Giorgio, passióne per la montagna

Chi è Giorgio? Bene, un buon amico che ha appena compiuto 71 anni ma che ha ancora un cuore e le gambe molto giovani. Vive a Povo, un piccolo villaggio nella collina di Trento, il capoluogo del Trentino. È un uomo semplice e affabile, un amante della sua famiglia e dei suoi amici che ha cura con affetto del suo orto e degli alberi da frutta che circondano la sua casa. E soprattutto, ciò che lo rende così buffamente singolare è il modo in cui ama e gode della montagna.

Perché parlo di lui? Semplicemente perché, grazie alla sua guida, sono tornato a GODERE, con le maiuscole, le alte montagne, mi ha aiutato a recuperare sentimenti che erano stati cancellati da tempo dalla memoria, e anche ad andare su strade di grande complessità ... 

È una buona idea ricordare e spiegare i saggi consigli che, camminando tra foreste e rocce, mi ha commentato, con il chiaro desiderio di essere utile a chiunque che voglia iniziarsi nell'arte di salire fino alle cime delle montagne. Non sono consigli straordinari, la loro eccezionalità deriva dal fatto che li rende espliciti con buon senso ed emozione e li articola e li pratica con una naturale e intima semplicità.

Il primo riferimento a cui accennava era che per andare in montagna è necessario alzarsi presto e riuscire ad arrivare con le prime luci all'alba ai piedi della vetta da raggiungere, o forse all'ingresso della valle che vuoi scoprire. Il motivo principale per svegliarsi nella prima ora - quando è ancora buio - è che, sebbene le previsioni del tempo prevedano una giornata limpida, se puoi raggiungere i tuoi obiettivi al mattino è molto meglio che nel pomeriggio. In alta montagna le previsioni possono essere ingannevoli e se è così, meglio in caso di pioggia o fulmini trovarsi al riparo.

Il secondo consiglio ricevuto è che quando si  sale per un canale o si segue un percorso per uno spazio di forte pendenza, o solo se si percorre una valle, bisogna stare attenti a dove si mettono i piedi e le mani , qualunque cosa sia, fallo sempre di fretta. La montagna non si muove, sarà sempre nello stesso posto per darci il benvenuto. Pertanto, è importante godersela in ogni passaggio e viverla nel modo più sicuro possibile pensando che la cosa più importante da fare è tornare a casa, felice e al sicuro.

Giorgio dice anche che devi fermarti di tanto in tanto e goderti il ​​percorso fatto, la cresta, il canale con cui sei salito o, semplicemente, la bellezza del paesaggio che ti circonda. Questo fatto ci porta al quarto passo, afferma lo spirito e vive il silenzio e la pace della valle e delle cime con la volontà di unire. Uno non è lì per conquistare qualcosa, per provare qualsiasi cosa ... ma semplicemente per godere della pace della montagna che impregna il tuo cuore.

Devo confessare che la vita quotidiana di questi principi lo rende una persona felice e grata con la vita. In più di un'occasione mi ha confessato che si sente, soprattutto, un privilegiato. Questa gioia interiore si estende quando riesci a sentirlo cantare una canzone mentre cammina o sentirlo come imita il suono di un merlo o di una marmotta e, posso dirlo, come ho sentito dire che a volte rispondono.

Sebbene sia un alpinista che ha fatto le vette principali delle Alpi e alcune delle Ande, l'umiltà è caratterizzata e ricordata emotivamente dalla sua prima cima a quattordici anni con un gruppo di amici, alcuni dei quali lo hanno accompagnato per più di cinquant'anni - ieri, quando eravamo di fronte alle torri del Vajolet, ho notato come era emozionato nell’osservare la bellezza di quelle cime e come si è rivolto a me ho capito come ancora si emoziona davanti alle meraviglie della natura.

Buona fortuna per essere in grado di godere di buoni compagni per aggirare le catene montuose e le giachiai o le vedrette. Grazie Giorgio !!!

Giorgio, passió per la muntanya

Qui és en Giorgio ? Doncs, un bon amic que acaba de fer 71 anys però que encara té el cor i les cames ben joves; viu a Povo, un poblet dels voltants de Trento, la capital del Trentino. Es tracta d’un home senzill, amant de la seva família i dels seus amics i que cuida, amb cura i afecte, l’hort i els arbres fruiters que envolten casa seva. I sobretot, allò que el fa tan entranyablement peculiar és com estima i gaudeix la muntanya.

Per què parlo d’ell ? Senzillament perquè, gràcies al seu guiatge, he tornat a GAUDIR, amb majúscules, de l’alta muntanya, a recuperar sensacions que feia temps que gairebé s’havien mig esborrat de la memòria, a atrevir-me per camins de gran complexitat... 

