maestrat (www.consolacion.com.es ) amb una notabilíssima cuina d'autor. D'altra part, té la peculiaritat d’haver creat 10 habitacions dins d’una pineda de pi blanc. Cada habitació és un cubícol de fusta i de forma rectangular, el qual  té una ampli finestral situat a llevant i que es traboca al bosc. Per tant, des d’un dels sillons de l’estança o des del  llit estant, pots gaudir de l’esplèndida visió d’un mar d’arbres ja que al teu davant , i  com  a  gran regal per a la vista i l’esperit, s’estenen diferents serres del Maestrat les quals tenen com a punt més elevat el cim de Masset de 849 m.

Les habitacions

Observar la fina silueta dels pins, les avellutades  alzines i les  majestuoses oliveres il·luminades per la fràgil llum de les darreres hores de la tarda, és omplir-te d’una pau, d’un silenci altament reconfortant. Certament, visualitzar un espai que oscil·la entre el blau del cel i el verd dels arbres, actua com a  bàlsam per a l’esperit –potser agitat per la vida quotidiana?- i el cos, -posat a prova després d’una intensa jornada esportiva.-

Tot esdevé sobtadament llunyà: el soroll de la circulació,  el brogit quotidià pels  passadissos a la feina i fins i tot, els crits de la canalla –i dels grans!!!- de la darrera festa familiar

La natura, si li ho permets, et resitua en el teu marc natural. Ubicats dins del ritme i el funcionament de la naturalesa,  podem passar  prestament    a sentir-nos-hi integrats, sotmesos  a les seves vicissituds i pertorbacions. Les que comporten el pas del temps, els canvis estacionals... Senzillament som un més, una espècie més. Podem emmirallar-nos amb   aquella vella alzina a la qual el vent  ha esquinçat  una de les  branques i que es manté ferida però ferma, o també fer-ho amb aquell grup de cabres que espavilades però tranquil·les  han creuat el camí davant nostre i que s’han aturat, tot seguit, per veure’ns  allunyar-se.

La verdor ens asserena i la penombra, que es va instal·lant amb l’arribada del capvespre, ens pot induir a la reflexió. Una reflexió que incideix en aquest pensament tan senzill i tanmateix tan intens:   quin és el  lloc que ens pertoca dins del meravellós espectacle natural? Tot sembla retornar-nos  una i altra vegada al mateix punt: no dubtis, n’ets  un més !!!

 Panoràmica des l'habitació

El poder curatiu dels arbres

Dies enrere un forestal italià, amic meu, va enviar-me un article titulat[1]: “Il soffio benefico degli alberi” Aquest treball analitza l’argument que el contacte amb els arbres és beneficiós per a  la salut de les persones. Per demostrar aquesta tesi, l’autor esmenta un conjunt de recerques dutes a terme per Universitats i Centres de Recerca. D’ algunes en parlarem un xic més endavant.

L’autor comença fent incís en el fet que les cultures més antigues, -com les dels natius nord-americans per exemple- ja coneixien els poders terapèutics de la natura i per aquest motiu, els seus rituals, es fonamentaven en el contacte físic amb els arbres i altres elements naturals, per tal d’intercanviar l’energia necessària per recarregar la força vital i reforçar el caràcter. L’article també esmenta fets més propers, com el que fa referència al consell del metge particular del canceller Otto Bismarck que li recomanava abraçar-se diàriament mitja hora a un roure. Altrament i en aquest mateix sentit, en el jardí botànic de Sidney es troben cartells que conviden a abraçar-se els arbres.

Tal com dèiem abans, diversos estudis han posat en evidència que totes les formes físiques (humanes, animals, vegetals i minerals) tenen camps d’energia electromagnètica. Walter Kunnen ha estudiat les influències electromagnètiques de la biosfera sobre la vida i la salut dels éssers vius, descobrint que els organismes reben, acumulen i emeten energia. Per tant, hi ha intercanvis d’energia entre els ésser vius a partir de l’anomenada bio-resonància. D’altra part, l’investigador va aconseguir, a partir de la tècnica Bioenergetic Landscapes, mesurar les radiacions electromagnètiques i la capacitat que té l’arbre d’influir sobre les funcions vitals de les persones. Fruit d’aquest treball s’han acabat identificant els arbres més beneficioses i perjudicials per a la salut de les persones.

