L’encíclica del Papa Francesc és un compendi
de molts temes: un repàs als problemes ambientals del planeta, una reflexió
sobre el paper de la creació en els textos bíblics, la necessitat d’una
ecologia integral...però, al meu entendre i per damunt de tot, és una
interpel·lació personal per relacionar-nos millor amb l’entorn natural, els
altres i amb nosaltres mateixos.
Al llarg del text apareix, de tant en tant,
la figura de sant Francesc d’Assís ja que el sant Pare va prendre el seu nom com a guia. En el
mateix començament es reprodueixen uns versos pertanyents al càntic de les criatures, escrit el 1224
en llengua úmbrica: “Laudato si’, mi
signore, per sora nostra matre Terra, la quale ne sustenta et governa” (Lloat
sies, Senyor, per la nostra germana, la mare Terra, la qual ens sustenta i
governa) i en el primer capítol després d’esmentar les aportacions d’altres
pontífexs diu que sant Francesc és l’exemple per excel·lència del que vol dir practicar l’ecologia integral
ja que va viure amb joia i meravellosa harmonia amb Déu, els altres, la natura
i amb ell mateix. També les reflexions i la vida de sant Francesc ens demostren
que són del tot inseparables les preocupacions per la natura, els pobres i la
pau interior. Una altra ensenyament imprescindible és que cal acostar-se a la
naturalesa com un esplèndid llibre de Déu que ens parla i ensenya; i un dels
més grans ensenyaments que cal interioritzar és el de la humilitat i
fraternitat cap a tots els éssers vivents.
 |
| L'eremo delle carceri |
He dedicat les primeres línies d’aquest text a
parlar de sant Francesc perquè crec que tota l’encíclica esta amarada de
franciscanisme i que és des de l’exemple de sant Francesc que el Papa Francesc
ens interpel·la a canviar i millorar.
Com ? Primer de tot, sentim-nos natura! i, en conseqüència, foragitant de dins nostre
qualsevol sentiment de domini vers els altres i la natura. Expulsat
l’antropocentrisme ens cal fomentar una altra mirada vers el món que ens
envolta que és la nostra casa comuna on vivim nosaltres i han de viure els
nostres descendents. Aquesta nova òptica ha de generar canvis en els nostres
estils de vida que tinguin present el consum, l’energia, l’educació ... i, a la
vegada, es fonamentin en una espiritualitat ecològica que alimenti la passió
per tenir cura dels altres i de la mare naturalesa ja que en el fons som
simples custodis de la creació.
Aquesta nova espiritualitat ens ha permetre
reconciliar-nos amb el nostre entorn, sentir-nos agraïts per la bellesa que ens
rodeja i que es manifesta en una sortida o posta de sol, en posar, un dia
calorós d’estiu, els peus en un rierol d’aigua freda o escoltant el cant del
picot. El mateix sant Pare ens diu que la natura és plena de paraules d’amor
que simplement hem de saber contemplar serenament.
Tota aquesta interpel·lació neix del
convenciment que el paradigma tecnològic no té solucions per tot i per tant cal
aconseguir una conversió ecològica activa, fonamentada en principis culturals i
espirituals, que incideixi en la gestió responsable dels recursos naturals. El
gran i urgent repte és protegir la nostra casa comuna i que aquesta ha de ser
una preocupació de tota la família humana amb l’objectiu d’aconseguir un
veritable desenvolupament sostenible integral.
