diumenge, 6 de novembre de 2016

Joan Miró i els arbres

El dilluns 31 d’octubre “La Vanguardia” publicava un interessant article de Josep Massot titulat: “L’arbre de Miró” que prenia com a punt de partida una estampa de l’arbre genealògic de la família Miró que durant anys havia estat penjat en una de les parets de casa seva. Si ens entretenim a observar aquest quadre ens adonarem que apareixen dos tipus d’arbres.


En primer terme sobresurt una rectilínia i esplendorosa alzina, per on s’enfila l’heura, que té penjats del tronc i les seves branques els noms dels avantpassats familiars i al costat un rebrot amb els noms Joan i Maria Dolors, que són els noms del pintor i de la seva única filla.

Al fons de la pintura, encara que amb un to molt atenuat, s’endevinen els xiprers de l’ermita de Sant Joan del Codolar, situada al peu del Montsant. Per tant, dos arbres plenament mediterranis.


Que el pintor conserves aquesta estampa tota la vida la converteix en una de les primeres fonts de la simbologia de l’arbre per Joan Miró. Per tant, no és d’estranyar que quan pinta el quadre: “La masia” ubiqui en el centre de la composició de nou un arbre. J. Massot afirma que el que l’interessava al pintor era la imatge de l’arbre que arrela a la seva terra i de la qual neix la vida.

Joan Miró era un nen poc parlador, però que dibuixava molt. Cal assenyalar que el 1906 va passar un estiu a casa dels avis a Cornudella del Montsant i va passejar amb el seu quadern de notes pels camins del Priorat. Es conserven dibuixos seus de l’ermita i els xiprers de Sant Joan del Codolar.

La presència de l’arbre, amb una concepció animista, apareix també en una carta del 1923: “Animals monstruosos i angelicals. Arbres amb orelles i ulls. I pagesos amb barretina i escopeta i fumant una pipa. Tots els problemes pictòrics resolts” i molt anys més tard, el 1980, diu: “quan veig un arbre...puc sentir que l’arbre em parla


És fantàstic comprovar com les pintures, els paisatges i el arbres viscuts a la infantesa es converteixen en un record vital i senzill que ressorgeix, periòdicament, com a font d’inspiració.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Arbres i persones


Històricament les plantes han estat menystingudes. Per què ? Pel seu immobilisme, la seva suposada insensibilitat o perquè no representen un perill per l’espècie humana a diferència dels admirats felins o d’altres depredadors. El trist paper que tenen els vegetals davant dels animals és comprova fàcilment si tenim present que els protagonistes de les faules quasi sempre són animals, els quals prenen atributs dels humans, és a dir, defectes o qualitats, per tal de desenvolupar una història, que acostuma a ser una exposició de vicis i virtuts. Per tant, estem acostumats a identificar-nos amb els animals i en molt poques ocasions amb els vegetals. Per tot plegat, m’ha encantat que la periodista Nereida Carrillo en el reportatge: “El futur és sènior” del suplement: Ara diumenge[1] del diari Ara, identifiques el seus personatges amb arbres i com m’ha agradat tant, us reprodueixo uns breus fragments:

La Marta és una olivera ja que té una gran resistència a la sequera i un fruit suculent. És una espècie profundament mediterrània, amb un tronc gruixut, ple de protuberàncies, i una copa despentinada, lliure. Si fos un arbre, potser la Marta seria una olivera, com les que trobem despullades al seu taller, juntament amb altres mate- rials com ara la medul·la de rotang o el vímet



L’Emili és un pi blanc que viu uns 80 anys, floreix a la primavera i té fulles fines i flexibles d’entre 5 i 12 centímetres de llarg. El pi blanc se sap regenerar després de les flames. Amb les altes temperatures, les pinyes s’obren i deixen anar molts pinyons que, escampats pel vent, germinen i regeneren el bosc de nou. Si fos un arbre, com aquell de Liniers, potser l’Emili Cobos seria un pi blanc

El Felipe és un plataner que és un arbre de ciutat, majestuós, de gran alçada i que floreix entre el març i l’abril. Si fos un arbre, potser Felipe González seria un plataner, una espècie molt urbana, exquisida. A diferència de l’arbre de Liniers, a aquest plataner no l’han talat i continua molt actiu







[1] Del 23 d’octubre de 2016

dimarts, 4 d’octubre de 2016

Caminar descalç pel bosc.


