De qui són els arbres de la fageda monumental de Sant Esteve d’en Bas ?

Aquests dies he ant seguint la informació sobre el conflicte generat  a l’entorn dels aprofitaments previstos i autoritzats per fer en una fageda monumental situada al terme municipal de Sant Esteve d’en Bas. 

Avui a La Vanguardia (24 de juny) apareixia una tira còmica sobre aquest tema. Es veiem un pare i un fill passejant per l’esmenta fageda amb els arbres que s’han de talar marcats i tenint la següent conversa:

-Si Déu no hi posa remei, talaran els arbres més vells que tenen més de 150 anys i fan 35 m d’alçada.

-Papa, espero que no facin el mateix amb l’avi.

Davant d’aquesta conversa- denúncia em vénen a la ment un seguit de preguntes i reflexions. La primera és: De qui són els arbres de la fageda monumental de Sant Esteve d’en Bas ? Doncs són de propietat privada, com el 70% dels boscos del nostre país.

La segona: Té dret el propietari de la fageda a talar els arbres? La resposta és que legalment per poder-ho fer  només li cal haver redactar i aprovar un Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal (PTGMF) o,en cas de no tenir-lo, demanar el permís corresponent a l’administració corresponent. Davant de les respostes a aquestes dues preguntes i tenint present la conversa abans esmentada és on ens adonem que el sector forestal té un greu problema de comunicació amb la societat. De la conversa entre pare i fill es desprèn que talar un arbre és un fet tan negatiu que es comparat amb el fet de matar una persona i, en conseqüència, es presenta, davant de la societat, una visió del propietari forestal com un ésser insensible i destructor que només pensa en abatre arbres, com més vells millors. La realitat és que sempre s’han talat arbres i convé que es continuï fent, de manera ordenada i raonada, ja que un bosc ben gestionat permet que s’aprofitin uns recursos econòmics, ambientals i culturals i, a la vegada, s’aconsegueix una millor prevenció dels incendis. De propietaris forestals n’hi ha molts i molt diferents, però, la majoria són gent que s’estimen els seus boscos, els ensenyen amb orgull i, a més a més, cal subratllar que la majoria d’arbres monumentals es localitzen en boscos de titularitat privada.

La pregunta que convé fer-se és: Cal excloure de l’aprofitament forestal alguns boscos per la seva maduresa o interès cultural o natural ? Si la resposta és que sí, el que convé, en primer lloc, és inventariar aquests boscos. Cal indicar que aquesta feina està quasi feta ja que per exemple existeix un Catàleg de Boscos Madurs a la Garrotxa, Alta Garrotxa, Ripollès i Alt Empordà, que va permetre la identificació de 75 boscos vells, dels quals 20 van ser qualificats d’excepcionals.  També ens consta que el CREAF està realitzant un Inventari del boscos singulars a nivell català.

Si sabem quins són els boscos més excepcionals, la segona pregunta que convé fer-se és: la societat està disposada a destinar diners per protegir aquests boscos ?. Si la resposta és afirmativa hi ha dos camins a seguir. El primer encomanar als responsables de l’administració en la gestió forestal que adquireixin aquests boscos i que els incloguin dins del Catàleg d’Utilitat Pública. El segon és cercar recursos de l’administració o de l’empresa privada per pagar als propietaris els drets de tales per tal de permetre l’evolució natural d’aquests boscos. En aquest sentit voldria esmentar dos interessants exemples: el primer és la tasca endegada per la Diputació de Girona per crear una xarxa de boscos madurs de les comarques gironines a partir de treure línies d’ajuts per adquirir, de forma voluntària, els drets de tala. El segon exemple és l’acord de custòdia entre el propietari de la roureda de Can Pascal a Camprodon i la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) i l’empresa Croma per garantir l’evolució natural de la roureda.

El que no és lògic és pressionar  la propietat forestal privada per tal que deixi d’obtenir uns recursos econòmics legítims per garantir unes funcions que beneficien el conjunt de la societat sense plantejar cap tipus de compensació.

Els tòtems del Museu d’Antropologia de la Universitat de British Columbia

Els tòtems van crear-se en les diferents cultures indígenes que  van desenvolupar-se al nord de la costa de l’oceà Pacífic, entre l’actual Canada i Alaska i eren i són els Haida, els Tlingit o els Nuu-Chah-Nulth.