Fa de bon recordar i explicar els savis consells que, tot caminant enmig de boscos i roquissars, m’ha anat comentant, amb una clara voluntat de poder ésser útil a tota persona que vulgui iniciar-se en l’art d’ascendir als cims de muntanyes amb una ben provada dificultat tècnica. No són pas consells extraordinaris, la seva excepcionalitat prové del fet que els fa explícits amb seny i emoció i els articula i practica amb una senzillesa ben natural i íntima.

La primera referència a la qual va fer esment, va ser que, per anar a la muntanya, calia aixecar-se ben d’hora i poder arribar, amb les primeres llums de l’alba, al peu del cim que es vol assolir, o potser a l’entrada de la vall que  vols descobrir. El principal motiu de despertar-se a primera hora -quan el dia és encara fosc- és que, malgrat que les previsions meteorològiques ens pronostiquin un dia clar, si pots aconseguir les teves fites al llarg del matí, és molt millor ja que les tardes a alta muntanya   poden ser enganyoses i si és així,  millor que la pluja o els llamps et trobin  aixoplugat.

El segon consell rebut és que quan t’enfiles per una canal o segueixes un sender, per un espai d’una gran verticalitat, -o simplement si camines per una vall-, cal estar atent d’on poses els peus i les mans i, sigui com sigui,  fer-ho sempre sense presses. La muntanya no es mou, sempre està  estarà al mateix lloc per acollir-nos. Per tant, és important gaudir-la en cada passa i viure-la amb la major seguretat possible. Pensar tothora  que el més important és tornar a casa content, sa i estalvi.

En Giorgio també parla que cal aturar-se de tant en tant i gaudir del camí fet, de la carena, de la canal per la qual un s’ha enfilat o, simplement, de la bellesa del paisatge que t’envolta. Aquest fet ens porta al quart pas, asserena l’esperit i viu el silenci i la pau de les valls i els cims amb la voluntat d’unió. No s’està allà per conquerir res, per demostrar res... sinó, simplement, per gaudir de la pau de la muntanya i que aquesta impregni el teu cor.

Us he de confessar que la vivència quotidiana d’aquests principis, fan d’ell una persona feliç i agraïda amb la vida. En més d’una ocasió m’ha confessat que se sent, per damunt de tot, un privilegiat. Aquesta alegria interior  s’exterioritza quan el pots escoltar cantant una cançó mentre camina o sentir com imita el so d’una merla o d’una marmota i, us puc ben afirmar com he escoltat que en alguna ocasió li responen.

Malgrat que és un muntanyenc que ha fet els principals cims del Alps i alguns dels Andes, la humilitat el caracteritza i recorda amb emoció el seu primer cim fet als catorze anys amb un grup d’amics, -alguns dels quals l’han acompanyat més de cinquanta anys- o, ahir mateix, quan vam ser davant de les torres del Vajolet, me’n vaig adonar de com s’emocionava al observar la bellesa d’aquells cims i com es girava cap a mi i em reconeixia com encara el colpien les meravelles de la Natura.

Quina sort poder gaudir de bons companys per rondar per serres i congestes. Gràcies Giorgio!!! 

Sensibilitat vegetal

Em ve de gust relacionar dos fets que, de forma casual o causal, s’han produït amb pocs dies de diferència. El primer és la lectura del llibre, “Biodiversos” que és la transcripció d’un diàleg entre Stefano Mancuso i Carlo Petrini i, el segon és una conversa que vaig tenir amb en Joan Miret, pagès de la vall del Corb. Què tenen en comú aquestes dues xerrades? Doncs, que parlen del mateix, una a escala planetària i l’altre a nivell local.

De la primera conversa m’agradaria subratllar que tant Mancuso, com Petrini coincideixen en el fet que cal canviar de paradigma respecte a com entenem l’agricultura, el consum d’aliments i les relacions amb la Naturalesa. 

De forma molt sintètica assenyalen que, en comptes de produir més, cal fer-ho de forma més eficaç, sense malbaratar i amb respecte i estima vers els vegetals, els animals i el conjunt de la Naturalesa. 

El consum ha d’estar lligat a l’agricultura, la ramaderia i la pesca a nivell de proximitat, qualitat i manteniment dels paisatges que hem heretat al llarg de generacions.

Respecte a les relacions amb la natura, comenten que, com a humans, cal deixar de sentir-se el centre del món, ésser més humils i cercar el sentiment d’unitat amb el nostre entorn natural. 

És molt curiós que les dues personalitats també coincideixin en el fet que, si volem parlar amb algú que entengui de plantes no busquem un científic sinó un pagès, és a dir, una persona que les conrea, conviu amb elles i les estima.

