Com fan la ratafia la gent de santa Coloma de Farners, per David Gibert

Què respondries si et demanessin quina és la paraula que s’amaga darrere d’aquesta definició: “Licor fet per maceració en alcohol de nous verdes”.  De ben segur, que si tens estima pel teu territori i les coses que t’envolten, hauries respost la pregunta automàticament. Aquesta és la definició que dóna l’Institut d’Estudis Catalans al mot Ratafia.

Com bé sabràs, la Ratafia no es limita només a una freda i curta definició, aquesta és una beguda amb un sentit molt ampli, la Ratafia és tot un món, probablement sigui més que això, és un Univers:  l’Univers Ratafia.   Aquest beuratge, d’orígens remots, porta dins seu la saviesa de tota una terra i de qui la sap apreciar, treballar i adaptar-s’hi. Dins de cada ampolla de Ratafia, hi ha els coneixements i el saber fer d’aquell qui, amb paciència i il·lusió, s’ha esforçat a buscar els ingredients necessaris per fer un bon beuratge tot vaguejant pels seus paisatges, sabedor que serà aquest últim element, el més important, el tret diferenciador d’un licor màgic, únic i especial arreu.

Però quines històries s’hi amaguen entre la Ratafia? Quins orígens té? Com s’elabora? Mirem de desgranar-ho una mica tot plegat. Jacint Verdaguer explica amb una llegenda  l’origen del mot Ratafia. Diu així:

“Diu que una vegada, en una masia de les contrades de la Selva s’hi trobaren tres bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona. Sembla que el motiu de la trobada era per esclarir alguns assumptes en petit concili territorial.

Quan els bisbes estigueren entesos i firmaren els tractats, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els portà una ampolla de Ratafia i els en servi en tres gots. La beguda era nova per ells, i els agradà, com sol agradar a qui la prova. En demanar els bisbes quin nom tenia, els va respondre que era una beguda casolana i que mai li havien posat nom. Els bisbes van voler posar-li’n un que fos com el segell del tractat que havien firmat. Van pensar una mica fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i va dir: RATA-FIAT! (mot llatí que significa “Queda firmat”).

Amb l’aprovació dels altres dos bisbes, que celebraren l’acudit, aquest licor català va quedar batejat amb un nom llatí i així se’l coneix arreu”.

Llegendes populars a part, podem afirmar que els orígens de la ratafia tenen principis medicamentosos i digestius. Les fórmules més antigues que es coneixen es preparaven a redós de la saviesa de monestirs i convents . Actualment, les ratafies que s’elaboren formen part de la nostra herència cultural i l’àmbit de la Ratafia s’estén per moltes zones d’Europa i arreu del món, que curiosament se li atorga el caràcter d’autòcton de la zona. Així, de ratafies en podem trobar de molt diferents en un espai territorial molt reduït com és Catalunya. Al Pirineu, a la Garrotxa, a la comarca de la Selva, a tots aquests llocs i molts més, s'elabora Ratafia. Tot hi així,  cada una d'elles serà diferent, però al mateix temps, totes seran Ratafia.

De receptes i maneres d’elaborar Ratafia n’hi ha de molt divers:  depèn de l’abundància d’herbes de cada territori, l’aiguardent utilitzat i, lògicament, de la manera de fer i els coneixements de la persona que l’elabora. Les receptes de Ratafia, amb un punt de secretisme, han anat passant de generació en generació al llarg de la història.  Tot hi així, la base d’aquest licor és comuna per totes les ratafies que s'elaboren a les cases: l’aiguardent, les nous verdes, les espècies i  les herbes escollides. Algunes de les herbes més utilitzades són: la tarongina, menta, marialluïsa, camamilla, tomanyí, romaní, farigola, malva, sàlvia, poliol, orenga, fonoll, espígol, pericó, etc.

La millor època per elaborar la Ratafia és a finals de juny, quan les nous encara són verdes i tendres. A més, la tradició escull la nit de Sant Joan, el solstici d’estiu, com el moment òptim per recollir les herbes, ja que llavors les seves virtuts es concentren amb tota la seva essència. La manera de fer-la és molt senzilla, només cal abocar l'aiguardent, les nous verdes i les herbes (un xic mustigues) dins d'una garrafa de vidre i seguidament deixar reposar la barrejar durant quaranta dies amb l'anomenat mètode de "Sol i serena" i sacsejar o "xinxollar" la garrafa de tant en tant. Un cop passats aquest dies observarem com l'essència de les herbes s'ha transmès a l' aiguardent que haurà obtingut una coloració fosca, és llavors quan haurem de colar la Ratafia amb un drap de cotó per separar el licor de les restes. Després, només caldrà deixar-la reposar durant unes setmanes per tal que la Ratafia s’envelleixi i acabi d’absorbir bé totes les qualitats de les herbes. Durant el procés d’envelliment acostuma a quedar tèrbola i s’haurà de tornar a colar.

