L'arbre de la ciència de Ramón Llull

Ramon Llull és considerat un dels escriptors més considerables de la literatura universal, fou, filòsof, místic i missioner a banda d’un viatger incansable. Va néixer a ciutat de Mallorca el 1232 i va morir a l’edat de 84 anys de retorn a la seva illa, segons glossa la tradició.

La biografia de Llull és realment singular segons explicà  ell directament a la Vida coetània. No acabaríem, destaquem que quan tenia trenta anys  la seva vida va fer un tomb radical després que, com ell mateix narrà, tingués la visió de Jesús crucificat cinc vegades. Aquest fet li provocà una crisi amb tot el que havia estat la seva vida fins aquell moment. A partir d’aquest punt d’inflexió abandonà una vida cavalleresca i cortesana[1], es desprengué de tots els seus bens i inicia la part de vida dedicada al pelegrinatge, l’estudi i la contemplació. Aquesta preparació  durà nou anys i  marcà tota la posterior vida del savi ja que segons alguns dels seus estudiosos indiquen, sempre es mantingué en el moll de tota la seva obra un substrat contemplatiu fruit d'aquests anys d'estudi i solitud.
Del contacte amb la natura i del coneixement aprofundit  d’altres textos religiosos n’extragué símbols que utilitzà per atenuar la complexitat manifesta de les seves produccions inicials. Un d’aquest símbols fou l’arbre, molt present en la tradició hebraica i, concretament, a la Càbala. Obeí, tot plegat, a una manifesta  voluntat divulgativa per explicar el seu coneixement que considerava imprescindible per als tres propòsits que s’havia traçat a l'hora de defensar i difondre el cristianisme: primer, convertir els infidels, va escriure llibres que desbrossessin els errors atribuïts al cristianisme; segon, fundar monestirs per formar  companys que l'ajudessin en tan magna tasca i, en tercer lloc, va compondre un mètode infal·lible que pogués demostrar que la fe cristiana era l' única que possibilitava arribar al Déu veritable a través de la raó, obviant definitivament l’ús de les armes per a aquest menester.
Les seves estades a Randa i a una cova -la que actualment es coneix com la cova de Ramon Llull- situada a la serra de Tramuntana, en la qual, segons la tradició, el Beat anava repetidament a  meditar i resar; de ben segur que aquestes estades van afavorir un bon contacte, coneixement i contemplació dels arbres i d’altres espècies vegetals i animals del món natural mediterrani.

Figura 1

Entre el 1295 i el 1296 Ramon Llull va escriure el llibre Arbre de la ciència (Arbor Scientiae). L’obra la dividí en 16 parts representades per l’arbre utilitzat com a símbol: “l’arbre elemental”, que descriu la naturalesa de la matèria; “l’arbre vegetal”, que analitza les funcions vitals de l’alimentació i de la reproducció;  “l’arbre sensual”, que presenta els sentits dels animals i els homes; “l’arbre imaginal”, que investiga la representació de les dades dels sentits; “l’arbre humanal”, que parla de les funcions de l’ànima racional; “l’arbre moral”, que esmenta les virtuts i  vicis de les persones; “l’arbre imperial”, que estudia els estaments socials i les formes de govern; “l’arbre apostical”, que analitza l’estructura de l’església; “l’arbre celestial”, que estudia les esferes i el zodíac; després venen cinc arbres més: l’angelical, l’eviternal, el maternal, el cristinal i el divina,  dedicats tots ells a qüestions purament espirituals. Finalment hi ha dos arbres, l’exemplifical i el qüestional que són una guia per comprendre com cal la funció i el significat dels anteriors. Al llarg d’aquesta obra s’utilitzen les parts de l’arbres per relacionar-les de manera clara i entenedora amb la ciència. En aquest sentit, les arrels són els principis bàsics essencials  i el tronc, les branques i els fruits són els individus, els seus actes i les seves finalitats.

