Boscos i custòdia

El passat dijous 24 de novembre va tenir lloc a Sabadell la jornada: “Els arbres, els primers custodis de la terra”. Al llarg del dia vaig escoltar les opinions d’estudiosos, propietaris, tècnics de l’administració i entitats de custòdia. Em van interessar en gran manera dos temes: les reserves forestals de boscos madurs i la gran varietat d’acords de custòdia que poden establir-se entre propietaris forestals i entitats de custòdia.

Pel que fa a la primera temàtica va ésser molt edificant el que va explicar en Jaume Hidalgo del procés de creació de la xarxa de reserves forestals de les comarques gironines (www.selvans.cat). En concret, em va interessar molt el que va explicar sobre l’inventari de boscos madurs de la comarca de la Garrotxa ja que va generar que una part d’aquests rodals forestals fossin talats al saber la propietat la seva inclusió dins de l’inventari. Arribats a aquesta desagradable situació, crec que cal preguntar-se: Per què la propietat ha decidit talar els arbres dels rodals inventariats com a madurs ? Des del meu punt de vista la resposta a aquesta pregunta té tres possibles variants. La primera és la desconfiança que té la propietat vers l’administració i els estudiosos. La segona és que caldria abans d’incloure un bosc de propietat privada en un inventari que pot ser utilitzat per l’administració com a eina de consulta,  la conformitat de la propietat i a ser possible una compensació econòmica per tal que el rodal segueixi subjecte a la seva evolució natural. I la tercera és que la propietat té dret d’executar els aprofitaments fustaners que possiblement es recolzen en un PTGMF que ha estat redactat per un enginyer forestal i aprovat pel Centre de la Propietat Forestal de Catalunya.

La roureda de la rovira al terme municipal de Camprodon és un bosc que té un acord de custòdia.

Aquestes reflexions són, al meu entendre, de gran actualitat ara que acaba de fer-se pública la Xarxa de Boscos Singulars de Catalunya que té una base científica molt sòlida però desconec si es fonamenta en un acord amb la propietat. Producte de l’experiència gironina abans esmentada, la xarxa de reserves forestals de les terres gironines desenvolupada per la Diputació de Girona es fonamenta en la voluntarietat i en una compensació econòmica que equival a les rendes dels aprofitaments forestals que donaria el rodal en els propers 25 anys.

Com us deia al principi, al llarg de la jornada vaig escoltar una gran varietat d’acords de custòdia que poden establir-se entre propietaris forestals i entitats de custòdia, els quals van des de comprar drets de tala per afavorir els hàbitats d’espècies protegides o per deixar a evolució natural el bosc, a acords de custodia que preveuen la millora forestal del bosc. Per tot plegat i tal com diu el Manifest de Sabadell, cal seguir promocionant les complicitats i les aliances entre els propietaris forestals i les entitats de custòdia ja que es fonamenten en la voluntarietat i l’acord.

Algunes reflexions a l’entorn de la xarxa de boscos singulars de Catalunya

El 15 de novembre es va presentar  a l’Institut d’Estudis Catalans la Xarxa de Boscos Singulars de Catalunya que ha coordinat el CREAF (www.creaf.uab.es/BoscosSingulars )per encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Aquest inventar,  sense valor legal, s’afegeix: a) la xarxa d’espais naturals protegits amb reconeixement legal,b) als inventaris de boscos madurs de la comarca de la Garrotxa i de l’espai natural de l’Alta Garrotxa, c)a la xarxa de reserves forestals de les comarques gironines promogudes per la Diputació de Girona (www.selvans.cat ),d)a la xarxa de boscos madurs del Parc Natural de l’Alt Pirineu i e)a la xarxa de 24 espais naturals amb vocació social de l’Obra Social de Catalunya Caixa.

Per tant, els 292 boscos singulars determinats s’afegeixen a un bon nombre d’espais forestals reconeguts pels seus elevats valors de biodiversitat, maduresa,ús social... Davant d’aquesta realitat és lícit preguntar-se: ¿Què es fa amb tota aquesta informació que ha estat finançada, majoritàriament, per l’administració ?

D’una part, serveix als científics i estudiosos per fer-ne projectes de recerca envers el seguiment de l’ecosistema o l’anàlisi més detallat d’algun dels vectors ambientals. D’altra part, és una informació de gran utilitat per als tècnics de l’administració forestal i els qui es dediquen a la conservació d’espais naturals per tal de tenir més arguments a l’hora de prendre decisions en la gestió forestal i dels espais naturals protegits.

