dimecres, 30 d’agost del 2017

El Trentino, una terra que estima la fusta

Dies enrere vaig pedalar entre el llac de Ledro i el d’Idro i al llarg del recorregut em va sobtar observar un gran nombre d’indústries dedicades a la fusta. Hi havia serradores que feien palets, altres, elements pels parcs i jardins, com taules, bancs, jardineres fetes a partir de troncs... també hi havia empreses dedicades a la construcció de sostres de fusta i, en darrer lloc, n’hi havia que feien taulers per altres indústries.

Tota aquesta activitat és producte que aquesta província italiana és rica en frondosos boscos d’avets, làrixs, faigs... i que la fusta és tradicionalment utilitzada en la construcció d’edificis residencials. Per exemple, la major part de cases tenen les teulades de fusta, encara que sobre d’elles hi trobem teules, també totes les cases també presenten les portes, les escales i els porticons de les finestres sempre de fusta.  Molts edificis industrials recents han utilitzat la fusta en la seva estructura o en el seu exterior, com embelliment. D’altra part, la major part dels elements d’ús públic que se situen al costat dels carrils bici com dels camins també són de fusta: bancs, taules, banderoles, ponts (fotografia 1)... Finalment, l’administració també utilitza la fusta en molts dels seus edificis més recents. Un cas paradigmàtic és la cobertura de les andanes de l’estació de tren de Pergine que també és de fusta (fotografia 2) i que ha convertit un element molt simple, com la cobertura d’una andana per protegir-se de la pluja, en quasi una obra d’art .
 
Fotografia 1
Com a darrer cas admirable en la utilització de la fusta, us vull explicar el cas de la reconstrucció, per part d’una amistat, d’una “baita” és a dir, una borda d’alta muntanya. Aquestes construccions, normalment, tenen dos cossos. El primer és de pedra i en ell se situava la vivenda o, a vegades, la cort  pels animals; o totes dues funcions. Damunt seu s’aixecava un segon cos tot de fusta on es guardava l’herba, fet normalment amb troncs de làrix que s’amaven encaixant fins arribar a l’alçada òptima per cloure l’edificació amb un sostre també de fusta.  Aquest amic que s’està construint aquesta “baita” ja ha encarregat tots els troncs de làrix i m’ensenyava altres construccions més antigues on la fusta de làrix ha agafat un bellíssim color ocre producte de l’exposició, al llarg dels anys, de la fusta al sol (fotografia 3). Després de sentir-lo, no vaig poder evitar de pensar quin amor per la fusta. En cap cas em va parlar de diners només que amb el pas dels anys espera gaudir dels canvis de tonalitats de la fusta de làrix que utilitzaria.
 
Fotografia 2
Podria explicar-vos molts més exemples d’utilització de la fusta en les edificacions públiques o privades que em permeten concloure diem que aquesta terra estima la fusta.
Fotografia 3




dilluns, 28 d’agost del 2017

Les plantes estan de moda

Al suplement dominical: “La lettura” del “Corriere della Sera” del 20 d’agost, em va encuriosir un article titulat: “Ultime notizie sull’origene delle piante” escrit per Telmo Pievani. L’articulista explicava com s’han espavilat les plantes per colonitzar noves terres a partir de la disseminació de les llavors, que són les veritables mestres naturals de la dispersió ja que poden viatjar per l’espai i també pel temps; doncs les llavors poden entrar en un estat de letargia i despertar al cap de dècades o segles. Per comprovar l’extraordinari valor d’aquests elements de la planta, s’explicava el cas de la Sequoia giganteum, que és l’ésser viu amb major biomassa del planeta. En concret, la sequoia anomenada general Sherman, pesa com un Boeing 747 i arriba als 84 metres d’alçada. Es creu que va créixer a partir d’una llavor que pesava uns 6 mil·ligrams entre els segles VIII i IV a.C. Aquestes reflexions i exemples provenen del llibre de Jonathan Silver- town: La vita segreta dei semi  (traduït per Daria Restani i editat per Bollati Boringhieri el 2010 )


Un dels fets més curiosos de l’article del dominical és que presenta un apartat bibliogràfic molt complert on es relacionen els llibres editats més recentment que parlen amb una vocació divulgativa de les plantes.

Coneixia els següents treballs d’Stefano Mancuso: Verde brillante. Sensibilità e intelligenza del mondo vegetale escrit amb Alessandra Viola i publicat el 2013 per Giunti. També havia llegit: Uomini che amano le piante. Storie di scienziati del mondo vegetale (Giunti, 2014) i aquest agost estic llegint: Plant revolution. Le piante hanno già inventato il nostro futuro, editat també per Giunti aquest 2017.

Altres treballs interessants, esmentats dins d’aquest apartat bibliogràfic, són els de Renato Bruni, professor de Botànica i Biologia Farmacèutica de la Universitat de Parma: Erba volant. Imparare l’innovazione dalle piante (Codice edizioni, 2015). Aquest any Bruni ha publicat a la mateixa editorial: Le piante sono brutte bestie.