Si observem un dels gravats (Figura 1) explicatius d’aquest llibre -publicat a principis del segle XVI -ens adonarem que dalt de la seva capçada hi ha  Crist ja que pel savi només hi ha un objectiu: conèixer i estimar Déu. Aquesta imatge en va fer recordar la conversa que vaig tenir amb l’hebraista M.Forcano[1] i que parlant de l’arbre de la vida em deia: ”Una altra utilització d’aquest arbre simbòlic és la que han fet els cabalistes per representar les emanacions de Déu. Normalment aquest arbre s'ha dibuixat amb ramificacions. Els seus nusos s’anomenen “sefirots” que pròpiament són les emanacions de Déu. Quan tots aquests sefirots s’ordenen i es lliguen uns amb els altres formen una estructura que pren la forma d’arbre i que s'ha anomenat l’Arbre de la Vida, perquè en un principi és l’escala a partir de la qual puges i baixes per tenir coneixement de Déu “

[1] http://arbresjosepgordi.blogspot.com.es/2012/11/natura-i-judaisme-tot-conversant-amb.html

La diferent percepció del paisatge a càrrec de Miquel Macias (2ªpart)

Atès que el paisatge genera una recepció subjectiva d’imatges integrades de coneixement i sensacions o sigui percepcions, podem submergir-nos ni que sigui superficialment a caracteritzar-ne les diferents tipologies possibles.

Sembla prou evident que la informació analítica demostrable de les estructures i funcions del paisatge permeten un primer nivell d’informació. Aquesta percepció del paisatge que neutralitza el receptor i persegueix una uniformització sota criteris objectius constitueix una primera tipologia que podríem definir com a reduccionista. Una segona tipologia és la utilitarista segons la qual la clofolla subjectiva dominant és la relacionada amb l’ús particular que se n’obté. És el cas, per exemple, del rematant que d’un bosc en percep un tonatge o del cicloturista que només n’extreu una ruta quilomètrica. Per continuar, podem recórrer a les diferents tipologies de percepcions de què parlen Ojeda, González i Villa[1], els quals defineixen unes percepcions comunes vinculades a una producció cultural de caràcter homogeneïtzador i estereotipat. El subjecte cedeix o vincula part de la seva llibertat perceptiva a una font exterior que algú ha programat i determinat i una col·lectivitat ha assumit com a pròpia.

D’altra banda, presenten les percepcions mitificadores o connotatives com les que usen el paisatge com a vector cap a fenòmens interiors, amb un gradient que pot anar de la simple satisfacció o plaer contemplatiu a la sacralització o èxtasis místic. Una altra categoria l’anomenen primària o protopaisatgística. Aquesta és la que en el relat de les clofolles hem concretat com viure el paisatge des de dins del propi paisatge, o sigui, ser paisatge. És possible que el nostre pagès ideal formés part o estigués relacionat amb aquesta categoria. I, en darrer terme, al pol oposat de la percepció reduccionista, trobaríem la que defineixen com a percepció artística en la qual el subjecte passa a ser l’element central de la percepció, amb el risc, en els cassos més extrems, que el diàleg esdevingui monòleg i per tant hàgim conclòs la volta al cercle per retornar a un nou reduccionisme.

Evidentment, les diferents tipologies perceptives: reduccionista, utilitarista, comuna, connotativa, protopaisatgística i artística, són percepcions tipus que poden interaccionar entre elles i multiplicar-se exponencialment. En tot cas, volen definir les bases constructives amb les quals es fabriquen les diferents percepcions individuals.