En el Museu d’Antropologia de la Universitat de British Columbia (http://moa.ubc.ca ) el qual es troba a la ciutat canadenca de Vancouver hi ha una de les col·leccions més àmplies i interessants d’objectes relacionats amb els  tòtems i que, majoritàriament, daten de finals del segle XIX. Per tant, són tòtems originals. Cal tenir present, que producte de l’elevada pluviometria molts dels tòtems només duraran entre 60 i 80 anys ja que s’acaben podrint.

Els pobles indígenes d’aquesta zona del Pacífic - anomenats actualment “les primeres nacions”- vivien en pobles situats, normalment, a la costa. Darrera seu s’estenia l’humit i dens bosc boreal on creixen arbres de grans diàmetres i alçada, com el cedre roig (Thuja plicata) que pot arribar als 60 m o l’avet de l’oest (Tsuga heterophylla) que pot sobrepassar els 50m. Segons una llegenda d’aquestes terres fa molt de temps que un corb va canviar la neu de la terra per un bosc verd, però no va voler oblidar-se del passat. Aleshores el corb va fer que de cada deu óssos negres un continués essent blanc per recordar com havia estat el seu món abans.

Un tòtem és un tronc de diferent mida, majoritàriament provinent d’un cedre, esculpit pels artesans dels pobles de “les primeres nacions” els quals, al llarg del temps i observant els animals i les morfologies que apareixen a la natura, van crear un llenguatge i una iconografia pròpia on són presents les formes d’animals (óssos, castors, ocells, granotes..) i les de persones que, a vegades, s’entrellacen i que tenen diferents simbologies. 

Hi ha tòtems que provenen de troncs molt alts -el més alt conegut sobrepassa els 45 m-, d’altres són petits i d’altres només són frontals, és a dir, que es troben enganxats a l’exterior o interior de les cases (Fotografia 1 i 2). Després també apareixen escultures senceres (Fotografia 3).

Fotografia 1

Fotografia 2

Fotografia 3

El simbolismes dels tòtems és construït, en gran part, al voltant al sistema del parentiu entre els membres d’una família. Per tant, són veritables pals heràldics i és per aquest motiu que es situen al davant de les cases (Fotografia 4 i 5). Per això els tòtems porten esculpit l’animal emblemàtic de cada família que els crea.  En aquest sentit, a més més, d’explicar quina és la família  i la  història que “viu” en aquella casa, també cerquen la protecció dels avantpassats, però no són objecte de veneració. En altres casos tenen un simbolisme mortuori o apareixen en les sales on es feien les cerimònies del poble que volien explicar la història i identitat de cada poble als seus membres.

Al Museu d’Antropologia de la Universitat de British Columbia podem admirar nombrosos tòtems originals (Fotografies 6,7 i 8). Cal tenir present que la majoria dels pals totèmics eren policromats, fet que els conferia una vistositat espectacular. Els colors més utilitzats eren el negre, el vermell, el verd i el blau i els animals més representats eren els óssos, les àligues, els castors, les granotes, els llops i les balenes. Us recomano que si teniu l’oportunitat de visitar Vancouver no deixeu d’anar a aquest museu per tal de gaudir d’un art molt lligat a la terra.

Fotografia 4

Fotografia 5

Fotografia 6

Fotografia 7

Fotografia 8

Els arbres i l’avi de José Saramago

El premi Nobel de literatura del 1998 José Saramago explicà, a l’inici del seu discurs d’acceptació del premi Nobel, algunes vivències de la seva infantesa amb els avis. És remarcable que, al seu avi el qualifiqués com un dels homes més savis que ha conegut malgrat que era analfabet, la qual cosa corrobora que la cultura no només prové, dels llibres, de l’estudi erudit, sinó que sovint es troba en la vivència i l’observació de la natura i el paisatge . La infantesa de Saramago està a cavall de Lisboa i d’un poble prop del Tejo on vivien els seus avis i on el jove Saramago passejava i gaudia del paisatge: “Em fico un bocí de pa de blat de moro i un grapat d’olives i de figues seques al sarró, agafo un bastó per si de cas m’haig de defensar d’alguna escomesa canina i surto al camp. No tinc gaire per triar: o  el riu, i la quasi inextricable vegetació que li cobreix i protegeix les ribes, o els oliverars i els durs rostolls de blat ja segat, o el dens bosc de tamarius, faies, freixes i pollancres que voreja el Tejo”.

