dimecres, 19 d’abril de 2017

Abraçar els arbres. Un recorregut per les religions i tradicions espirituals del món ens mostra que l’arbre sempre és un element clau de tota cosmovisió, a càrrec de DÍDAC P.LAGARRIGA

La imatge és clara i contundent i la trobem per tot arreu: l’arbre connecta terra i cel, de les arrels més profundes i fosques a les fulles més altes que busquen la llum. Però no és només un símbol. Malgrat que el món actual sembla haver decidit trencar per sempre més amb totes les connexions subtils que ens fan adonar d’una realitat que no es pot mesurar ni posseir, els arbres continuen oferint-nos presència i serenor, lloc de repòs i de retrobament amb un mateix. Ja a l’escola aprenem que els arbres netegen l’aire que respirem, però la neteja també va més endins, és més integral. Hi ha estudis que avalen l’aspecte sanador dels arbres -per exemple, dels pacients en hospitals que es recuperen més aviat si les habitacions tenen accés visual a zones arbrades-, però el seu valor espiritual ve avalat per un altre tipus d’estudi, menys científic si es vol, però més pràctic, transnacional i transtemporal: totes les religions i tradicions espirituals del món han reconegut l’arbre com un element clau en la seva cosmovisió.
Un llibre per aprofundir-hi
Josep Gordi, professor de geografia i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, ha publicat recentment el llibre Arbres i espiritualitat (Editorial CPL), precisament per parlar del paper dels arbres en les diferents cultures i religions i demostrar, així, el protagonisme que han tingut i encara tenen. “Alguns arbres i boscos van ser considerats els primers santuaris molt abans que s’aixequessin els primers temples”, recorda Gordi. La mateixa paraula temple, segons el diccionari, és d’origen augural i servia per designar la limitació d’un espai de cel on observar el vol de les aus. D’aquí també prové contemplar : observar el temple. Per als pobles celtes, com explica Gordi, el bosc sagrat s’anomenava Nemeton, que és una paraula gal·la que vol dir santuari.
Aquesta noció de bosc com a espai sagrat continua viva en molts indrets del món, també a Europa, tot i la davallada que ha patit aquesta visió al continent. Una davallada que no cal datar-la en una època recent, on l’empremta de la Il·lustració i la industrialització es poden veure com l’inici de la pèrdua de la sacralitat de l’espai natural. Com recorda Gordi, la cosa ve de lluny: “Quan les legions romanes van endinsar-se per la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germània, van talar alguns dels boscos sagrats per intentar assimilar-los a la cultura i creences de Roma. El poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia el cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en què el mateix Cèsar va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença que generava en ells un indret com aquell”.
Tot i això, el culte popular als boscos com a espais sagrats encara perviu en alguns indrets europeus, com el cas que documenta Gordi dels boscos anomenats “excomunicats” de l’Església ortodoxa, on no es permet cap aprofitament del lloc i, si algú infringeix aquesta norma, és excomunicat. “També hi ha els zapis -explica aquest professor de geografia-, arbres sagrats venerats encara ara com a lloc per hostatjar pregàries, casaments o bateigs. Es creu que els zapis són una herència de la religió precristiana que practicaven els serbis dins la qual es retia culte a l’arbre, tal com feien en molts indrets del centre i nord d’Europa abans de la romanització”. Altres boscos europeus van tornar a recuperar aquest valor sagrat, com l’alzinar sagrat de sant Francesc d’Assís, a uns quilòmetres d’Assís i actualment custodiat per una comunitat de clarisses, “un dels espais forestals italians amb més càrrega espiritual”, en paraules de Gordi, i on l’any 1225 sant Francesc d’Assís va aconseguir el permís per a ell i els altres germans franciscans per poder retirar-se a meditar.

