dimarts, 28 octubre de 2014

De Salgado a Margalef


Ahir llegia una entrevista al  fotògraf brasiler Sebastiao Salgado amb motiu de la seva exposició fotogràfica al Caixa Fòrum de Barcelona i de la propera estrena de la pel·lícula: “La sal de la tierra”, dirigida pel seu fill Juliano i per Wim Wenders. 

Les seves paraules sobre la necessitat de connectar-nos amb la terra: “Vaig tornar a ser planeta, el que soc, un animal com qualsevol altre” les vaig trobar necessàries i plenament encertades ja que fomenten una humilitat que molts pensadors han preconitzat i que és imprescindible per situar-nos correctament dins la natura. També em va agradar la frase: “ el viatge més impressionant que he fet durant anys no ha estat a determinats llocs, sinó a dins de mi mateix” que lliga amb l’anterior ja que el camí cap a la connexió amb l’exterior passa per un imprescindible itinerari cap al nostre interior.

Preparant uns materials per una classe vaig trobar un interessant article de Ramon Margalef, al qual fa poc hem recordat en el desè aniversari del seu traspàs. Margalef va escriure l’any 1970 un treball que va publicar a la Revista Muntanya del C.E.C. titulat: “Protecció de la natura o protecció de l’home” en el qual apareixen idees molt semblants a les de Salgado. És curiós observar el que deia el nostre eminent ecòleg sobre la protecció de la natura: “ L’eficàcia d’un moviment de protecció real de la natura va molt lligada a l’existència d’alguna mena de filosofia general respecte a la posició de l’home en la natura” i sobre el paper de l’espècie humana diu: “L’home es veu encara contraposat a la natura, assegut com un rei, explotant-la i dirigint-la, i no part de la natura. No agrada pensar que estem units en un destí comú” i, més endavant emfatitza que “Estem units al destí de tota la Terra, en un mecanisme molt complex i ple de lligams íntims

La casualitat o la causalitat m’han portat a llegir dos textos separats per 44 anys però que coincideixen en plantejar la necessitat de connectar-nos i integrar-nos en el nostre entorn disposats a estimar i respectar a la nostra germana biosfera o la nostra mare terra.

dissabte, 18 octubre de 2014

Gestió forestal i biodiversitat

El passat 3 d’octubre vaig tenir la fortuna d’assistir, a la Universitat de Vic, a la presentació del llibre de Jordi Camprodon: “Ecologia i conservació dels ocells forestals. Un manual de gestió de la biodiversitat en boscos catalans” , editat pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i el Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya. El treball està  disponible en versió pdf al següent link : http://bit.ly/1sEe2G5.


El llibre descriu les principals espècies d’ocells que viuen als nostre boscos i analitza com han de gestionar-se les masses forestals i el paisatge per aconseguir afavorir la biodiversitat. Es tracta d’un manual dirigit tant a naturalistes com a gestors forestals, que té una clara voluntat divulgadora i clarificadora i per aquest motiu utilitza requadres de text, perfils de vegetació sobre els efectes de les intervencions forestals o dibuixos sobre les propostes de gestió forestal.

M’ha interessat, especialment, el capítol dedicat a la gestió forestal i la conservació de la biodiversitat. Dins l’apartat introductori d’aquest capítol, l’autor fa referència a l’actual i interessant debat sobre la intervenció o no intervenció en els boscos per afavorir la biodiversitat. Jordi  Camprodon reconeix que els boscos durant molt de temps han viscut o sota la destral o deixats a la seva dinàmica natural, és a dir, sotmesos als règims de pertorbacions naturals i al seu propi envelliment. Per tant, els processos naturals sense intervenció antròpica actuen al llarg del temps i l’espai de manera imprevisible. En conclusió, si volem deixar un massa forestal sota la seva dinàmica natural cal tenir present que en qualsevol moment un gran ventada o nevada pot tombar aquells grans arbres que atorgaven maduresa al bosc i obrir una clariana on començarà un procés de successió vegetal entre troncs caiguts. El resultat pot ésser poc acceptable a la percepció d’una societat urbana que vol anar al bosc madur o vell a cerca un espai bucòlic.  Tot i que l’autor emfatitza en el fet que: “les filosofies intervencionista i la no intervencionista no són mútuament excloents, sinó complementàries”, el resultat és que ell escriu un manual que explica com intervenir en el bosc per aconseguir uns efectes positius per la biodiversitat ja sigui a partir de fomentar la barreja entre els arbres caducifolis i aciculifolis o fen estades selectives que afavoreixin les espècies productores de fruit.