Una de les maneres d'aprendre a fer una bona Ratafia és participant a alguns dels molts tallers que s'organitzen des de fa uns anys enrere a moltes poblacions, destacant-ne el "Tallaret de la Ratafia" organitzat per la “Confraria de la Ratafia” de Santa Coloma de Farners. A més, des de la mateixa entitat s’organitza pels volts de setembre un taller per aprendre a filtrar correctament la Ratafia.

La Ratafia és un licor de la terra, un beuratge que s’adapta a les condicions del nostre clima mediterrani, sever i irregular, i que ens ha deixat arreu del nostre territori una gran diversitat de paisatges, gràcies a el seu clima, però també gràcies a la mà de l’home. Del lligam entre el paisatge i les persones n’han sorgit tradicions, costums, CULTURA. Ja és hora de permetre que la Ratafia entri  plenament dins del nostre univers cultural,  al cap a i la fi el que aconseguiríem seria  enriquir una miqueta més la diversitat dels nostres paisatges.

Si hi ha algun racó de les nostres contrades on la Ratafia té un lloc propi on agafa tot els seus sentits aquest indret és Santa Coloma de Farners, on des de fa 31 anys i de manera ininterrompuda s’hi celebra pels volts de novembre la Festa-Concurs de la Ratafia. Per nosaltres, els colomencs, la Ratafia és quelcom més que un licor, és un mar de sensacions i records únics on ens agrada submergir-nos. Records com el moment en què l’àvia treia l’ampolla de Ratafia i una capsa de Teules de dins l’armari després d’un llarg dinar de diumenge, és aquells dies de calor sufocant d’estiu quan anàvem a collir les herbes tot passejant pel rocà o aquelles excursions a la muntanya on no hi podia faltar mai la petaca de Ratafia.

Vegem-ne una mica la història per adonar-nos el perquè d’aquesta estima embriagadora que tenim els colomencs per aquesta Festa. L’any 1981 una colla de joves agrupats sota el nom de Jovent del Poble, van incorporar a la Festa Major un concurs molt original: a veure qui feia la Ratafia més bona. L’objectiu del concurs era clar: recuperar una tradició que estava apunt de desaparèixer, com ha sigut el cas de tantes altres tradicions de casa nostra. Fins llavors, la Ratafia era una beguda que només feia la gent gran, molts joves de l’època no la coneixien. El Concurs va ser un èxit des del seu principi i al llarg de la seva història a comptat amb un gran nombre de participants (el rècord de ratafies presentades és de 177, corresponent a l’any 2012) i amb jurats de renom com són: Xavier Codina (Ratafia Russet), Àngel Portet (Ratafia Raiers) i Joan Roca (Celler de Can Roca), entre d’altres.

Allò que va començar com un concurs dins del programa de la Festa Major, el cap de dos anys va passar a fer-se a principis de novembre i de mica en mica s’hi van incorporar activitats paral·leles. Cada any la fira anava creixent i va ser a meitat dels anys noranta quan la Festa va agafar un gran impuls que ha durat fins a l’actualitat. El resultat ha sigut el d’un poble bolcat a la Festa.    

Actualment, la Festa-Concurs de la Ratafia (http://www.ratafia.ca )és el resultat de la implicació de tot un poble i dels esforços dels seus organitzadors: l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners i la Confraria de la Ratafia. Aquest darrer organitzador, la Confraria de la Ratafia, és una entitat nascuda ara farà tres anys i que és el resultat de l'herència de les primeres associacions que van començar a promoure la Ratafia a la nostra ciutat. Així, l'objectiu de la Confraria és el de promocionar la Festa de la Ratafia i la ciutat de Santa Coloma de Farners com a capital d'aquest licor.

Visitar la Festa de la Ratafia és un regal pels sentits on tothom hi és convidat. Passejar per la seva fira, veure i participar en les seves activitats entorn de la Ratafia, les herbes aromàtiques i altres productes relacionats amb aquest univers cultural, és quelcom que s'ha de viure per conèixer una mica més la nostra essència cultural.

"Veig brivalls àgils de mans,

pugilats de pesos-mosca,

feinotes d'amor de fosca,

tavernes al bany maria

pel baf de tertulians,

bevedors de Ratafia"

Salvador Espriu

El roure de Guillotin, l’arbre més vell que he tingut el plaer de conèixer.

Aquest esplèndid roure pènol es troba a dins de l’immens bosc de Paimpoint,  al cor de la Bretanya. Es tracta d’un arbre que, segon el plafó informatiu que hi ha abans d’arribar-hi, és mil·lenari, té uns 12 m de perímetre i uns 20 m d’alçada.

Es tracta d’un exemplar que es troba en clar estadi de senectut ja que les seves branques més altes s’han ja assecat i s’aguanten les unes amb les altres amb els cables posats pels forestals. Si la memòria no em falla, crec que és un dels arbres més vells al quals m’he acostat. M’explicaré amb detall.

