dijous, 31 juliol de 2014

Fer de cap de colla al projecte boscos de muntanya

Fa uns dies que s’ha acabat la meva experiència d’una setmana com a cap de colla al projecte boscos de muntanya (www.projecteboscos.cat)  la qual ha tingut lloc al boscos de Meranges. La meva tasca ha estat dirigir una primera intervenció en una jove massa de pi negre que ha crescut com a resultat de la dinàmica natural en abandonar-se unes antigues feixes de conreus. Precisament, un dia passà un ramader de Meranges que cercava una vaca perduda i ens va dir que encara recordava que l’últim que s’havia plantat en aquells camps havien estat patates.


La nostra feina, en aquesta pineda extremadament densa, era seleccionar, deixant uns 5 m entre ells, els arbres de futur, és a dir, aquells peus que creixien amb un major vigor i rectitud. Tot seguit, calia decidir quin arbre feina més competència al seleccionat i tallar-lo, desbrancar-lo i trossejar-lo amb fragments d’uns 50 cm que s’escampaven pel bosc. Es tracta d’una primera tasca preparatòria per la primera aclarida que tindria lloc d’aquí uns anys. Cal tenir present, que la pineda de pi negre, d’acord amb el models de gestió forestal del CPF, s’acostuma a tractar com un bosc alt regular, sempre que no hi hagi risc d’erosió. El seu torn és d’uns 150 anys i la competència es va regulant mitjançant aclarides cada 25 anys.


Per fortuna, la nostra zona d’acampada se situava en una pleta, muntanya amunt, on podíem gaudir i admirar una pineda amb una certa maduresa ja que hi havia rodals amb arbres d’una gran rectitud i que sobrepassaven els 20 m d’alçada. En conseqüència, la caminada matinal, des del nostre campament fins el lloc de treball, ens permetia observar diferents estadis de la pineda de pi negre i així entendre millor l’objectiu de la nostra tasca.

Una de les peculiaritats del projecte boscos de muntanya és que es fa amb voluntaris i amb eines sense motor, és a dir, destrals, serres i podalls. Per tant, la tasca del cap de colla és aconseguir que ningú es faci mal, que s’aprenguin a utilitzar correctament les eines i capir l’objectiu de la intervenció.


Després d’una setmana fen feina al bosc i convivint amb el medi i els voluntaris i tot el personal del projecte boscos em resten en la ment molts bons moments. Només a tall d’exemple, recordo que dormir dins la tenda sota els pins negres em generava una sensació de protecció, d’estar entre amics... Alguna nit que em calia sortir de la tenda per resoldre algunes necessitats del meu organisme, recordo mirar enlaire per ordre dels arbres i observar tota la netedat de la volta celeste que em corprenia totalment, però em feia tornar a dormir tranquil.


En definitiva us recomano ferventment, com he dit altres vegades, que si teniu la oportunitat no us perdeu passar una setmana a la muntanya amb la gent del projecte boscos de muntanya: treballareu, gaudireu i comprendreu molt millor la natura i, sobretot, els boscs.

dimarts, 15 juliol de 2014

Gaudir de l'estiu al solsonès

Aquests darrers dies de mitjans de juliol he tingut la fortuna de passejar pels conreus i boscos del Solsonès i he capit, com mai, el valor dels cicles naturals.

En primer lloc el cicle quaternari estacional. Veure els camps de cereals acabats de segar amb les corresponents fileres de palla em va fer comprendre, clarament, que l’estiu és un temps de cloenda o de recol·lecció. És el moment de recollir el fruit de la llavor plantada i, a la vegada, és el temps de donar gràcies, si és el cas, pel creixement de les plantes i de la meteorologia favorable. En aquest sentit en venen a la ment uns entranyables versos de Feliu Formosa:
Enmig de camps de blat segats de poc,
m’aturo, en veure que el camí ascendent
queda tallat per la carena. El cel
i l’abisme possible em rememoren
el meu ésser escindit, els ulls es neguen
a abandonar el desdoblament.



Ara bé, la natura no s’atura mai, sempre gira i, per tant, al mateix temps que gaudia de les olors i els colors dels camps segats, podia flairar els nous ramells d’orenga florit o veure com maduraven els fruits de la figuera.

En segon lloc hi ha el cicle lunar. Aquest passat diumenge hi havia un pleniluni fantàstic i com que vaig alçar-me molt aviat vaig poder  gaudir d’una lluna plena majestuosa que il·luminava el paisatge nocturn de l’altiplà de les terres del Solsonès i al cap d’una hora vaig assistir a l’inici del cicle diari, és a dir, a la sortida de sol, que lentament anava emergint entre una fina capa de núvols baixos que va generar una extraordinària seqüència de colors fins que finalment, el disc solar va superar la sanefa de núvols i va enfilar-se amb tota la seva força i plenitud.

