La primavera del 2015, per l'Aplec de l’activitat “Natura
i Espiritualitat” que es fa al Santuari del Miracle d’uns anys ençà, el tema de
fons escollit va ser els arbres madurs. Van convidar a en Josep Gordi, geògraf,
que ens va venir a parlar de la relació personal que podíem establir amb els
arbres.
En Josep ens va citar 10 verbs que, clarament, vaig
trobar molt adients per a pensar en com ens podem relacionar els humans entre
nosaltres també, i em van venir a la ment especialment com podem fer-ho amb els
nostres malalts més malalts..., amb qui -com sabeu perfectament- ens cal cercar
altres camins de comunicació mútua, i amb més necessitat encara, si les
paraules i la raó ja no flueixen...
Els 10 verbs que citava el Josep Gordi per relacionar-nos
amb els arbres eren:
Parlar, menjar, contemplar, visitar, abraçar, tocar,
acaronar, mirar, recolzar-se i enlairar la mirada.
Se m'acudia de pensar que els arbres, ho sabem, no parlen
(o si és que ho fan, em sembla que ningú no negaria que ho fan amb un
llenguatge diferent al verbal humà) ni es mouen..., igual que els nostres
malalts més greus!... Però, tanmateix, podem intentar de relacionar-nos-hi, -tant
amb els nostres greus malalts, com amb els arbres-, de la forma més senzilla…, i
de ben segur que ja ho fem!, però tot sovint no en som conscients…
Així, amb els nostres malalts amb demència molt i molt
avançada o també amb d’altres malalties molt invalidants i degeneratives,
potser podríem també...?:
Parlar-hi, menjar amb ells, contemplar-los, visitar-los,
abraçar-los, tocar-los, acaronar-los, mirar-los...?.
I si, algun dia, podem compartir especials moments -com
m'ha passat a mi en una ocasió- en que, al parc (o també podria ser al jardí o
al bosc), sota un bonic arbre al que el vent suau està movent les fulles, el
nostre malalt assegut en cadira de rodes, tot d’una, i de forma insòlita, enlaira
la mirada en un gest extraordinari i es queda fixat, com bocabadat, per uns
minuts, tot observant l’harmonia i moviment d’aquelles fulles dels arbres
delicadament mogudes pel vent...
Potser és que, tot i estar tant malalts, encara capten (i
gaudeixen!) d’aquesta natura que ens envolta, de la seva bellesa, ritme, moviment,
dels seus sons..., d'alguna forma que, tot i no ser capaços d'expressar-nos-la
amb paraules, no tingui per què deixar de ser
una realitat ben viva en el seu interior…?.
Després de tot… què en sabem, del cert, de
com poden percebre aquesta natura, o també a nosaltres mateixos, quan ens hi
acostem...?.
Tot està per fer!: facilitem aquestes
relacions, aquests especials encontres tant com puguem… i deixem que el Misteri
faci el seu camí…!.