L’autor conclou l’article comentant que al llarg de la història, les persones, mercès a la seva sensibilitat i experiència, han reconegut el valor positiu d’alguns arbres que han merescut un tracte especial. Per exemple, el contacte amb el roure pènol (Quercus robur) se sap que és un arbre particularment beneficiós pel sistema cardiovascular, immunulògic i pels òrgans reproductors. També l’olivera, el freixe i el bedoll tenen una elevada càrrega positiva per a  la persona.

Gaudint de l'energia de l'arbre

En conclusió, abraçar un arbre ens posa en contacte amb emissions energètiques que activen mecanismes del benestar personal i, de la mateixa manera, caminar per l’interior d’un bosc pot convertir-se en una agradable teràpia energètica.

---

[1] NIERI, MARCO  (2011) “Il soffio benefico degli alberi”. L’Italia Forestale e Montana, 66, pp.409-413.

L’ésser humà i la natura. Conversa amb Jorg Zimmer

Dies enrere vaig trobar-me amb professor Zimmer al seu despatx per parlar del paper de l’espècie humana dins la naturalesa ja que, al meu entendre, de l’encaix entre l’individu i el món natural se’n deriven moltes conseqüències ecològiques i econòmiques. La conversa es va iniciar esmentant el Gènesi on es diu, fent referència a l’home i la dona: ”Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les besties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra” D’aquestes paraules és d’on neix l’antropocentrisme, el qual es consolidà a l’Europa Occidental durant al Renaixement i fou la base del positivisme i materialisme que, durant els segles XVII-XVIII conformaren el suport ideològic del cientifisme, que a la vegada va ser la base de totes les tendències que ens conduiren, des d’aleshores, a la crisi ecològica global. Zimmer comentà que també els pensadors grecs també posaven la persona davant de la natura i mai dins d’ella.

Davant de la pregunta: Hi ha pensadors que situïn la persona dins el sistema natural, tal com va fer sant Francesc d’Assís. Zimmer va parlar-me, primer de tot, d’un viatge que va fer a la Xina per participar en un congrés d’estètica. Un dia, acompanyat d’una traductora, va visitar un museu on s’esposaven grans murals paisatgístics on apareixien també escenes de la vida rural de segles passats. Quan va preguntar-li a la seva traductora com era que les figures humanes ocupaven un espai tant petit dins del mural, ella va respondre-li: “que era el lloc i tamany que ocupaven dins de la naturalesa ja que les persones hi viuen dins”. Aquesta resposta va fer-li veure com de diferent n’és la relació entre persones i natura a occident i orient.

Després el professor Zimmer va explicar-me que Goethe reflexionà a l’entorn de la noció de natura dins la ciència moderna i del paper de l’espècie humana dins el sistema natural. El pensador i literat alemany proposà que la persona forma part de la natura. Zimmer en un article seu incideix en el pensament de Goethe i diu: “el subjecte mai no és allò reduïble a la identitat pura de la consciencia, sinó que forma part del món, és a dir, és el que és a través de les seves relacions amb el món i la manera d’actuar sobre la realitat”

La conversa es va acabar llegint uns versos del poeta:

Damunt tots els cimals

hi ha repòs,

en tots els brancams

un hàlit

a penes sentiràs;

els ocellets callen al bosc;

espera, que aviat

també reposaràs.

Els nens jugant amb l'aigua simbolitzen un dels primers contactes de les persones amb el món natural

Incendis d’hivern

Un estudiós dels incendis acostumava a acabar les seves ponències amb una imatge on es veia un bosc nevat i, en primer terme, un cartell que deia: Perill d’incendi. Aprofitava aquesta imatge per explicar que l’òptima política preventiva per reduir el risc d’incendi s’ha de dur a terme abans que arribi l’eixut estival i, per tant, al llarg dels mesos hivernals. Malauradament, aquest hivern els bombers han de dedicar-se a lluitar contra el foc. En una setmana s’han cremat unes 1200 ha a les serres pirinenques en diferents  localitats i al voltant de 400 ha en el massís de l’Ardenya.