El contacte amb la natura i sobretot les vivències que l’hi explicà el seu avi de ben segur que el van marcar. La història més corprenedora fa referència al fet que quan el seu avi té el pressentiment que l’hi ha arribat la seva darrera hora surt al seu hort i es dedica a abraçar, un a un, tot plorant, els seus arbres que li havien donat ombra i fruits al llarg de la seva vida i que ja sabia que no veuria més. Tot seguit us copio el text que prové del llibre: “Petites memòries”.

“Recordo aquelles nits tèbies d’estiu, quan dormíem sota la figuera gran, el sento parlar de la vida que va tenir, del camí de Sant Jaume que sobre els nostres caps resplendia, del bestiar que criava, de les històries i llegendes de la seva infància distant. Ens adormíem tard, ben embolicats a les flassades a causa de la fresca de la matinada. Però la imatge que no m’abandona en aquesta hora de melangia és la del vell que avança sota la pluja, obstinat, silenciós, com aquell qui compleix un destí que res podrà modificar. Si no és la mort. Aquest vell, que quasi toco amb la mà, no sap com es morirà. Encara no sap que pocs dies abans del seu últim dia tindrà el pressentiment que el final ha arribat, i anirà, d’arbre en arbre del seu hort, a abraçar els troncs, a acomiadar-se d’ells, de les ombres amigues, dels fruits que no tornarà a menjar. Perquè haurà arribat la gran ombra, mentre la memòria no el ressuscita al camí entollat o sota la volta del cel i l’etern interrogant dels astres”

El que desprèn aquest text d’estima i arrelament a la natura i el paisatge no em deixa de corprendre cada vegada que el llegeixo.

José Saramago

Arbres i cinema I

En algunes ocasions els arbres apareixen en els títols de les pel·lícules, com és el cas de l’arbre de la forca o l’arbre de la vida, però, en poques ocasions l’arbre és un dels grans protagonistes i, a la vegada, es fa seu tot el títol: The tree (dirigida per Julie Bertucelli, www.thetreefilm.com ). 

Fa pocs dies vaig veure aquest film i, la veritat, és que em va encantar. Per aquest motiu voldria explicar-vos les meves sensacions i la meva interpretació de la història i, evidentment, recomanar-vos que no us la perdeu.

La pel·lícula transcorre a la regió australiana de Queensland  i gira al voltant d’una família que viuen en una casa situada al costat d’un monumental Ficus macrophylla.

La narració comença amb la mort, per un infart, del jove pare de la família; el qual sustentava econòmicament a tots i era, per tant, el veritable tronc que aguanta la resta de membres. La seva mort es produeix quan condueix de retorn a casa seva i amb la seva filla petita a la furgoneta. Després de patir l’infart, la furgoneta segueix movent-se fins topar amb l’arbre que hi ha al costat de la casa. Per tant, el primer fet remarcable de la història és la connexió de la mort del pare amb el monumental Ficus. La meva lliure interpretació de la narració em porta a creure que l’ànima del pare roman dins l’arbre per seguir, durant un temps, prop de la seva família.

La primera persona que capta la presència de l’ànima del pare a l’arbre és la seva filla petita, la qual  tenia un vincle molt especial amb ell i, a més a més, anava dins la furgoneta en el moment del seu traspàs. 

La relació de la nena amb l’arbre és una de les narracions més emotives i delicades de tota la pel·lícula. Poc a poc, altres membres de la família també van acostant-se a l’arbre i, a la vegada, l’arbre es fa molt present en la vida de la família, sobretot, quan la mare comença una relació amb un altre home. Però quan hi ha un intent d’abatre l’enorme Ficus ja que estava fen malbé els fonaments de la casa, tota la família amb la mare al davant s’oposen i eviten la seva desaparició. Finalment una tempesta tropical tomba l’arbre i, aquest fet, suposa la marxa definitiva de l’anima del pare que resta simbolitzada en el fotograma en que el vent s’endu la roba del pare i amb la caiguda del monumental Ficus.

