Al voltant del virulent i catastròfic incendi
de l’Alt Empordà hem assistit, a un interessant debat als mitjans de
comunicació, que, malauradament, es repeteix cada vegada que hi ha un estiu “negre”.
Els debats que s’han desencadenat, com
sempre, han girat a l’entorn de tres grans eixos:
1.
Per què, cíclicament, patim estius amb grans incendis forestals que s’alternen amb
períodes estivals amb poca superfície cremada ?
2.
Què cal fer perquè no tornem a viure
situacions tan dramàtiques com la d’aquest passat estiu ?
3.
Què cal fer amb el paisatge cremat ?
Vers la primera pregunta, tots els estudiosos
i experts estan d’acord en que la principals causa cal cercar-la en el canvi
paisatgístic que ha viscut aquest país, com tots els països europeus
mediterranis, en els darrers 60 anys. Aquesta evolució paisatgística ha generat
un territori amb grans continuïtats forestals que tenen una elevada càrrega de
combustible, fragmentat per nombroses infraestructures i assentaments de
població i amb una activitat agrària, ramadera i silvícola en retrocés. El
resultat, producte també de la climatologia i el relleu, és un país amb una
elevada vulnerabilitat al risc d’incendi, que es veurà accentuada en les
properes dècades pel canvi climàtic que estem vivint.
Respecte a les causes, cal fer una primera
reflexió: res canviarà en els propers anys. Seguirem instal·lats en aquest
cicle capriciós i malèfic el qual genera que, després d’anys d’elevada
efectivitat en l’extinció, ens arriba un de catastròfic. A vegades, crec que
aquesta situació s’agreujarà en els propers anys com a resultat dels canvis en
la climatologia i per la reducció pressupostària de l’administració.
Pel que fa a la segona pregunta, la primera resposta que
em ve a la ment en els actuals moments de retirada de l’administració en temes
ambientals és que la situació dels boscos l’ha de resoldre el mercat, és a dir,
la iniciativa privada. Us posaré un senzill exemple. Aquesta setmana he anat a
comprar llenya per a l’estufa que tenim a casa. En Xavi que s’ha presentat com
a silvicultor m’ha donat les gràcies ja que la meva compra, ha dit, esta ajudan
a gestionar els boscos i a reduir el risc d’incendi. Ara bé, també és cert que
un petit gest no té un gran valor ja que els grans incendis han cremat finques
molt ben gestionades i no tothom té una estufa de llenya. Per tant, fins que
l’ús de la llenya i l’estella no es generalitzin com a combustibles per a cases,
masies, restaurants a partir d’estufes o calderes de biomassa no avançarem amb
pas ferm.
Cal tenir present que Catalunya té una
superfície arbrada d’1,3 milions d’hectàrees que representa el 41% de la
superfície del país. Aquesta massa arbrada té un increment anual de 3,5 milions
de m3 de biomassa. D’aquest increment anual, els aprofitaments forestals només
en consumeixen el 30%. La principal conclusió de la lectura d’aquestes dades és
que any rere any en els boscos s’acumula més biomassa. Aquest fet provoca, a la
vegada, que s’incrementi el risc d’incendis, però també evidencia que tenim un
recurs natural renovable poc aprofitat.
Aquestes reflexions no impliquen que
l’administració no hagi de continuar
treballant per integrar el risc d’incendi en la planificació
territorial, que es mantinguin les franges de seguretat al voltant de
carreteres i urbanitzacions, que es facin cremes controlades... Ara bé,
insisteixo en el fet que el paper capdavanter de l’administració en els temes
ambientals està en reculada, producte, sobretot, de la migradesa de recursos i
de les prioritats polítiques i socials les quals generen que les qüestions
lligades al sector social ocupin un lloc preeminent en les decisions
pressupostàries. Veiem-ne un parell d’exemples.