Espai de retrobament i commoció 
El bosc en general i alguns arbres en concret ofereixen l’espai idoni perquè les persones meditin, ja sigui asseguts a sota o fins i tot per retirar-se un temps al seu interior, pràctiques habituals des del budisme a l’islam passant per les religions indígenes d’Àfrica, Amèrica i Oceania, i també, lògicament, pel cristianisme. La imatge de Jesús retirant-se a pregar al jardí de Getsemaní (lloc de pelegrinatge encara avui) o el Buda rebent la il·luminació assegut sota un arbre (amb la consegüent veneració budista dels arbres, on es deixen ofrenes o es lliguen cinturons de roba als seus troncs) són exemples que recull Gordi. Molts recintes religiosos (com temples o tombes) també estan envoltats d’arbres significatius, i són moltes les religions mundials que prohibeixen talar-hi arbres o caçar-hi, com l’exemple que trobem al llibre sobre el santuari xintoista a l’illa sagrada de Miyajima (Japó).
Un altre professor de geografia que centra el seu estudi en els arbres i la seva importància per a les comunitats religioses és Eric Ross, professor a la Universitat d’Al Akhawayn a Ifrane (Marroc), i especialitzat principalment en el culte als arbres per part dels musulmans, des de Turquia fins al Senegal passant pel Marroc. Al seu blog (https://ericrossacademic.wordpress.com) recull tot aquest treball de camp sobre les diverses comunitats que valoren els arbres, els reverencien i els donen un lloc destacat a l’hora de construir mesquites o tombes de místics musulmans, a més de fer-los servir com a lloc de retir quan els arbres són prou grans (com el baobab africà o el çinar turc, present a tots els indrets d’influència otomana).
L’aspecte simbòlic d’uns arbres en concret també el recull Josep Gordi en el seu llibre, per exemple -i en aquestes dates està més present que mai- la palmera i la fulla de palma al cristianisme, així com les fulles de llorer i olivera.
Ara que per a molta gent la Setmana Santa ha perdut el seu valor sacramental, emergeix també com un anhelat període vacacional. En entorns urbans, dies com aquests possibiliten tenir més contacte amb la natura. Així doncs, per què no, podem recobrar el sentit més íntim i part de la nostra essència gaudint dels aspectes intangibles que ens ofereixen els boscos i, en especial, els arbres.


dijous, 13 d’abril de 2017

Una Verge dins d’un roure


Aquests dies he tingut el goig d’allotjar-me a l’hostatgeria del monestir de Valvanera, (La Rioja) situat en una estreta vall de la serra de la Demanda. Des d’aquest indret he fet magnífiques excursions per gaudir dels alzinars i la fageda en el seu estat primaveral, on sobresurten les blanques flors d’alguns cireres o les noves fulles de petits grups de bedolls. També m’he enfilat, acompanyat de l’amic Ramon Ribera per les carenes d’algunes muntanyes que ens han permès conversar a l’entorn de la distribució dels boscos en funció de l’orientació i l’altitud i, com dins d’aquestes masses s’han introduït geomètriques plantacions de pi roig.

Ara bé, un dels fets més sorprenents, per una persona enamorada i estudiosa dels arbres i els boscos, ha estat trobar-me que la Verge que es venera en aquest monestir -i que és la patrona de La Rioja- apareix dins d’un roure. Aquest fet és observable en la preciosa talla romànica que es troba sobre l’altar de l’església (fotografia 1) i on la Verge amb el nen apareix envoltada pel tronc i les branques d’un roure. Aquesta mateixa iconografia també s’observa en el baix relleu que hi ha a l’entrada del monestir on la Verge  està rodejada per l’escorça, les fulles i el fruit del roure (fotografia 2).
 
Fotografia 1. 
La causa d’aquesta representació cal cercar-la en la llegenda que explica que un lladre penedit i dedicat a l’oració, rebé la revelació que  dins d’un gran roure de la vall hi havia  la talla d’una Verge; l’arbre també té dins seu un rusc d’abelles i al seu peu hi brolla l’aigua. Acompanyat d’un capellà trobaren aquesta imatge i la vall esdevingué, a partir del segle XI, un lloc de vida eremítica, a partir de la qual es creà una comunitat monàstica que, des del segle XIII, segueix la regla de sant Benet.
Fotografia 2



Els roures tenen una important presència en els textos bíblics i de ben segur que en les comunitats primigènies d’aquestes valls l’existència d’un gran roure havia de ser un element teofànic. Per tant, unir un  gran roure i la Verge, fer-ne la seva “casa”, és una magnífica aliança entre la força de la Terra i l’espiritualitat.

dilluns, 3 d’abril de 2017

Sant Francesc, Jacint Verdaguer i la natura (1)

Rellegint sant Francesc i Jacint Verdaguer, pensava que si bé entre les vides i les obres del Sant d’Assís (1182-1226) i mossèn Cinto (1845-1902) podríem , en un estudi minuciós i acurat, establir-hi notabilíssimes divergències, em venia de gust buscar i establir alguns dels elements que compartiren aquestes dues personalitats tan singulars i úniques.