Ficus macrophylla

Aquesta entranyable i emotiva pel·lícula m’ha fet recordar una altra història que va tenir lloc fa més de vint anys a l’illa de Cuba en el marc d’una estada de recerca a la Universitat de Pinar del Rio. Un dia el professor que m’acompanyava em va portar a visitar un jardí d’arbres tropicals cuidat per una dona gran. Recordo una llarga conversa entre tots tres sota l’ombra dels arbres, tot menjant fruites. Al llarg d’aquesta xerrada vaig voler saber perquè a les branques d’alguns arbres hi havia joguets penjats. La senyora va explicar-me que feia poc que el seu marit havia mort i que malgrat havia estat molt feliç al seu costat no havien tingut fills. Per tant, els seus veritables fills eren els arbres del seu jardí i per fer-los contents els hi regalava joguines que els hi penjava a les seves branques.

Deixant la raó de costat, hi ha persones que arriben a establir uns vincles , temporals o permanents, amb els arbres i, per tant, són d’admirar.

Els arbres del jardí de Calipso

Tal com explica Homer a l’Odissea, en un dels seus viatges Ulisses va naufragar a l’illa d’Ogigia on vivia la Nimfa Calipso enmig d’un esplèndid jardí. En aquest espai Ulisses va restar-hi deu anys fins que Zeus va donar-li l’ordre de partir. 

A continuació us reproduïm un fragment de l’Odissea, en traducció de Carles Riba, on es descriu el jardí de Calipso:

“Quan, però, a la fi pervingué a l’illa remota,

va sortir de la mar violeta i pel ferm de la terra

caminà, fins a atènyer la gran espluga on la Nimfa

ben rullada habitava; i allí va encertar-la, que hi era.

Sobre la llar flamejava un gran foc; i es sentia l’aroma

del cedre bo d’asclar i de l’arbre d’encens que hi cremaven,

per tota l’illa. I la Nimfa era dins, cantant amb veu dolça,

mentre, corrent el teler amb l’àuria agulla, teixia.

I al voltant de l’espluga hi havia crescut una arbreda

plena d’ufana, trèmols i verns i xiprers olorosos,

i a llurs copes venien ocells d’ala llarga a jocar-se,

òlibes i esparvers i gralles de llengua estirada,

marineres, que tenen la feina entremig de les ones.

I hi prosperava també, sobre el mur de l’espluga balmada,

una parra novella, amb els seus raïms ufanosa;

i quatre fonts hi brollaven de rengle, amb una aigua molt blanca,

l’una al costat de l’altra, girant cadascuna de banda;

i a l’entorn, verdejaven uns prats mollencs de violes

i julivert, que allí, un immortal que hi vingués, s’hi hauria

embadalit mirant i hi hauria esbargit el seu ànim”

Fixeu-vos com apareixen tots els elements que caracteritzen els jardins: les olors, les ombres dels arbres, el so dels ocells i de l’aigua i els fruits.

El vern un dels arbres del mític jardí de Calipso.

Els plàtans de la plaça Santa Maria de Mataró

Els plàtans són molt presents en les places de molts pobles i ciutats de Catalunya. Si tenen espai generen una ampla capçada que és un bon refugi al llarg dels mesos estivals. Pel que fa al simbolisme i la història del plàtan ens hem de remuntar a l’antiguitat ja que va ser un arbre molt venerat pels grecs, per exemple  apareix, freqüentment, en descripcions de santuaris. Segurament que la fascinació per aquest arbre anava molt lligada a les seves espectaculars dimensions i a la seva longevitat. Pel que fa al seu origen, la mitologia grega ens relata que hi ha via dos gegants, Otos i Efialtes, que tenien dues germanes, Pàcratis i Plàtan. Davant dels excessos d’aquest dos gegants, els déus van decidir la seva mort i Plàtan, trista per la mort dels seus estimats germans, fou transformada en arbre. Molts segles després el plàtan va ser un arbre que després de la revolució francesa es plantava a les places dels pobles per celebrar la fi de l’obscurantisme i l’inici d’una nova era. Per aquest motiu se l’anomena l’arbre de la llibertat.

