divendres, 4 de maig de 2018

Visitar un gegant. Amb la col·laboració de M Mercè Bruguera-Barbany


Aquest dies s’ha fet realitat un petit somni: abraçar un dels “pini loricati” que viuen al massís del Pollino i que, segons els experts, s’acosten al miler d’anys de longevitat. 

Vam sortir, la Mercè i jo, del santuari de la Madona del Pollino, acompanyats d’un insigne forestal italià, en Gianni i la Nunzia, la seva dona, cap a la Serra di Crispo (2053 m). Feia  un vent considerable i el cel estava ben tapat, però la il·lusió d’arribar a la carena va fer que obviéssim totes les dificultats i tiréssim endavant embolcallats ben aviat d’una bella fageda que esmorteïa la ventada. Al cap de més de dues hores de caminar entre aquests faigs i avets blancs, arribats a un bell prat on pastaven cavalls i embolcallats de narcisos, vam visualitzar la carena de la serra i al seu damunt, ben isolats, es retallaren  els pins, objecte de la nostra caminada i que, al seu torn, són l’emblema del parc nacional del Pollino. Encara va caldre caminar una bona estona més sobre la neu primaveral enfilant-nos vers el pendís, empesos pel fort vent per arribar a la nostra fita. 

A la carena de la serra di Crispo també se l’anomena “El jardí del Déus” ja que, passejar entre aquests arbres, és com bellugar-se entre gegants mitològics. Aquesta sensació prové del fet que els nostres germans arbres creixen a l’espadat de manera isolada, sempre verds, amb un tronc rectíssim, unes arrels poderoses, algunes d’elles a l’aire, i les branques perpendiculars i separades les unes de les altres. Tot plegat desplega una forta i contagiosa energia i una sensació de potència i longevitat extraordinàries.



A la serra di Crispo és on hi ha una de les majors concentracions d’aquests pins del massís del Pollino. Viuen en un terreny calcari, en un espai molt ventat i gèlid a l’hivern, ni el faig es veu capaç de competir-hi. Són uns veritables gegants que endinsen les seves arrels per les esquerdes de les roques calcàries i d’aquesta manera cerquen la necessària aigua per viure i, tanmateix,  se subjecten per resistir les més que difícils condicions hivernals de la carena a més de dos mil metres d’alçada.


El “pino loricato” és el Pinus leucodermis  o Pinus heldreichii. Pren aquest nom en italià perquè la seva escorça està formada per plaques que recorden la “lorica” que era la peça de la malla metàl·lica que portaven els legionaris de l’antiga Roma. La seva àrea de distribució s’estén per les muntanyes del sudest d’Europa. A Itàlia només els trobareu  al massís del Pollino, bé sigui a la banda de la Basilicata o a la calabresa, però també es localitzen als Balcans i arriben fins el Mont Olimp de l’actual Grècia.


Ha estat emocionant arribar-hi, veure’n la meravellosa escorça i poder-li dir, a cau d’orella, com en són de valents, meravellosos i admirables!


dimecres, 25 d’abril de 2018

La visió dels arbres de Joan Miró (1ªpart)


Joan Miró va néixer el dilluns 20 d’abril de 1893 a la ciutat de Barcelona. Afortunadament els seus avis vivien a Cornudella del Montsant i Mallorca i, aquest fet, va permetre que de nen, Miró fes diferents estades  a l’illa de Mallorca i al peu de la serra del Montsant. Els dies passats en aquests espais van permetre que entres en contacte amb la natura i la visques quotidianament i badoqueges davant d’un còdol, un insecte, una herbeta o un arbre. La seva mare va conservar alguns dibuixos de l’ermita i els xipresos de sant Joan del Codolar, situada al peu del Montsant. El seu biògraf[1]conclou que aquestes experiències van generar: “una íntima identificació amb la natura, el cel estrellat, les pedres, els arbres, els insectes, els animals...” El mateix Miró també reconeix la petjada d’aquests paisatges: “Em sento més identificat amb el nen que feia dibuixos a Cornudella o Palma

Un altre fet que marca les relacions de Joan Miró amb la natura és l’adquisició per part de la família d’una finca rústica a  Mont-roig del Camp el 1911, que tenia una masia aixecada per un indià que havia fet fortuna a Cuba. Aquell mateix any Miró contrau el tifus i la família decideix traslladar el fill a la masia[2]acabada de comprar per ajudar-lo a recuperar la salut. Certament, el jove Miró va refer-se i aquest fet va fer que s’estableixi un fort vincle emocional entre els paisatges de Mont-roig i el pintor. Ell mateix ho reconeix: “Vaig sanar immediatament. El paisatge em va produir un enorme impacte
 
