dimecres, 17 setembre de 2014

L’alzina grossa

Molts pobles i ciutats tenen el seu arbre de referència. Normalment, es tracta d’una fita i d’una ombra dins del sender de les seves passejades quotidianes. Fa uns dies, una bona amiga de Sant Pere de Torelló, m’enviava una fotografia d’una alzina que tenia nom i cognoms: l’alzina grossa i, a més a més, la qualificava com arbre estimat i símbol emblemàtic pels santperencs i santperenques en les seves caminades vers el santuari de Bellmunt. Aquestes paraules m’han fet preguntar: Què tenen els arbres que es converteixen en símbols o, millor encara, en éssers estimats ? i Què té aquest vegetal sobirà que genera tantes emocions a aquells que si acosten amb estima i veneració?

Primer de tot, l’arbre pot esdevenir un company de viatge al llarg de la nostra vida. Hi ha famílies que quan els neix un fill, planten un arbre i així observen el creixement de tots dos. Normalment, davant dels arbres vells sentim veneració ja que som davant d’un ésser viu que ens sobrepassa en longevitat i que la seva presència i estima es pot transmetre, en ocasions, de pares a fills. Per tant, l’arbre clivellat pel pas dels anys pot ser vist com un ancià on recolzar-se una tarda de tardor per demanar consell a partir d’escoltar el seu silenci o la remor de les seves fulles i branques, tal com feien els grecs a l’Antiguitat. També la seva contemplació ens pot ajudar a entendre millor el nostre lloc dins la natura o els cicles de la vida i fins i tot, a sentir-nos connectats amb la natura i el cosmos ja que, normalment, l’arbre ens fa enlairar la mirada.

D’altre part, els arbres són éssers vius amb qui ens podem comunicar i per tant poden esdevenir els nostres amics més fidels ja que el seu silenci sempre serà el nostre refugi, la seva ombra un aixopluc on sentir-nos protegits i, si som capaços de foragitar els nostres prejudicis, podrem gaudir d’un gran nombre de sensacions i emocions;  com la que prové d’acaronar la seva escorça, la de gaudir de les formes del seu brancatge o dels colors del seu fullatge i fins i tot, la de sentir l’energia que circula pel seu interior.


Si som capaços de reïxi amb  la nostra comunicació completa amb l’arbre possiblement, us adonareu, que quan torneu cap a casa us envaeix un sentiment de pau interior molt gran. Torneu-hi !!

L'alzina grossa

dissabte, 6 setembre de 2014

Les oliveres de Getsemaní

Si hi ha un espai on la natura i l’espiritualitat es donen, intensament, la mà és l’anomenat “hort de Getsemaní”, situat al peu del mont de les oliveres dins de la ciutat de Jerusalem. En aquest espai tingué lloc un dels episodis més intensos de la vida de Jesús. Els darrers dies de la seva vida, Jesús els passa entre el poble Betània, on pernoctava ell i els seus deixebles, i la ciutat de Jerusalem. Després del sant sopar i de tornada cap l’amical casa on dormien, Jesús decideix a aturar-se a l’hort de Getsemaní. Aquest mot arameu significa trull o molí d’oli ja que aquest hort era un recinte delimitat per murs de pedra seca on hi havia oliveres i el trull. Segons els historiadors es tractava d’una propietat d’una família amiga. Podem preguntar-nos, per què, Jesús decideix aturar-se a Getsemaní ? Primer, perquè es tracta d’un espai situat prop del camí de retorn a Betània. Després, perquè li agradava pregar en hores nocturnes i en llocs apartats. En aquest sentit, l’oliverar era un lloc perfecte ja que, normalment, les capçades de les oliveres no cobreixen del tot l’espai i per tant, es pot veure la nit estelada. Tant bon punt Jesús entra  a Getsemaní amb els seus deixebles- menys Judes- es ben clar que vol retirar-se a pregar i, tot seguit, demana als seus que s’asseguin i l’esperin. D’altra part, demana als tres deixebles que l’han acompanyat en els moments intensos de la seva vida (Pere, Jaume i Joan) que l’acompanyin i li facin costat, tot i que al final també s’adormen. En aquest moment es quan es produeix la solitària pregària de Jesús amb el Pare, davant de la passió i la mort que l’esperava.
 