El primer fa referència a la reducció pressupostària
que ha patit el cos de Bombers. Aquesta situació ha generat moltes declaracions
dels representants del cos de Bombers, de les Associacions de Defensa Forestal
(ADF) i dels voluntaris forestals. Potser un dels fets més rellevants d’aquest
procés és el vídeo que es va fer, a mitjans de febrer, de la declaració al
Parlament de Catalunya dels caps del cos de bombers després de la seva compareixença a l’hemicicle. En aquest
declaració els bombers ja alertaven de que es presentava un estiu difícil
producte de la reducció d’hores de treball que patiria el cos i que
contrastaria amb l’augment de la circulació motoritzada en espais naturals
producte de l’aprovació de la Llei Omnibus. La seva conclusió era que s’haurien
de dedicar, sobretot, a la salvaguardar de les persones i que no podrien
garantir, com ells voldrien, el medi forestal.
Pel que fa a les moltes declaracions que s’han produït aquest estiu, una
de les més desagradables va ser la que va fer el Ministre d’Agricultura el 16
d’agost on criticava les retallades fetes per les comunitats autònomes en les
partides dedicades a la prevenció i extinció d’incendis. Talment si ell fos
d’un altre planeta i el seu govern no tingués cap responsabilitat en les
polítiques de retallades.
En segon lloc, cal tenir present que la
reculada pública en el sector forestal ve de més enrere. Quan llegeixo que, des
de la premsa, aquest estiu es reclama que es fomenti un gran pacte forestal que
comprengui vàries legislatures i que tingui un ampli consens, penso en el que
va aprovar el Parlament de Catalunya el 6 d’agost de 1998 en el titulat: “Debat
del foc”. Aquell dia es van aprovar 94 resolucions del Parlament que instaven el
govern a desenvolupar accions concretes en la prevenció i extinció dels
incendis. Només vull referir-me a dues d’elles.
La primera deia que calia dotar adequadament
el Pla de Política Forestal de Catalunya (PPFC). Aquesta demanda feta 14 anys
enrere contrasta amb el fet que només hem gaudit d’un PPFC i que fou el primer
(1994-2004). El segon PPFC, malgrat que va estar en exposició publica, encara
no ha estat aprovat definitivament pel Parlament de Catalunya. Per tant fa més
de 6 anys que aquest país viu sense PPFC, el qual, d’acord amb la Llei Forestal
de Catalunya, té la finalitat de poder realitzar una política forestal
integral.
La segona resolució instava el govern a
prendre mesures per incentivar la creació d’empreses dedicades a l’extracció de
llenya de bosc i a la seva transformació amb els objectius següents: creació de
llocs de treball i reducció de la
càrrega de combustible dels boscos. Cal esmentar que aquest objectiu també el
perseguia el Pla de creació de cooperatives de conservació forestal que va promoure
el conseller de treball Joan Rigol (1980-84) i que no va tenir gaire èxit.
Aquest mateix any la primera “Fira de
Biomassa Forestal de Catalunya”, celebrada el 23 i 25 de febrer a Vic, també
perseguia el mateix objectiu. Per tant, passen els anys i sembla que sempre
estem allà mateix.
Respecte al darrer tema de reflexió: Què cal
fer amb el paisatge cremat ? Els experts es mostren d’acord amb el fet que en
el bosc mediterrani, és a dir alzinars i suredes, el millor és no fer-hi res ja
que la major part d’espècies tenen estratègies per sobreposar-se al pas del
foc. Només cal passejar-se aquesta tardor per la zona cremada de l’Alt Empordà
per adonar-se que la major part de suros han rebrotat des de la capçada, fet
que genera una gran esquitxada verda enmig de la negror predominant. Pel que fa
a les pinedes que no tenen la capacitat de rebrollar, el millor és tallar els
arbres per vendre la fusta encara que sigui a un preu misèrrim i deixar el bosc
lliurat a la seva regeneració natural, a partir del rebrot dels peus d’alzines,
suros i d’altres arbustos i la germinació de les llavors de pins i d’altres
espècies que hi ha en el sòl o arriben de boscos propers no cremats.
