dimecres, 26 de juliol del 2017

Carta al meu amic Pep Costa

Hola Pep,

Abans de res, gràcies per pensar amb mi i regalar-me aquest interessant llibre de Lars Mytting[1] sobre el valor de la fusta a Noruega. M’ha fet pensar, malgrat l’actual calor canicular, amb el foc hivernal de l’estimada estufa de casa. No és que senti enyorança pel fred, doncs a mi m’agraden totes les estacions i ara gaudeixo de la llum, la calor, els dies llargs... senzillament, llegir el llibre m’ha fet pensar amb l’acte d’encendre l’estufa.

Davant dels automatisme que regeixen la nostra vita, el fet d’activar un llumí per obrir el foc, penso  que conté un cert primitivisme. Només cal tenir present que mantenir viva la flama era una activitat clau de molts grups de caçadors i recol·lectors que vivien entre boscos fa milers d’anys o d’alguns santuaris de diferents religions. La llum que ofereix el foc és una activitat plena de simbolisme que utilitzen moltes religions. Penso en el foc de la vetlla del dissabte de Pasqua que encén el ciri pasqual que il·lumina de bell nou l’església i fa començar un nou any religiós.



D’altra part, el foc ens ofereix calor, seguretat i ens aparta de la foscor amb tot el que representa. Tots els pobles del món han fet ús del foc i tenen llegendes i celebracions al voltant del foc. Una oració noruega  davant de les brases del foc abans d’anar a dormir i que algunes estufes d’aquell país portaven inscrites deia: “Enterro el meu foc tard en la nit i quan s’acabi el dia, Déu concedeixi que el meu foc mai s’acabi” Per tant, el foc i la vida familiar i personal caminen de forma paral·lela i així es parla de la flama o de la llum de la vida.

La llenya va ser vital pels països nòrdics ja que era l’energia imprescindible per poder resistir el cru i llarg hivern. Al voltant de la llenya hi ha molts rituals i frases dites. Cal tallar-la, carregar-la, assecar-la en pilons exteriors o en llenyeres, traginar-la fins a la llar de foc o l’estufa. Actualment el consum de llenya a Noruega és de 1,5 milions de tones a l’any, fet que representa que el 25% de l’energia que s’utilitza per escalfar les cases prové de la fusta. Cal ressenyar que la meitat d’aquesta fusta és tallada per particulars.

Aquest estiu anem a veure uns amics al Trentino que encara es tallen ells mateixos la llenya per l’estufa i la guarden al garatge. En ocasions reclamen tallar un arbre del bosc comunal i en conseqüència, assisteixen al seu marcatge, a encarregar abatre’l per un professional i finalment arriben ells a trossejarà-lo al mateix bosc per transportar-lo finalment a casa seva. Passejant pels pobles de muntanya dels Alps hi ha munts de llenya al voltant de totes les masies aïllades i també en les cases de molts pobles . A casa nostra tenim una llenyera ja que les tres famílies que vivim en el mateix edifici fem servir llenya per escalfar-nos a l’hivern. També utilitzen el petroli i  les calderes per escalfar l’aigua calenta i la casa. A mi m’encanta anar a buscar la llenya i embrutar-me les mans per encendre el foc cada dia. Cal una certa estratègia per col·locar bé els troncs i la fusta petita o pinyes per aconseguir que la foguera tiri endavant. També cal un cert seguiment vers la foganya per evitar que s’apagui. Per tant, l’estufa és una agradable preocupació i una lleugera distracció. També hi ha la consciència que amb el consum de llenya redueixo l’ús del petroli i que, malgrat que la combustió emet CO2, els arbres tornen a créixer i a captar de nou aquest CO2. A més a més, l’estufa de casa fa una doble combustió i aprofitem més la calor que genera el foc i reduïm l’emissió de partícules en suspensió.

També t’agraeixo la teva dedicatòria: “Per l’arbre amic, que acompanya, que aixopluga, de branques i fulles canviants, però sòlides arrels en la terra que l’ha vist créixer”.  Des de fa temps m’agrada sentir-me identificat amb l’arbre, sobretot amb les alzines i roures. La Laura que tu coneixes, en ocasions, pregunta a la Mercè: què fa l’arbre ? i a mi em fa molta gràcia i il·lusió.

Res més, espero i desitjo que aquest estiu sigui profitós i, per tant, llegeixis i escriguis als teus familiar i amics.

Una abraçada





[1] Mytting, Lars (2016) El libro de la madera. Una vida en los bosques, Ed. Alfaguara, Barcelona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada