L’arbre d’Hipòcrates i els 10 anys de la Facultat de Medicina de la UdG

El passat 28 de març, es va celebrar un senzill i emotiu acte als jardins de les Àligues, per festejar els 10 anys de la creació de la  Facultat de Medicina de la Universitat de Girona. 

Sempre he defensat que els rituals, sobretot si van lligats a elements naturals, ens retornen els valors i els ritmes de la natura, de la qual tots  i cada un de nosaltres formem part. 

L’acte va consistir en la plantació d’un plàtan (Platanus orientalis) per fer memòria de l’arbre llegendari d’Hipòcrates que, des de fa més de 2500 anys, es conserva a l’illa grega de Kos i, paral·lelament, descobrir un bust del pare de la medicina que inclou la inscripció: “Primun non nocere”, és a dir, “abans de res, no fer mal.” 

A moment d’ara, l’autèntic esqueix del plàtan de Kos es troba a la Facultat de Medicina, sota la cura del seu personal per tal que es desenvolupi, creixi i d’aquí un temps pugui ser plantat al jardí de l’edifici de les Àligues. Cal assenyalar que només sis universitats en el món tenen un arbre descendent del plàtan de Kos.

Però quina és la importància de plantar un arbre i recordar Hipòcrates ? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava els seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. D’aquests ensenyaments  neix el jurament i el moviment hipocràtic. Per tant, la Facultat de Medicina de la UdG no només commemora els seus deu anys d’existència, sinó que, segons Joan Sans, els seu Degà, assumeix i reivindica, amb quest gest simbòlic, els principis del moviment hipocràtic com una font d’on han de beure i on s’han d’inserir les arrels dels futurs metges. Tal com diu Joan Sans: “Ens cal reintroduir aquests valors (humanistes) a la medicina, perquè portem molts anys estant massa atents a la part més tècnica.”

Nikos Kastanos, representant de l'Associació Moviment pel llegat Hipocràtic, Quim Salvi, rector de la Universitat de Girona, Joan Sans, Degà de la Facultat de Medicina i Rosa Núria Alexandre, presidenta del Consell Social de la UdG

Geografia sagrada

Acabo de llegir el llibre de Fiorenzo Degasperi: “Trekking dello spirito in Trentino” Es tracta d’un conjunt d’itineraris agrupats en dos blocs: caminar pel sagrat i caminar per un dia com si fos un segle. Els encapçalaments d’aquests dos apartats són una veritable declaració d’intencions vers quins són els objectius del text: posar en contacte els caminants amb la geografia sagrada, és a dir, la natura, d’aquesta regió alpina i entendre el camí, no només com un sender, sinó com un espai on el caminar pot esdevenir un pelegrinatge i, a la vegada, un mitja per assaborir pas a  pas els boscos que rodegen els corriols, les panoràmiques que pots gaudir des d’una cruïlla, la pau i el goig de l’arribada a un santuari.

Tal com diu l’autor, l’itinerari és també el medi per conèixer l’entorn, per contemplar la natura des d’una altra mirada i per harmonitzar el nostre interior amb l’exterior. En conseqüència, el mateix fet de caminar, pas rere pas, es converteix en una escola per aprendre a estar amb un mateix i per endinsar-se en la contemplació del sagrat, que comprèn tant el camí, com les capelles o esglesioles que apareixen en algunes cruïlles i, evidentment, el santuari on el caminant reposa, prega pels seus o llegeix històries dels místics que van viure en aquell indret pregant per tothom i contemplant la natura com un camí per acostar-se al transcendent.

En definitiva, cal valorar i redescobrir la geografia sagrada que és molt present a tot Europa i entendre-la no només com el conjunt de monestirs, esglésies o santuaris, sinó també com la xarxa de camins per la qual han transitat milers de persones al llarg de la història i al caminar sentir que trepitgem terra sagrada.

La sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell

Fa uns dies, l’amic i company de la Facultat de Lletres de la UdG, Xavier Antich va enviar-me unes fotografies de la sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell. A tots dos ens emocionen aquests arbres i els recordem d’ haver-los gaudit, en tot els seu esplendor, a les muntanyes nord-americanes.

Les sequoies gegants (Sequoiadendrum giganteum) són arbres provinents de les muntanyes de Califòrnia i es caracteritzen per tenir una escorça de color vermellós, una gran alçada, fulles perennes i una capçada cònica. Producte del seu ràpid creixement, elegància i longevitat van introduir-se a Europa com a arbre ornamental, sobretot, pels jardins de les vil·les. Al Trentino hi ha constància que, a mitjans del segle XIX, van plantar-se els primers exemplars de sequoies en palauets i vil·les. A Catalunya també tenim constància de la plantació d’aquests arbres a principis del segle XX. A Can Casades, al cor de la vall de Santa Fe del Montseny se’n van plantar tres pels anys vint i a la masia Masjoan, a la comarca d ela Selva, està documentat que es va plantar una sequoia el 1911, la qual és un dels arbres més espectaculars de Catalunya.

Arribats a aquest punt, podríem preguntar-nos què fa una sequoia en un cementiri? Per respondre aquesta pregunta hem consultat dos tractats de botànica funerària. El primer és el que va escriure Celestí Barallat el 1885 i que es titula: “Principis de botànica funerària” Barallat no esmenta la sequoia però deixa molt clar que: “Si el lloc de repòs per als difunts ha de tenir un aspecte grandiós i no pas mesquí, cal que s’assembli als boscos sagrats de l’antiguitat” i “El verd és l’emblema de la regeneració primaveral i per això simbolitza la immortalitat de l’ànima” Per tant, la sequoia, tant per l’alçada com pel caràcter perennifoli de les seves fulles compleix els requisits de Barallat. Els segon tractat que he consultat és el han escrit  R.Mercurio i C.Mercurio i que es titula: “Alberi sacri” Aquests autors tampoc esmenten la sequoia, però coincideixen amb els principis de Barallat i emfatitzen que els arbres aïllats tenen un elevat valor simbòlic. Per tot plegat,  la sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell compleix, clarament, la funció d’embellir un recinte funerari i per la seva morfologia i el caràcter perennifoli presenta el mateix simbolisme que el xiprer.

La testa florida

Aquests dies he tingut el goig de visitar en el nou Museu de Ciències Naturals de la ciutat de Trento (Itàlia) una mostra de l’artista Margherita Leoni titulada: “Pau Brasil. Il mito verde di Margherita Leoni” Es tracta d’un recorregut per la pintura naturalística d’aquesta artista italiana resultat de la seva immersió en la flora de l’Amazònia al llarg de 10 anys. El títol fa referència a la “Caesalpina echinata” que és un arbre atlàntic, amenaçat d’extinció i que ha donat nom a l’estat de Brasil.

L’objectiu de l’exposició no és només endinsar-se en la flora brasilenya sinó, sobretot, fomentar un discurs de coneixença i respecte cap al món natural. L’autora ens proposa una reflexió vers la natura:

“Representem el món natural que veiem, però no el que percebem, ni el que sentim. Tenim necessitat de veure’l engegantit per comprendre el seu valor i la seva unitat. Ens convé aturar-nos i escoltar-lo, per sentir-nos prop seu”

L’exposició es divideix en cinc apartats: Contemplació, Paradís perdut, Llavors-Ésser Natura, El Mite dels Indis del Brasil, Éssers humans-Plantes. En aquesta darrera part l’autora, per tal de cercar la comunió entre persones i plantes, pinta éssers humans amb els caps plens de flors. Aquest fet m’ha fet pensa en la cançó 7a de colors de Pau Riba, de la qual us convido a llegir-ne el següent fragment:

Ha plogut sobre el meu cap

hi ha crescut herba molt fresca

i he sortit a passejar

la testa florida i verda

perquè també s'hi han fet flors

com si jo fos una gerra

després ha sortit el sol

i he sentit olor de terra.

Fixa't jo, quin cap més verd

quina enveja, quina enveja!

papallones i ocellets

s'hi posen, i les abelles

Fixa't jo, quin cap més verd

quina enveja, quina enveja!

El vent m'ha dut grans de blat

i com que ja és primavera

les espigues s'han llevat

per damunt dels brins de l'herba

i han cobert les flors del foc

car també han crescut roselles

i per fer-me un cap tot d'or

el sol m'ha pansit la gespa.

Fixa't jo, quin cap més groc

quina enveja, quina enveja!

papallones i ocellots

s'hi posen, i les abelles

Fixa't jo, quin cap més groc

quina enveja, quina enveja!

  

Soc vertical

Però m'estimaria més ser horitzontal.

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra

xuclant minerals i amor matern

perquè cada març esponerosa brosti,

ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors

que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin

ignorant que aviat m'esfullaré.

