L’arbre de Josuè

Dies enrere un amic de la família em va ensenyar unes fotografies del seu viatge per Estats Units fet fa uns anys. Veient les imatges del desert de Mojave em va sorprendre una espècie de port arbori que creixia enmig de la sorra. Després de cercar informació d’aquesta espècie va resultar que era l’arbre de Josuè (Yucca breviflora) Es tracta d’una planta endèmica dels deserts del sud-oest de Nord-Amèrica, que té un sistema radicular molt profund -ja que s’ha comprovat que les seves arrels s’endinsen fins als 10 m- i pot arribar a viure centenars d’anys. Cal matisar que pròpiament no és un arbre sinó que és tracta d’una planta herbàcia lignificada que pot arribar als 15 m d’alçada. Cal destacar que a la zona més meridional del desert de Mojave, prop de les muntanyes de sant Bernardino, es va crear el Joshua Tree National Park on aquesta espècie forma extensos i laxos bosquets.

L'arbre de Josuè. Autor: Gabriel P.

El segon dubte que em va venir a la ment va ser: Per què aquesta planta dels deserts s’anomena l’arbre de Josuè ?

Per respondre a aquesta pregunta ens hem de situar als Estats Units de mitjans del segle XIX i endinsar-nos en la història dels mormons. Aquest grup religiós va fugir de les terres de l’est ja que patien molts enfrontaments amb els seus veïns per les seves creences i pràctiques religioses. Van fugir cap a l’oest buscant la seva terra promesa. Finalment, després de diversos viatges, van establir-se a Great Salt Lake el 1847 i des d’aquest territori van fer diferents expedicions per conèixer altres territoris. En una d’aquestes rutes van endinsar-se en el desert de Mojave, situat prop de California, i allà van trobar-se per primer cop amb la Yucca breviflora. Com que els mormons eren grans lectors de l’Antic Testament, segur que el llibre de Josuè era un dels seus preferits. Per què ? Doncs senzillament perquè Josuè va ser el successor de Moisès i la persona que va guiar al poble d’Israel fins la terra promesa. 

Es creu que aquests colons mormons, quan van veure per primera vegada aquesta planta, els va fer pensar en Josuè amb els braços oberts pregant a Déu i mostrant-los el camí. Cal recordar que Josuè fou la persona en qui confià Déu per guiar el seu poble a la terra promesa:

“Sigues valent i ferm, que tu donaràs a aquest poble possessió del país que vaig prometre als teus pares,.., T’ho mano jo: sigues valent i ferm, no tinguis por de cap mena: Jahvé, el teu Déu, és amb tu arreu on vagis”

(Js,1:7-9)

L’Home Ginebró

L’artista Albert Gusi m’escriu per fer-me saber que ha captat les primeres imatges de l’Home Ginebró. Les ha aconseguides a partir d’un conjunt de micro-càmeres instal·lades en els boscos de la serra de Catllaràs, al Berguedà. Si no creieu  el que us explico, mireu el vídeo del següent link:

http://www.albertgusi.com/galeria/ginebro.html  

Breus reflexions vers boscos de ribera mediterranis.

El passat 28 de gener vaig participar com a conferenciant en el primer acte del 15è aniversari de l’Associació Hàbitats i del Projecte Rius (www.projecterius.org) i que va tenir lloc a l’acollidor hotel Moli de la Torre (www.molidelatorre.cat) .

L’Associació Hàbitats és una entitat sense ànim de lucre que treballa per fomentar l’apropament de les persones a l’entorn natural amb la voluntat de convertir-les en protagonistes actives de la conservació del territori. El projecte rius vol estimular la participació de la societat en la conservació i millora dels nostres rius a partir de promoure, entre d’altres activitats, l’adopció de trams de rius per part d’escoles o entitats socials amb l’objectiu d’inspeccionar-los periòdicament i treballar per a la seva millora.

La meva participació en aquesta jornada va tenir dues parts. La primera va consistir en impartir una conferència envers els valors culturals dels arbres mediterranis i la segona es va dur a terme davant del plàtan monumental de la Font de la Pineda que se situa al costat mateix del Tenes, per parlar dels plàtans i dels boscos de ribera. 

El plàtan de la Font de la PInede de Bigues i Riells

De les explicacions fetes a peu de riu, voldria aturar-me en dues reflexions realitzades davant del bosc de ribera del Tenes. Començaré amb una qüestió que fa referència a la percepció actual, per part de moltes persones, del bosc de ribera. Quan preparava la sortida amb un amic de Bigues i Riells, recordo que va dir-me: “davant del plàtan monumental de la Font de la Pineda hi ha una esplèndida verneda”. Des del primer moment vaig dubtar d’aquesta afirmació ja que el Tenes és un riu que conec prou bé. Certament, quan vam arribar a lloc, no s’albirava cap vern, ans tot al contrari: tots els arbres eren plàtans o pollancres. No és la primera vegada que algú em parla de vernedes fent referència a plantacions de plàtans i pollancres. Per tant, popularment, és força comú utilitzar el vocable “verneda” per referir-se a qualsevol poblament d’arbres que creix al costat d’un curs fluvial. Aquest fet  posa en evidència, al meu entendre, que els boscos de ribera naturals del Tenes fa temps que han desaparegut tant del costat del riu com del parlar popular, segurament des de fa generacions.

