Nit de Nadal

Un dels exercicis més plaents que he fet ha estat sortir a cap a caminar cap al capvespre i acabar en plena nit. Gaudir de com es va movent el cercle d’il·luminació és com assistir a una espectacular i pausada obra de teatre en dos actes. En el primer, si el dia ho permet, t’emociones amb la posta de sol, que pot allargar-se una bona estona i, en ocasions, mentre es fa de nit encara veus el reflex dels darrers raigs de sol sobre els núvols i et sents com si fossis a l’entreacte. En el segon acte, canvien el decorat i el dia deixa pas a la nit i ens apareix, en la seva esplendorositat, la volta celeste, plena d’estels i constel·lacions. Si decidiu viure aquesta experiència cerqueu un lloc planer lluny de qualsevol àrea urbana i no porteu cap frontal o llum. Simplement, intenteu no pensar i deixeu-vos guiar per les vostres sensacions i, sobretot, gaudiu dels mil tons de la nit.

Foto de Mercè Solé

No totes les nits tenen el mateix encant i simbologia. Des del meu punt de vista les nits solsticials tenen un valor i una bellesa especials. La nit del solstici d’estiu és un temps de focs, de festes, de recollir herbes remeieres... en canvi la nit de Nadal ens convida, tal com deia el poeta Joan Maragall en el seu poema: “Nadal” a la nuesa i la glacialitat, és a dir, al despullament interior per festejar en tota la seva intensitat el naixement d’una renovada esperança o el començament d’un nou cicle natural. Per exercitar el nostre cor en la senzillesa i en la duresa, res com caminar de nit i si abans de sortir us llegiu els versos de Maragall:

La lluna i els estels brillen tan clar

en el blau infinit de la nit santa

que l’ànima s’encanta

de ben segur que la contemplació de la nit amb tota la seva fredor i misteri us permetrà asserenar la vostra ment i connectar el vostre silenci interior amb el que us envolta.

Permeteu-me acabar aquestes ratlles amb el desig que tingueu una plàcida nit de Nadal i un agradable dia de Nadal !!!

Paisatge forestal després de la ventada

Avui he fet un dels meus recorreguts ciclistes habituals. He resseguit des de Mollet del Vallès la carena que hi ha entre la riera de Caldes i la riera Seca fins arribar a Caldes de Montbui. A la majoria de les pinedes per on he passat he vist un gran nombre de pins arrencats de soca arrel pel vent i caiguts a terra o sobre altres arbres. També he apreciat un gran de branques trencades. Sempre es tractava de pins blancs o pinyoners ja que tenen majors alçades i unes arrels més superficials. També cal ressenyar que es tracta de masses forestals amb una elevada densitat i que no tenen cap tipus de gestió forestal ja que fa molts anys que hi passejo. En mots casos s’han talat els troncs per facilitar la circulació i aquests i les corresponents branques s’han deixat al costat mateix del camí. Aquest dantesc paisatge forestal és resultat de la forta ventada que va patir Catalunya el passat dimarts 9 de desembre. Cal ressenyar que en algunes localitats del Vallès Oriental es van arribar a cops de vent de 100 quilòmetres per hora, fet que va generar la caiguda de centenars d’arbres.

Desgraciadament tornem a parlar dels boscos en negatiu, és a dir, que només són notícia quan aquests pateixen els efectes del vent, del foc o de la neu. Només cal recordar que el gener del 2009 una altra excepcional ventada va tombar milers d’arbres, que l’estiu del 2010 diversos incendis van calcinar milers d’hectàrees forestals o que la inesperada nevada del 8 de març de 2011 va tombar milers d’arbres en els boscos litorals i prelitorals. Per tant, en els darrers anys, el vent, el foc i la neu han afectat negativament els nostres boscos. Cal emfatitzar que les ventades, els incendis forestals i les nevades excepcionals són, primer de tot, pertorbacions naturals, i és quan afecten a un medi vulnerable que provoquen alteracions intenses a les persones, els bens, els serveis o el medi ambient i els podem qualificar de desastres naturals.

Els ecosistemes mediterranis, com els d’altres latituds pateixen cíclicament pertorbacions que afecten la seva estructura i el seu funcionament. En conseqüència, els incendis forestals, com les ventades o les tempestes de neu són pertorbacions que afecten, cíclicament, molts ecosistemes i aquests, seguint el seu propi ritme natural, se’n van refent. Per tant, si els ecosistemes estant adaptats per superar els diferents tipus de pertorbacions, on rau el problema ?

La clau és que, necessàriament, no som només davant d’un problema ecològic sinó enfront d’un drama o desastre dins d’un context social i econòmic. Ens explicarem. El problema és social ja que dins dels nostres boscos hem permès que existeixin centenars de quilòmetres de carrers, de cases i de conduccions elèctriques i, per tant, els arbres han caigut sobre les cases o enmig dels carrers, deixant moltes persones incomunicades o amb la seva vivenda malmesa. Això és el que va passar el passat  dimarts 9 de desembre, el dilluns 8 de Març de 2011 o l’estiu del 2010 i del 1994 en que molts boscos i cases del Vallès Oriental, del Maresme o de la Selva van veure’s afectats per la  ventada, la tempesta de neu o les flames de l’incendi. Tot això passa, perquè, senzillament, vivim en un espai sotmès, periòdicament, a riscos naturals i no en un territori idíl·lic. 