Són moltes les diferències, òbviament;  ja no diguem que van viure moments històrics molt allunyats i  en uns  territoris, encara que mediterranis, prou singulars cadascun d’ells. Però, sobretot, van deixar una obra escrita summament desigual. Sant Francesc va escriure molt poc i el que ha passat a la posteritat, primer, a partir de la tradició oral i després a partir dels seus biògrafs, és la seva vida. En canvi, Verdaguer, ens ha deixat milers de versos i centenars d’excel·lents pàgines de prosa.

També cal ressenyar que mentre Sant Francesc naixia  a la ciutat d’Assisi en una família de mercaders, fet que li va permetre gaudir d’una acurada educació que el va portar a ser coneixedor de nombroses llengües, llatí inclòs,  Verdaguer va néixer a Folgueroles, en una humil casa de camperols, on el pare,  picapedrer de professió, havia de compaginar aquesta activitat amb el treball en un hort per poder alimentar la seva família. Que fos així, va determinar l’aprenentatge del jove poeta encaminat en una via unidireccional: ser capellà, tal i com era comú en els fills segons de les famílies més humils. Cap altra possibilitat no podia esser contemplada.

En canvi, compartiren una fe immarcescible, una visió apassionada de la natura -en totes les seves manifestacions- darrera de  les quals sempre hi trobaven la mà del creador, i, també,  la voluntat de peregrinar i conèixer noves contrades per comprendre el món i acostar-se, tant com fos possible, a la comunió amb el seu Déu venerant, òbviament, els llocs sants. 

Un dels biògrafs de Verdaguer, Sebastià Juan Arbó[1] ens en diu que era una persona capaç de copsar: “ la gràcia de l’oreneta en el seu vol, la bellesa del gessamí o la flor de la xicoira, el despertar del bes l’alba..”

Un altre fet destacable fou que Sant Francesc havia estat, per al nostre mossèn,  un dels seus sants predilectes -la seva mare, que va tenir una gran influència vers ell, li llegia vides de sants, entre d’elles la del d’Assís-.  El Verdaguer nen l’acompanyava, cada diumenge, a l’ermità de la Damunt a canviar les flors situades al peu de la imatge de la verge i a resar.

Juan Arbó ens diu que, per influència de la mare: “l’infant és tímid, submís i pietós; és místic i somniador..., estima els ocells, estima les flors i roman extàtic quan escolta una cançó absort i somiador”

És en aquest context que cal situar l’episodi que Andreu Carranza[2] explica en la biografia novel·lada de Verdaguer,  titulada: El poeta del poble. L’escena en qüestió fa referència a un diumenge en el qual la mare i el fill es troben a l’ermita de la Damunt, es d’on es veu: “la terra, les plantes, les muntanyes, les rouredes, els conreus, les massades puntejant els camps sembrats i les pastures, els rierols, els aires...” Aquestes visions, aquestes activitats deixaren petja en el petit Verdaguer per sempre: la terra, la pàtria, els camps on es va forjar la seva personalitat formaren part del seu món interior.

Explica Carranza que, Cinto, amb cinc anys i després de recollir flors per la roureda que envoltava l’ermita per canviar la toia que hi havia sempre al peu de la imatge de la Verge, entrà i es trobà la seva mare resant davant de la imatge i, de cop i volta, tots dos s’adonaren que la llum de l’entrada de l’esglesiola es veia tapada per l’ombra d’una persona. S’acostaren a ella i s’adonaren que era un joglar que cantava pels mercats. La mare li donà unes poques monedes a canvi que els cantés una cançó i després d’haver-la gaudir des de l’interior de l’ermita, amb el paisatge de la plana de Vic al fons, Cinto li digué  a la seva mare, que sempre havia pregat que el seu fill fos capellà, si ell no podria ser  ambdues coses: “capellanet i trobador”.

Aquesta dualitat marcà la vida  del nostre admirat i estimat  poeta per sempre. No puc acabar sense fer-vos arribar uns magnífics versos del nostre admirat poeta.

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d’una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d’una Verge
d’aquella rodalia sobirana.
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i més humil vassalla,
i, sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava.



[1] Juan Arbó, Sebastià (2002) La vida trágica de mossén Jacint Verdaguer, Ed. Planeta, Barcelona. Pàg. 45.
[2] Carranza, Andreu (2015) El poeta del poble, Edicions Destino, Barcelona. Pàg. 45

dimecres, 8 de març de 2017

Una planta bíblica entra a casa


Hi ha dies que la fortuna truca a la porta sense haver fet cap mèrit. Avui mossèn Pedro José Ynaraja m’escriu i em diu que té per a mi una plàntula de Quercus ithaburensis que és un roure que creix al mont Tabor, és a dir, a la muntanya on es va produir la transfiguració de Jesús davant dels apòstols. Evidentment que accepto el regal que es converteix en un avantatjós bescanvi ja que a canvi de la plàntula d’aquest roure jo l’hi  regalaré el meu darrer llibre: Arbres i espiritualitat.

