dijous, 12 de maig de 2016

Text de la presentació del llibre: "Tornar a la Natura" feta per Anna Fité

Bona tarda,

Moltes vegades anem conduint i sense adonar-nos-en ens acostem massa al cotxe del davant, o passem de la velocitat permesa... I ens va molt bé trobar de tant en tant aquells rètols que et recorden (per la teva seguretat ;) que respectis la distància o que no pots córrer a més de tants quilòmetres per hora... I això que ja ho sabíem, que ho tenim clar des que ens van donar el carnet, però sovint les circumstàncies del moment, les presses diàries, la dispersió del pensament, fa que ens n’oblidem o que no siguem cent per cent conscients del que estem fent i... ens passem la ratlla, amb el risc que això comporta per la nostra vida. Per això ens va molt bé, com us deia, trobar de tant en tant els rètols-recordatoris: ai, sí, és veritat! Sí o no? Doncs...

Benvinguts a la presentació de l’últim llibre de Josep Gordi, Tornar a la natura, que és un recordatori –necessari, imprescindible!- per a la nostra supervivència.

I ara anem  al llibre: he començat posant l’exemple del rètol-recordatori perquè és el que vaig pensar quan vaig acabar de llegir aquest llibre. Mira que sabem com ens convé rodejar-nos de natura, bocabadar amb la natura, respirar natura, carregar-nos les piles enmig de la natura... Però... Quants dies fa que no trepitgeu gespa (i a poder ser amb els peus descalços), o que no us heu mullat els peus al riu, o que no heu bufat llavors de l’herba anomenada dents de lleó després de demanar un desig?  

Josep Gordi ens fa un toc d’alerta sobre les conseqüències que té per  a nosaltres el fet d’allunyar-nos cada vegada més de la naturalesa i en molts casos, per desgracia, fins i tot de donar-li l’esquena (i ja no diguem menysprear-la, contaminar-la, perjudicar-la).
Perquè és evident que una gran part de la humanitat viu totalment desconnectada de la natura: metres enlaire de la terra, l’herba; kilòmetres lluny del primer camp sembrat, florit… i a molts dies o mesos de distancia del moment en que podrà veure el mar, un riu, un llac… Hi ha moltíssimes persones (imagineu-vos els nens!) que surten de casa, pugen a l’ascensor, baixen fins al pàrking, deixen els fills a la porta de l’escola, van fins al lloc de treball, aparquen el cotxe al pàrking i a l’hora de plegar desfan el camí, que acabava novament al pàrking de casa. (!!!) Un dia, i l’endemà, i el següent, i l’altre... Tenim un dèficit de natura. I necessitem, com l’aire que respirem!, recarregar-nos urgentment. Com la bateria del mòbil, que no dura més d’un dia.


Per això penso, suggereixo i recomano que, a part de prescriure la lectura obligatòria d’aquest llibre, les autoritats pertinents facin milers de fotocòpies d’aquesta portada, destacant sobretot el títol, i les pengin per tot arreu. Perquè així, mirem on mirem, sempre trobarem davant dels nassos aquest recordatori Tornar a la natura, tan imprescindible pel nostre benestar i la nostra salut (física i mental). I segur que cada vegada direm: ai, sí! Però necessitem que ens ho vagin recordant. Perquè actualment els humans vivim en una gran contradicció, ja que tots el tenim a l’abast el remei per a millorar-los,  el nostre benestar i la nostra salut. I gratuïtament!
·        Contacte GRATUIT! amb la natura
·        Plantes remeieres GRATUITES! de la natura.

I en canvi ens passem la vida anant de cal metge a la farmàcia i alguns passant també de tant en tant pel psiquiatre buscant solucions químiques pels nostres mals. I això que només necessitem una recepta. I sabem quina és. I la tenim a l’abast: tornar la natura.
Doncs això és el que ens regala el Josep Gordi amb aquest llibre: no una, sinó una pila de receptes amb el fantàstic ingredient base de la natura i ens proposa variants suggerents i atractives. Ara ens en parlarà.