Cada dia hi ha més propostes per viure el bosc amb els sentits i deixar la raó o els pensaments, per un dia, desendollats, tal com ens deia F. Pessoa:

Jo no tinc filosofia: tinc sentits...
Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,
ans perquè l’estimo, i l’estimo per això,
perquè qui estima mai no sap què cosa estima
ni sap per què estima, ni què cosa és estimar...

Estimar és l’eterna innocència,
i l’única innocència és no pensar...

A Itàlia n’he trobat dos exemples.
El primer (www.ilboscoincantatoostano.com) ens proposa diferents itineraris per viure el bosc de forma diferent. Un d’ells és anar descalç per dins del bosc sota diferents substrats: pedres, fusta, terra, escorça... i que es presenta com una veritable aventura naturalística, la qual porta per subtítol: Avui les sabates tenen el dia lliure !!!

La segona es localitza a la localitat alpina de Moena (www.moena.it) on un forestal ens pot acompanyar a caminar descalços per diferents senders forestals per tal de gaudir de totes les sensacions que ens ofereix el bosc.



divendres, 9 de setembre de 2016

L’arbre i el bosc, a càrrec d'Albert Claret



L’arbre i el bosc per extensió, com a realització més remarcable del món vegetal, és possiblement la representació més antiga i universal de la Vida. En una gran quantitat de cultures i tradicions espirituals hi és present una figura venerada de tipus arbori, des de les forests sagrades dels pobles nord-europeus anteriors a la romanització fins a la jungla venerada de molts pobles indígenes de les regions tropicals. Des d’aquesta perspectiva, el bosc és la llar predilecta dels déus i per tant la seva integritat és impertorbable. En molts casos es reverenciava una espècie particular com a màxima expressió de les qualitats genèriques de tots els arbres: l’alzina o el roure per als celtes, el freixe o el teix per als escandinaus, el til·ler per als germànics, la figuera per als hindús, el llorer i el roure per als romans, el cedre i l’acàcia per als egipcis…
The Ash Yggdrasil.Friedrich Wilhelim Heina, 1886

Per això i per la seva verticalitat estructural en moltes mitologies es parla d’un Arbre sagrat com a font de tota la vida i com a suport que dóna forma i sosté tot l’univers, un veritable eix del món (axis mundi) que uneix el món terrenal, l’inframón i el món celestial dels déus: és el cas paradigmàtic de l’immens freixe perenne Yggdrasil en les tradicions nòrdiques, que acollia al llarg de les arrels, el tronc i les branques els nou mons en què es dividia l’existència. Al Jardí de l’Edèn o Paradís de l’Antic Testament de jueus i cristians hi figuraven dos arbres centrals, l’Arbre de la Vida i l’Arbre del coneixement del bé i del mal, el fruit del qual estava prohibit per als humans. També és en presència d’un arbre o arbust que va produir-se la Revelació divina o transcendent segons molts textos fundacionals de les religions, des de les bardisses en flama a través de les quals Jahvè parlà a Moisès fins a la figuera sagrada o pipal sota la qual Siddharta Gautama va assolir la Il·luminació i va esdevenir Buda al segle III aC, motiu pel qual és una espècie molt present en temples i pagodes budistes.

