dimarts, 15 d’octubre del 2019

La defensa dels arbres a la ciutat

Aquest passat més de setembre, he visitat dos espais de la vil·la de Gràcia amb l’objectiu  d’escoltar dos col·lectius de veïns que treballen per defensar els arbres i els jardins del seu barri, dins d’un districte que és el segon de la ciutat amb un menor nombre d’arbres ja que, segons dades del 2017, hi ha 7.291 peus plantats, quantitat molt allunyada dels 30.291 que té el districte de Sant Martí o dels 22.678 de l’Eixample. 

Em refereixo a les persones que formen  Salvem l’Alzina , grup que lluita per salvar l’alzina de Can Vidalet i les cases que hi ha al seu davant. Cal destacar que una d’elles fou la seu de l’Ateneu Obrer que va dirigir la filla de Ferrer i Guardia. També vaig estar parlant amb els integrants de l’associació  Salvem el Jardí, agrupació integrada per les persones que lluitaren per salvar un jardí que hi havia darrera del convent de les Missioneres del Santíssim Sagrament, situat al carrer Encarnació, que les màquines van enderrocar ja fa uns anys. Aquest jardí  actualment l’anomenen El jardí del silenci

És oportú, abans de continuar amb l’explicació dels fets, fer una breu reflexió del perquè cal protegir l’alzina de can Vidalet.  Recordem que es tracta d’un arbre que té més de dos-cents anys i que, per tant,  va començar a germinar a finals del segle XVIII, quan la ciutat estava emmurallada i al seu voltant només hi havia camps de conreu, masies i convents. Després de repassar el catàleg d’arbres d’interès local de Barcelona, s’evidencia que aquesta alzina és, possiblement, un dels arbre més vells de la ciutat. Només per aquest fet ja mereixeria el reconeixement com a arbre monumental i que la ciutat l’ honorés amb una plaça rodona al seu voltant que trenqués la geometria quadrangular dels carrers i les places del seu entorn. També cal subratllar que els arbres, sobretot dins de la ciutat, són els éssers més generosos del món ja pensant, ni que sigui, en la salut dels ciutadans: enriqueixen l’aire que respirem en  expulsar oxigen; ofereixen una ombra molt preuada en els dies calorosos de l’estació estival, capten elements contaminants, són un testimoni del pas del temps i un referent per reconnectar-nos amb la natura.


Què tenen en comú els dos espais esmentats a part de la localització? Doncs que, el fet que  encara hi siguin és resultat de la mobilització popular per a la defensa dels arbres i els espais verds, davant de llicències municipals que en permetien l’enderroc i l’inici d’obres per la construcció d’habitatges i pàrquings.

Davant d’aquests fets, és lícit preguntar-se perquè els responsables polítics no han tingut present que, malgrat la legalitat de les execucions urbanístiques empreses, estaven provocant la desaparició d’espais verds en un barri amb una elevada densitat urbana i, sobretot,  que es podien haver engegat altres iniciatives per evitar-ho, tal i com,  cercar permutes o  iniciar processos d’expropiació.

Només cal tenir present en quina situació es troben actualment aquests espais, per adonar-nos-en que la decisió inicial municipal podia haver estat ben bé una altra. L’indret on s’ubica El Jardí del Silenci ara és de propietat municipal i el gestiona, a partir d’un conveni amb l’Ajuntament, el col·lectiu que va lluitar per salvar-lo i que  l’Alzina de Can Vidalet ha estat declarada recentment  “arbre d’interès local” per part de l’Ajuntament de Barcelona. 

Podem concloure, doncs, que la institució municipal ha reconegut el valor que posseeixen aquests espais per al barri de Gràcia i ha fet passos per protegir-los a partir de l’oposició veïnal. 

Sóc conscient que aquests conflictes no estan del tot tancats i el meu desig és que el verd guanyi la batalla al gris.