Però abans acabo aquesta breu presentació parlant de la part formal del llibre, és a dir, el recurs que utilitza l’autor per fer-nos arribar el seu discurs. Un recurs molt encertat i actual, que és el dels mails que s’envien dos amics, el Bernat i la Maria (als quals després s’hi afegeix l’Aïna), per reflexionar que sobre la natura i el present i el futur del medi natural. Això permet a l’autor utilitzar un llenguatge senzill i pedagògic  i a més,  (segons la meva opinió) li permet també dividir-se en dos alter-egos amb els que podem identificar-nos els lectors; perquè l’un, el Bernat, és el més introduït i docte amb el tema i l’altra, la Maria, tot i que té prou coneixements i vivències relacionades amb la natura i comparteix la filosofia del Bernat, seria una mica més com nosaltres, que tenim ben clara la teoria, però les circumstàncies familiars i/o professionals no ens permeten portar-la a la practica tan sovint i tan bé com voldríem.

El contingut pot fer pensar més en una conferència o sèrie d’articles sobre el tema de tornar a la natura, però Josep Gordi ha trobat una bona fórmula que és la de la semi-ficció:  posa el ganxo de l’intercanvi de mails entre dos bons amics, noi i noia a més a més ;), i això afegeix una motivació més a la lectura, ja de per sí prou interessant. És a dir,  aporta la informació que vol donar a través de mails informals i això li permet abocar-la de manera aparentment espontània i sense que faci feixuga la lectura. Així pot citar articles, reflexions i opinions de reconeguts experts en temes de natura, educació i espiritualitat, al mateix temps que inclou fragments de poemes o cites literàries.
Un altre ganxo que ha trobat l’autor és el d’acabar cada mail del Bernat i la Maria amb una foto que tingui a veure o el seu subconscient relacioni amb el tema diferent que tracten cada vegada. Unes fotos també molt suggerents, de l’Albert Gusi.
Per tot plegat, un consell: Compreu, llegiu, regaleu i recomaneu aquest llibre de receptes per gaudir de la natura. Us trobareu molt millor! ;)

Anna Fité
Presentació a La Llar del Llibre
Sabadell, 11 de maig de 2016

divendres, 6 de maig de 2016

Geografia sagrada

Acabo de llegir el llibre de Fiorenzo Degasperi: “Trekking dello spirito in Trentino” Es tracta d’un conjunt d’itineraris agrupats en dos blocs: caminar pel sagrat i caminar per un dia com si fos un segle. Els encapçalaments d’aquests dos apartats són una veritable declaració d’intencions vers quins són els objectius del text: posar en contacte els caminants amb la geografia sagrada, és a dir, la natura, d’aquesta regió alpina i entendre el camí, no només com un sender, sinó com un espai on el caminar pot esdevenir un pelegrinatge i, a la vegada, un mitja per assaborir pas a  pas els boscos que rodegen els corriols, les panoràmiques que pots gaudir des d’una cruïlla, la pau i el goig de l’arribada a un santuari.

Tal com diu l’autor, l’itinerari és també el medi per conèixer l’entorn, per contemplar la natura des d’una altra mirada i per harmonitzar el nostre interior amb l’exterior. En conseqüència, el mateix fet de caminar, pas rere pas, es converteix en una escola per aprendre a estar amb un mateix i per endinsar-se en la contemplació del sagrat, que comprèn tant el camí, com les capelles o esglesioles que apareixen en algunes cruïlles i, evidentment, el santuari on el caminant reposa, prega pels seus o llegeix històries dels místics que van viure en aquell indret pregant per tothom i contemplant la natura com un camí per acostar-se al transcendent.

En definitiva, cal valorar i redescobrir la geografia sagrada que és molt present a tot Europa i entendre-la no només com el conjunt de monestirs, esglésies o santuaris, sinó també com la xarxa de camins per la qual han transitat milers de persones al llarg de la història i al caminar sentir que trepitgem terra sagrada.



dilluns, 11 d’abril de 2016

La sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell

Fa uns dies, l’amic i company de la Facultat de Lletres de la UdG, Xavier Antich va enviar-me unes fotografies de la sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell. A tots dos ens emocionen aquests arbres i els recordem d’ haver-los gaudit, en tot els seu esplendor, a les muntanyes nord-americanes.



