divendres, 24 de gener del 2014

Les motivacions de l’escalador

Sempre resto bocabadat quan contemplo un escalador ascendint per una via. Tot seguit, em ve el sentiment d’admiració i, a continuació, les preguntes: Per què ho fan ? Com viuen la natura ? Quina sensació els genera l’extrema verticalitat?

Li he demanat a l’Eduard Plana, escalador, gran amant dels boscos i, per damunt de tot, bon amic, si em podia escriure un text sobre escalada i espiritualitat per aquest bloc. Mentre espero el seu text, us adjunto uns interessants fragments d’una entrada del seu bloc (http://edunz.blogspot.com ) que es titula: “Del perquè escalem a l’escalada conscient


La intuïció. Part fonamental de l’escalda. La mateixa intuïció que ens hauria de guiar en el dia a dia i ajudar-nos a separar la veu interior del soroll que ens envolta. Possiblement aquesta sigui una de les claus per trobar una resposta al perquè fem el que fem. Per què l’escalada, a més de donar-te l’oportunitat de tenir un contacte ‘profund’, ‘diferent’ i més intens amb la natura i els seus elements (durant el camí d’aproximació i descens, sovint a llocs remots, el vent de la paret, el vol dels voltors, la posta de sol, les nuvolades que enuncien una tempesta – dels pitjors enemics dels escaladors -, el paisatge vertical...) suposa, sobretot, un espai de retrobament, de recolliment, de ser amb un mateix. De reconeixes nu davant el repte que has decidit afrontar. Ningú t’ha imposat el repte (ho hauria de), l’has decidit tu. Amb humilitat però convenciment l’afrontes, sense esperar res a canvi (o hauria de ser), conscient de la màgia del moment que estàs vivint i de l’exercici d’aprenentatge en el que has decidit activament, més conscientment o menys, implicar-te.

La respiració conscient i el silenci interior són dos elements que ajuden significativament a millorar el ‘rendiment’ en l’escalada. Habitualment però, els pensaments ens dominen, i les pors (a caure, a no saber si tindré prou força per arribar a la següent presa, a la següent assegurança, o si la que he posat m’aguantarà una caiguda, etc..) limiten la nostra creativitat com a escaladors. Tot plegat, un interessant exercici personal part d’un procés més ampli que inclou la nostra relació com a persones amb la vida i els seus reptes.

Possiblement, la força d’aquestes sensacions que, de forma més conscient o menys, ens acompanyen als escaladors, és el que fa que l’afició per aquest ‘esport’ sigui tan absorbent, exigent, i inclús, dependent. Dependència la que sovint mantenim amb l’escalada, ja que suposa un espai de silenci i retrobament que no ens ofereix fàcilment la vida quotidiana.


És probable que el fet de viure aquestes sensacions sigui la resposta més sincera, global i integradora del ‘perquè escalem’. Per això sovint, després d’un ‘bon’ dia d’escalada, t’acompanya una sensació balsàmica i, tot i el cansament, sents l’esperit reconfortat, quan no eufòric. No massa diferent del que pots sentir després d’una bona sessió de meditació

L'arbre com l'espadat ens fan enlairar la mirada

1 comentari:

  1. gràcies Josep, ets molt amable.
    Deixo l'enllaç del post, per si algú vol veure el text complert.
    http://edunz.blogspot.com/2008/03/del-perqu-escalem-lescalada-conscient.html
    Tinc pendent enllestir els "deures"!
    abraçada

    ResponElimina