En moltes tradicions l’arbre s’utilitza com a símbol totèmic de fertilitat i vida, com en la festivitat ancestral dels maigs que des de temps dels grecs i fenicis s’ha reproduït arreu d’Europa, talant grans troncs dels boscos i plantant-los davant les cases o al bell mig de la plaça del poble com a testimoni vivent de l’arribada de la primavera. Alguns pobles i civilitzacions han concentrat aquest culte en un exemplar emblemàtic que d’alguna manera actua com a centre del món i dels poders superiors. És el cas del roure Irminsul, un santuari germànic presidit per un gran arbre o pilar que Carlemany féu tallar l’any 772 per demostrar la seva superioritat, o el Roure de Thor (Donareiche) abatut per Sant Bonifaci l’any següent com a acció propagandística de la seva missió evangelitzadora dels pobles germànics occidentals. Una referència semblant és l’Arbre Sagrat, possiblement un teix, que segons ens ha arribat per les cròniques presidia fins el segle X l’entrada del Temple d’Uppsala (Suècia), un dels centres neuràlgics de l’antiga religió escandinava que servia per a la realització de sacrificis rituals i la veneració dels déus nòrdics. En l’àmbit llatí és remarcable el bosc sagrat al voltant del llac de Nemi, a Itàlia, dedicat a la deessa silvestre Diana Nemorensis, que inspirà Frazer en les seves investigacions comparades.

En temps recents i en l’Europa més secularitzada encara romanen alguns arbres i boscos als quals se’ls atribueix una presència espiritual més enllà de la seva estricta biologia. És el cas, per exemple, dels boscos sagrats d’Estònia o dels perímetres forestals mantinguts per les comunitats monàstiques a diversos punts del continent. També hi ha molts boscos considerats sagrats arreu del món, des de l’Àfrica subsahariana fins al Japó, passant per l’Índia on se n’han documentat 14.000. Exemples propers els podem trobar en l’Arbre de Gernika, un roure que simbolitza les llibertats i les lleis del País Basc i sota el qual es fa el jurament dels seus governants, el Pi de les Tres Branques que representa la unió i agermanament dels territoris de parla catalana, la Fageda d’en Jordà i molts altres boscos i arbres monumentals plens de significat per a les respectives comunitats locals.

L’arbre representa molts atributs propis del cicle còsmic, tal com el creixement, la proliferació i la regeneració. Simbolitza alhora la vida i la mort, el marciment i el refloriment característics de les espècies vegetals, en una una dualitat essencial que evidencia el caràcter cíclic i complementari dels fenòmens naturals: l’impuls vertical del tronc i l’expansió horitzontal de les branques, l’elevació celeste de la copa i l’endinsament terrestre de les arrels, la ufanor de la floració i el despreniment de la caiguda de fulles, la perdurabilitat de la fusta i l’existència efímera de la flor. Alhora, ens permet aprofundir en altres conceptes i significats com la noció d’hàbitat i aixopluc, el seu paper fonamental en la purificació de l’aire i la supervivència dels organismes vius, la producció altruista de fruit i de fusta, el pas del temps i el retorn de les estacions. Amb la seva permanència incòlume i indiferent als afers humans, l’arbre manifesta un missatge profund sobre el sentit més essencial de l’existència que és també la lliçó més sagrada de moltes tradicions de saviesa: ser ara i aquí. L’arrelament a un lloc concret no és un impediment per a la seva realització plena: es nodreix del que troba al seu abast i amb això creix i fructifica calladament. Lluita per viure però amb la humilitat més digna i exemplar. Per això els boscos desprenen solemnitat, senzillesa i harmonia, com un tot sense distinció entre les parts. Tot i així cal puntualitzar que les poblacions d’arbres i de plantes, com les humanes, estan compostes per individus diferenciats que interactuen amb dinàmiques col·lectives i comunitàries sovint molt més complexes del que estem disposats a acceptar, traspuant una poderosa intel·ligència latent i misteriosa però tanmateix perceptible per als qui s’hi acosten amb els sentits a l’aguait i l’ànima oberta. (Al respecte d’aquesta qüestió és altament recomanable la reveladora i inspiradora obra de divulgació científica Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal de Stefano Mancuso i Alessandra Viola. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015)
Plaça major de Lés amb l'haro de la festa de Sant Joan i nens ballant al voltant
(Juli Soler 1890-1914, Arxiu Fotogràfic del CEC)

