El passat 7 i 8 de juliol, l’Edgar Tarrés i jo, vam organitzar un cap de setmana pels boscos del Montseny titulat:Natura i Harmonia. Dins d’aquest cap de setmana, férem un bany de bosc en una fageda amb castanyers monumentals. Quan dirigeixo un bany de bosc estableixo, com a eixos de treball, que cal fomentar el diàleg i la intimitat entre els arbres i els participants. Sempre els demano que busquin o es deixin triar per un arbre, és a dir, que caminin pel bosc en silenci i tranquil·litat fins que algun arbre els cridi de manera especial i s’estableixi un vincle, normalment instantani, sentit, intuïtiu... El segon aspecte a treballar és la comprensió de l’arbre, la seva diferència, les seves peculiaritats... i el tercer és dialogar amb ell, com vulguin, de la manera que la companyonia de l’arbre els faci sentir. En acabar aquesta estona , fem una recapitulació sentida i sincera, entre tots els participants per compartir com han viscut l’experiència, què han sentit, què han descobert... sorgeixen sentiments i pensaments molt nous, molt creatius, íntims, viscuts. Després d’haver-nos escoltat, cloem l’activitat dins del mateix bosc que ja no és percebut ben bé de la mateixa manera que quan hi hem entrat. La mirada i el vincle són intensos i ben diferents, el bosc, l’arbre escollit han estat singularitzats per sempre.
El que ara llegireu són les reflexions de l’ Anna Ylla-Català Passola que va participar en aquest bany de bosc i a qui vaig demanar que escrivís les seves impressions. Gràcies Anna per fer-ho i voler-ho compartir amb tothom!
“No us descriure el màgic bosc a on vaig tenir la sort de batejar-me, ni l’ arbre que vaig escollir per confiar les meves pors, ni els preàmbuls que vaig fer fins arribar a parlar amb ell. Avui vull compartir amb vosaltres el diàleg que vaig acabar tenint amb el meu castanyer centenari.
Tot va començar preguntant-me : QUE EM VOLS DIR? QUE EM VOLS DIR ?
I em varen venir a la ment tres paraules claus de l’ explicació que acabava de fer un Josep : INMOVIL, FOTOSÍNTESIS I ARRELS.
Primer de tot, vaig pensar quines coses creia que volia que romanguessin INMOVILS a la meva vida i quines altres, jo podia fer alguna cosa per canviar-les.
No vull renunciar a ser qui soc i vull sentir-me orgullosa de mi mateixa ( acceptar-se a un mateix es la clau de la felicitat) tot i que, soc conscient que haig de seguir treballant per continuar creixent com a persona. Però si que puc millorar en no prejutjar, puc tenir la ment mes oberta e intentar entendre altres punts de vistes, entendre altres maneres de fer i de viure.
En quan a la FOTOSÍNTESIS de l’ humanitat , ja fa molt temps que tinc clar que es base en L’ AMOR. En donar i rebre, en cedir i compartir.
I pensant amb les ARRELS, tinc la certesa que les meves arrels son la meva família. Arribat aquest punt, us haig d’ explicar que el meu arbre no te un tronc únic, sinó que està format per molts troncs que pugen i alguns d’ ells s’ entrellacen. Tant bon punt el vaig veure, el primer que vaig pensar, va ser amb la meva família i els meus amics i lo important que eren per mi.
En segon lloc, mirant al meu voltant, observant tot el bosc vaig anar buscant paral·lelismes entre els atributs del meu arbre i jo.
Un arbre fa ombra, un arbre fa “por” ( penso en els arbres dels contes), un arbre busca la llum, un arbre es pot cremar, un arbre pot estar buit per dintre, un arbre hiverna, un arbre rebrota....
El meu arbre transmet fortalesa, el meu arbre es majestuós, el meu arbre te personalitat. El meu arbre em fa companyia, el meu arbre em transmet pau.
Vull ser FORTA com ell, voldria tenir la capacitat d’ HIVERNAR cert problemes que no em deixen ser feliç del tot, voldria tenir la capacitat de REBROTAR, de tornar a néixer amb mes força.
Voldria tenir clar quina es la LLUM que em guia.
Voldria ser mes AUTOSUFICIENT, creure mes en les meves potencialitats.
Per altre banda, hauria de saber RELATIVITZAR mes els paranys, com el foc. Un bosc es pot cremar, però com que no depèn del meu arbre el fet de que un dia aquest bosc es cremi, el meu arbre no viu amb por, al contrari. Per aquest motiu, hauria de saber agafar distancia envers aquelles coses que no podem canviar i aprendre a conviure amb elles.
Una altre idea que em va venir al cap es que en el fons, en aquesta vida ESTEM MOLT SOLS, com cadascun del arbres d’ aquest bosc, però per altre banda tot i que un a un no som res, tots els arbres junts, fan un bosc que transmeten molta SEGURETAT.
Per aquest motiu, voldria SER UN REFERENT per algú, de la mateixa manera que ara aquest castanyer esta essent un referent per mi.
Per acabar, també vaig pensar amb les parts “curatives” de l’ arbre. L’ escorça, les fulles, els fruits, les arrels .Però no vaig aprofundir gaire mes...
Dir-vos que a la meitat de la meva conversa, a poc a poc em vaig descalçar i vaig apropar-me tímidament buscant escalf i vaig abraçar-me a un del troncs que podria donar la volta amb el braç. Vaig estar una estona acariciant-lo, i al final abans de marxar vaig fer-li un petó, li vaig dir adéu i sense fer soroll vaig enfilar el camí de tornada amb ganes de tornar-hi un altre dia”
