Els arbres com oracle

Des de temps immemorials les persones s’han acostat a la natura per trobar resposta a les seves preguntes o consell davant de les decisions que han de prendre.

Per exemple, a l’antiga Grècia i en el temple de Dodona,  hi havia un roure, de grans dimensions, que se l’hi atribuïen propietats endevinatòries ja que la seva capçada moguda pels vents  era interpretada pels  sacerdots del temple i donava bons a mals averanys a les demandes que se li feien. En conseqüència el terme oracle s’aplicava a les revelacions dels déus i, més endavant, al lloc o santuari on es transmetia el missatge.

És curiós que aquesta acció de preguntar a la natura s’hagi mantingut al llarg de segles. Aquests dies llegeixo: “La cartoixa de Parma”  d’Stendhal  (1783-1842), és a dir, d’Henri Beyle autor francès que va viure molt de temps a Itàlia. Doncs en aquesta obra trobo el següent paràgraf:

“Ja saps que hi ha un castanyer jove que la meva mare, l’hivern que jo vaig néixer plantà amb les seves prop de la font gran en el parc de la casa, a dues llegües d’aquí: abans de fer res, he volgut anar-lo a veure: Tot just comença la primavera, pensava: tant de bo!, si l’arbre té fulles, serà un senyal per a mi”

La història segueix i la protagonista explica: “Ahir, a dos quarts de vuit del vespre, vaig anar arribar al meu castanyer; tenia fulles, unes petites fulles boniques que ja feien goig1 Vaig besar-les, sense fer-los mal “

Que interessant aquesta relació de l’arbre amb la persona i quin sentiment de respecte i gratitud genera el vincle emocional.

Un vell castanyer

Les motivacions de l’escalador

Sempre resto bocabadat quan contemplo un escalador ascendint per una via. Tot seguit, em ve el sentiment d’admiració i, a continuació, les preguntes: Per què ho fan ? Com viuen la natura ? Quina sensació els genera l’extrema verticalitat?

Li he demanat a l’Eduard Plana, escalador, gran amant dels boscos i, per damunt de tot, bon amic, si em podia escriure un text sobre escalada i espiritualitat per aquest bloc. Mentre espero el seu text, us adjunto uns interessants fragments d’una entrada del seu bloc (http://edunz.blogspot.com ) que es titula: “Del perquè escalem a l’escalada conscient “

“La intuïció. Part fonamental de l’escalda. La mateixa intuïció que ens hauria de guiar en el dia a dia i ajudar-nos a separar la veu interior del soroll que ens envolta. Possiblement aquesta sigui una de les claus per trobar una resposta al perquè fem el que fem. Per què l’escalada, a més de donar-te l’oportunitat de tenir un contacte ‘profund’, ‘diferent’ i més intens amb la natura i els seus elements (durant el camí d’aproximació i descens, sovint a llocs remots, el vent de la paret, el vol dels voltors, la posta de sol, les nuvolades que enuncien una tempesta – dels pitjors enemics dels escaladors -, el paisatge vertical...) suposa, sobretot, un espai de retrobament, de recolliment, de ser amb un mateix. De reconeixes nu davant el repte que has decidit afrontar. Ningú t’ha imposat el repte (ho hauria de), l’has decidit tu. Amb humilitat però convenciment l’afrontes, sense esperar res a canvi (o hauria de ser), conscient de la màgia del moment que estàs vivint i de l’exercici d’aprenentatge en el que has decidit activament, més conscientment o menys, implicar-te.

La respiració conscient i el silenci interior són dos elements que ajuden significativament a millorar el ‘rendiment’ en l’escalada. Habitualment però, els pensaments ens dominen, i les pors (a caure, a no saber si tindré prou força per arribar a la següent presa, a la següent assegurança, o si la que he posat m’aguantarà una caiguda, etc..) limiten la nostra creativitat com a escaladors. Tot plegat, un interessant exercici personal part d’un procés més ampli que inclou la nostra relació com a persones amb la vida i els seus reptes.

Possiblement, la força d’aquestes sensacions que, de forma més conscient o menys, ens acompanyen als escaladors, és el que fa que l’afició per aquest ‘esport’ sigui tan absorbent, exigent, i inclús, dependent. Dependència la que sovint mantenim amb l’escalada, ja que suposa un espai de silenci i retrobament que no ens ofereix fàcilment la vida quotidiana.