L'hort de Getsemaní

A finals d’agost he tingut la gran fortuna de poder visitar aquest espai i gaudir de la presència de les oliveres. Avui en dia l’hort de Getsemaní és un jardí delimitat per una tanca i que té al seu costat una bonica església aixecada per pregar en aquests lloc sant. L’element més extraordinari d’aquest jardí és l’existència d’algunes oliveres mil·lenàries, les quals presenten unes mides espectaculars. Estudis fets, segons m’explicà gent de Jerusalem, han demostrat que algunes d’aquestes oliveres tenen al voltant de 2000 anys. Per tant, es tracta d’arbres que potser van permetre que Jesús o els seus deixebles  es recolzin en el seu tronc o que van ser testimoni del moment en que Jesús va mirar el cel, entre les branques dòliveres, per pregar. Per tot plegat, es tracta d’arbres únics i acaronar la seva clivellada escorça et genera una veritable experiència espiritual ja que et sens connectat amb la terra, com les arrels de l’arbre; et sents dret sobre l’espai, com el tronc de l’arbre i et projectes, tot tancant els ulls, cap al cel.
Una de les oliveres mil·lenàries
Detall de l'escorça d'una de les oliveres mil·lenàries

dimecres, 20 agost de 2014

Una nova setmana de la custòdia s’acosta

D’aquí poques setmanes tindrà lloc la segona setmana europea de custòdia del territori, la qual se celebrarà entre el 26 de setembre i el 5 d’octubre. Aquesta iniciativa s’emmarca dins del projecte europeu Land Life (http://www.landlifeweek.eu/ca )

Cada cop que arriba a les meves mans una notícia sobre la custòdia del territori, a part de sentir una gran alegria, penso que cada vegada hi ha més persones que tenen cura i interès per la terra, és a dir, pel seu entorn i, sobretot, que ho fan cercant les majors complicitats possibles.  Per tant, teixint llaços o fent nusos. Fixem-nos en les definicions d’aquestes dues paraules. Un nus és un entrellaçament estret de les parts d’un o més cossos flexibles que generalment s’estreny en estirar de llurs caps, i una de les accepcions de llaç és lligam o vincle. En conclusió els llaços i els nusos ens entrellacen, ens lliguen o ens uneixen.
 
Entre els nusos d'aquest xiprer hi creix una figuera
Aquestes paraules m’han fet venir al cap una interessant història que em va explicar fa temps l’islamòleg Halil Bárcena. En el poble turc de Haccibektas hi ha la tomba del savi dervix Haci Bektash Veli. Un cop a l’any es fa un pelegrinatge ja que es tracta d’un sant molt venerat. Un dels rituals que la gent fa és lligar trossos de tela a les branques dels arbres que envolten la tomba, és a dir, els avis o els pares deixen un tela lligada a l’arbre amb un nus. Per què ho fan ? Normalment per demanar salut o felicitat pels seus ja que són en lloc sant i, a més a més, els arbres són un element de connexió entre el cel i la terra. A la vegada, tota demanda també genera un compromís amb els teus i les teves creences. Per tant, fixeu-vos quin valor més gran pot tenir el simple gest de fer un nus en un arbre.


Per tot plegat, us demanaria que teixiu nusos o establiu llaços amb la nostra mare terra i amb totes les persones que en tenen cura i la respecten. Una bona manera de fer-ho és acostar-se als actes d’aquesta setmana europea de la custòdia. Possiblement, hi coneixereu persones o activitats que us poden ajudar a estrènyer els llaços o fer més forts els nusos que ens uneixen amb la terra i amb tots els éssers que hi viuen.

divendres, 15 agost de 2014

Sota les branques del baobab. Per Jaume Vilaginés

Enmig de la sabana africana sorprenen amb la seva presència imponent i alhora espectral els baobabs. D’alçada important i amplada considerable aquests arbres tan peculiars donen un aspecte característic al paisatge on creixen, sovint de forma aïllada o en comunitats reduïdes.