I la propietat, com es veu afectada per tot aquest conjunt d’inventaris i xarxes ?

Doncs de maneres ben diferents ja que mentre una part de les reserves forestals és producte d’acords amb la propietat.- tal com succeeix en els reserves forestals de les comarques gironines que es duen a terme a partir d’acords de custòdia-. en altres casos la propietat forestal rep la distinció de bosc singular o d’espai natural sense cap compensació.

I a la ciutadania, com li arriba aquesta informació ? Cal reconèixer que existeixen importants reticències dels impulsors d’algunes d’aquestes xarxes, per facilitar les dades a la societat. Normalment els imulsors utilitzen com a criteri que posar a l’abast de la població, per exemple, la xarxa de boscos singulars, podria generar impactes negatius vers els ecosistemes forestals. 

Personalment tinc molts dubtes que la informació sobre els boscos madurs o vells sigui una dada que s’hagi d’amagar. Penso que els tresors naturalístics de la geografia catalana han de poder ser coneguts i admirats per tal de fer entendre, entre d’altres temes, que cal dedicar recursos al manteniment i estudi d’aquests boscos. Com fer-ho, sense malmetre l’espai és el veritable dilema. Al meu entendre la qüestió clau és permetre la circulació motoritzada pels espais naturals protegits. Si per arribar a un bosc cal caminar entre una i dues hores, i només s’hi pogués arribar a peu no hi haurà mai cap problema de massificació ni impactes sobre l’ecosistema.

La fageda de la Grevolosa un dels boscos singulars de Catalunya

Mes reflexions sobre boscos i foc a Yellowstone. Per Francesc Giró.

L’agost de 1988 vaig anar a Califòrnia amb una beca d’intercanvi per passar un any al Departament de boscos i gestió dels recursos a Berkeley. En arribar, em vaig trobar en ple debat sobre la política del Servei de Parcs Nacionals de no intervenir en els incendis d’origen natural. En el cas de Yellowstone es van ajuntar diversos incendis d’origen natural, però també antròpic i llavors es va decidir intervenir. La no arribada de les pluges de finals d’estiu va agreujar la situació i d’aquí l’efecte devastador d’aquells focs.

A l’estiu de l’any següent varem decidir visitar el parc nacional. Era el mes de juny i a les zones més altes i obagues encara hi havia una mica de neu. A la resta del parc es respirava l’arribada de l’estiu i el verd lluent del sotabosc contrastava amb la negror dels troncs cremats. Alguns eren drets i d’altres ajaguts a terra per nevades i ventades de l’hivern, i totalment pelats, sense ni una branca. Apart de la riquesa faunística del parc i la facilitat d’observar multitud d’espècies de mamífers, hi va haver dos fets que ens van sorprendre.

Pineda de Pinus contorta de Yellowstone a l'estiu de 2008

Un va ser la reacció del Servei de Parcs. Van modificar tots els centres d’informació i interpretació per explicar el rol del foc, els incendis, les conseqüències i com afectaria el paisatge, la fauna i la flora en el futur. Una reacció ràpida i lògica. Van aprofitar aquest esdeveniment per explicar al gran públic el rol del foc en els ecosistemes. Em va sorprendre gratament ja que feia només 3 anys que hi havia hagut el gran incendi de Montserrat. Recordo que llavors l’administració competent va reaccionar plantant una alineació d’arbres al llarg de la carretera que puja al Santuari, per intentar establir una pantalla visual. Ja em va semblar una reacció ridícula i encara més quan vaig veure com s’havia gestionat una catàstrofe a Yellowstone.

El segon fet, que també té a veure amb els incendis catastròfics va ser que dins el Parc Nacional varem veure rodals de bosc madur preciosos, amb una estructura diversa de classes d’edat dels arbres i peus magnífics de diversos centenars d’anys d’edat. A no gaires quilòmetres es podien veure rodals absolutament homogenis amb tots els arbres de la mateixa classe d’edat, tal com si es tractés d’una plantació. El millor de tot és que tots dos eren totalment naturals. L’un era el resultat d’un incendi natural de feia uns 60 o 80 anys, mentre que l’altre potser feia més de 300 anys que no es cremava. Això em va fer veure que quan es discuteix sobre com han de ser els boscos, com s’han de gestionar, etc, ningú té la raó i tothom la té. És tant natural una estructura madura com una pineda homogènia i pel que fa a la gestió, tot s’hi val. Depèn de perquè vulguem el bosc i dels bens i serveis que vulguem que ens proporcioni.