El problema també és econòmic ja que la major part dels boscos on s’han escapçat branques o han caiguts arbres són de propietat privada i, per molts d’aquests propietaris, el bosc, encara que esporàdicament, és un recurs econòmic que ara s’ha descapitalitzat. Si volem actuar amb visió de futur, hauríem de considerar els nostres boscos, tal com reclamava el II Congrés Forestal Català, com a infraestructures de país, tal com ho són la xarxa viària o elèctrica. Cal entendre que l’espai forestal no només és un recurs econòmic sinó també és, entre altres funcions, un reservori de carboni o de biodiversitat, així com paisatge i, en conseqüència, un espai de lleure, malgrat ésser, majoritàriament de propietat privada.

En conclusió i si volen ser conseqüents amb la màxima de que els incendis s’apaguen a l’hivern, convé dur a terme, ràpidament, iniciatives, d’acord amb la propietat, per minimitzar els efectes que va generar  la ventada sobre els ecosistemes forestals. I en aquest punt, ens apareixen diferents preguntes: què en farem d’aquesta biomassa ? Simplement la triturarem i la llençarem sobre els sòls ? la portarem a serradores a uns preus llastimosos ? No seria millor aprofitar-la energèticament i convertir-la en estella i fer-la servir per alimentar calderes ?

En record d'en Rafel

A mitjans d’octubre participava en un cerimònia, al santuari del Miracle, on es recordava a tots els que ens han precedit. En una urna hi havia unes cendres que simbolitzaven els difunts i al seu voltant uns raigs de flors ja que sense ells nosaltres no seríem on som i cal saber recordar-los amb la major alegria i color possible. Ara bé, mai m’hauria pensat que em tocaria posar dins d’aquell simbòlic receptacle dels difunts al meu company de professió i degà de la Facultat de Lletres, Rafel Llussà.

Parlar d’ell en passat és molt difícil. Per tant, seré molt breu. Recordaré sempre d’en Rafel el seu somriure de murri, el qual generava una quasi permanent sensació d’alegria que s’encomanava. Els seu amor per la natura que el va portar a caminar per moltes valls i muntanyes i a tenir cura del que mengem.  I que, per damunt de tot, era un servidor públic, és a dir, una persona preocupada perquè el món públic funcionés correctament, amb la màxima eficiència i justícia. Gràcies Rafel!!

Dies enrere a la Facultat de Lletres sentíem recitar els versos de Joan Vinyoli i, en conseqüència, voldria acabar aquestes breus paraules amb un fragment del poema: “El silenci dels morts”

La terra cobra el delme. No parlem,

però, dels morts i fem-nos lentament

al pensament que alguna cosa d’ells

és molt a prop.

Visquem-ne acompanyats

com si només ens departís una paret de fum

que priva sols de veure’ns. Llur silenci

se’ns fa sensible, de vegades,

intensament, en un record.

No deixis de voltar-te

de les seves imatges. Cada dia

posa’ls flors al costat, per si poguessin

sentir la flaire de les roses.

Col·lecció xisqueta

M'encanta que em vulguin seduir d'aquesta manera:

 "Entra al bosc... camina, respira i sigues natura. Ressegueix amb la mà l’escorça gruixuda dels arbres vells, para’t i deixa’t acaronar pel vent de muntanya, pel vent de mar. Recull tot allò que et crida arran de terra. Aprofita tot el que siguis capaç de reconèixer. Mira aquell racó que il·lumina la llum que s’escola entre les rames i descobreix la bellesa de les coses petites. El bosc és un bon abric. Els núvols, la llenya encesa d’un dia d’hivern són un bon abric. Hi ha abrics que no ens podem endur"

http://www.xisqueta.cat/

L’última trobada

Fa uns dies vaig tenir la fortuna de veure, al Romea, l’excel·lent obra de teatre: “L’última trobada”, que es fonamenta en el llibre de Sandor Marai que té el mateix títol. Tant al teatre com al llibre el bosc juga un paper clau. Com sempre l’espai forestal és un territori de dubtes i desitjos. Per tal que copseu el paper del bosc i gaudiu de la magnífica prosa de Marai us n’adjunto un breu fragment.

“Era l’instant en què la nit se separa del dia, i el món inferior del superior. I potser hi ha altres coses que també se separen. L’instant en què la profunditat i l’altura, la llum i la foscor, encara es toquen en el món i en l’ànima humana, en què els dorments es desperten sobresaltats dels seus somnis pesants i turmentosos, i els malalts sospiren profundament perquè s’adonen que s’ha acabat l’infern de la nit i aviat el seu lloc l’ocuparà una sofrença més lleugera,.., Ja no és de nit, però encara no és de dia. El perfum del bosc es fa aspre i salvatge com si tots els organismes vius comencessin a despertar-se en el gran dormitori del món; com si tot, les plantes, les bèsties i fins i tot els ésser humans, exhalés els seus secrets i els seus sospirs. El perfum de les fulles humides, de les falgueres, de les escorces cobertes de molsa, del corriol del bosc cobert de rosada i ple de pinyes desfetes, de fulles i d’agulles de pi que formen un tapís lliscant, surt de la terra, com el perfum de la suor dels cossos dels amants en l’ímpetu de la passió. És un instant carregat de misteri; els antics pagans el celebraven en la profunditat dels boscos, amb devoció, amb els braços ben oberts i la cara mirant cap a Orient, amb el mateix sentit màgic d’espera amb què l’home lligat a la matèria espera eternament l’arribada de la llum, és a dir, de la raó i del sentit comú. En aquesta hora les bèsties van a abeurar-se. La nit no s’ha dissolt del tot encara, al bosc encara passa alguna cosa, els animals nocturns encara estan desperts i estan a l’aguait,.., La nit s’entreté encara al fons del bosc: la nit i tot allò que aquesta paraula significa, amb la consciència de la presa, de l’amor, de la vagabunderia, de la mateixa joia de viure i de la lluita per la supervivència. Aquest és l’instant en què en l’espessor del bosc, i també en la foscor dels cors humans passa alguna cosa”