La sabana africana es caracteritza per amples praderies i boscos esclarissats d’acàcies, on la presència dels baobabs és localitzada i ocasional. L’acàcia és l’arbre més nombrós. Té una capçada ampla que li dóna a la seva silueta un aspecte elegant. Les seves branques acaben en agudes espines que les girafes esquiven per alimentar-se de les fulles. Els elefants també tenen en les acàcies la seva principal font d’alimentació. Per poder aconseguir les fulles més tendres no dubten en arrencar les branques altes o fins i tot poden abatre’ls. Pels efectes devastadors que deixen en la vegetació es pot saber si un grup de paquiderms ha passat per un lloc, buscant completar la seva abundant dieta que arriba al quart de tona diari per exemplar.

La sabana és l’hàbitat de la natura en estat salvatge. En els grans parcs de l’est de l’Àfrica es conserva la vida animal tal com ha estat des de temps immemorials. És allà on es pot observar en el seu estat més pur la quotidianeïtat de la natura en el seu estat més prístin. Durant l’estació seca, l’aigua i l’alimentació escassegen. Fins i tot, els masais han de recórrer a la sang i la llet del seu bestiar per obtenir el líquid necessari per a sobreviure. Els grans mamífers busquen els reduïts cursos fluvials  per abeurar. Els hipopòtams s’acumulen en les poques basses d’aigua, submergits en grups atapeïts, per a sortir ocasionalment i menjar la seva dosi d’herbes de les praderies properes.


Els carnívors tenen més dificultats per a caçar. La majoria dels nyus i moltes zebres han emigrat al nord. Les gaseles són massa ràpides per a les lleones. Així doncs, és la foscor de la nit el moment en què augmenta l’activitat depredadora. Els lleopards baixen dels seus nius en els arbres, cacen i s’enduen la desafortunada pressa a dalt de l’arbre. Allà els carronyers, com la hiena o el xacal, no els hi podran disputar el festí. El guepard amb la seva velocitat no tindrà tantes dificultats per a obtenir peces més petites; això sí, un cop aconseguit el botí s’haurà d’espavilar a cruspir-lo ràpidament, perquè altres competidors no tardaran en aparèixer i li disputaran les restes.

Els masais és la comunitat humana més nombrosa que viu en un contacte més directe amb la realitat salvatge de la sabana. Ells, amb els seus ramats, es troben cada cop més influïts pel turisme que arriba de forma poc invasiva als grans parcs de l’est de l’Àfrica. L‘impavidesa amb què tracten els animals salvatges els permet compartir espai amb bèsties afamades i perilloses, com són els lleons que superen el cràter del Ngorongoro en la recerca de caça i s’introdueixen en els  territoris on es troben els poblats masais.

També, a prop del llac Eyasi, hi viu una poc nombrosa comunitat humana que sembla transportada des de la Prehistòria. Són els hadza. Aquest grup humà està emparentat culturalment amb els boiximans del Kalahari, des d’on aparentment fa molt temps van emigrar, fins a instal·lar-se en el territori de les grans planes de l’Àfrica oriental. Actualment són uns pocs milers i molts, amb els contactes que mantenen amb tribus de la zona i, fins i tot amb els turistes, han incorporat elements més confortables a la seva vida, com els metalls que usen per a les puntes de les seves fletxes i algunes peces de roba. Tot i això, viuen encara de la caça i la recol·lecció i dormen a la intempèrie arrecerats entre arbustos. Els homes es dediquen a caçar petites peces, com ocells i petits mamífers. Les dones cuiden de la canalla i, en el cas que els hi falti la carn, recullen fruits silvestres. Parlen una llengua emparentada amb la dels boiximans, que conserva el característic espetec en algun dels seus sons.