La segona reflexió fa referència al nombre i tipus d’arbres que creixen al costat dels nostres cursos fluvials. Dècades enrere, la pagesia de la plana vallesana i selvatana utilitzava els espais fluvials per plantar arbres planifolis de creixement ràpid i així anar fent créixer una “petita guardiola” que podia utilitzar cada 15 o 20 anys, és a dir, que els arbres plantats, a l’arribar al seu torn de tallada, tenien un valor econòmic que el propietari podia utilitzar per resoldre qüestions econòmiques pendents.

La reculada de l’activitat agrària ha portat a que moltes d’aquestes plantacions s’abandonessin, sobretot les situades al costat de petits cursos fluvials, com és el cas del Tenes. El dilema és: què fer amb aquests arbres que majoritàriament se situen dins del domini públic hidràulic ? Al meu entendre i pensant en dignificar tant com sigui possible el paisatge fluvial, el que convindria és anar naturalitzant, progressivament, els boscos de ribera a partir de la tala selectiva i progressiva de plàtans, pollancres, acàcies... i la posterior plantació d’albes i verns, en els llocs que pertoquin.

La vegetació de ribera del Tenes a l'alçada de la Font de la Pineda de Bigues i Riells.

Els arbres a l’obra de Perejaume.

Dies enrere vaig visitar l’exposició de Perejaume a la Pedrera que s’obre amb aquest suggerent títol: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova !

Em va sorprendre en gran manera  la relació que l’artista estableix entre l’obra d’art amb la natura. Especialment l’extraordinària presència  i protagonisme dels arbres en les obres exposades.  Ja sigui a partir de convertir una escorça en peça d’exposició o bé sigui perquè l’autor els reprodueix en les seves teles o els  retrata intentant establir una nova mirada i relació.

Va haver-hi una fotografia que em va cridar enormement l’atenció. Es tracta d’una alzina enjoiada, és a dir, que algunes de les seves branques eren plenes de braçalets, anells i collarets. Aquesta imatge em va fer recordar   un fet que vaig viure en un petit jardí de l’illa de Cuba fa uns anys. Una tarda visitava, acompanyat d’un professor de la Universitat de Pinar del Rio, un petit però espès jardí tropical que corresponia a un ampli pati que envoltava una senzilla casa. Després de passejar per entremig de ficus i orquídies, un dels fets més curiosos que vam observar va ser que, penjades de les branques d’ alguns arbres hi havia joguines, és a dir, nines, cotxes, trens... En preguntar a la mestressa de la casa i cuidadora del jardí, -era una dona gran, vídua i que no havia tingut fills- què hi feien les joguines penjades de les branques   ens va respondre que, com que no havia tingut fills, s’estimava  els arbres com si fossin els seus fills reals  i per aquesta raó els obsequiava, de tant en tant, amb joguines i així els agraïa la frescor, la companyia  i els fruits que, generosament i any rere any,  rebia.

Arbres enjoiats

Acabada la visita de l’exposició, les cames es van dirigir, sense demanar permís, a la primera llibreria per adquirir el llibre Pagèsiques. El cor em va fer un salt al comprovar que Perejaume havia dedicat  tot un llibre als arbres. Tal com diu Jordi Cornudella[1] en aquest llibre: “la vivència de la natura i la vivència de la literatura s’han agermanat encara més: la mixtura de totes dues vivències és indissoluble”.

Els versos i textos de Perejaume em van resultar especialment interessants perquè neixen de la contemplació harmoniosa  dels boscos mediterranis: alzinars, suredes i pinedes de pi blanc i pi pinyoner:

“A través  de la llenya entrejunta,

per un alzinar fosc, dens, inextricable,

a través dels arítjols que arriben

fins a les entrebesses dels suros,

l’autor s’enfila, obreda amunt,

amb un planter de clarianes a l’esquena”

També m’ha sorprès la sensació que l’autor hi dialoga, són els seus interlocutors i aquest fet comunica al lector que els arbres posseeixen  una doble realitat: la botànica i la simbòlica.

“En cada arbre n’hi havia dos, un de debò i l’altre de paraula, sinó que l’arbre  de paraula, escrit per ja no se sabia qui, quedava cada cop més aficat endins per arribar a brotar, i, a mesura que s’anava fent alt i gros, l’arbre s’enfortia i es desfeia de ser paraula, i havia de fer, certament, molt d’oratge per desvetllar, en l’arbre, alguna rama indecisa encara entre la verbor i la verdor”

També em va entusiasmar l’estima pels arbres que totes les paraules escrites traspuen.

“Tots els arbres són fills de l’amor. D’atribució forestal i realitat pagèsica, la molta cultura s’hi amaga, rústega del tot i embosquida . L’arbre escrit amb fulles del seu puny i lletra, i l’arbre que m’és, l’arbre amb intenció de ser-me, tots dos arbres són fills de l’amor”

Podríem seguir parlant i comentant versos i textos de Pagèsiques, però millor que els llegiu vosaltres i us embosqueu amb Perejaume i, sobretot, no us deixeu perdre l’exposició de la Pedrera!

---

[1] Cornudella, Jordi (2011): “Notes sobre la poesia de Perejaume” dins del catàleg de l’exposició: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova !, Catalunya Caixa, Barcelona.