Badar

Si consulteu la definició d’aquest vocable al diccionari de la llengua catalana, trobareu que el defineix com: «Abstreure’s, encantar-se mirant alguna cosa».En castellà seria curiosear, quedarse mirando, és a dir, obrir-se ja que tal com diu un dels grans badocs de casa nostre: Josep Maria Espinàs[1]: “les flors es baden, i un badoc és algú que es queda amb la boca oberta contemplant alguna cosa. M'agrada badar, doncs, que és una manera de dir que vaig mirant cap aquí i cap allà sense buscar res en concret, entretenint-me amb les coses que trobo”

Badar, també pot ésser una forma d’endinsar en el món natural. Per tant, si volem connectar així amb la naturalesa, cal que sortiu , amb el clar objectiu de no anar enlloc i amb la ferma voluntat de, simplement, deixar-vos endur per l’espectacle natural, encantar-vos davant del que us ofereix el matí, la tarda o el capvespre: gaudir de l’agradable ombra d’un roure, posar el peus en remull en un gorg durant un calorós dia d’estiu, restar asseguts en una cinglera sense fer res i simplement deixar que la bellesa del paisatge us sanegi la ment del trasbals de la vida moderna, o reconciliar-vos amb el silenci en una fageda tot recolzant-vos en un tronc, aixecant la mirada enlaire i gaudir de tots els tons de verd.

Badoquejant a l'entrada del congost de Fraguerau

Com diu el monjo Vicenç Santamaria, cal despreocupar-se de fites, de cims, de rutes i simplement practicar l’art del sant  badar. Recordo que un dia li vaig preguntar quina diferència hi ha entre badar i l’art del sant badar, i em va respondre el següent:

«D’entrada, el badar i el sant badar són bons per a tothom. El

matís que diferencia l’un de l’altre podria ser la intenció, l’actitud,

el rerefons... tots, d’una manera o d’una altra, badem. Ara bé, el

sant badar té un caient espiritual, un cert anhel d’endinsar-se en

l’inaccessible...».

Si un dia al sortir de casa trieu aquesta noble intenció , intenteu sortir a caminar totalment despreocupats de tot i decidir, en cada cruïlla, el camí a seguir. L’objectiu és aturar-vos allà on vulgueu i embadalir-vos davant d’una flor, d’una vinya, un arbre, davant del pas d’una filera de formigues... en definitiva, fer el que us vingui de gust, tot badoquejant davant de l’espectacle de la natura.

---

[1] El Periodico de Catalunya, 3 d’octubre de 2012.

Oliveres de la Terra Alta

Aquests dies de Pasqua he gaudit, amb bona companyia, de passejar pels paisatges de la Terra Alta. A la primavera els camps d’oliveres, ametllers, vinyes i cereals són un mosaic de verds que sadollen els sentits. De tots els arbres que he vist l’olivera ha estat el més suggerent ja sigui per les recargolades formes del seu tronc com per les de la seva capçada. En conseqüència, crec que cal repassar alguns dels valors i simbolismes que atresora aquest arbre.

L’olivera és originaria d’Àsia Menor, però s’ha estès i cultivat per tota la conca mediterrània des de l’antiguitat, per l’elevat valor dels seus fruits ja que d’ells s’extreu l’oli d’oliva, el qual té importants valors alimenticis, medicinals, cosmètics i, també, s’ha utilitzat com a combustible per il·luminar.

L’olivera simbolitza  la pau, però també és símbol del martiri, de la saviesa i de la fecunditat.  A la vegada és present en moltes cerimònies religioses ja sigui per utilitzar-ne l’oli o les seves branques  i, per tant, é considerat un arbre sagrat, reconegut per les tres religions monoteistes que s’han estès per la Mediterrània. Per exemple l’oli s’utilitza en diferents sacraments, com el baptisme, la unció als malalts i l’ordenació sacerdotal.

Aquestes darreres afirmacions les podem confirmar a partir de les següents referències bíbliques. La primera és el text de l’arca de Noé, en concret quan Noé envia un colom fora de l’arca: “Cap al tard, el colom li tornà duent al bec una fulla tendra d’olivera” (Gn 8,11). La segona prové del llibre de Judit quan Judit presideix la dansa de les dones: “Ella va prendre a les mans rams de verd i en va repartir entre les dones que estaven amb ella; es van coronar totes d’olivera, i Judit es va posar davant del poble, conduint la dansa de totes els dones”(Jdt 15, 13)

L’historiador Hageneder esmenta que les portes de fusta del temple de Jerusalem eren de fusta d’olivera i que pels seus voltants hi havia oliveres plantades, tal com succeïa en molts temples grecs. D’altra part l’olivera es emprada com a sinònim de fortalesa, de força i fins i tot de reialesa. També en el llibre de Judit llegim: “es van coronar totes d’olivera” (Jdt, 15,13). 

Hi ha encara dues referències d’oliveres importants a la Bíblia. La primera fa referència a l’inici de la passió de Jesús de Natzaret la vigília del  seu empresonament i passió va dirigir-se a meditar  a Guetsamaní, entremig de les oliveres, tal com s’esmenta a l’evangeli de Sant Lluc: “Sortí i s’encaminà, segons el costum, al turó de les oliveres. L’hi acompanyaren també els deixebles” (Lluc 22, 39). Segons el pare Armand Puig Guetsamaní era un hort, és a dir, un clos amb una tanca de pedra seca dins la qual hi havia oliveres i que aquest lloc va ser utilitzat per Jesús com un espai de pregaria. Cal esmentar que aquest espai encara existeix i és visitat pels pelegrins i que encara conté algunes oliveres, que científicament comprovat, daten de l’època de Jesús. La segona fa referència al diumenge de rams. Encara que els evangelis no parlen de rams d’oliveres, la tradició popular ho ha fet seu. El costumari d’Amades  ho relata així: “L’església celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem on fou rebut amb palmes i branques de llorer i olivera”.