És probable que el fet de viure aquestes sensacions sigui la resposta més sincera, global i integradora del ‘perquè escalem’. Per això sovint, després d’un ‘bon’ dia d’escalada, t’acompanya una sensació balsàmica i, tot i el cansament, sents l’esperit reconfortat, quan no eufòric. No massa diferent del que pots sentir després d’una bona sessió de meditació”

L'arbre com l'espadat ens fan enlairar la mirada

El culte als arbres.2ª part

Les cultures que han tingut i, en alguns casos, encara tenen uns vincles molts intensos amb els arbres són les dels “anomenats” primers pobles,  primeres nacions, aborígens, indígenes, indis...

Per parlar d’aquest apartat ho farem per continents. Començaré per Europa. Imaginem-vos el continent europeu quatre mil anys enrere, és a dir, abans de l’expansió de grecs i romans i, per tant, de la primera gran desforestació. De ben segur que els boscos cobrien la major de les terres, sobretot les de les planes centrals. Els cronistes llatins esmenten relats de persones que havien viatjat més de dos mesos per la plana central europea sense arribar a sortir del bosc. En conseqüència aquests espais forestals eren esmentats com a “selva” o “silva”. Per exemple, el gran bosc de l’altiplà de la Sila (Calabria, Itàlia) els romans l’anomenaven la “Silvia Brutia”.

Si us pregunteu, com eren aquells boscos ? Una possible resposta ens apareix de l’observació de l’única foresta, més o menys, primigènia de la plana europea: la reserva forestal integral de Bialowieza[1]. Els seus trets característics són la presència de molts arbres caiguts producte de les nevades o ventades, l’existència d’una important varietat d’arbres[2] així com d’una gran heterogeneïtat de diàmetres i alçades (alguns arbres arriben als 35 m ) i una gran quantitat de fusta morta pel terra. Alguns estudis realitzats assenyalen que la necromassa pot arribar a representar un 30% de la biomassa total.

 

Tronc d'un pi roig del bosc de Bialowieza

Ara, imagineu-vos un grup social que visques tota la seva vida enmig d’aquestes boscúries, com no havia de sentir-se meravellat per trobar-se davant d’un arbre que superés els quaranta metres o per una simple clariana. Tampoc és gens estrany que acabes pensant que aquelles espècies vegetals o els animals que caçava estiguessin dotats d’una anima o esperit. Per tant alguns arbres i boscos van passar a ser considerats sagrats i van acabar convertint-se  en els primers santuaris, molt abans que s’aixequessin els primers temples i, per tant, van esdevenir els primers espais de comunicació entre les persones i la divinitat.

Fins i tot, les primeres manifestacions del foc poden haver estar lligades als arbres, només cal tenir present l’incendi d’un arbre per un llamp. Per aquest motiu en algunes cultures es parlava de l’arbre com el pare del foc.

Per als pobles celtes, el bosc sagrat s’anomenava “Nemeton” que és una paraula gal·la que vol dir santuari, en gaèlic existeix el mot “Nemed” que significa sagrat. Normalment, era una clariana del bosc on els pobles celtes desenvolupaven els seus ritus religiosos conduïts pels druides. Al voltant de l’arbre venerat o de la clariana es tallada la vegetació arbustiva del seu voltant per tal que els ritus tinguessin més espai. D’altra part aquests arbres i boscos restaven com a intocables.

Quan les legions romanes van endinsar-se per la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germania van talar alguns dels boscos sagrats per intentar assimilar-los a la cultura i les creences de Roma. Per exemple, el poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia, el cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en que el mateix Cèsar va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença que generava en ells el bosc.

Un dels principals arbres còsmics de la mitologia germànica fou el freixe  d’Yggdrasill. Aquest arbre està ja descrit en un text del segle XII, el qual l’esmenta com el més gran i millor de tots els arbres. Les seves  grans arrels el mantenien dret i el comunicaven amb el món subterrani, el seu tronc s’aixecava sobre la terra i les branques cobrien mig món. Al seu peu i naixia una font que li permetia viure sempre i de la qual naixia un curs fluvial que abastia tota la terra. Entre les seves arrels, tronc i branques hi vivien un conjunt d’animals mitològics, com la serp de Nioggrh, l’àliga reial que la vigilava, la cabra Heidhrun que amb la seva llet nodria els guerrers d’Odin...