Comparat amb mi, un arbre és immortal

i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,

i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,

els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.

Em passejo entre ells però cap no se n'adona.

De vegades penso que quan dormo

dec assemblar-m'hi a la perfecció

-els pensaments abaltits.

Per a mi és més natural, ajaguda.

Aleshores el cel i jo conversem obertament,

i seré útil quan definitivament m'ajegui;

llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.

Sylvia Plath / Montserrat Abelló

Una perla

Fa uns dies vaig escoltar una conferència de l’islamòleg Halil Barcena on parlava del seu llibre: “Perlas sufíes. Saber y sabor de Mevlana Rumi” (Ed Herder) i em va interessar notablement la simbologia de la perla. Però, què és una perla ? Una perla natural és una gemma creada per una ostra o mol·lusc. Quan una ostra detecta dins seu un cos estrany, com pot ser un gra de sorra, desenvolupa una pel·lícula protectora de nacre al seu voltant que al cap d’uns cinc anys aconsegueix unes mides notables. Per tant, és curiós assenyalar que la bellesa de la perla neix com resultat d’un acte de protecció. Un altre fet remarcable és la raresa d’aquest procés ja que només una de cada quinze mil ostres desenvolupen perles naturals. Finalment, cal recordar que la professió de buscador de perles, com els del golf d’Oman, era una professió de risc ja que practicaven l’apnea extrema per trobar-les.

En conseqüència, una primera apreciació és que una perla natural és un tresor que no està a l’abast de tothom ja que cal capbussar-se en el mar o dins d’un mateix i perseverà al llarg dels anys fins, quan un menys ho espera aconseguir, topar amb el tresor que ens enlluerna i ens il·lumina el camí de la vida. En conseqüència, no és estrany que Barcena, llegint i rellegint els textos de Rumi, tries seixanta una frases, com la següent:  “Feu del silenci un hàbit” que es converteixen en veritables joies o en petits fars que ens il·luminen la nostra immersió per aquest món a la recerca del veritable i perdurable tresor. En el fons, tal com deia Barcena, tots necessitem i cerquem, al llarg de la vida, bellesa i veritat. De ben segur, que  les sàvies paraules de Rumi atresoren una gran bellesa i si les deixem reposar dins nostre ens ajudaran a submergir-nos, com el bussejador que busca perles, en la cerca de la veritat, tot i que una perla pot ser una sortida de sol o una senzilla llàgrima.

Puri Canals

Sempre m’han interessat les reflexions vitals d’aquelles persones que s’han dedicat amb cos i ànima a una causa, a la seva feina... Ahir vaig tenir la gran fortuna d’escoltar la lliçó de vida de Puri Canals al Postgrau en Significats i Valors Espirituals de la Natura: percepció, comunicació, gestió i integració, que s’imparteix a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Després de més de 30 anys dedicats a la conservació de la natura ens va confessar públicament que el primer que no havia fet bé en  la seva llarga i fecunda  carrera professional era haver-se se oblidat del seu cos, és a dir, d’ella mateixa. Recordo que al llarg d’una conversa amb Xavier Melloni em va dir: “Nosaltres també som natura” Per tant, el primer que cal conservar és el nostre propi cos i, en conseqüència, evitar viure la vida de forma dissociativa respecte del nostre entorn. La conclusió és que, paral·lelament, -o abans de cap altra cosa- el que cal és connectar-nos amb nosaltres mateixos.

Una segona lliçó és que, cada dia més, la seva preocupació és fomentar menys el coneixement cognitiu de la natura i treballar més per afavorir la connexió emotiva entre les persones i l’entorn natural. Per tant, el que cal és incentivar des de ben petits l’emotivitat respecte de les espècies i l’entorn natural, així com el sentiment d’humilitat i unitat que ens han de permetre intentar recuperar els vincles espirituals ancestrals que tenia l’espècie humana amb la Mare Terra.

La darrera lliçó va ser molt sorprenent. Després de 30 anys de campanyes al carrer, de lluites davant de l’administració o en institucions, va dir que s’adonava que en la seva activitat hi havia hagut massa reacció, enfrontaments... i que potser calia dedicar més esforços a fomentar un diàleg permanent entre tots els agents socials per evitar parlar de bons i dolents en la conservació de la natura i que aquest objectiu no pot ser el desig d’uns quants sinó la voluntat majoritària de la societat.

Gràcies Puri, per haver-te dedicat a treballar a favor de la natura i per ser, com demostres, una gran persona!