El bosc és un recer de pau, un refugi de silenci i quietud que aclareix la ment enterbolida i que ens regala colors, olors i sons subtils, envoltant-nos en una aura densa de repòs físic i guariment espiritual. Ens posa en relació amb un gran nombre d’espècies –animals, vegetals, fongs– i ens proporciona generosament tot el necessari per a la subsistència, evidenciant la nostra dependència absoluta de l’entorn natural i desemmascarant l’amarga supèrbia de l’autoconcepte humà com a culminació de la Creació. El seu aire és un mosaic de partícules carregades de vida que ens refà a tots els nivells. Un bany de bosc fet amb plena consciència no només és terapèutic per als pulmons i el sistema respiratori; amb sort també l’esperit tornarà amarat de la pau i la saviesa que hi han acumulat els llargs mil·lennis d’humil serenor.


Fragment del treball final de Postgrau: La Pau del Bosc. Relació entre Natura i espiritualitat en els orígens i la pràctica de l'escoltisme (inèdit) Postgrau en Significats i Valors Espirituals de la Natura, Facultat de Lletres, UdG.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Banyar-se de verd dins del bosc

L'arbre és el vegetal sobirà o el rei dels vegetals. Per experiència molts s'hi acosten per escoltar la seva paraula, els seus missatges i alguns també proclamen el seu amor a través de la poesia, la pintura... Sota la seva ombra pots meditar, refugiar-te, enlairar la mirada... i, fins i tot, per les seves branques pots enfilar-te i viure'l en tota la seva plenitud, per exemple tot recolzat en alguna de les seves branques.

L'arbre és meravellós perquè d'ell emana força, energia i, al mateix temps, desig d'elevar-se, de rectitud... Totes aquestes sensacions i sentiments s'accentuen per l'enigmàtic silenci del seu creixement que es converteix en un veritable model a seguir.

Davant d'aquesta realitat hi ha persones que proposen acostar-se als arbres i els boscos per tal de millorar la salut, tant a nivell físic com mental i espiritual. Per aconseguir-ho, proposen passejades per boscos madurs;  es coneixen com a "banys de bosc" que és la traducció del terme japonès  "Shinrin-yoku" 

Al conjunt de boscos seleccionats per promoure la sanació de les persones se'ls anomena "boscos terapèutics". A Catalunya l'associació Acció Natura (www.accionatura.org) promou la creació d'una xarxa de boscos terapèutics i, d’altra part, diferents entitats ofereixen dins les seves activitats "banys de bosc"

L'objectiu d'aquest post és, simplement, clarificar conceptes i remarcar quines són les actituds personals que ens permeten gaudir del poder sanador dels arbres i els boscos.

Comencem pel concepte "bany de bosc" que tal com hem dit és la traducció del terme japonès  "Shinrin-yoku"    ja que al Japó existeix la Medecina Forestal, la qual promou o recepta  caminades en silenci per boscos madurs que s'acompanyen d'exercicis de relaxació i respiració amb l’objectiu de millorar la salut de les persones. La base d'aquestes teràpies es fonamenta en estudis que han analitzat els arbres vells i han observat que aquests segreguen uns olis essencials, que en ser inhalats per les persones els permeten activar partícules del seu sistema immunitari i poden incidir en la millora de la salut. Segons la doctora Cristina Oriol[1] un bany de bosc pot generar una baixada de la pressió arterial o una disminució de la freqüència cardíaca. Altres estudis també apunten que el bany de bosc pot generar millores psíquiques  tals com una disminució de les emocions negatives,  l'ansietat o la fatiga i un augment de les sensacions positives com el vigor i la tranquil·litat


El projecte boscos terapèutics impulsat per Acció Natura preveu crear una veritable infraestructura verda per a la salut a partir d'acords amb propietaris i institucions que permetin crear itineraris pels boscos seleccionats. Posteriorment es preveu  fer una difusió d'aquestes passejades pels centres de salut. Evidentment,  aquesta activitat també pot ser una bona eina per ajudar a la conservació dels boscos madurs i fins i tot un mitja de promoció econòmica ja que podria crear-se una oferta d'ecoturisme de salut vinculada a la xarxa de boscos terapèutics.

diumenge, 28 d’agost de 2016

Bicicleta i natura


 Aquestes dues darreres setmanes d’agost he gaudit enormement pedalant pels carrils bici del Trentino i l’Alto Adige o Sudtirol.