 

El freixe  d’Yggdrasill

D’aquest culte ancestral dels arbres s’han mantingut molts elements dins del folklore de molts països. Només esmentaré el cas de l’arbre de maig. Alguns relats anglesos del segle XVI ja parlen de la tradició d’anar a l’inici de l’estiu al bosc a cercar un arbre que engalanaven i plantaven al costat de les cases o enmig de la plaça i al voltant seu ballaven. A Saxònia també hi ha textos del segle XIII que parlen de la tradició d’anar al bosc a cercar peus joves de bedolls o avets i plantar-los al costat de les cases o de les corts d’animals.

Continuaré el  viatge per Oceania i començaré parlant del kauri (Agathis australis) que és un arbre de grans dimensions que creix  a Nova Zelanda[3]. Els maoris, també creuen que totes les espècies de la natura tenen un esperit propi. Al principi dels temps, quan el cel i la terra es van separar, va resta Tane, el senyor del bosc com a columna que els seguia unint. Els maoris creuen que totes les espècies del bosc com ells descendeixen de Tane. Quan alguna família necessita fusta per construir la seva cabana o una barca fan una cerimònia per demanar perdó a l’arbre abans de tallar-lo.

James Frazer esmenta molts exemples de tradicions de tribus que fan referència al respecte o veneració pels arbres ja que es creia que tenien ànima. En alguns casos es creia que les ànimes dels difunts residien en els arbres i es prohibia talar alguns arbres, tal com succeïa amb una tribu del centre d’Austràlia o en d’altres de les Filipines. D’altra part, els indígenes de l’illa de Siau a Indonèsia, creien que els esperits dels arbres podien sortir de l’arbre i passejar-se pel poblat i per evitar que generessin maldats sobre els habitants els hi feien ofrenes, com aliments.

A l’Africa, algunes tribus també creien que cada arbre tenia el seu esperit. Per exemple el cocoter era vist com una mare que els dona aliment i abatre’l era vist com un matricidi. En altres casos, els arbres es veneraven a partir de fer-ne ofrenes, com lligar-ne un cinturó de fulles de palmera o deixar-hi aus sacrificades

Al  nord del continent nord-americà les diferents tribus que hi habitaven també creien que totes les espècies i elements naturals tenien el seu esperit i algunes tribus difícilment talaven algun arbre ja que pensaven en el dolor que podien generar.

Per acabar  parlaré dels tòtems, els quals van crear-se en les diferents cultures indígenes que  van desenvolupar-se al nord de la costa de l’oceà Pacífic, entre l’actual Canada i Alaska i eren i són els Haida, els Tlingit o els Nuu-Chah-Nulth. Un tòtem és un tronc recte de diferents mides, majoritàriament provinent d’un cedre, esculpit pels artesans dels pobles de “les primeres nacions” els quals, al llarg del temps i observant els animals i les morfologies que apareixen a la natura, van crear un llenguatge i una iconografia pròpia on són presents les formes d’animals (óssos, castors, ocells, granotes..) i les de persones que, a vegades, s’entrellacen i que tenen diferents simbologies. Hi ha tòtems que provenen de troncs molt alts -el més alt conegut sobrepassa els 45 m-, d’altres són petits i d’altres només són frontals, és a dir, que es troben enganxats a l’exterior o interior de les cases. Després també apareixen escultures senceres . El simbolismes dels tòtems és construït, en gran part, al voltant al sistema del parentiu entre els membres d’una família. Per tant, són veritables pals heràldics i és per aquest motiu que es situen al davant de les cases. Per això els tòtems porten esculpit l’animal emblemàtic de cada família que els crea

Voldria acabar amb les paraules del monjo Vicenç Santamaria:” La Natura, com les persones, les coneixem des de la intimitat. Qui vol viure la Natura s’hi ha de submergir íntimament. Hi ha de desaparèixer. Ha d’abraçar el seu ritme”

---

[1] Si voleu saber més  sobre Bialowieza, en aquest bloc hi trobareu dues entrades.

[2] Els inventaris forestals estableixen l’existència de 25 espècies arbòries.

[3] A l’illa del nord hi ha el kauri més gran que té 51 m d’alçada i un perímetre de 13,8 m i es creu que té uns 2000 anys .

Reflexions d’un enginyer sobre les punxes d’un llimoner. A càrrec de Pep Molsosa

En el marc de la precampanya presidencial nord-americana, El País publicava (10/01/2008) un petit article sobre el debat sempre obert en aquell país sobre l'evolucionisme i el creacionisme.