Reflexions sobre Yellowstone. Per Josep Maria Mallarach.

Josep Maria Mallarach va viure als EUA al llarg de set anys, durant els quals va tenir l’ocasió de visitar diverses vegades la regió de Yellowstone, de passar-hi temporades i de parlar amb totes les parts, fins i tot amb els representants de les tribus Absaloka / Crow i Shoshoni vers la gestió dels boscos i del foc. L’autor m’ha permès seleccionar alguns paràgrafs del seu treball: La llarga ombra de Yellowstone, per presentar-los com una entrada del bloc que vol ser una altra visió del tema dels incendis i el bosc a Yellowstone. Moltes gràcies Josep Maria.

“La història que s’ensenya als EUA explica que el genocidi de la població indígena autòctona va acabar amb el període colonial, i que el nou país democràtic els va respectar com a ciutadans de ple dret, deixant-los l’opció de seguir essent ells mateixos en uns territoris especialment reservats. La realitat, però, fou ben altra. Al 1776 quan les petites colònies de Nova Anglaterra es van independitzar de la corona britànica, encara subsistien als EUA un centenar de nacions indígenes, que sumaven més de 5 milions de persones i parlaven més de 700 llengües diferents. Un segle i mig més tard, s’havia extingit –llegiu exterminat- el 90% d’aquella població i s’havien eliminat dos terços de les seves llengües.

Els absàroka (mal anomenats corbs) foren una de les rares nacions índies que van decidir no lluitar contra els invasors. Per això, el Tractat de Fort Laramie (1851) els va reconèixer la sobirania de quasi tot el seu territori, d’una riquesa i bellesa extraordinàries. L’alegria va durar poc; no s’havien escolat tres decennis quan, mitjançant noves maniobres i pressions enganyoses, el govern federal els va forçar a cedir-li el 90% d’aquell territori. Així, al 1872 va poder establir-hi els parcs nacionals de Yellowstone i de Grand Tetons, envoltats d’una corona de forests nacionals. La seva tutela fou confiada al tristament famós Setè de Cavalleria, antecessor del Servei de Parcs Nacionals, que fou creat 44 anys més tard.

 El mateix any que els primers turistes intrèpids entraven a Yellowstone, la cavalleria federal hi encalçava bandes famolenques d’indígenes fugitius, com si fossin malfactors. La massacre de Woonded Knee, on l’exèrcit federal va matar centenars de dones i nens indefensos per aniquilar l’heroica resistència armada dels lakota, es va produir 30 anys després de la declaració de Yellowstone. L’establiment d’aquests parcs nacionals va comportar, doncs, la deportació i el confinament dels seus habitants i gestors seculars, en reserves creades a posta en els flamants estats de Montana i Wyoming, on encara avui malviuen els seus néts.

Praderies de Yellowstone per on pasturen els bisons

 

Ignorant la cosmologia indígena, fonamenta en la sacralitat de la natura, que és concebuda com a santuari i com a Revelació alhora, els colonitzadors, àvids d’enriquiment, només varen saber veure-hi uns recursos naturals immensos i uns territoris verges i salvatges (wilderness) tan bells que els semblaren paradisíacs. Els més lúcids van concebre la possibilitat de protegir-ne de la “civilització” les millors mostres pel “gaudi i el benefici de la gent”; però, de quina gent? evidentment, els “civilitzats” de pell blanca. En la concepció dels artífexs dels parcs nacionals, aquells paradisos no podien haver tingut habitants, havien de ser terres de ningú (terra nullius). I quan els fets els desmentien la teoria -com era gairebé sempre el cas- feien fora als habitants amb enganys, pressions o violència.