Una de les funcions recurrents dels paisatges, de la qual s’han fet abastament ressò pensadors, artistes i poetes, ha estat la seva capacitat per esdevenir vehicle, segons la terminologia de cadascú, cap a un nou coneixement, cap a un millor o superior estat psicològic o cap a una dilució de la pròpia individualitat. Dit d’altra manera, el paisatge ha estat considerat com una de les possibilitats per a transcendir la pròpia individualitat, la limitació humana. De totes les diferents percepcions paisatgístiques, aquesta és potser la que presenta més llarg recorregut i està envoltada d’una aura més suggerent. I tant és així, que al llarg de la història significats personatges relacionen el cim culminant del seu pensament amb el coneixement, o saviesa, de la pertinença, inserció, o sana companyia que ens proporciona el paisatge. Giner de los Rios, per exemple, ens ho concreta així: “sorgeix de l’home una robusta força interior, una severa grandesa, una dignitat, la greu i austera poesia del paisatge, una relació que forma un tot indivisible, una unitat perfecta”..

La concepció del paisatge, com a espai transcendent, sense el qual es perd el sentit existencial ve molt de lluny. Podríem resseguir el fil de la llarga madeixa que, potser, ens podria portar a les pintures paleolítiques o a la sabana africana, però sense recular tant, podem començar el trajecte amb la necessitat d’Empedocles de pujar al cim de l’Etna per sentir la presència de Déu. I si a l’orient les referències a l’espiritualitat del paisatge i al lligam entre cosmologia i paisatge són una constant, en la nostra cultura trobem a Sant Francesc d’Assis i Sant Bonaventura als quals la natura remet a la imatge visible del Déu intel·ligible. Els naturalistes del renaixement[2] veuen en el paisatge el sentiment estètic del coneixement. I és Rousseau qui ens aconsella: “per aprendre millor fer un passeig una tarda serena i bella i sentir-la (...)”. I el romanticisme “contraresta el dualisme cartesià que consagra la dicotomia home-naturalesa i ens fa dirigir la mirada cap a l’objecte “res extensa” oblidant el subjecte “res cogitans”, que havia portat a mirar-ho tot com a espectadors des de fora, i proclama la necessitat de tornar-s’hi a ficar a dins. El romàntic recobra el contacte directe, intens, rotund. Torna a interioritzar la naturalesa, “transmesa com una prolongació dels estats d’ànims una naturalesa en continua resposta, comprensiva als seus estats sentimentals”. Lamartine: “hi ha llocs, climes, estacions, hores, circumstàncies, tant en harmonia amb certes impressions del cor, que la naturalesa sembla que forma part de l’ànima i l’ànima de la naturalesa...”.. A Reclus li semblà que formava part de la borrasca quan aquesta l’atrapà als Alps: “havia jo format part de la borrasca reunint durant algunes hores la meva conscient individualitat als cecs elements”... Pels escriptors del 98 el paisatge és una via per endinsar-se en l’esperit. Ortega..: “(...)els paisatges m’han creat la meitat millor de la meva ànima”.

 

Terra franciscana

Trobem una corrent que expressa aquest concepte a través de considerar que el paisatge ens parla per dir-nos allò que els llibres no poden recollir. Mircea Éliade, en aquesta línia, ens recorda que l’home escolta el món perquè aquest no és mut, sinó que parla, és significatiu, intel·ligible i per desxifrar el seu llenguatge recorre als símbols. I per A.Marí, “l’home ha de semblar-se als elements si vol escoltar l’immens murmuri... que només perceben els que se senten en germanor amb tota la matèria”. Sainte-Beuve, per la seva part, veu una vida amagada en el paisatge que parla a l’home. I finalment, la cultura post-moderna reconstrueix, reivindica i dóna una nova embranzida a aquesta percepció connotativa del paisatge.

Acabem amb la frase de Hans Cloos, seguint a Humboldt, segons la qual: “la percepció de la bellesa del paisatge no és sinó el coneixement inconscient de l’ordre interior de la Terra.”.