Paisatge dels voltants de Mont-roig del camp
Resultat de les vivències infantils a Mallorca i a Cornudella de Montsant i de les diferents estades que farà al llarg de la seva vida a la masia de Mont-roig del Camp on instal·larà un dels seus estudis, Joan Miró estableix uns vincles molt intensos amb els paisatges i, sobretot, amb els arbres. Només cal llegir la vivència i el valor de l’arbre per Miró: “Per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria vegetal, sinó una cosa humana, una cosa viva” o “Fins i tot un arbre és mitològic. Un arbre no és un objecte vegetal. És una cosa humana, un bell arbre que respira i que entén, que està enamorat dels seus brots quan els seus brots es converteixen en flors, de les seves flors quan es converteixen en fruits, que lluita contra el vent i que t’estima” o “Quan veig un arbre, per exemple un garrofer, sento que l’arbre em parla. Té ulls. Hi pots parlar. L’arbre és humà” i finalment: “Quan viatjo duc sempre en el maletí un sobre amb una garrofa de Mont-roig; per mi és una cosa quasi religiosa
 
Una garrofa en un garrofer


[1]Massot, Josep (2018) Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres, Galàxia Gutenberg, Barcelona.
[2]Aquesta masia s’ha rehabilitat per la Fundació Miró i està a punt d’obrir les seves portes al públic. Paral·lelament s’ha creat una ruta paisatgística que permet visualitzar els indrets que van inspirar obres del pintor.

diumenge, 8 d’abril de 2018

Agrair el nou dia


Aixecar-se de bon matí, quan la foscor encara reina sobre el cel i només un fil vermell s’entreveu a llevant, és un esforç altament recomanable que us omplirà de goig si la meteorologia us acompanya. 

Gaudir de la sortida del sol és un espectacle de llum i d’energia que us farà sentir vius i agraïts per poder començar un nou dia. En aquests moments, ja sigui en solitud o en companyia, us proposo que penseu que en aquella mateixa hora hi ha al món milions de persones pregant i que bona part de les seves pregàries són d’agraïment per poder obrir els ulls davant d’un nou dia, per sentir-se estimats per la comunitat o la família, per gaudir de la manifestació del sagrat o per formar part de la creació i, per tant, de la Natura.

Per meravellar-se d’aquest acte teofànic us aconsello que ho feu en silenci, deixant que els vostres pensaments circulin com els núvols, que gaudiu de la fresca o del vent de la matinada i si sentiu el crit agut de la gralla, tingueu present que us assenyala que cal estar atent a tot el que succeeix davant dels vostres ulls, és a dir, que eviteu qualsevol distracció i contempleu com, poc a poc, s’aixeca el disc solar. Reverencieu aquest moment amb les mans obertes i dirigides a l’astre solar, doneu gràcies per un nou dia i per sentir-se, amb tota la humilitat i respecte, que formeu part de la Natura.

No oblideu seguir i viure amb intensitat, tots els cicles diaris i estacionals. Aquesta és una pràctica que us recomano incorporar a les vostres vides ja que és molt enriquidora i alliçonadora. Tot arriba en el seu moment, el fred, la calor, la nevada, un suau plugim, una terrible ventada... i recordeu que la Natura és converteix en la mesura de tot. El gran aprenentatge és redueix a trobar-se a si mateix tot trobant l’entorn natural. Viure al si de la Natura és com viure al costat de la saviesa i, per tant, tot s’aprèn per proximitat i vivència. En conclusió, us suggereixo viure oberts a la Natura i aprendre d’ella que és la nostra gran mestra i així ho estat des dels primers pobladors de la terra fins l’actualitat. Apreneu els seus cicles i ritmes, així com els valors que es desprenen de la seva dinàmica: hi ha moments dolorosos i altres de goig.





divendres, 15 de desembre de 2017

L’avet de Nadal d’Alsàcia


Aquests darrers dies hem gaudit dels paisatges de l’Alsàcia i ens ha sorprès el gran nombre de mercats de Nadals que hi ha tant a les ciutats, com Estrasburg o Còlmar, com els petits pobles situats al peu de les muntanyes dels Vosges, com Kaysersberg o Riquewihr. A tots ells l’arbre de Nadal és omnipresent i no és gens estrany ja que a la vila de Selestat hi ha el document més antic que parla del guarniment d’un arbre de Nadal, en concret es tracta d’un text del 1521 guardat als arxius municipals. A partir del 1870 l’avet es converteix en l’arbre de Nadal i la tradició de guarnir-lo s’estén per tot Europa. No es estrany que tot això succeís a l’Alsàcia, doncs aquesta regió s’estén entre les suaus muntanyes dels Vosges on els avets creixen entre els faigs i els roures i l’ampla i prospera vall del Rin.