Els gestors dels parcs nacionals, convençuts de la seva superioritat racial i cultural, menyspreaven els sistemes de gestió ancestrals dels “miserables indígenes”. És així que, pel que fa a la vegetació, varen adoptar una política de “regulació natural”, basada en la no intervenció, és dir, en deixar fer les forces de la Natura. Aquesta decisió, en un territori intensament gestionat des de segles, com era Yellowstone, va portar una expansió desequilibrada de les pinedes, amb una gran acumulació de biomassa morta, que va fer que les tempestes seques de 1988 provoquessin els incendis forestals més grans de la seva història: 560.000 ha de bosc cremades en un sol any (100.000 ha més del que va cremar a tota Espanya el pitjor any del segle XX). Els incendis devastadors es van reproduir el 2000-2001, i ara mateix la major part de Yellowstone està cobert de cendres.

Com bé diu A. Chase a Playing God in Yellostone: “ignorar als indis no fou només fer mala història, sinó també mala ecologia”. Ha calgut esperar més d’un segle, perquè estudis antropològics, com l’ American Indian Ecology de J.D. Hughes, mostressin l’extraordinària efectivitat de moltes de les pràctiques tradicionals, com la gestió del foc, les artigues itinerants, o el maneig dels grans ramats de bisons, per mantenir un mosaic de paisatges d’una gran biodiversitat, productivitat i bellesa, on mai s’haurien pogut donar incendis tan immensos”.

Un parell de bisons menjant tranquil·lament

Una imponent avinguda de roures: Oak alley plantation (Louisiana, EEUU). Per Jaume Vilaginés.

Fa uns trescents anys un colon americà va comprar una finca a la vora del riu Mississipí (www.oakalleyplantation.com). Va tenir la idea de comunicar la riba del riu amb la seva casa amb un passeig de roures. Va fer plantar-ne vint-i-vuit en dues línies, que acompanyaven el visitant fins a la casa en una àmplia avinguda. Esperava que els arbres poguessin créixer i almenys duressin uns cent anys. L’any 1839 va comprar la finca un crioll francès que va dedicar la propietat al cultiu de la canya de sucre. Llavors es va construir la mansió d’estil neoclàssic colonial que ha arribat fins avui dia. Els roures van sobreviure al segle de vida que els va desitjar el seu plantador i avui formen una impressionant galeria vegetal que orienta el visitant cap al centre de la plantació, l’antiga residència senyorial. 

L'avinguda de roures

Oak alley plantation actualment és un centre de divulgació històrica d’una època important en la història dels Estats Units. És un excel·lent exemple de l’esplendor de les plantacions esclavistes que van prosperar a la riba del Mississipí en els estats de Mississipí i Louisiana. Les propietats formaven un continu, seguint el riu que els oferia una immillorable via de comunicació. En elles es cultivaven en règim de monoconreu cotó al nord i canya de sucre més al sud, a la zona on es troba Oak alley, utilitzant mà d’obra esclava. La visita a la mansió mostra l’opulència de la vida dels propietaris. La mateixa casa, del característic estil colonial, i el mobiliari que es veu a l’interior donen una idea força aproximada de la regalada vida dels propietaris. 

Els roures de davant de la casa

Els roures van ser testimonis de la vida d’una família de l’adinerada societat dels propietaris de plantacions que van dominar la vida política i la societat del sud dels Estats Units fins a la Guerra Civil (1861-1865). Va ser el món que va reflectir la novel·la El que el vent s’endugué i posteriorment la pel·lícula del mateix nom, que els estudiosos americans anomenen la societat anterior a la guerra (antebellum).

També, a Oak alley plantation hi ha l’interès de mostrar l’altra cara, la lamentable explotació de milers i milers de persones que van ser convertits en objectes i obligats de per vida a no tenir cap dret. La trista història dels que feien possible l’opulència dels propietaris queda amagada darrera de la mansió on hi havia petits barris de fràgils cases de fusta, que van arribar a acollir més de dues-centes persones. L’entitat que gestiona la plantació té com a objectiu recrear l’existència dels esclaus, reconstruint segons les tècniques del moment els habitatges i la seva vida material. Difícilment es podrà reproduir el dolor i les amargues vivències que en aquelles humils cases s’hi van patir durant generacions.

Una casa dels esclaus

Actualment, els roures centenaris han crescut i han creat una alta, enorme i impressionant galeria que acompanya el visitant des del Great river road, l’antiga ruta paral.lela al riu, fins a la mansió. La façana de l’edifici rep el visitant amb els porxos característics, suportats per columnes que recorden l’arquitectura clàssica grega. Les capçades dels arbres gairebé s’arriben a tocar i creen la sensació d’estar sota d’una inversemblant coberta de volta vegetal.