Per tant, amb poques hores vaig ser partícip de sentir-me plenament immers a l’estiu, al pleniluni i al naixement d’un nou dia i, en conseqüència, em vaig sentir connectat amb la mare natura. Tal com diu el monjo de Montserrat, Vicenç Santamaria: “Estiu. Pleniluni. Plenitud. Tots tres són punt d’arribada i alhora són pont de pas


Recomanar-vos que si voleu gaudir d’aquesta visió dels cicles de la natura a l'estiu, simplement, us cal llevar-vos ben aviat i caminar contemplativament i en silenci. Un cop retorneu a casa a esmorzar notareu, escalfant-vos  amb un vol de cafè amb llet entre les mans, d’un estat de comunió i serenor interior.

dilluns, 30 juny de 2014

Vinyoli i els arbres, tot conversant amb Margarida Casacuberta

Aquest any que se celebra l’any Vinyoli, per què hauríem de llegir-lo ?

Perquè és molt bon poeta i perquè és un poeta que t’acompanya, que parla de la vida des de la seva perspectiva humana, com a home que es planteja l’existència com un viatge de recerca interior. Per tant, el fet que ell posi amb paraules aquest viatge t’ajuda a fer el viatge per la vida. Per això l’hem de llegir.

Quin paper té la natura a l’obra de Vinyoli?

La natura és un tema absolutament central perquè és la natura qui provoca la seva poesia. Els seus primers poemes, que  els publica l’any 1937 en un llibre que es titulà: Primer desenllaç  ja conté versos que parlen de la natura, en concret hi ha un vers que diu: -“i la natura em crida-“. Per tant, és a partir d’aquest fet que la natura provoca la poesia en el poeta. Ell sempre es pregunta: per què la natura em crida ? Per tant, el seu viatge existencial és un camí d’exploració de la relació que ell manté amb la naturalesa, des de les seves primeres experiències d’infant els estius a Santa Coloma de Farners. Cal precisar que aquest serà un paisatge que l’acompanyarà sempre ja que els records d’aquells estius a Santa Coloma  seran presents quan es posa a escriure i en la mesura que s’anirà fent gran i va creixent i va vivint els canvis físics del pas dels anys, la natura sempre torna a un primer pla. Primer la relacionada amb l’interior de la comarca de la Selva però després també apareix el mar, en concret el mar lligat a Begur.

 Els records de la natura esdevenen símbols, paraules que tenen una gran càrrega ja que travessen el temps. Per tant, els arbres, les alzines, sobretot, el paisatge de l’estiu, el brunzir de les abelles, el paisatge de la tardor quan les fulles comencen a tornar-se de color d’aram i el vent se les endú...Tot això són imatges que fins al final de la seva vida continuarà utilitzant de manera recurrent, tot i que esdevindran quasi abstractes, provinents dels records del que ell anomena: “la noiesa”. Per tant les paraules relacionades amb la natura hi estaran carregades d’un significat molt profund.

Ja que ens hem referit als arbres, ell sent que els arbres li parlen ?

Més i tot que això, ell és un arbre i s’hi identifica a partir de molt aviat. He cercat alguns poemes seus que parlen d’aquest fet. Per exemple, en el primer poemari, del qual ja hem parlat: Primer desenllaç  i en concret dins del primer poema, dedicat a Joan Teixidor, que es titula: “D’una terra”, diu: -I la natura em crida-“ També dins d’aquest poemari hi ha un dels poemes que mostra aquesta identificació amb l’arbre, més concretament, amb un arbre aterrat. Perquè l’arbre té les arrels que veuen directament de la terra, té les branques  que cerquen l’espiritualitat del cel enlairant-s’hi. Vinyoli es debat sempre entre aquestes dues forces, és a dir, entre l’esperit i la terra. Aquest és un debat que tots els literats tenen. Per exemple, per Shakespeare, l’espiritualitat és Ariel, personatge de la Tempesta i la terra seria  Kaliban, que és el salvatge, allò més primitiu, lligat a la terra, la vida.... L’equilibri que Vinyoli cerca constantment es trobaria personificat amb Pròsper, que també apareix a la Tempesta i que simbolitza la saviesa i la màgica. A més a més Pròsper s’identifica amb un arbre. Fixem-nos ara amb els versos de Vinyoli:

No encara ple de la grandesa
de l’espai, de la soledat,
que t’inundaven de feresa,
t’estremies, arbre aterrat
sense voler-ho; forces altes
t’agençaven els ulls, amor,
i el teu cedir ple de terror
no les tornava, no, malaltes,

ans atardaven amb llur dolç,
inatuïble gest, l’obscura
tromba de foc d’una conjura
que s’esbatia en el teu pols.