Les sequoies gegants (Sequoiadendrum giganteum) són arbres provinents de les muntanyes de Califòrnia i es caracteritzen per tenir una escorça de color vermellós, una gran alçada, fulles perennes i una capçada cònica. Producte del seu ràpid creixement, elegància i longevitat van introduir-se a Europa com a arbre ornamental, sobretot, pels jardins de les vil·les. Al Trentino hi ha constància que, a mitjans del segle XIX, van plantar-se els primers exemplars de sequoies en palauets i vil·les. A Catalunya també tenim constància de la plantació d’aquests arbres a principis del segle XX. A Can Casades, al cor de la vall de Santa Fe del Montseny se’n van plantar tres pels anys vint i a la masia Masjoan, a la comarca d ela Selva, està documentat que es va plantar una sequoia el 1911, la qual és un dels arbres més espectaculars de Catalunya.




Arribats a aquest punt, podríem preguntar-nos què fa una sequoia en un cementiri? Per respondre aquesta pregunta hem consultat dos tractats de botànica funerària. El primer és el que va escriure Celestí Barallat el 1885 i que es titula: “Principis de botànica funerària” Barallat no esmenta la sequoia però deixa molt clar que: “Si el lloc de repòs per als difunts ha de tenir un aspecte grandiós i no pas mesquí, cal que s’assembli als boscos sagrats de l’antiguitat” i “El verd és l’emblema de la regeneració primaveral i per això simbolitza la immortalitat de l’ànima” Per tant, la sequoia, tant per l’alçada com pel caràcter perennifoli de les seves fulles compleix els requisits de Barallat. Els segon tractat que he consultat és el han escrit  R.Mercurio i C.Mercurio i que es titula: “Alberi sacri” Aquests autors tampoc esmenten la sequoia, però coincideixen amb els principis de Barallat i emfatitzen que els arbres aïllats tenen un elevat valor simbòlic. Per tot plegat,  la sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell compleix, clarament, la funció d’embellir un recinte funerari i per la seva morfologia i el caràcter perennifoli presenta el mateix simbolisme que el xiprer.

diumenge, 27 de març de 2016

La testa florida

Aquests dies he tingut el goig de visitar en el nou Museu de Ciències Naturals de la ciutat de Trento (Itàlia) una mostra de l’artista Margherita Leoni titulada: “Pau Brasil. Il mito verde di Margherita Leoni” Es tracta d’un recorregut per la pintura naturalística d’aquesta artista italiana resultat de la seva immersió en la flora de l’Amazònia al llarg de 10 anys. El títol fa referència a la “Caesalpina echinata” que és un arbre atlàntic, amenaçat d’extinció i que ha donat nom a l’estat de Brasil.

L’objectiu de l’exposició no és només endinsar-se en la flora brasilenya sinó, sobretot, fomentar un discurs de coneixença i respecte cap al món natural. L’autora ens proposa una reflexió vers la natura:

Representem el món natural que veiem, però no el que percebem, ni el que sentim. Tenim necessitat de veure’l engegantit per comprendre el seu valor i la seva unitat. Ens convé aturar-nos i escoltar-lo, per sentir-nos prop seu



L’exposició es divideix en cinc apartats: Contemplació, Paradís perdut, Llavors-Ésser Natura, El Mite dels Indis del Brasil, Éssers humans-Plantes. En aquesta darrera part l’autora, per tal de cercar la comunió entre persones i plantes, pinta éssers humans amb els caps plens de flors. Aquest fet m’ha fet pensa en la cançó 7a de colors de Pau Riba, de la qual us convido a llegir-ne el següent fragment:

Ha plogut sobre el meu cap
hi ha crescut herba molt fresca
i he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s'hi han fet flors
com si jo fos una gerra
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra.

Fixa't jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s'hi posen, i les abelles
Fixa't jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!

El vent m'ha dut grans de blat
i com que ja és primavera
les espigues s'han llevat
per damunt dels brins de l'herba
i han cobert les flors del foc
car també han crescut roselles
i per fer-me un cap tot d'or
el sol m'ha pansit la gespa.

Fixa't jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellots
s'hi posen, i les abelles
Fixa't jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!




  

divendres, 11 de març de 2016

Soc vertical


Però m'estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra
Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n'adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m'hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m'ajegui;

llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.

Sylvia Plath / Montserrat Abelló