Un altre interessant autor esmentat és Michael Pollan, científic americà, que ha publicat: La botanica del desiderio. Il mondo visto dalle piante (traduït per Giuditta Ghio i editat per il Saggiatore, 2005). Un altre llibre que parla de la sensibilitat de les plantes, és el de Daniel Chamovitz, biòleg de la universitat de Tel Aviv: Guida ai sensi nel mondo vegetale (traduït per Pier Luigi Gaspa i editat per Raffaello Cortina, 2013).

Finalment cal esmentar el llibre escrit el 1862 pel pare de la teoria de l’evolució Charles Darwin (1809- 1882): I vari espedienti mediante i quali le orchidee vengono impollinate dagli insetti (edició a càrrec de Bruno Barsella e Roberto Dell’Orso,  traduït per Giovanni Canestrini e Lamberto Moschen i editat per Ets, 2009)

Com us deia, molts interessants llibres per llegir que ens parlen de les plantes des d’altres òptiques.






dijous, 10 d’agost del 2017

La bioinspiració


Stefano Mancuso en el seu darrer llibre: Plant revolution. Le piante hanno già inventato il nostro futuro[1], ens defineix el concepte bioinspiració com aquella actitud que observa la natura com un model a imitar per resoldre problemes tecnològics actuals. Ell mateix reconeix que aquest mètode ja l’havia utilitzat Leonardo da Vinci (1452-1519) Quina és la nova mirada que promou Mancuso ? Doncs direccionar la nostra observació cap al món vegetal. Per què ? Senzillament perquè les plantes són un model a seguir ja que consumeixen poca energia, tenen moviments lents, la seva estructura és modular, poden ser molt robustes i longeves, tenen una intel·ligència distributiva (al contrari de la centralitzada dels animals) i es comporten com una colònia. La combinació de totes aquestes característiques permet a les plantes adaptar-se a ambients hostils i colonitzar el sòl a partir del desenvolupament del sistema radicular que les permet sobreviure i estabilitzar-se.

Per tot plegat, si algú  vol projectar quelcom robust, energèticament sostenible i adaptable a un medi canviant; res millor que dirigir la mirada cap a les plantes. Bona idea !!!




[1] Mancuso, Stefano (2017) Plant revolution. Le piante hanno già inventato il nostro futuro , Giunti, Milano.

dijous, 3 d’agost del 2017

El mestratge dels arbres


L’ Ajuntament de Trento (Itàlia) ha publicat, recentment, un llibre titulat: Alberi maestri nella città di Trento. Fullejant-lo pot semblar un curós catàleg d’arbres monumentals de Trento i els seus voltants. Ara bé, si llegim, atentament, les paraules introductòries t’adones que el treball vol anar molt més enllà ja que no només ens facilita la localització correcta i les característiques botàniques i dendromètriques de l’arbre, sinó que també ens parla de la seva història. En el fons, el que desitja tant l’editor com l’autor i el fotògraf és que ens acostem als arbres i no només per admirar-los. Doncs, per què ?  Senzillament, perquè els observem des d’una altra òptica o amb una mirada més àmplia. Per exemple, com a custodis del temps ja que han crescut en silenci al bell mig de les places o al costat de palaus o esglésies. En conseqüència, són veritables protagonistes muts del pas del temps i han viscut l’evolució de la ciutat o els canvis de la societat. Per tant, mereixen la nostra estima, afecte i atenció. Per aquest motiu, el llibre porta com a títol: Arbres mestres. Senzillament, perquè tenim molt per aprendre d’ells: la seva vitalitat silenciosa, la tossuderia en cercar sempre la llum, la seva fortalesa, bellesa o simplement la seva ombra amiga.

Com exemple d’arbre mestre, us vull parlar del til·ler que hi ha a la plaça del Duomo de Trento. No es tracta d’un arbre monumental ja que es va plantar el 1985 i només té 13,5 m d’alçada. Ara bé, es tracta del tercer til·ler que es planta en el mateix lloc. El 1967 va ser tallat un gros til·ler que apareix en pintures del vuit-cents  i un cop a terra es van contar els anells del tronc i tenia uns tres-cents anys. Podem preguntar-nos, per què es torna a plantar la mateixa espècie d’arbre. Senzillament, perquè des de segles els ciutadans de Trento es reunien sota el til·ler, que era l’únic arbre de la plaça, per parlar i discutir de les qüestions personals o del problemes de la ciutat . També es té notícia que fins a principis del nou-cents sota aquest arbre es reunien les noies joves del Belluno i el Veneto que cercaven feina en cases particulars. També sota seu començava el mercat i hi havia la tradició de subhastar els bens de les persones arruïnades. Per aquest motiu: “finere soto el tiglio” tenia, en la parla popular, un trist significat i fins i tot, un punt d’advertiment.