Al llarg de les moltes hores passades damunt la meva “Pinarello” he resseguit rius cabalosos, infinits camps de pomeres i vinyes, amples valls, estrets congostos, frondosos boscos... Voldria explicar-vos dues reflexions que són producte d’aquestes pedalades. La primera és una consideració de país, en canvi, la segona és personal i fa referència a les meves vivències vers la natura observada i viscuda des de la bici.

El Trentino i l’Alto Adige tenen més de 600 km de “ciclabiles” o sigui, vies verdes o carrils bici. Es tracta de vies segregades i asfaltades per on només circulen bicicletes i tenen, majoritàriament, un magnífic estat de conservació i de serveis al seu voltant, és a dir, espais per aturar-se, fonts, plafons informatius, senyalització, bars, ponts i túnels per creuar carreteres... Com que normalment transcorren pel fons de vall, les bicicletes circulen, en moltes ocasions, paral·leles als cursos fluvials, creuen la major part dels pobles i són un esplèndid espai per gaudir del paisatge i del patrimoni natural i cultural. Aquests dies he vist milers de ciclistes de totes les edats i amb tota mena  d’artilugis que van sobre rodes. Per tant els carrils bici són una important font d’ingressos per a l’hostaleria i per aquest motiu tenen un recolzament de l’administració total, fins al punt que es promouen rutes que combinen el tren i la bicicleta a nivells espectaculars ja que en una ocasió he pujat a un tren a Linz –Aústria- que tenia 5 vagons per carregar bicicletes.


Sempre he pensat que a Catalunya no tenim prou present la bicicleta com a mitja per viure més lentament i amb més calma el territori. D’altra part, tenim valls de gran bellesa que permeten recorreguts meravellosos que enllacen la muntanya amb la mar. No es tractaria, només,  d’assenyalar sobre un mapa, les cruïlles o en una web els itineraris, aniria molt més enllà el que caldria fer: inversió per promoure infraestructures segures i còmodes per a les bicicletes que permetessin no haver de lluitar amb els cotxes, que tinguessin  espais d’aturada, punts d’informació, que fossin asfaltades per tal que hi poguessin  circular tot tipus de bicicletes amb remolcs que permeterien portar els nens o utensilis per fer ruta.

Poques vegades he parlat de la natura i la bici ja que el fet de no tocar de peus a terra i la velocitat pensava que dificultaven la comprensió i la vivència en plenitud de la natura. Ara bé, després de fer alguns centenars de quilometres, acabes essent tu i la bicicleta el mateix, és a dir, ens convertim en una unitat. Per tant, des de la bici també he arribat a gaudir-ne enormement. Només el simple fet de pedalar al costat mateix del riu i de poder-lo contemplar, m’ha generat una enorme sensació de companyia, de fer el mateix camí, d’unió... Es clar que en alguns moments m’he aturat per gaudir d’espectacles únics, com veure un ànec assegut damunt d’un roc al bell mig del riu observant el moviment de les aigües o bé mirar el bell moviment d’un canyissar... tantes coses, tanta bellesa que no acabaria.

Afortunadament també he travessat boscos d’avets amb làrixs i pi roig que m’han obsequiat amb la seva frescor reconfortant després de sentir el sol a la pell.
Tanquem, des de la bici he aconseguit gaudir del paisatge i dels canvis amb els quals la natura m’ha obsequiat a cada vall, en creuar un torrent, al passar per dins d’un bosc.  No m’ho acabo.


Hi tornaré!