El paisatge des d’un punt de vista antròpic també el podem redefinir com l’ecosistema holístic de la persona. Ecosistema perquè estableix un sistema de relacions entre els diferents components; holístic perquè acull l’home en la seva integritat material i metafísica; i de la persona, en singular, perquè sense ella hi ha ecosistema però no hi ha paisatge[3]. El ràpid passeig històric ens ha mostrat que el paisatge a més de la particular configuració dels fluxos de matèria i d’energia, arrossega un altre circuit pel qual s’han utilitzat molts de noms, però que com diu .... podríem resumir en l’aliment de l’esperit. Com digué Max Sorre el paisatge “és una expressió de civilització tant material com espiritual”. Hans Cloos: “Gaudeix més contemplant un racó verge del món i sap que la noció de la seva bellesa i magnitud és aliment per l’esperit, sense el qual, amb el temps, la humanitat moriria de gana, igual que si se suprimís l’aliment corporal.”

Aquesta particular comprensió del paisatge és la que ens permet considerar la possibilitat de la integració funcional de l’home dins el paisatge, perquè el paisatge es pot viure des del seu interior. Ser i fer paisatge és un atribut humà com ho és dels faigs que li donen dimensió vertical, dels cérvols que arranen l’herba, o dels tords que escampen les mates d’escarcí.

Un element diferencial a considerar ve donat per la consciència, o no, de ser res més que una peça d’un gran engranatge holístic, que uns expliquen mitjançant les lleis de l’ecologia i algun cop de mà de la psicologia, mentre altres ho relaten des de la teologia o l’espiritualitat. Altres, en canvi, són el mateix, són part de l’ecosistema holístic paisatge, però sense mantenir-ne cap consciència.

Finalment deixarem que conclourem amb les paraules precises de Ojeda, González i Villa, que a més, ens tornen, precisament al punt de partida del nostre treball: “L’home que viu i construeix el seu paisatge, que forma part d’ell, que reconeix cada un dels seus elements i s’adhereix als mateixos productiva o afectivament, que s’identifica amb els seus colors, olors i sons canviants, no necessàriament té perquè concebre’l com paisatge en el sentit panoràmic o estètic. Molts paisans no han observat mai de forma conjunta i admirativa el paisatge i altres no el destaquen per la seva bellesa. Ara bé, en distingeixen en detall els seus components als que consideren recursos propis enlairant alguns d’ells al caràcter de símbols.”..

I què passa amb el pagès ? Doncs, un cop les patates ben calçades, el pagès suat, cansat... s’asseu, tranquil, cigarreta als llavis i mentre contempla la posta de sol, percep en silenci, és a dir, amb quietud a la ment, com mai farà qui passa amb massa pressa o escomès per excessiva agitació mental.

La percepció entesa com les sensacions o impressions que un objecte ens provoca a la consciència està formada per diferents clofolles que, com en una ceba, es van sobreposant les unes a les altres: estructures físiques, funcions que desenvolupa i sedassos individuals fins concloure en la percepció particular final. Atès que el paisatge genera una recepció subjectiva es poden caracteritzar diferents tipologies perceptives: reduccionista, utilitarista, comuna, connotativa, protopaisatgística i artística. La percepció connotativa, que considera el paisatge com un espai per a transcendir la pròpia individualitat o la limitació humana, presenta un llarg recorregut històric i està envoltada de l’aura més suggerent amb què l’han vestit pensadors, artistes i poetes. La percepció protopaisatgística ens permet aventurar-nos en la redefinició del paisatge com a ecosistema holístic de la persona on persona i paisatge, com diu Giner, formen un tot indivisible, una unitat perfecta. I el pagès ideal de la nostra dissertació podria, d’alguna manera o altra, veure d’aquesta font.

---

[1] Ojeda, Juan F.; González, J.Carlos; i Villa, Juan. “El paisaje como mito romántico: su gènesis y pervivència en Doñana”. Dins Estudios sobre el paisaje (dir.) Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia 2000, pp 345.

[2] Ojeda, Juan F.; González, J.Carlos; i Villa, Juan. “El paisaje como mito romántico: su gènesis y pervivència en Doñana”. Dins Estudios sobre el paisaje (dir.) Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia 2000, pp 343-356

[3] Martinez de Pisón, Eduardo. “La protección del paisaje una reflexión”. Dins Estudios sobre el paisaje (dir.) Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia 2000, pp 215-235.