Després cremaves i esquinçaves,
crit i follia, l’envoltant
Ardor lligat a les esclaves
Branques, cruixint de terra estant.

Perquè el fet de cremar té a veure, en primer lloc, amb la passió i, per tant, amb la sang i la vida, però el fet de cremar també té a veure amb allò que té el poeta que el fa viure més enllà, fins i tot, de la terra i que s’identifica amb un llamp que el toca i d’aquí neix la poesia. Per tant, aquest arbre aterrat i cremat, ha cremat l’encant d’un moment.



Una visió una mica tràgica ?

No és tràgica, és la força de la poesia que és un sentiment molt romàntic ja que el poeta se sent tocat i ferit per alguna cosa inconeguda que el fa especial. D’altra part, el fet d’utilitzar aquesta imatge de l’arbre aterrat i cremat lliga amb el foc de la poesia i de la vida amb tot allò que comporta.

El poeta Vinyoli estima la vida amb totes les seves conseqüències i la tasta. Podríem dir que la vida l’encurioseix, tant la joventut, com la sensualitat que li és pròpia. Per tant, sempre hi ha una tensió. No sé si aquest fet és tràgic, el que sí que hi ha és un debat entre allò que és espiritual i les arrels que et lliguen a la terra. Vinyoli s’hi debat constantment,  ja que ell com a persona “normal” que té una vida familiar i laboral molt comú, té per altra banda quelcom que el fa diferent als altres: el component poètic que no pot controlar. El poeta no només és capaç de convertir tot allò que el rodeja en poesia sinó que també es pregunta: com és que tinc aquest do?

A part de l’alzina aterrada, en la seva obra apareixen altres arbres ?

Si molts, moltíssims. Per exemple, en el poemari: De vida i somni he triat el poema “D’una terra”,  on apareix el bosc. En moltes ocasions també surten les figures del caçador, del llenyataire i de la mort. Per tant, sovint el poeta retrata una natura poc harmoniosa i conflictiva.

M’alegrava d’anar sentint ple bosc
el so de la destral del llenyataire,
en la cremosa quietud de l’aire
fragant de ruda i fum de lligabosc.
Tu, llenyataire, com un déu abats
arbres de somni, de llegenda obscura,
en l’aire màgic de les soledats:
allà a l’estiu el ventijol murmura,
l’abella liba romanins fadats
i corre una aigua cristal·lina i dura.

El llenyataire abat l’arbre, amb el qual s’identifica el poeta. He volgut triar un altre poema

Secretament anaven a trobar-se
les mans, com si tingueren vida
per elles soles! Quin profund donar-se
del tot, per elles, amb anhel sense mida!
Com en un crit naixies, arbre insomne
-ja ple d’ocells, d’inextingible ardor,
creuat de nits, de flames, d’estrelles,
inconegut encara- de l’amor!

Arbre insomne de l’amor, el foc que crema l’arbre que és la poesia però que alhora també és la vida, també és l’amor... Per tant és una altra utilització de l’arbre.
 En el poema:” Ona closa”, el poeta diu:

Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama,
s’omple d’ocells la vagarosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l’arbre

Però l’anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l’amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja

Altra vegada, l’arbre representa el poeta. Constantment, els atributs de l’arbre: la seva frondositat, el cant dels ocells...són la bellesa que fereix el poeta i la cançó penetra fins al més íntim laberint de l’arbre i d’ell mateix. Per tant, el poeta s’identifica amb l’arbre, és com si el poeta es poses dins de l’arbre i parlés des de l’arbre i, per tant, la cançó i la bellesa entren per la capçada i van penetrant el tronc, fins arribar a les arrels. La cançó s’acaba convertint en quelcom que és etern, producte de la immortalitat de la paraula. En els darrers versos d’aquest poema, Vinyoli, barreja els seus dos paisatges predilectes: el bosc i el mar.

Ara m’agradaria parlar d’un poema titulat: “L’arbre”, del poemari: Les hores retrobades

O lluny, o prop? Daurada vagament,
embriagada ja per l’opiata
crepuscular que dins l’aire es deixata,
s’eleva la gran copa somnolent
D’un arbre
Vell amic, atansa’m, oh!
l’alta copa dels somnis, que en silenci
la buidaré fins caure en un vertigen,
de boira embolcallat –oh líric do!-
ànima endins, enrere, per on venci
l’espai, el temps, perdut cap a l’origen.


L’arbre li fa enlairar la mirada i al mateix temps l’arbre no s’entén sense les arrels i per tant, sense la terra.

Vinyoli veu en els arbres i la natura una font de saviesa ?


Absolutament, és la síntesi de la persona. Com Pròsper que és el savi i el mag, que s’identifica amb l’arbre, que sap convertir i dominar  la realitat a partir de les paraules i assolir allò que es proposa qualsevol artista que és la immortalitat.