El budisme i els arbres

A la ciutat japonesa de Nara hi ha el temple de Todai-ji que es va acabar de construir l’any 745 i que alberga una colossal estàtua de Buda. Es considera la construcció de fusta més gran del món.

El temple de Todai-ji

Un dels fets que més em va sorprendre de la visita al temple és que al davant de la gran estàtua del Buda i flanquejant el senzill altar hi ha dos pins plantats en dos testos de grans dimensions. En aquell moment vaig recordar que  Buda va asseure’s en contemplació a l’ombra d’un pipal  o arbre de Bodhi (Ficus religiosa)  a esperar la il·luminació fa 2500 anys. Per aquest motiu el Pipal és considerat l’arbre del coneixement i de la vida ja que sota la capçada d’aquest Ficus, Buda va poder vèncer les temptacions dels dimonis i monstres - que representen les forces del mal- i rebre la il·luminació divina.

Estatua del Buda amb els pins al costat de l'altar

En aquest sentit l’arbre es converteix en vehicle de comunicació dels tres móns. Les arrels connecten amb el subterrani on hi ha les forces del mal, el tronc  simbolitza la superfície on es troba assegut Buda  i la capçada, que es dirigeix cap la volta celeste, permet  trobar el camí dels aprenentatges divins.

Cal tenir present que Buda vol dir “il·luminat” i que va ser el mon que va rebre Siddharta Gautama el qual va viure el segle V a C un cop va començar a impartir els seus ensenyaments a la Índia.

Esmentarem dues altres històries de la vida de Siddharta relacionats amb els arbres. La primera fa referència a una llegenda de quan era nen. Un dia el seu pare el va portar a la cerimònia de l’inici de la sembra dels camps. El va deixar amb les mainaderes a l’ombra d’un arbre però les noies que l’havien de cuidar el van deixar sol per anar a veure de més a prop la cerimònia. La història explica que el nen va adoptar la posició de ioga assegut i s’esmenta que va experimentar una tranquil·la felicitat. El món natural va reconèixer el potencial espiritual del jove Gautama i va decidir protegir-lo. A l’avançar el dia la força del sol i la inclinació dels seus raigs van anar canviant, però l’ombra de l’arbre on reposava va anar movent-se per tal de salvar-lo d’una insolació.

La segona història fa referència a la mort de Buda ja que quan ell va percebre que les forces l’abandonaven es va dirigir al bosc sagrat de Sala i va estirar-se entre dos arbres. Expliquen que, en el moment que la seva ànima va abandonar el cos els arbres que l’envoltaven van florir malgrat que no n’era el temps i el cos va acabar cobert de flors en ser remogudes pel vent les branques dels arbres.

Per tot plegat  no és d’estranyar que Buda digués que el bosc és un organisme únic, que és font de gran bondat ja que no demana res i, en canvi, ens ofereix alimentació i protecció. També esmentava que els boscos són els millors llocs per a la contemplació ja que dins seu podem oblidar-nos de les nostres relacions materials i endinsar-nos en l’ordre natural, fet que ens atorgarà una major quietud mental. És així que per als budistes, el bosc esdevé un espai de pau i serenitat.

L’arbre de Josuè

Dies enrere un amic de la família em va ensenyar unes fotografies del seu viatge per Estats Units fet fa uns anys. Veient les imatges del desert de Mojave em va sorprendre una espècie de port arbori que creixia enmig de la sorra. Després de cercar informació d’aquesta espècie va resultar que era l’arbre de Josuè (Yucca breviflora) Es tracta d’una planta endèmica dels deserts del sud-oest de Nord-Amèrica, que té un sistema radicular molt profund -ja que s’ha comprovat que les seves arrels s’endinsen fins als 10 m- i pot arribar a viure centenars d’anys. Cal matisar que pròpiament no és un arbre sinó que és tracta d’una planta herbàcia lignificada que pot arribar als 15 m d’alçada. Cal destacar que a la zona més meridional del desert de Mojave, prop de les muntanyes de sant Bernardino, es va crear el Joshua Tree National Park on aquesta espècie forma extensos i laxos bosquets.

L'arbre de Josuè. Autor: Gabriel P.

El segon dubte que em va venir a la ment va ser: Per què aquesta planta dels deserts s’anomena l’arbre de Josuè ?

Per respondre a aquesta pregunta ens hem de situar als Estats Units de mitjans del segle XIX i endinsar-nos en la història dels mormons. Aquest grup religiós va fugir de les terres de l’est ja que patien molts enfrontaments amb els seus veïns per les seves creences i pràctiques religioses. Van fugir cap a l’oest buscant la seva terra promesa. Finalment, després de diversos viatges, van establir-se a Great Salt Lake el 1847 i des d’aquest territori van fer diferents expedicions per conèixer altres territoris. En una d’aquestes rutes van endinsar-se en el desert de Mojave, situat prop de California, i allà van trobar-se per primer cop amb la Yucca breviflora. Com que els mormons eren grans lectors de l’Antic Testament, segur que el llibre de Josuè era un dels seus preferits. Per què ? Doncs senzillament perquè Josuè va ser el successor de Moisès i la persona que va guiar al poble d’Israel fins la terra promesa. 