Abans de cap altra cosa, precisar que es tracta d’un roure molt ben cuidat i que les persones s’hi poden acostar fàcilment ja que al voltant de la seva soca s’hi ha construït un entarimat amb una barana,  alguns bancs i, per arribar-hi, hi ha unes còmodes escales. En conseqüència pots apropar’t-hi confortablement, acaronar la seva escorça o gaudir des dels bancs estant de les formes del seu tronc i de la sinuositat de les seves branques.

El seu nom prové de l’abat Guillotin que havia nascut a Concoret, municipi en el qual  se situa el roure i que,  en el temps de la revolució francesa, es diu que  va poder-se amagar i salvar-se  dels revolucionaris a l’ocultar-se dins del buit que el roure té a la base del seu tronc. D’altra part, la llegenda també anomena aquest roure –recordem  que som en terres artúriques- com: El roure d’Eon de l’estrella. Eon era el nom  que va rebre un eremita del segle XII i que producte per la seva passió per la màgia va predir la fi del món quan passes el cometa Halley i per aquest se l’esementa com Eon de l’estrella.

Sens cap meva de dubte és un dels arbres més espectaculars que he vist i el fet de ser declarat arbre monumental per l’ONF (Office National de Fôret) ha permès una comunicació fàcil amb l’arbre. Acaronar la seva rugosa escorça és com donar la mà a un vell corbat que, assegut davant de ca seva va  veient com el temps passa plàcidament. La seva contemplació silenciosa i serena et transmet una calmosa energia producte del saber atresorat pel pas dels anys. Si apropes l’orella a la seva escorça pots escoltar narracions a l’entorn de la duresa dels hiverns a la Bretanya, de la calidesa dels seus estius, de les generacions de pagesos que l’han conservat i han desistit de convertir-lo en llenya ja que  han apreciat de segle en  segle l’agradable ombra on recolzar-se .

En conclusió, uns espectacle d’emocions i sensacions. Si teniu l’oportunitat de visitar Bretanya, no us perdeu la visita a aquest majestuós i vell roure pènol.

Thailand and the trees. The occidental point of view. By Jordi Pla.

Far from the tursitic highlights of Thailand, as Pattaya or Phuket (main destination for Europeans, Americans and Australians) travelers coming to this country have the opportunity of being privileged observers. For example, In Ayuttahaya (north of Bangkok), Chiang Rai (the northest area of the country) or Kanchanaburi (in the middle of Thailand but next to Myanmar) you can truly perceive how native people live. The further you are from the asphalt, the deeper your connection with nature. . 

What shocks you at the beginning in the rural areas is how simple and easy they are. Life goes on surrounded by dogs, which usually live in packs in the streets. By the way, never before had I seen so many dogs with amputations. After asking around, the answer turns out to be really obvious: “we heal them because we are Buddhists” and they wonder “what if this dog was someone of my family?”. This point of view shows that there’s a link between people and animals, a mutual respect that surprises occidental people, specially taking into account the poverty of the place. 

This harmony between human and nature is especially clear when it comes to trees. These are venerated as the animals in the streets, respected. The tree is a shelter, a safe place where fears become tiny. Moreover, trees chosen to place tributes are majestic, impressing, with a log height and width that shows their power over any other living being. So it’s the perfect place to pay tribute to Budha, this tribute will remain along the tree’s life, and people will be able to enjoy it, generation after generation. 

And how do occidental people react in front of the sign? Most of them with respect, a lot of respect. On one hand, towards the religious image or sculpture  that remains at the bottom of the tree. But also because it makes you feel insignificant when you look at the top trying to catch its height.

One of the most visited areas by people from Bangkok during weekends is Kanchanaburi. It’s one of the most humid areas, especially during the monsoon season. But it’s thanks to this respect that you can enjoy a luxuriant nature in national parks such as Say Yok or Sri Nakarin. 

However, Kanchanaburi is also well known by lovers of history and films, due to the awful facts that occurred during the Second World War. As the movie “The bridge on the river Kwai” shows, thousands of prisoners of war, Thai and Burmese caught by Japanese, were enslaved, many of them until their death. The goal was the construction of a railway that joined Burma and Bangkok, to avoid the risk that represented the sea transport. 

At one of the toughest sectors of the way where the tasks were the hardest and where the prisoners suffered the most (known as Hell Fire Pass), there’s a museum and a short route to recall that horror from the past. And just in the middle of the way in the most atrocious spot, a magnificent tree grows just in the middle of the trench. When we asked to the guide about the tree, he answered the obvious: “At the beginning they were planning to cut it down but it would have been a huge mistake, since it gives us a message: even in the place where humans haven’t behaved as humans, live grows up, and everything starts over again.   

I love the respect that Thai people show to living. Buddhism is probably one of the reasons. I don’t consider myself linked to religion, on the contrary, especially taking into account all the disasters striking the world nowadays. However, seeing the attitude that a wide number of Buddhists have, I appreciate they feeling  their natural heritage as something to be preserved. I’d love other parts of the world, nature was valued the same way they do. If only it wasn’t quantified in dollars, since anyone assigning a price to it would, for sure, underestimate it.