Un cop arribo a Tagament, mossèn Ynaraja m’explica la història d’aquest petit roure. Temps enrere va demanar als franciscans del mont Tabor que l’hi enviessin unes quantes aglans agafades d’alguns dels fornits roures que creixen al mont. Ell les rep i aconsegueix que germinin set glans que decideix regalar.




Quan les persones l’hi demanen perquè vol regalar aquestes plàntules originàries de terra santa, cita els següents passatges bíblics: “Abram travessà el país fins al lloc de Siquem, fins a l’alzina de Moré” (Gn 12, 6) i més tard “Amb la seva tenda, Abram anà a establir-se a l’alzina de Manbré, que és a Hebron, i va erigir un altar a Jahvè” (Gn 13, 18) Per tant, els arbres importants han estat testimoni de molts fets bíblics i en concrets els grans roures del mont Tabor que poden arribar als 25 m d’alçada i ser pluricentenaris són testimonis de la transfiguració del senyor. En conseqüència, pot semblar que som davant d’una plàntula qualsevol, però tal com diu Sant Pau en la segona epístola als Corintis: “el nostre punt de vista no són pas les coses visibles, sinó les invisibles, perquè les coses visibles són momentànies, mentre que les invisibles són eternes” (2C 4, 18) Gràcies mossèn !

divendres, 27 de gener de 2017

La natura i els més malalts. A càrrec de Mercè Mariné

La primavera del 2015, per l'Aplec de l’activitat “Natura i Espiritualitat” que es fa al Santuari del Miracle d’uns anys ençà, el tema de fons escollit va ser els arbres madurs. Van convidar a en Josep Gordi, geògraf, que ens va venir a parlar de la relació personal que podíem establir amb els arbres.

En Josep ens va citar 10 verbs que, clarament, vaig trobar molt adients per a pensar en com ens podem relacionar els humans entre nosaltres també, i em van venir a la ment especialment com podem fer-ho amb els nostres malalts més malalts..., amb qui -com sabeu perfectament- ens cal cercar altres camins de comunicació mútua, i amb més necessitat encara, si les paraules i la raó ja no flueixen...

Els 10 verbs que citava el Josep Gordi per relacionar-nos amb els arbres eren: 

Parlar, menjar, contemplar, visitar, abraçar, tocar, acaronar, mirar, recolzar-se i enlairar la mirada. 

Se m'acudia de pensar que els arbres, ho sabem, no parlen (o si és que ho fan, em sembla que ningú no negaria que ho fan amb un llenguatge diferent al verbal humà) ni es mouen..., igual que els nostres malalts més greus!... Però, tanmateix, podem intentar de relacionar-nos-hi, -tant amb els nostres greus malalts, com amb els arbres-, de la forma més senzilla…, i de ben segur que ja ho fem!, però tot sovint no en som conscients…

Així, amb els nostres malalts amb demència molt i molt avançada o també amb d’altres malalties molt invalidants i degeneratives, potser podríem també...?: 

Parlar-hi, menjar amb ells, contemplar-los, visitar-los, abraçar-los, tocar-los, acaronar-los, mirar-los...?.

I si, algun dia, podem compartir especials moments -com m'ha passat a mi en una ocasió- en que, al parc (o també podria ser al jardí o al bosc), sota un bonic arbre al que el vent suau està movent les fulles, el nostre malalt assegut en cadira de rodes, tot d’una, i de forma insòlita, enlaira la mirada en un gest extraordinari i es queda fixat, com bocabadat, per uns minuts, tot observant l’harmonia i moviment d’aquelles fulles dels arbres delicadament mogudes pel vent...



Potser és que, tot i estar tant malalts, encara capten (i gaudeixen!) d’aquesta natura que ens envolta, de la seva bellesa, ritme, moviment, dels seus sons..., d'alguna forma que, tot i no ser capaços d'expressar-nos-la amb paraules, no tingui per què deixar de ser  una realitat ben viva en el seu interior…?. 

Després de tot… què en sabem, del cert, de com poden percebre aquesta natura, o també a nosaltres mateixos, quan ens hi acostem...?. 


Tot està per fer!: facilitem aquestes relacions, aquests especials encontres tant com puguem… i deixem que el Misteri faci el seu camí…!.