La conversa amb en Joan Miret, que us reprodueixo tot seguit, va ser possible gràcies a  Marta Bellpuig, tècnica d’Agroxarxa, empresa de serveis d'Unió de Pagesos i alumna del Postgrau sobre Valors i Significats Espirituals de la Natura (www.fundacioudg.org) 

Miret gestiona una finca amb milers de fruiters, majoritàriament pomeres i també pereres, així com un interessant hort familiar. Una de les primeres frases de la conversa que em va impactar va ser quan va dir: “tot el que fem està interconnectat”

Com et dius ?

Jo soc lo Joan Miret Bonell, fill del Poal i als cinc anys ja anava, a les sis del matí, al tros amb tota la família. Per tant, jo he nascut fent de pagès i moriré com a tal.

Sempre has tingut fruiters ?

No, els fruiters els vaig començar a plantar  quan tenia setze anys, després d’adonar-me que la finca familiar ,dedicada només a les hortalisses, no tenia gaire futur.

I quins arbres vas plantar ?

Vaig començar plantant pomeres i després pereres. A casa hi havia de tot: cereals, hort, una petita granja de porcs...i va caldre prendre una decisió entre els animals i el camp. I vaig dedicar-me a plantar més arbres fruiters fins a ocupar la totalitat de la finca, però després vaig començar a arrendar més terres fins arribar a les 25 hectàrees actuals, és a dir, uns 50.000 arbres. Ara bé, com que jo mateix em vaig fer el planter, et puc dir que els conec tots. Tu has dit: els meus arbres. Ara bé, soc jo qui els pertanyo ja que jo sóc el seu cuidador. Em sento connectat, totalment, amb les meves plantes

Quan vas fer el canvi cap a un cultiu ecològic ?

Aquest ha estat un procés llarg. Un dia un bon amic em va presentar algú que tenia altres inquietuds en el món agrícola ja que sabia que jo no em sentia a gust amb el que feia.

Per què no estaves a gust ?

Per a mi és molt important donar de menjar a la meva família i per aquest motiu a l’hort no hi afegia cap compost químic. Per a mi aquesta és una tasca sagrada. D’altra part, en els meus camps em tocava fer molts tractaments i no em sentia a gust amb el que feia. I, un bon dia, vaig començar a deixar de fer coses i fer proves,   com abandonar tota la fertilització química i començar un sistema a partir de fer compost. Poc a poc t’adones que tot va més a poc a poc i que perds capacitat de collita. Parlo amb persones i començo a fer cursos per entendre què vol dir una agricultura ecològica. Quan t’adones de les relacions que hi ha entre les plantes i els fongs, de tot el que passa dins del sòl... se m'obre un món i començo a fer biofertilitzants i cercar fongs al bosc i portar-los al meu camp.

Imagino que no tot ha estat fàcil, oi ?

Doncs no, a la cooperativa on portava la fruita comencen a queixar-se per la quantitat i el tipus de fruita que fas. Però en canvi, jo tenia molt clar que no volia tornar enrere. El meu objectiu, com a pagès, és alimentar persones no enriquir-me. També és cert que fins l’any passat que va ser una bona collita i vaig vendre bastants quilos no tenia clar si podria sortir-me’n. 

En tot això que expliques, intueixo que també hi havia un cert patiment caps als arbres.

Si, perquè hi ha un vincle intens entre els arbres i jo. Molts dies quan em desperto, una de les primeres activitats que faig és sortir a caminar entre els fruiters i penso què he de fer al llarg del dia, però ho faig al costat de la meva natura més pròxima. Per a mi el meu jardí és el meu hort ja que d’ell surten les plantes que alimenten la meva família. Quan miro una planta, noto com està, què li passa...per tant, m'hi sento connectat. Quan sóc al camp em sento connectat amb els arbres i necessito, almenys un cop per setmana, passar per totes les parcel·les per saber com estant els arbres. Quan surto de viatge, el primer que faig quan arribo és agafar la moto i córrer a passejar-me entre els meus arbres, per saber com estan i què em diuen. Aquesta relació que tenim, on jo els cuido i ells em donen el seu fruit, la visc com a resultat d’una connexió íntima.

Quan passeges per entre els fruiters un matí qualsevol, què sents ?

Doncs, mira,  si els arbres pateixen jo pateixo i si els arbres els noto feliços jo també ho estic. Si els falta quelcom jo intento procurar-ho. Hi ha matins que,amb la  companyia  de tècnics, estem tot el matí mirant els arbres per entendre que els passa. Si això no és estar connectat !!!

Tot el que expliques, marca la teva professió ?

Per fer agricultura ecològica has de tenir molt clar que la connexió entre tu i la natura és molt forta i es converteix en una manera de viure ja que has de fer un munt de sacrificis, com anar a collir fruita on hi participa tota la família. Aquesta activitat per a mi té un gran valor.