La qüestió bàsica és que molta gent veu difícil entendre que la complexitat i diversitat de la vida al nostre planeta sigui el resultat dels mecanismes evolutius que tan bé va estudiar Darwin.

Els nostres mecanismes de visió, per exemple (que són una petita meravella tecnològica, en color i 3D, amb autofocus, etc.). Costa d'imaginar, als no experts, el procés biològic que ens ha permès disposar d'aquest instrument extraordinari.

Als meus amics els hi presento l'exemple, molt més senzill i rudimentari: les espines del meu llimoner … que fa unes esplèndides llimones per reproduir-se. Aquí teniu unes breus reflexions:

 A les branques joves del llimoner que donen el fruit, hi ha unes espines fortes de punta afilada i enverinada que semblen voler dificultar que alguns animals les agafin. De fet, si proveu un dia d'agafar-ne, el més probable és que acabeu amb els braços ben esgarrinxats.

Si analitzem l'existència d'aquestes punxes, veurem que, probablement, són el resultat d'un procés com ara aquest:

- el llimoner constata, aprèn, percep ... que algú se li fot els seus fruits;

- el llimoner reflexiona, considera que això és un perill per a la seva reproducció;

- el llimoner imagina mecanismes de defensa i opta per les punxes;

- el llimoner realitza uns canvis biològics en el seu organisme que fan aparèixer les punxes en els llocs estratègicament més adequats per evitar el robatori ...

Probablement un expert darwinista explicaria com és possible que el llimoner faci tots aquests processos adaptatius i evolucioni fins a la versió actual que tinc al pati de casa.

Confesso que a mi em costa comprendre'ls:

- com se'n entera el llimoner de que li roben els fruits ?

- on, quina part del meu pobre llimoner fa el procés de reflexió i d'imaginació per dissenyar les punxes protectores ?

- com, un cop decidides, les seves branques comencen a dotar-se de punxes, que a més, en els models XT, tenen una substància irritant a la punta ?

Em sembla evident que hi ha un procés intel·ligent, que hi ha un procés de raonament davant d'una problemàtica, que condueix a canvis fisiològics i/o biològics. Que costa d'imaginar, de comprendre on i com es realitza.

Per fer-ho més complicat, també podria explicar-vos que, alguna vegada, quan té una de les seves freqüents plaga de petites bestioles blanques, l'hi ha acariciat la seva pell vella i aspre, l'hi he parlat, l'hi he dit que ja n'estem una mica cansats (a l'hivern no deixa anar les fulles i ens tapa el sol) ... i que potser millor tallar-lo. I algun cop ha reaccionat enèrgicament fent desaparèixer les bestioles i fent-nos estalviar la factura dels jardiners.

Bromes a part, com que sembla difícil imaginar que aquest procés de disseny intel·ligent el faci autònomament el meu pobre llimoner, molta gent tendeix a pensar que, de fet, hi ha algú que, des de fora, es preocupa dels llimoners, veu els seus problemes, i els hi aporta solucions ...

Molta gent imagina doncs que hi ha un gran dibuixant, un gran dissenyador, un gran enginyer tecnobiòleg, un gran ... creador, que procura les innovacions progressivament necessàries al éssers vius per a la seva existència i subsistència. I l'anomenen Deu !

Fa milers d'anys, els nostres avantpassats, quan feia vent i no sabien perquè, pensàvem que era el Deu del Vent qui els hi enviava els vendavals. I que existien els Deus del Foc, del Mar, del Vi, ...

Progressivament hem anat comprenent moltes coses i reduint el nombre de Deus, però encara som hereus d'una forta tradició (promoguda molt interessadament, ja en parlarem) que imagina l'existència d'un Deu creador ... que va enviar el seu fill a salvar-nos !

Tenim encara moltes incògnites. Els matemàtics, quan tenen equacions per resoldre, senyalen la incògnita amb una X. Nosaltres n'hi diem Deu.

Fa pocs dies el Josep Ramoneda ho deia en un article que vaig també vaig penjar en el meu bloc ( http://pepmolsosa.blogspot.com.es ): Deu és una invenció dels homes ! I el dibuixant belga Philipe Geluck ho feia dir de manera simpàtica al seu gat, le Chat que vaig transformar en animació.