Les arrugades arrels i els gruixuts troncs dels roures sembla que hagin acumulat les innombrables vivències que al llarg del temps han presenciat, en la seva tasca de muts testimonis dels afers humans.   

Un dels roures centenaris

Boscos i incendis al Parc Nacional de Yellowstone

El P.N. de Yellowstone es va crear el 1872 i té l’honor de ser el primer espai natural protegit del món i  té una extensió de 893.300 ha, el que equival a una quarta part de Catalunya. La major part del parc és un altiplà, per damunt dels 2000 m, ubicat damunt d’una antiga caldera volcànica. Per aquest motiu s’hi troba la major concentració mundial de fenòmens termals: guèisers, fonts, piscines d’aigües calentes i fumaroles.

Vaig tenir la sort de visitar Yellowstone fa uns anys. La primera sensació a nivell forestal fa ser la d’endinsar-me en un territori totalment marcat pel pas del foc. Després de fer quilòmetres i quilòmetres -el parc té més 600 km de carreteres asfaltades- tots els espais forestals eren masses arbrades joves; fins i tot vam coincidir amb un petit incendi a uns quilòmetres d’on ens hostejàvem.  Aquesta realitat va generar-me moltes preguntes. Per respondre-les vaig haver de plantejar-me: com són els boscos, el clima, i el règim de pertorbacions en aquest espai natural únic ?

Espai forestal de Yellowstone regenerant-se després d'un incendi

El 80% del parc són boscos de coníferes i la resta praderies. L’arbre més abundant és el Pinus contorta que cobreix el 60% de la superfície forestal. Cal tenir present que al tractar-se d’un Parc Nacional no hi ha gestió forestal i per tant el sotabosc acostuma a ser ple de pinyes, branquillons i arbres caiguts producte de les ventades i nevades.

El clima és continental i de muntanya, és a dir, que els hiverns són molt crus amb temperatures que baixen dels -20 ºC i amb la presència de neu abundant des de la tardor fins a la primavera; en canvi, els estius són suaus amb unes temperatures que se situen al voltant dels 20 ºC, amb precipitacions que oscil·len molt, és a dir, podem trobar estius amb períodes secs o tempestes estivals abundants amb molta presència de fenòmens elèctrics.

Boscos de pins i avets prop del llac de Yellowstone

Pel que fa al règim de pertorbacions cal esmentar que les tempestes de neu i les ventades són importants, però cal remarcar que els incendis són el fet més transcendent, els quals al llarg del temps tenen diferents magnituds. L’any 1963, el Servei de Parcs Nacionals dels Estats Units va decidir no apagar els incendis naturals producte, majoritàriament, de les tempestes seques estivals. El que es fa simplement és monotoritzar els focs, és a dir, estar al cas de la seva evolució per tal de veure si poden afectar carreteres, allotjaments turístics o bé equipaments del parc. El 1988 es van produir unes condicions ambientals molt perilloses: una humitat baixíssima, un període estival sec, altres temperatures i forts vents. El resultat va ésser un incendi que va durar 5 mesos i que va cremar la meitat de la superfície forestal del parc. En la seva extinció van participar-hi 25.000 persones, però el foc no es va apagar fins que van arribar les tempestes de la tardor. El 2008, quan va fer 20 anys d’aquell incendi es va celebrar un congrés que, entre d’altres temes, va posar en evidència que històricament, amb una periodicitat de 300-400 anys es produeixen incendis que gairebé afecten la totalitat de la superfície del parc.

Petit incendi a l'estiu  del 2008

 

 Amb tota aquesta explicació el que volem posar en evidència és que la vegetació de Yellowstone està totalment condicionada pel règim de pertorbacions ja que després del foc s’obren clarianes on es desenvoluparan herbes i arbustos així com els milers de llavors de pins que amb el foc s’han expansionat. Una de les espècies més adaptada al foc és l’epilobi angustifoli (Epilobium angustifolium)anomenada pels americans firewed, és a dir, herba del foc.

En síntesi a l’espai natural protegit de Yellowstone els boscos i la resta de comunitats vegetals estan sotmeses al permanent cicle foc, regeneració, maduració i altre cop foc.