L’avet, segon la mitologia grega, era l’arbre dedicat  a Àrtemis, deessa de la Lluna, la vida salvatge i per tant dels boscos i les selves, protectora de les dones i de la fecunditat. Per tant, no és estrany que els cristians associessin aquest arbre al naixement de Crist, data que també coincideix amb els solstici d’hivern i per tant, en el moment que el sol torna a guanyar presència ja que el dia es fa més llarg. A més a més, amb contrast amb la resta dels arbres caducifolis de la regió, l’avet és perennifoli, és a dir sempre verd i, en conseqüència, promesa de renaixença i de vitalitat.

El darrer dia de la nostra estada a l’Alsàcia vam anar a passejar pel bosc de Haguenau. Es tracta d’un immens bosc planicial ja que té una extensió de 20.000 Ha i està format per rodals de faig, pi roig, bedoll, avets i roures penols. Es tracta d’un espai habitat des de fa milers d’anys tal com testimonien els centenars de túmuls i necròpolis cèltiques. A l’època medieval  si van instal·lar ermitans i monestirs. Aquest fet li ha donat el sobrenom de “bosc sant”

En un moment de la nostra passejada pel bosc de Haguenau ens va sobtar trobar-nos amb un petit avet guarnit amb elements nadalencs i un cartell al costat que ens desitjava: Bones Festes i Pau sobre la terra als homes i dones de bona voluntat. Mai ens havia succeït res semblant i vam pensar que realment érem dins d’un bosc ben especial !!!







dimarts, 14 de novembre de 2017

La sequoia i el jove graduat



Aquestes paraules parteixen de la meva intervenció, com a degà de la Facultat de Lletres, a l’acte de graduació del passat 10 de novembre de 2017. Passats uns dies he decidit revisar-les per tal de publicar-les en aquest bloc.



Us vull explicar una senzilla faula vegetal. Sabeu quina és l’espècie amb major biomassa del planeta ? Doncs, la sequoia gegant que creix a les muntanyes de Califòrnia.

Una de les sequoies gegants més conegudes és l’anomenada general Sherman que porta aquest nom en honor al general William T. Sherman que va participar a la guerra civil americana (1861-1865) i que va fer-se famós com a estratega i també perquè va formar part del bàndol dels vencedors.

Aquesta sequoia, situada al Parc Nacional de les Sequoies, té 1.487 metres cúbics de biomassa i per tant, pesa com un Boeing 747, arriba als 84 metres d’alçada i perquè un llamp fa afectar el cimal de l’arbre ja que hi ha sequoies que arriben als cent metres. Tingueu present que un dels edificis més alts de la ciutat de Girona és la torre Girona amb 42 metres d’alçada, doncs la nostra sequoia fa el doble d’alçada que l’esmentada torre Girona. Una altra dada interessant és que aquest arbre fa 31 metres de diàmetre a la base del tronc i es creu que va créixer a partir d’una llavor que només pesava uns 6 mil·ligrams i que va germinar entre els segles VIII i IV aC. i , en conseqüència té més de 2000 anys d’existència.

La longevitat d’aquest gran arbre es producte del seu robust tronc i de l’ampla escorça que compta amb una important quantitat de tanins i altres substàncies químiques que impedeix que sigui atacat pels insectes i que a la vegada el protegeixen dels focs que esporàdicament cremen a nivell de la superfície del bosc aprofitant la gran quantitat de fusta morta existent i les tempestes seques estivals.

Per tant, les claus d’aquesta longevitat cal cercar-les a la seva alimentació i, sobretot, a la seva bona estratègia per resistir els atacs dels insectes i del foc.

Benvolguts graduats i seguin el símil vegetal, sense cap de mena de dubte vosaltres ja no sou ni llavors ni plançons sinó uns jovenets arbres que comenceu a obrir les vostres branques, a treure les primeres flors i donar els primers fruits.