En definitiva som davant d’un magnífic treball amb una contundent vocació aplicativa que creu que la gestió forestal naturalística o multifuncional ben feta pot fer compatibles totes les funcions que el bosc ofereix a la societat.

dijous, 9 octubre de 2014

La passejada forestal a la tardor

Ara que el dia s’escurça i que les fulles comencen a prendre tonalitats groguenques és un dels millors moments de l’any per endinsar-se en la foresta. Aquesta vegada proveu de fer-ho amb una altra mentalitat. Talment com si fóssiu dins d’un conte de C.S.Lewis i obríssiu l’armari de les golfes ple de vells abrics i tot separant-los amb les mans aconseguíssiu traspassar-los i entréssiu en un nou món.

Aneu al bosc deixant de costat la ciència i els prejudicis i, evidentment,  obrint tots els vostres sentits. Passejar sota els arbres us pot permetre fer una lectura correcta d’un mateix i de la societat on vivim. Senzillament perquè el sostre vegetal que ens acull ens facilita un retorn al veritable lloc que ocupem dins l’univers natural. A la vegada, el bosc se’ns ofereix com un espai on recuperar els propis orígens, on els arbres caiguts, monumentals, dominats, esvelts així com els múltiples camins que ens apareixen són un conjunt de clars símbols de la nostra vida, plena de llargues caminades, d’anar endavant i enrere, de comparacions, de competicions, d’equivocar-se..

No es tracta d’anar-se a refugiar en els arbres com fa el baró rampant per fugir de la societat, sinó d’anar-hi amb un llibre, amb amics, solitàriament i de ben segur que l’atmosfera de la vida forestal estimularà els nostres sentits i deixarem enrere la por als sons enigmàtics, a la foscor, a l’ombra.

Per tant anem al bosc simplement a caminar amb humilitat de pelegrí, a llegir o sentir històries de fades, de goges, de gorgs negres, de versos com els escrits per Guerau de Liost:
Mirant el bosc amb persistència
m’esdevé el temps eternitat
i se’m transforma l’existència
en un llarg somni improvisat.

El bosc sempre ens acollirà i ens farà aprendre no només els noms i característiques de les plantes i animals sinó el just valor d’un mateix i del que ens envolta.



dimarts, 30 setembre de 2014

El bosc, un bàlsam pel nostre cor i esperit

Els passats 22 i 23 de setembre va celebrar-se a la Pedrera, organitzada per la Fundació Catalunya La Pedrera, una interessant jornada titulada: “La salut i els espais naturals”

 Va ser molt interessant escoltar les experiències de la medecina forestal japonesa, que mereix un text més ampli, o les opinions de doctors explicant com  les estades a la natura milloren l’estat dels nens asmàtics o dels malalts amb símptomes de depressió o d’altres patologies neurodegeneratives o mentals i també, la dels psicòlegs afirmant que la natura  és l’espai per descobrir el misteri o l’espiritualitat  ja que la natura no deixar de ser la nostra casa d’origen o sigui, la nostra mare.

Passejar pel bosc, de manera habitual, és molt millor que prendre’s qualsevol fàrmac. Per què? Doncs, senzillament perquè ens retorna al nostra marc natural veritable, és a dir, som una espècie més de la mare terra. La caminada entre arbres que poden ser centenaris, és a dir, que ens sobrepassaran en longevitat, alçada i pes ens posa al nostre lloc. Ara bé, l’observació d’un arbre caigut per una ventada o un llamp també ens fa evident la fragilitat i com éssers de gran alçada, biomassa i longevitat, també poden caure i morir-se en qualsevol moment. Podríem dir que el bany forestal, sobretot en boscos vells que presenten una gran varietat de situacions arbòries, ens fa sentir dins d’un altre espai, més caòtic, divers, dinàmic, ple de sons, d’ombres, de petjades... Aquestes experiències i idees, que la premsa subratlla i que poden semblar tant innovadores, són simplement un retorn al passat, a la saviesa popular de les poblacions que vivien més en contacte amb la natura.


Per acabar, voldria emfatitzar que la caminada forestal no pot ser entesa com una píndola que ens prenen per alleugerir o curar un dolor, sinó que ha de ser una vivència més que una experiència i, per viure el bosc no només cal utilitzar tots els nostres sentits sinó que cal anar més enllà de la nostra raó i només així i amb temps i paciència aprendre’m a viure el millor que ens ofereix el bosc: el sentiment de la unitat!!