Es creu que aquests colons mormons, quan van veure per primera vegada aquesta planta, els va fer pensar en Josuè amb els braços oberts pregant a Déu i mostrant-los el camí. Cal recordar que Josuè fou la persona en qui confià Déu per guiar el seu poble a la terra promesa:

“Sigues valent i ferm, que tu donaràs a aquest poble possessió del país que vaig prometre als teus pares,.., T’ho mano jo: sigues valent i ferm, no tinguis por de cap mena: Jahvé, el teu Déu, és amb tu arreu on vagis”

(Js,1:7-9)

L’Home Ginebró

L’artista Albert Gusi m’escriu per fer-me saber que ha captat les primeres imatges de l’Home Ginebró. Les ha aconseguides a partir d’un conjunt de micro-càmeres instal·lades en els boscos de la serra de Catllaràs, al Berguedà. Si no creieu  el que us explico, mireu el vídeo del següent link:

http://www.albertgusi.com/galeria/ginebro.html  

Breus reflexions vers boscos de ribera mediterranis.

El passat 28 de gener vaig participar com a conferenciant en el primer acte del 15è aniversari de l’Associació Hàbitats i del Projecte Rius (www.projecterius.org) i que va tenir lloc a l’acollidor hotel Moli de la Torre (www.molidelatorre.cat) .

L’Associació Hàbitats és una entitat sense ànim de lucre que treballa per fomentar l’apropament de les persones a l’entorn natural amb la voluntat de convertir-les en protagonistes actives de la conservació del territori. El projecte rius vol estimular la participació de la societat en la conservació i millora dels nostres rius a partir de promoure, entre d’altres activitats, l’adopció de trams de rius per part d’escoles o entitats socials amb l’objectiu d’inspeccionar-los periòdicament i treballar per a la seva millora.

La meva participació en aquesta jornada va tenir dues parts. La primera va consistir en impartir una conferència envers els valors culturals dels arbres mediterranis i la segona es va dur a terme davant del plàtan monumental de la Font de la Pineda que se situa al costat mateix del Tenes, per parlar dels plàtans i dels boscos de ribera. 

El plàtan de la Font de la PInede de Bigues i Riells

De les explicacions fetes a peu de riu, voldria aturar-me en dues reflexions realitzades davant del bosc de ribera del Tenes. Començaré amb una qüestió que fa referència a la percepció actual, per part de moltes persones, del bosc de ribera. Quan preparava la sortida amb un amic de Bigues i Riells, recordo que va dir-me: “davant del plàtan monumental de la Font de la Pineda hi ha una esplèndida verneda”. Des del primer moment vaig dubtar d’aquesta afirmació ja que el Tenes és un riu que conec prou bé. Certament, quan vam arribar a lloc, no s’albirava cap vern, ans tot al contrari: tots els arbres eren plàtans o pollancres. No és la primera vegada que algú em parla de vernedes fent referència a plantacions de plàtans i pollancres. Per tant, popularment, és força comú utilitzar el vocable “verneda” per referir-se a qualsevol poblament d’arbres que creix al costat d’un curs fluvial. Aquest fet  posa en evidència, al meu entendre, que els boscos de ribera naturals del Tenes fa temps que han desaparegut tant del costat del riu com del parlar popular, segurament des de fa generacions.

La segona reflexió fa referència al nombre i tipus d’arbres que creixen al costat dels nostres cursos fluvials. Dècades enrere, la pagesia de la plana vallesana i selvatana utilitzava els espais fluvials per plantar arbres planifolis de creixement ràpid i així anar fent créixer una “petita guardiola” que podia utilitzar cada 15 o 20 anys, és a dir, que els arbres plantats, a l’arribar al seu torn de tallada, tenien un valor econòmic que el propietari podia utilitzar per resoldre qüestions econòmiques pendents.

La reculada de l’activitat agrària ha portat a que moltes d’aquestes plantacions s’abandonessin, sobretot les situades al costat de petits cursos fluvials, com és el cas del Tenes. El dilema és: què fer amb aquests arbres que majoritàriament se situen dins del domini públic hidràulic ? Al meu entendre i pensant en dignificar tant com sigui possible el paisatge fluvial, el que convindria és anar naturalitzant, progressivament, els boscos de ribera a partir de la tala selectiva i progressiva de plàtans, pollancres, acàcies... i la posterior plantació d’albes i verns, en els llocs que pertoquin.

La vegetació de ribera del Tenes a l'alçada de la Font de la Pineda de Bigues i Riells.