Els plàtans de la plaça Santa Maria

Els tres plàtans de la plaça de Santa Maria de Mataró tenen una història ben curiosa. Segons documents i fotografies aquests arbres van ser plantats el 1889 i, per tant, són arbres centenaris. Ara bé, la data clau en la història d’aquests tres arbres és el maig del 2001. Davant del projecte de reurbanització de la plaça endegat per l’Ajuntament de Mataró que preveia talar-los, la societat civil mataronina va organitzar-se per evitar-ho. En primer lloc es van recollir alguns milers de signatures entre la ciutadania i, posteriorment, un grup  de joves van decidir enfilar-se als arbres per evitar que els abatessin. La Vanguardia del 27 de maig de 2001 va treure una notícia titulada: “Barones rampantes de Mataró se instal·lan en árboles para impedir que los corten”. Afortunadament la pressió popular i el ressò de la notícia en els mitjans de comunicació va fer rectificar  l’ajuntament i els plàtans encara són drets.

Per celebrar els 10 anys de l’anomenada: “revolta dels arbres” el dissabte 4 de juny van celebrar-se diversos actes al peu dels plàtans centenaris. El més curiós va ser el recital de Pau Riba enfilat dalt d’un dels arbres.

Celebro històries com les que acabo d’explicar ja que els petits gestos diuen molt d’un poble. A més a més, aquests plàtans situats al davant de la portalada de la basílica de Santa Maria afavoreix el seu paper de ser un pont entre la terra i el cel. D’altra part, aquests plàtans m’han aixoplugat cada estiu quan s’hi celebra davant seu  un dels actes més entranyables de les Santes i que té lloc desprès de les matinades, quan les diferents colles van arribant i es dediquen a llançar la resta dels seus coets, mentre les gralles cada vegada sonem més fort. I quan tot s’acaba comencen a sonar les campanes que ens indiquen que manca poc per l’ofici de les Santes.

Els arbres i el temple un pont entre la terra i el cel

Passejar per la roureda de la rovira a Camprodon

La roureda de la rovira, coneguda localment com la roureda de can Pascal, se situa en el terme municipal de Camprodon; en concret en els vessants del turó de la Rovira.  Aquest bosc té dues interessants peculiaritats.

La primera és que està subjecta a un acord de custòdia. L’acord el van segellar la família propietària i la Diputació de Girona gràcies al suport de la Xarxa de Custòdia del Territori i de l’empresa Cruma en motiu de la celebració dels 10 anys de la reunió de Montesquiu que es pren com a data d’inici del foment de la custòdia a Catalunya. Aquestes dues entitats s’han compromès a pagar a la propietat una quantitat econòmica que equival al valor comercial dels arbres que es podrien abatre  en els propers 25 anys per tal d’afavorir l’evolució natural del bosc. Precisament acabo de llegir un estudi d’ERF per la Fundació del Món Rural (el trobareu a l’apartat de lectures recomanades de la meva web) on es constata la manca de contraprestacions per part de la societat per les funcions socioambientals de les finques agroforestals que beneficien el conjunt de la societat. Per tant, els acords de custòdia són un bon exemple per afavorir un retorn per part de la societat cap els propietaris de les finques privades.

Panoràmica del turó de la rovira

 

La segona peculiaritat és que la roureda de roures de fulla gran (Quercus petraea) de la Rovira és un bosc madur que presenta arbres de grans diàmetres, alçada i longevitat ja que  alguns dels roures sobrepassen els 200 anys. Aquest bosc forma part de la xarxa de reserves forestals que impulsa la Diputació de Girona.

Al passejar que entremig d’aquests monumentals arbres sempre em sento com si fos enmig dels tubs d’un orgue de fa segles que ens ofereix la música de la natura ja que si observem les seves capçades es fàcil sentir el moviment de les fulles pel vent, el so dels ocells o la caiguda d’un branquilló. Eugeni d’Ors en el seu llibre: “Gualba, la de mil veus” ens descriu aquest sentiment: “El seu ventre és fet de clar fullatge, els seus tubs són arbres. Els fins tubs de tendre gris són guarnits de tendra verdor. Però aquesta és tan tremolosa i tan transparent, que no els cela; sinó que com una església els tubs del seu orgue, esdevenen una mica indecisos, entre boirines de l’encens,.., L’orgue silenciós solament sospira, de tant en tant, amb la pujada del vent pels fins tubs grisos; però diríeu que aquest sospir, més que sospir, és un sonriure”

Roure de fulla gran de la roureda de la rovira

Roure de fulla gran de la roureda de la rovira