La diferent percepció del paisatge a càrrec de Miquel Macias (1ªpart)

En una classe de geografia es suscità un viu debat sobre la diferent, o no, capacitat de percepció de la bellesa o monumentalitat d’un paisatge d’aquell qui com a pagès el treballa i el construeix i d’aquell que com a turista l’observa i admira. És un pagès capaç d’admirar el paisatge on sua cada dia? El paisatge com element per a contemplar i generar benaurança, neix amb el visitant predisposat que l’observa, l’admira i se’n va? Aquests eren els interrogants que es van plantejar i a partir dels quals es generaren respostes ben diverses.

Tot seguit afronten aquestes qüestions a través de la definició del concepte de percepció i de la comprensió del paisatge a partir d’esclarir-ne les parts que el componen. De la relació dels dos conceptes en neixen una sèrie de tipologies perceptives, de les quals hem desenvolupat les que presenten més recorregut: la percepció connotativa i la protohistòrica.

Primer de tot definim el concepte percepció: acte pel qual s’aprehèn una realitat sensible o no sensible. Té per resultat una imatge integrada per les sensacions o impressions provocades per l’objecte present a la consciència, per associacions o percepcions anteriors i pels judicis estimatius relacionats amb ell. Si per tant, entenem per percepció les sensacions o impressions que un objecte ens provoca a la consciència en funció d’associacions, percepcions i judicis anteriors, sembla evident que un paisatge on hom viu ha de generar més intensitat perceptiva que si es contempla per primer, i potser últim cop, a partir, bàsicament, de l’associació amb unes idealitzacions conceptuals més o menys teòriques. En tot cas, estaríem tractant dues capacitats perceptives i, segurament, dos plans diferents d’informació que ens ofereix un paisatge. D’altra banda, sembla que podem estar d’acord amb la impossibilitat de generalitzar o uniformar la capacitat perceptiva dels diferents col·lectius humans. Cal considerar a més, que estem tractant una sensibilitat molt subjectiva que no només depèn de cada persona sinó de la disposició determinada en què es troba cada persona en el moment de rebre la imatge.

Si aprofundim en la realitat del concepte paisatge veurem que està formada per diferents clofolles que, com en una ceba, es van sobreposant les unes a les altres: estructures físiques, funcions que desenvolupa i sedassos individuals fins concloure en la percepció particular final.

La primera clofolla, correspon a les estructures estabilitzades, a la realitat morfològica i física susceptible d’anàlisi i d’objectivació. A partir d’uns coneixements, que poden ser acadèmics, es pot arribar a discernir i categoritzar els diferents elements que conformen cada paisatge. En principi, més enllà de la diversitat terminològica, aquesta primera capa no ha de presentar massa dificultat de convenció.

Una segona capa ens parla de la funció que desenvolupa cada particular forma de paisatge. També ofereix una part analitzable i de coneixement de base acadèmica. Criteris objectius en poden discernir i mesurar amb mètode científic els diferents usos. Aquesta segona clofolla però, amaga i ens introdueix al món del subjecte, perquè tracta de l’ús personal i intransferible que cada individu li atorga amb tota la gama de matisos possibles, no necessàriament coincidents o fins i tot contradictoris, i que, sens dubte, influirà molt en la impressió perceptiva final. Aquest ús particular a més, vindrà influït per la posició de l’observador en relació a allò observat: hi ha qui el veu des de dins, el viu i alhora crea paisatge, o sigui, forma part del propi paisatge com en forma part el roure que li dóna monumentalitat o la daina que arrana l’herba. També hi ha qui el viu transitòriament, perquè el pateix mentre hi treballa, el gaudeix quan hi fa l’amor o l’admira mentre el pinta. I en darrer terme, hi ha el que el mira de lluny estant, i a partir de categories prèviament conceptualitzades el situa en la carpeta de les coses belles, en el de les rutes susceptibles de passar-hi corrents o en la de possibles explotacions. Per tant, aquesta segona capa ja ens ha diversificat la ruta perceptiva segons la ubicació del receptor.