Quan reculls la fruita, ho vius amb un sentiment de gratitud ?

Tot va lligat i té conseqüències i, per tant, em sento agraït i content de collir la fruita d’uns arbres que he cuidat. 

Com vius la natura ?

El més important és sentir-me connectat amb els vegetals i notar les vibracions de les plantes. Per exemple, en un angle d’un dels meus camps vaig plantar quatre xops i els he vist créixer. Són com quatre fills i, en ocasions, em recolzo en els seus troncs i els miro i penso que grans que s’han fet. Amb els anys accepto millor tot el que prové de la natura, com la mateixa meteorologia. L’acceptació de l’adversitat et fa avançar com a persona. Quan acceptes, et sents millor amb tu mateix i els altres. D’altra part, m’adona que no utilitzo el rellotge. M’aixeco amb el vol de les orenetes i segueixo el cicles de la natura. Hi ha moments que necessito tocar l’herba, regar descalç, veure com estan les plantes, contemplar i a l’hivern, quan tot està en repòs, canvio la meva actitud i cerco un temps per reposar i tancar el cicle. Quan  acabo la campanya de collir, agafo la bicicleta i marxo uns dies a pedalar sol.

Tocaven les vuit del vespre i el sol anava de baixa, era el moment de deixar de parlar i anar a caminar entre els pomers.

El massís del Pollino

Us vull convidar a visitar el massís del Pollino, situat al sud de la península itàlica, a cavall de la Basilicata i la Calabria. Quin interès té aquest territori que va merèixer ésser declarat Parc Nacional ? D’una part, permet una aproximació agradable i fàcil a la muntanya mediterrània ja que els cims són suaus i arrodonits i tenen unes alçades molt assequibles: la serra Dolcedorme, (2.267m) el monte Pollino, (2.248 m) la serra del Prete, (2.181 m) o la serra de Crispo, (2.054 M) i, d’altra part, es tracta d’unes muntanyes amb un nivell de conservació excel·lent, en les quals  ens trobem arbres monumentals, boscos madurs i espècies arbòries de gran interès geobotànic. Alguns dels autors que han escrit guies i monografies sobre aquest massís muntanyós, descriuen aquest conjunt de serres com un territori salvatge, on costa visualitzar la petjada de l’activitat humana. Aquest fet permet, amb més facilitat, gaudir espiritualment de la muntanya ja que, caminar per una terra quasi salvatge, afavoreix que el cos i l’ànima s’uneixin a l’entorn. Potser, aquests desitjos són més fàcils de complir ja que som a la muntanya d’Apolo; doncs, segons una de les teories sobre l’origen del  topònim és que prové de mons Apollineus, és a dir, la muntanya d’Apolo, que era el déu de la salut.

El massís del Pollino és un territori càrstic. Per tant, en ell ens apareixen totes les morfologies lligades a les roques calcàries, com grotes, congostos, dolines, embornals o brolladors. A la serra de Dolcedorme també es pot visualitzar la petjada del glaciarisme, tant en les formes erosives, com és el cas d’un circ glaciar, com en les morfologies sedimentàries com són els dipòsits morrèncis o els blocs erràtics.

L’orientació dels vessants permet passar del món mediterrani a les formacions centroeuropees que se succeixen amb l’alçada, així en els vessants obacs, la vegetació evoluciona dels alzinars bassals als boscos de roures i castanyers i posteriorment a les fagedes, que en alguns espais frescals es barregen amb els avets. Als cims de les principals serres ens apareix la joia de la corona que també és el símbol del parc nacional: el pi loricato (Pinus heldreichii) Aquest pi, que també creix als Balcans i arriba fins al món Olimp, és una espècie que només creix a les crestes calcàries sense arribar formar boscos sinó simplement arbres que creixen de forma aïllada. Actualment hi ha uns dos mil peus d’aquesta espècie que, majoritàriament es localitzen a la serra di Crispo, a la serra de Dolcedorme i al monte Pollino. A les zones més meridionals està creixent amb una gran vitalitat ja que s’han comptabilitzat un miler de nous plançons. Una de les característiques d’aquest arbre és que té un creixement molt lent i els estudiosos han certificat que alguns exemplars sobrepassen el miler d’anys. Per tant, en aquestes serres podem gaudir dels pins més vells d’Europa. Observar aquests pins isolats als cims d’aquestes serres és com contemplar un gegant que es manté dret des de segles, resistint, fred i calor, tempestes i vents...

Per tots aquests motius l’Edgar Tarres i jo hem organitzat, entre els dies 18 i 23 de setembre, un viatge per gaudir i conèixer dels arbres i boscos d’aquestes serres. Trobaràs tota la informació a www.mindfulkit.com