Les principals causes d’aquest episodi de focs cal cercar-les en prolongada sequera que patim, la baixa humitat i el fort vent. Anem per parts. L’escassetat de precipitacions ve de lluny, però aquesta tardor i hivern han estat particularment eixuts. Per exemple, el desembre del 2011 només va ploure un 5% del que és normal, al gener només van caure un 20% de les precipitacions mitjanes i al febrer les precipitacions van ser només un 10%  de la mitjana climàtica. Alguns meteoròlegs comenten que ens trobem davant d’una de les sequeres més greus del que portem de segle. El principal causant d’aquesta situació és que el temps anticiclònic ha estat el predominant en els darrers mesos i en diverses ocasions hem estat afectats per anticiclons que ens han portat aire fred siberià acompanyat de fortes ventades del nord. Per exemple, aquesta setmana la tramuntana que ha afectat l’Empordà ha generat cops de vent que han superat els 90 km/hora. En conclusió, la manca de pluges i els continus vents del nord han provocat que la vegetació visqui una situació d’estrés hídric molt delicada que la fa molt vulnerable.

L’escassetat d’aigua, en un escenari de canvi climàtic on cal ubicar tot el que succeeix, ens situa davant d’una primavera i un estiu que ens pot portar a viure un altre any catastròfic en incendis. Cal no oblidar que encara hi ha zones boscoses que tenen una gran quantitat d’arbres caiguts de les nevades de fa dos anys i que els boscos segueixen augmentant en superfície i volum. Segons dades del CREAF, entre 1989-90 a 2000-01 el volum de fusta al bosc (volum amb escorça) ha augmentat un 35%, és a dir un augment mitjà de 2,12 Mm3/any. En el mateix període els aprofitaments han representat un 0,78Mm3/any.

Les consideracions que hem interioritzar de cara als propers mesos són que caldrà extremar les mesures preventives respecte l’ús del foc, tal com ja s’està fent i difondre entre la població la necessitat d’extremar les conductes a l’entorn dels boscos.

A llarg termini s’imposa una reflexió més contundent vers l’ús i la gestió de l’aigua, així com la necessitat de realitzar de forma continuada una gestió preventiva de les masses boscoses per reduir el risc d’incendi.

Després del foc torna la vida

Boscos de bruixes al Lluçanès

Avui, amb els estudiants de l’assignatura “Bosc i societat” que imparteixo dins el Màster de Medi Ambient de la UdG, he visitat la seu “Consorci del Lluçanès”. Ens han explicat diferents iniciatives per apropar els valors patrimonials als visitants. De les diferents propostes explicades: rutes de transhumància al Lluçanès, ruta dels 400 anys d’Oristà a Lluçà per camins ramaders i rals... m’ha encuriosit la Ruta de les bruixes del Lluçanès. Una ruta marcada amb cinc plafons situats en indrets vinculats a la història de la bruixeria a la comarca. Ens hem acostat fins al Roc Foradat dins del terme municipal de Prats de lluçanès. Sort que ens hi han acompanyat ja que és difícil de trobar. El roc Foradat era el lloc on la bruixa de Napa hi preparava els seus beuratges aprofitant una cavitat de la roca. Aquesta bruixa és un personatge històric del segle XVII que s’ha mantingut durant molt de temps dins l’imaginari col·lectiu de la comarca  per fer por i tornar obedients a les criatures.

El Roc Foradat

És sorprenent que les institucions utilitzin referents històrics amb connotacions negatives- com les bruixes i els bandolers- per acostar els visitants a l’espai forestal i als paisatges de la comarca. Imagino que dins del nostre inconscient encara considerem la boscúria com un espai de perill i por per on transiten les criatures més perilloses.

Plafó de la ruta de les Bruixes

Nous comportaments davant de la crisi econòmica

El professor i polític francès Yves Pietrasante explicava en un llibre que tenia com objectiu presentar què és un ecoespai, que l’element motivador de la creació del primer ecoespai,  creat al voltant de l’estany de Thau prop de Montpeller, va ser resoldre la contaminació de les aigües de l’estany i, en conseqüència, el  seu lema va ser: “fem d’una dificultat una oportunitat”.