Finalment, s’instal·la una tercera clofolla totalment subjectiva relacionada amb la conformació particular de cada ésser. En realitat, aquest nivell estaria format per tres capes que van juntes, perquè no es pot entendre cap d’elles sense les altres, però cada una té la seva pròpia personalitat: la clofolla de la història i la cultura, la psicològica i la ideològica. Amb aquesta darrera capa, l’artista, perquè tothom que arriba fins aquí té l’oportunitat de convertir-se en un artista del paisatge, donaria la seva la darrera i ben personal pinzellada. Pinzellada vinculada a la mà del pintor i a la seva capacitat i intencionalitat.

I després d’aquest darrer acte de llibertat i alhora de singularitat, el paisatge ja estaria definitivament conformat com a acte personal i lliure de percepció d’una realitat que ens envolta. Certament, hi ha qui opta per reduir el paisatge a la primera capa i part de la segona, perquè com tota simplificació o reduccionisme és més fàcil de tractar, però al preu de perdre bona part dels seus valors. I, en el cas que ens ocupa, precisament al preu de desmerèixer aquells aspectes relacionats amb el bagatge cultural, amb la sensibilitat i amb la llibertat humanes que precisament són els caràcters que donen més singularitat a la nostra espècie. És a dir, el procés dialèctic que s’estableix entre el paisatge i el receptor ve determinat en funció de la clofolla o clofolles amb la qual es relaciona i per on circula el flux d’informació. 

El pino de la luz, por Miguel Ángel Sánchez.

El Parque Regional de Carrascoy y El Valle, está formado por una alineación montañosa constituida por las sierras de Carrascoy (1065 m.), El Puerto (540 m.) y Cresta de El Gallo (518 m.) Sobre las laderas de estas sierras se puede observar un extenso pinar fundamentalmente de Pino carrasco (Pinus halepensis), aunque se dan otras especies como Pino piñonero (Pinus pinea) y Ciprés (Cupressus sempervirens) producto de las repoblaciones habidas desde los años cuarenta hasta los años setenta aproximadamente. Debido al escaso tiempo transcurrido desde las primeras repoblaciones forestales y la escasa pluviometría media anual de esta área montaña, que oscila entre los 300 mm y los 400 mm  en las zonas más elevadas, los ejemplares existentes no presentan grandes dimensiones.

Sin embargo en el paisaje se observa como destacan algunos ejemplares, con dimensiones bastantes significativas, llevando a pensar que con toda probabilidad no proceden de las repoblaciones forestales habidas. Muchos se encuentran en lugares significativos (vivero forestal de El Valle, caminos forestales, casas forestales, etc.). Además suelen constituir pies aislados.

             

Uno de estos casos es el Pino carrasco situado en el paraje de la Luz, en el monte de El Valle, se trata de un ejemplar centenario situado en el borde de un camino forestal asfaltado; parece que este hubiera quedado ahí para dar sombra a los usuarios de dicho camino, por lo que no fue talado en su momento como le ocurrió a otros ejemplares.

            

 Dicho pino es conocido con el sobre nombre de “Pino de la Luz” por situarse en el paraje de la Luz, lugar singular por la existencia del yacimiento arqueológico del Santuario Ibérico de la Luz, siendo posteriormente utilizado por los romanos. En 1701 se abre al público la primera estructura que dio lugar  al el Eremitorio de Nuestra Señora de la Luz. Otro de los elementos reseñables del lugar es el castillo de la Muela o de la Luz. Se trata del ejemplar de Pino carrasco más longevo y de mayores dimensiones de todo el Parque Regional de Carrascoy  y El Valle. Este llega alcanzar una altura de 25,3 m., una circunferencia de 3,70 m. (tomada a 1,50 m. de altura desde la base) y un diámetro de 1,18 m.