-Josep
apropar-se a la natura, i als seus neguits, escrivint cartes a personatges
reials, però també ficticis...ja garantitza , d´entrada, una lectura diferent.
És com ensenyar-te la natura des d´una mena de mirada o congost diferent. Per
què vas triar aquesta mena de manera de fer?
Feia dos anys que havia publicat: “Natura i
espiritualitat” i volia trobar un registre diferent per tal d’arribar a un
públic més ampli. Per aquest motiu em vaig llençar, per primera vegada, a
escriure un text que està a cavall entre l’assaig i la novel·la.
-Pel títol,
quasi o gairebé ,podem adivinar que l´ésser humà s´ha allunyat massa de la
natura. Ho veus així?
Si, ens n’hem allunyat, i no ho dic jo, ho
diuen molts estudiosos. Hi ha qui parla fins i tot d’un trastorn provocat pel
dèficit de natura. És a dir, la vida urbana pot generar un trastorn fruit de
l’allunyament físic dels ritmes naturals. Cada cop, però, hi ha més moviments
de persones que aposten per sortir a passejar i a caminar per la natura. A la
meva ciutat, Mollet del Vallès, per exemple, tenim Gallecs, un espai rural on
centenars de persones van diàriament a caminar, passejar, en bicicleta... En el
fons tots tenim la necessitat de retrobar-nos amb la mare natura.
-Amb la lectura
d´aquest llibre , i de la manera més senzilla i plàcida, voldries que l´ésser
humà tornés a la natura, però sense soroll?
Si, perquè la natura és un camí, com ho és la
vida mateixa i a mida que vas avançant vas aprenent. A mi la natura m’ha
ensenyat, sobretot, humilitat i, en conseqüència, a posar-me al meu lloc. A
vegades, crec que ens sentim molt superiors a tot, com si estiguéssim damunt
d’un pedestal o tinguéssim una gran dosi de supèrbia. La natura et recorda que
només ets una petita fulla que circula per l’aigua i que anirà a parar al mar,
on es farà malbé i s’acabarà sedimentant en un fons marí. Comprens que tot segueix el seu camí,
nosaltres inclosos, i avui hi som i demà no hi serem, tot canvia constantment,
tot passa.
-Quan escrius
aquest llibre en qui o en què penses?
Penso en totes aquelles
persones que no volen viure la natura pendent del rellotge, el mòbil, la càmera
fotogràfica, la música i per tant, desitgen gaudir de tots els valors i
sensacions que tant bé descriu Joan Maragall en el seu famós poema sobre la
fageda d’en Jordà i, en conseqüència, gaudir del verd com d’aigua endins,
profund i clar o de la quietud que ens pot fer agafar un dolç oblit de tot el
món fins a sentir-nos presoners del silenci i de la verdor.
Dit, amb altres
paraules, em dirigeixo a que vulgui escoltar-me
i pensi que cal tornar a connectar-nos amb el nostre entorn natural ja
sigui per qüestions de salut o per raons humanistes, és a dir, per aprendre a
situar-nos correctament en el món.
-Penso que la
millor relació amb la natura és la que va poc a poc; la que no és massa
agressiva, la que interacciona amb ella amb el silenci, el respecte al 100%.Què
ens pots reflexionar?
Els venecians a la novia
l’anomenen “amorosa” i aquesta dita l’aprofito per dir: Oi, que quan desitgeu
veure la vostra amorosa hi aneu sols i no voleu que vinguin els amics, doncs a
la natura, de tant en tant, cal saber
anar-hi en solitud per tal de viure-la, des de la intimitat i amb
plenitud.
Una de les millors formes de connectar íntimament
amb la natura és nedar, preferiblement a mar obert, ja que és una experiència
de comunió total amb la natura. A mi m’agrada nedar mar endins. Comences
sentin-te indefens, allà flotant com un bri de palla a sobre d’un enorme mar.
Llavors és quan apareixen les pors i les angoixes. Em dic: “I si em ve una
rampa? Estic aquí tot sol, si crido, ningú em sentirà”. Allà t’enfrontes amb tu
mateix i quan aconsegueixes relaxar-te i nedes de forma compassada amb la respiració,
sents aquesta comunió. Ets Ú amb el mar i la natura.
-A més, és la
millor manera d´aprendre de la natura...perquè a cada excursió, passeig, sortida tindrem , amb nosaltres, una lliçó i
de les que es queden, sempre, amb nosaltres?