Davant de l’actual crisi econòmica que ens ha abocat a viure un moment molt difícil tant des del punt de vista social com econòmic, hi ha molts pensadors que advoquen per redefinir el nou  model econòmic.

L’economista anglès Tim Jackson[1] ha escrit un llibre titulat: Prosperidad sin crecimiento , que proposa endegar iniciatives fonamentades en activitats o tecnologies que generin poques emissions de carboni i que configurin un altre paradigma de benestar.

Segons aquest economista: “La crisi actual està relacionada amb la crisi ecològica i l’expansió de la Xina i de les economies emergents accelerarà la demanda de combustibles fòssils, metalls i minerals i reduirà la disponibilitat de recursos” La principal conseqüència serà: “l’agreujament dels impactes ambientals: augment de les emissions de carboni, declivi de la biodiversitat, desforestació...”

Jackson conclou que si volem una economia diferent hem de fer inversions en altres àmbits que persegueixin: l’eficiència dels recursos, la reducció del consum de materials i la millora del medi ambient. En conseqüència, el motor de la reactivació no ha de ser el consum. La seva opinió és que cal promoure activitats i serveis que no depenguin del consum de materials. Un exemple serien les empreses centrades en els serveis a la comunitat o com ell diu en el floriment humà, com mercats d’agricultors locals, cooperatives slow food, clubs esportius, biblioteques, serveis de manteniment i reparació...És el que ell anomena l’economia “ventafocs”, la qual genera més benestar i plenitud que l’economia de “supermercat”. Alguns exemples d’aquesta economia ja existeixen, com són: el cas de la banca cívica o la cooperativa d’energia neta Som Energia (www.somenergia.coop).

Horts de la masia de can Solè al peu de Collserola

L’any 1967, el professor d’història medieval Lynn White va publicar un article a la revista Science que analitzava les arrels històriques de la crisi ecològica i ens esmentava que una de les raons de la situació de crisi ecològica prové de la concepció religiosa antropocèntrica. A través de la qual s’ha entès que la terra és un recurs a disposició de l’espècie humana. Aquest antropocentrisme es consolidà durant el Renaixement i és la base del positivisme i el materialisme que van ser el suport del cientifisme dels dos darrers segles el qual ens ha portat a la situació actual. L’autor conclou que més ciència i tecnologia no resoldran el problema i que cal un canvi ideològic o espiritual, és a dir: si en la base de les relacions entre la natura i l’espècie hi ha, en bona part, uns postulats religiosos  el que cal és modificar-los. En aquest sentit l’exemple i les senzilles idees de sant Francesc d’Assís fan que l’autor el consideri un dels més grans radicals del cristianisme ja que proposa un nou model de comportament davant de la natura.

El filòsof Jose Antonio Merino en un llibre dedicat a sant Francesc i l’ecologia conclou que amb sant Francesc neix una nova espiritualitat relacionada amb la natura ja que aquesta es converteix en el temple de la divinitat on es pot viure, sentir i experimentar “allò” diví.

He esmentat les idees de Jackson i White perquè al meu entendre l’èxit d’un nou paradigma econòmic necessita que, paral·lelament, es produeixi també un canvi espiritual en les relacions entre la natura i l’ésser humà. Aquest canvi s’ha de fonamentar en el sentiment intern que tots formem part d’una mateixa unitat i que cal respectar i cuidar l’ambient de la mateixa manera que es fa amb les persones.

Per finalitzar vull reproduir les paraules de Nelsa Curbelo, catòlica, mitjancera en conflictes a Llatinoamèrica i Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull, [1] ja que emfatitzen com ha de ser la relació amb el nostre entorn: “ Volem prosperar, però no a la manera consumista de vostès. Tenim el nostre propi model de desenvolupament just i harmònic amb la naturalesa: sabem que créixer és necessitar menys cada dia”

---

[1] La Vanguardia del 25 de Febrer de 2012

---

[1] Les opinions de Jackson provenen de l’article d’Antonio Cerrillo: Una economia lenta per posar el planeta en forma (La Vanguardia del 19 de Febrer de 2012)