Els hadza tenen una particular relació amb els baobabs. Alguns exemplars madurs d’aquests arbres tenen l’interior buit. Els hadza solen instal·lar-se a prop d’un d’ells, que els dóna protecció. Hi fan un forat en el tronc i l’usen com una petita cova, on guardar alguns dels seus escassos béns o els serveix per a protegir-se en cas de perill o quan arriben les pluges torrencials de les estacions humides.


Els boximans del llac Eyasi i els baobabs són una mostra de la convivència entre els humans i la naturalesa durant milers d’anys. Una convivència que forma part d’un ordre natural que també es percep quan es recorren les interminables planes de la sabana, on sembla que cada exemplar viu té el seu espai. Un ordre on hi cap també la duresa de la vida salvatge, que pot exemplaritzar-se en la imatge d’una atemorida gasela amb una part del seu costat sagnant després d’haver rebut la queixalada d’algun carnívor i pocs metres enllà la hiena que espera el seu moment.

És un ordre que els habitants dels territoris de l’Àfrica oriental han assumit i practiquen amb un ritme de vida que nosaltres anomenaríem lent.  En swahili, pole pole.

dimecres, 13 agost de 2014

La opinió de Josep Maria Mallarach sobre els aprofitaments forestals en boscos singulars

Benvolgut Josep,

Estem d'acord amb moltes coses importants envers els arbres i els boscos. Ara bé, el darrer comentari que has posat al teu blog sobre el tema que et vaig comunicar preocupat fa uns quants dies (la tala d'alguns dels boscos més singulars i notables de Catalunya) m'ha esperonat a escriure't. Ho faig perquè discrepo del diagnòstic que en fas, tot i que en comparteixo alguns aspectes.

En primer lloc, discrepo perquè la problemàtica en qüestió no té a veure amb els boscos privats sinó amb els públics. Els IOF en els boscos públics no generen drets, perquè és la pròpia Administració pública gestora qui els aprova per als boscos d'utilitat pública que es troben sota la seva tutela.

En segon lloc, la idea de posar només en un Inventari o Catàleg aquells elements que tenen l'acord de la propietat, no la trobo seriosa. Si es tracta de fer política de conservació, per salvaguardar el més rellevant del nostre patrimoni natural, cal considerar tot el patrimoni que té el país. Altra cosa són els mitjans que s’arbitrin per a conservar-los, que han de ser justos, amb això estem plenament d’acord.

Tercer, trobo a faltar quatre aspectes rellevants en el diagnòstic:  

a)      Que el Departament d’Agricultura incompleix un mandat del Parlament de Catalunya, que insta a preservar el boscos inclosos en l’IBSC (Inventari Boscos Singulars de Catalunya), o és que aquest departament està exempt d’executar el que acorda el poder legislatiu?

b)      El fet que sigui la mateixa Direcció General responsable de l'IBSC -i de la conservació de la biodiversitat- el que faci deixadesa de les seves funcions.

c)      Que Catalunya,(22 anys després del Conveni de la Biodiversitat, encara no tingui cap xarxa de boscos madurs en evolució natural,  i que els de l'IBSC (una fracció ínfima) hagin estat valorats com "els millors" del país.

d)      Que el màxim òrgan consultiu de la Generalitat (Consell de protecció de la Natura) s'hagi pronunciat a favor de deixar a evolució natural aquests rodals.

Consegüentment, més que "qui té raó", crec que el que aquest conflicte palesa dues opcions de política forestal oposades: una, la que vetlla pel bé comú, integra la conservació de la natura (integritat ecològica, reserves forestals integrals o naturals...) en les seves polítiques forestals, amb responsabilitat. I l’altra, la que ara mateix, malauradament, promou el Departament que té les competències forestals, que simplement ignora les consideracions anteriors.

Oi que no ens semblaria raonable que del Departament de Cultura encoratgés als propietaris (públics o particulars) dels monuments d’interès nacional a explotar-ne les seves pedres per vendre-les a metres cúbics?