Si voleu créixer rectes i alts com la sequoia us convé alimentar-vos bé i el millor aliment per la gent de lletres és la lectura. Nuncio Ordine, professor de la Universitat de la Calàbria i autor del prestigiós manifest La utilitat de l’inútil, i que ha publicat recentment un llibre titulat,  Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal,  que gira a l’entorn de la necessària relectura  dels clàssics a través dels anys per la seva atemporalitat i mestratge i perquè corroboren aquella justa afirmació que diu que  els bons llibres obren horitzons i ens ajuden a caminar per la vida.  

Una altra font d’alimentació és la formació. Genis Roca, exestudiant d’història de la nostra facultat i actualment president de l’empresa Roca Salvatella, els quals són experts en la transformació digital dels negocis, ens deia en la lliçó inaugural de la Facultat de Lletres del curs passat: “La informàtica i el fet digital estan transcendint més enllà d’allò estrictament tècnic i estan transformant la societat,..., tot serà reconsiderat i redefinit” Per tant, en un món ple d’incerteses la formació contínua essent un element o un aliment imprescindible.

Ara bé no només cal alimentar-se sinó que també cal protegir-se, tal com fa la sequoia amb la seva escorça vermellosa. Albert Einstein va escriure milers de cartes. Una de les més famoses és la que va escriure a la seva filla, en la qual esmenta que hi ha una força, extremadament poderosa, a la qual la ciència no ha trobat explicació i que governa totes les altres: la força universal de l’amor. L’amor és llum ja que tot ho il·lumina, l’amor és gravetat ja que fa que totes les persones sentin atracció unes per les altres, l’amor és potencia ja que multiplica el millor que tenim. Per tant, la millor protecció és estimar-vos a vosaltres tal com sou, estimar el planeta del qual formeu part, la societat dins la qual heu crescut, la família que us ha recolzat, els amics que us han ajudat, els llibres que heu llegit... en definitiva, recordeu que l’amor és la quinta essència de la vida i, en conseqüència, no oblideu mai de practicar la força i les bondats de l’amor i que tingueu molta sort !


dimecres, 4 d’octubre de 2017

El pacifisme de Sant Francesc d’Assís

Avui 4 d'octubre és la festivitat de sant Francesc d'Assís. Hi ha molt motius per acostar-se a la seva figura: l’estima i fraternitat per totes les espècies de la Natura, l’amor per la pobresa,la seva humilitat i docilitat, l’estima a la figura de Jesús, l’estricte seguiment de l’evangeli..., però n'hi ha un de lamentable actualitat: el seu pacifisme.

Avui, un molt bon amic: Josep Mañà, envia a un grup de persones que estimem la natura un bonic text de Sant Francesc que il·lustra el seu pacifisme:

Senyor, fes-me un instrument de la Teva pau. Allà on hi ha odi, deixa’m sembrar amor; allà on hi ha injuria, perdó; allà on hi ha dubte, fe; allà on hi ha aflicció, esperança; allà on hi ha fosca, llum; allà on hi ha tristor, joia.

Oh, Mestre Diví, concedeix-me que no cerqui esser consolat sinó consolar, no ésser comprès sinó comprendre; no ésser estimat sinó estimar. Perquè és en donar que rebem, és en perdonar que som perdonats, és en morir que naixem a la vida eterna



Un remarcable fet que reflecteix aquesta actitud pacifista o d’apòstol de la pau és la trobada amb el sultà Malek el-Kamelel el 1219 en plena creuada. Cal remarcar que es presentà davant dels soldats del sultà vestit amb el seu senzill hàbit, les mans aixecades i amb l'únic desig de dialogar. Un gran exemple !!!

El Sant Pare Benedicte XVI diu sobre la trobada de sant Francesc amb el sultà, que es produeix en una època d’enfrontament entre cristians i musulmans i que sant Francesc va anar-hi armat només amb la seva fe i la seva humilitat i així va aconseguir iniciar el camí del diàleg. 

La presència de sant Francesc i els seus fra menors travessant el camp de batalla per anar a parlar amb el sultà ha estat descrita en nombroses cròniques i pintures. En moltes d’aquestes pintures apareix sant Francesc amb el seu senzill hàbit, cenyit amb una corda i amb una actitud humil i dòcil i davant seu el sultà assegut tot escoltant les seves paraules. Què bonic dialogar !!!