Amb el pas dels anys, m’he adonat que
m’estava perdent alguna cosa, que em faltava quelcom. I aleshores vaig
aprofundir en la natura com un espai de mestratge, on un hi pertany, com una
mena de retorn a la casa primera que hem tingut tots els humans. L’espai natural
va ser la primera llar: les coves, les balmes, els arbres... De fet, encara hi
ha gent que viu com ho feien al paleolític. La natura ha estat la nostra
primera casa i, també, per a molta gent, el seu primer temple, el primer espai
de comunicació amb el misteri i amb la dimensió transcendent del món. A mida
que he anat conreant aquesta nova mirada he descobert en la natura un munt de
tresors. Ha estat tot un aprenentatge!
-Amic Josep d´un
temps per ací s´han ficat molt de moda les mainades, les sortides amb curses
amb BTT o a peu per la natura, però no un a un o amb petits grups d´amics o
demés…Moltes vegades és massiu.Com ho veus?. No és una manera de “saturar” cert
entorn?
Penso que mai ha anat
tanta gent a fer activitats a la natura, com curses de muntanya, de mountain
bike, excursionisme, passejades...però poques vegades aquests usuaris es deixen
imbuir dels valors inherents als paisatges naturals, és a dir, que no deixen de
ser “urbanites” i, en conseqüència, viuen la natura pendent del rellotge, el
mòbil, la càmera fotogràfica, la música i per tant, es perden tots els valors i
sensacions inherents a l’espai natural i que abans ja he mencionat.
-S´han de
regularitzar les visites a certs llocs perquè ja sabem que allà on entra
l´ésser humà deixa, sovint, un impacte, més aviat, negatiu…
Certament, cal regularitza l’entrada als espais naturals
protegits; tal com succeeix a tots els Parcs Nacionals dels Estats Units i en
alguns dels països europeus. Penso, en la visita que vaig fer a la reserva
forestal integral del bosc de Bielowietza acompanyat d’un guia i que va durar
més de quatre hores i al llarg de la qual només van creuar-nos amb tres
persones. Va ser una experiència que no oblidaré mai, tant per bellesa del bosc
com per la calma i la tranquil·litat de la visita.
-La natura és un
lloc de retrobament amb nosaltres mateixos i , no sé, amb nosaltres com a gènesis
en lo personal, en lo antropològic i ,també, en lo social i en les nostres
relacions. Com ho veus?
Per mi
la natura m’ha ensenyat el sentit de la paraula ‘comunió’. És cert que
tenim un pas efímer per aquest món i que som ben poca cosa, però a la vegada
formem part d’una comunitat de persones i d’una comunitat natural molt gran amb
la qual interactuen constantment. Fa uns anys vaig publicar un llibre sobre els
arbres perquè, per a mi, els arbres son companys de viatge. Transitem junts per
aquesta vida. L’arbre és un símbol omnipresent en missatges comercials, en
logos d’universitats, d’empreses, etc., perquè té un valor universal, un variat
simbolisme, una forta permanència i alçada que pot associar-se a la
comunicació, el creixement, l’ajuda, l’associacionisme...
-Perquè, a més,
la trobada amb la natura és un lloc d ´inspiració i la natura un lloc que per
ella mateixa, inspira, no ?. Què ens pots comentar?
Primer de tot, abans de trobar inspiració a
la natura, cal freqüentar-la, convertint-la en un acte habitual a la nostra
vida, de la mateixa manera que anem al mercat o a prendre un cafè en un bar.
Allò que hom és capaç de practicar durant dos mesos seguits, s’incorpora de
manera natural a la vida. Després, cal recuperar el concepte del ‘badar’. A la
natura hem d’anar a encantar-nos, a perdre el temps, hem d’aprendre a no
esperar res. Cal anar-hi sense presses de cap mena. Cal buidar-nos per deixar
que la natura ens ompli. Després, de ben segur, que arribarà la inspiració.
-Bé, amic cada
estació està feta per a una mena de personalitat o per a cercar en cadascú de
nosaltres quelcom específic?
Seguir el canvi estacional ens permetrà
entendre què ens vol transmetre la natura. Saber què vol dir l’hivern. Què
suposa el ressorgiment de la primavera, les primeres flors. També és molt
interessant caminar de nit. Tot el que sigui sortir de la quotidianitat ens
permet viure intensament l’experiència del nostre entorn natural.
-Ens pots fer
cinc cèntims d´allò en que vas treballant ara?
Ara estic acabant un text sobre els arbres i
l’espiritualitat.
.
