Meteora, entre cel i terra.

Pocs paisatges m’han colpit tant, emocionalment parlant,  com el de Meteora, a Grècia. Per què ? En primer lloc  per la seva gran  i indiscutible bellesa paisatgística, però sobretot per la perfecta simbiosi que transmet només mirant-lo, entre   natura i espiritualitat. Són molts els monestirs en actiu i els enrunats que parlen d’aquest fet. També, de ben segur,  perquè em recordà el massís de Montserrat i,  senzillament, perquè veure aquells colossals monòlits de conglomerats coronats per uns edificis tan bells, és una experiència visual i anímica sorprenent, inoblidable i irrepetible.

Els monestir de gran Meteora i Varlaam

Anem a pams. Meteora en grec significa “suspès a l’aire” i talment  els monestirs de Meteora semblen construccions que s’envolen vers  el cel. En aquestes moles de conglomerats, a principis de l’època medieval, s’hi anaren  instal·lant  en balmes i coves els primers ascetes amb l’objectiu de fer-hi vida contemplativa. Ja al s. XII va fundar-se la primera comunitat monàstica i, poc a poc, es van anar construint  altres monestirs, sempre sobre els cims rocosos , talment com si volguéssim acostar-se tant com fos possible a la divinitat. Precisar que l’ascensió de l’ésser humà cap a Déu o theosis és una de les pràctiques  essencials  de l’església ortodoxa.

A Meteora, natura i espiritualitat s’uneixen a la perfecció. Podem il·lustrar aquesta afirmació, tot revisant la visita que férem recentment al monestir de sant Nicolau  la meva dona i jo mateix. Sortosament la vam iniciar bon punt l’obriren, a les nou del matí. Per arribar-hi cal seguir un bell i  rampellut camí que transcorre entre alzines i roures. Al peu mateix del monestir es troba la cova del  sant. Observant-la, se’n dedueix ràpidament l’ús, primigeni,  la comunió perfecta  que atorgaren i fixaren  els eremites a la roca convertint-la en temple. Es tracta d’un primer tast,  d’una capella oberta i magníficament  ornada per imatges i elements propis de les comunitats ortodoxes . 

El silenci i la solitud d’aquella hora matinera i el sol plàcid van fer de la resta de l’ascensió un passeig ple de pau i serenor. Abans d’arribar a l’edifici monàstic hi ha un petit espai on  apareixen dos dels arbres més característics de la mediterrània: una figuera i una olivera, barrejats  amb l’ alzinar.

El monestir és una veritable fortalesa. Actualment s’ha foradat la roca per fer-hi una escala d’accés , però originàriament s’hi accedia per una escala vertical feta de cordes i fusta que es replegava i  quedava recolzada directament a la paret.

De dins de l’edifici monàstic només se’n visita una part ja que hi segueixen vivint un parell de monjos. L’església conserva en un molt bon estat els frescos originals del segle XVI, esplèndids! Situar-se enmig de la petita cúpula i mirar el Déu creador és immergir-se  en un espai curull d’elements d’un gran expressionisme simbòlic. A dalt de tot del monestir,  en el punt més alt de la roca, s’hi encasta  un minúscul campanar i un banc que  permet gaudir d’un paisatge únic en el qual  s’uneix la força de la natura amb la traça dels religiosos que hi han deixat petja al llarg de molt segles i han  atorgat al conjunt una força espiritual única.