dilluns, 10 de setembre del 2012

L'arbre patriòtic


Ara que s’acosta la Diada, us reprodueixo uns fragments del poema: “L’arbre de la pàtria”, de Marià Aguiló (1825-1897), poeta romàntic mallorquí.

En lo cor de nostra terra
quin arbre s’hi féu tant alt!
d’arbres com aquests a Europa
tantost pels dits són comptats.
Ses arrels que als fons s’endinsen
s’escampen més que el brancam;
d’ampla roca rabassuda
pel menys lo menys té mil anys.
Del bell mig del tronc s’aixequen
drets i ardits grosos cimals,
com un gegant amb cent braços
que al cel vol abraonar.
Sa capçada de lluny sembla
mont altívol verdejant,
que ompl’ l’immensa plana estesa
que té un gir d’olors suaus.
L’arbre de la nostra terra
no us diré que és lo més gran,
sé que l’amor n’és mal jutge,
per ço no el vull comparar.
Mes si us dic que és de la mena
del que aixopluga els romans,
i dels pocs que d’ell nasqueren
n’és lo primer que fruità.
De tan bells ne sé alguns altres,
no cap de tan dissortat;
lo que ha sofert sa brancada,
lo que ha sofert fa plorar ¡
¿ Qui por dir la trencadissa
que hi ha fet los temporals?
Un cop de torb lo fueteja,
i ell ferm, a peu dret fa cara
als vents que el van flagel·lant
mes si el malmeten i esfullen,
mai del món l’arranaran
¿ Qui en coneix la noble historia
d’aquest arbre sobirà?
qui estoja ses recordances?
s’alta glòria qui la sap?
Ningú replega ses fulles
que el vent s’endú rodolant
i gemerguen i se trenquen
avui pols i demà fang.

L'alzina, al meu entendre, és qui millor representa l'arbre patriòtic.


1 comentari: