dimarts, 27 gener de 2015

Boscos endins

Fa uns anys vaig gaudir del musical de Dagoll Dagom: “Boscos endins” representat al teatre Victòria de Barcelona. La música i la lletra del qual són de Stephen Sondheim i el llibret i la direcció original a Broadway de James Lapine. Fa uns dies s’acaba d’estrenar la pel·lícula de Rob Marshall: “Into the Woods” que porta l’obra de Sondheim i Lapine al format cinematogràfic.

Boscos endins és una barreja de diferents contes infantils dels germans Grimm que tenen el bosc com a centre d’acció, a partir dels quals  es crea un nou conte, que segons Joan Lluís Bozzo: “és una bella lliçó sobre el difícil trànsit de la infància a la maduresa i la necessitat de cercar sempre més endins- ànima endins- el camí de la felicitat. Per tant, el bosc s’omple de personatges que volen satisfer els seus anhels i que han d’acabar de decidir el seu propi destí, és a dir, resoldre els seus dubtes, desafiar els perills i afrontar els reptes, terribles o meravellosos, que el transitar pel bosc generen.


El mateix Stephen Sondheim deia que tots els contes són paràboles que parlen del camí per assolir la maduresa, on l’últim pas és quan et fas responsable de la gent que t’envolta i quan et sents connectat a la resta del món. Per tant, si voleu gaudir d’un gran espectacle on les bruixes, els prínceps, els gegants, els pagesos, els forners...cerquen donar resposta a les seves il·lusions i, en conseqüència, afrontar els perills i els reptes que el caminar pel bosc els genera, no us perdeu “Into the Woods”


dijous, 22 gener de 2015

El somni de Lucreci

Aquests dies he acabat de llegir el llibre: El somni de Lucreci de Martí Domínguez[1]. Ha estat un plaer, fer de la seva mà, un viatge històric des del redescobriment del manuscrit de Lucreci, el 1417 per part de l’humanista Poggio Bracciolini, que va topar amb ell en el remot monestir de Constança, a Alemanya; fins al segle XIX en que Darwin publicà el seu treball sobre la teoria de l'evolució de les espècies.

El llibre contraposa la llum que suposen els avenços de la ciència amb la foscor que promouen els teòlegs i homes d’església per tal de mantenir dogmes indemostrables i presenta un ingent nombre d'exemples en que la foscor ha dificultat la sortida del sol . 

M’ha interessat molt capir com la concepció de la natura va canviant al llarg dels segles. Per exemple, per Diderot, la natura està en constant canvi, la transformació, que és la font de la diversitat de la vida, li és consubstancial. Res és estable, tot està sotmès a les pressions de la vida. En canvi, m'ha interessat molt, l'opinió expressada per Jean-Jacques Rousseau, la natura és el refugi d’allò noble i sense corrompre, on es podia descobrir l’autèntica veracitat de la vida. En el treball: Discurs sobre les ciències i les arts (1750) va posar les bases del seu pensament naturalístic, on, a més  a més, confrontava l’home del camp, rústic, senzill, virtuós i honest amb l’home de la ciutat, hipòcrita i poc de fiar. 

Rousseau proclamava: Jove, alçat i camina ja que és en el camí, en l’excursió a peu pels camps, pels boscos, per les muntanyes, on et retrobaràs, on seràs autènticament tu, on et podràs refer de les ferides i esgarips de l’ànima. Per tant, es tracta d’un missatge que fomenta l’abandó de la ciutat per tornar al camp i descobrir la natura, la vida senzilla i virtuosa, el bosc acollidor i honest. Rousseau també és convertirà en el defensor dels paisatges de muntanya ja que pels seus camins, hom pot cercar la inspiració, el caliu espiritual... 

Aquest amor pels paisatges naturals també és producte de l’estima per la botànica. Per ell l’herborització era una activitat que proporcionava alegries i el feia oblidar els conflictes lligats a la ciutat. Va arribar a dir que aquell que fa herbaris no pot ser una persona dolenta. Ell era un aficionat a les plantes no un científic, però va començar a escriure: Cartes sobre la botànica i Diccionari de Botànica, tot i que no els va acabar. En conseqüència, les idees de Rousseau s’inscriuen, clarament, en el pensament romàntic ja que per ell la natura  és un espai per redescobrir-se a un mateix a partir de la soledat de la muntanya, la tranquil·litat del bosc i la vida retirada en un paisatge rural.



Després d’aquest exhaustiu repàs històric, l’autor conclou que, en ple segle XXI, l’home segueix debatent-se entre el regne i les tenebres i per tant, un món explicat exclusivament per l’observació, i la raó no s’ha fet realitat. I jo em pregunto: potser hi ha altres nivells de coneixement més enllà de la raó? 




[1] DOMÍNGUEZ, Martí (2013) El somni de Lucreci. Una historia de la llibertat del pensament, Ed. Proa, Barcelona

diumenge, 11 gener de 2015

Josep Berga i Boix, un gran pintor d’arbres

Fa uns dies vaig tenir la fortuna de visitar l’exposició que el Museu de la Garrotxa a Olot ha dedicat a Josep Berga i Boix. Aquest pintor s’inscriu en la tradició pictòrica realista iniciada, al llarg de les primeres dècades del segle XIX, per Corot i els pintors de l’escola de Barbizon que sortien a pintar pels voltants i pel bosc de Fontainebleau. Aquest corrent pictòric arribà a Catalunya en plena Renaixença, és a dir, en un temps de ressorgiment de l’interès pel coneixement del folklore, la literatura, la història i els valors naturals del paisatge a partir de l’excursionisme i la ciència. En aquest marc i sota la influència dels pintors paisatgistes de l’escola olotina, Josep Berga i Boix es converteix en un pintor autodidacte  que treballava, molt sovint, a l’aire lliure per copsar tota l’exuberància dels paisatges olotins, és a dir, de les nevades, dels cels ennuvolats, de la coloració dels camps i boscos primaverals... En moltes ocasions es tractava de paisatges sense figures humanes per tal enaltir el paisatge o un element d’ell, com els arbres, un bosquet o un grup de roques. Evidentment que un dels elements que més m’ha interessat dels quadres de Berga i Boix és el protagonisme dels arbres. Pocs pintors han dedicat tantes teles a pintar arbres o bosquets. De ben segur que aquest fet és producte de la seva admiració, tal com ell mateix escriu: “se destaquen de les muntanyes en perfils i línies admirables, en figures colossals que sorprenien

D’altra part, Berga i Boix va ésser un gran folklorista i per tant, coneixia tot el món simbòlic lligat als arbres. Una peça que em va interessar molt va ser: “El roure” on apareix pintat un majestuós roure situat al costat del camí i al fons apareixen uns diminutes figures humanes que enalteixen encara més l’arbre. Aquest quadre ha generat molt d’interès. Adela Garcia i Toni Monturiol[1] en un article diuen: “Segons expressions de Berga sobre el bosc i els arbres, es pot treure la interpretació que l'artista en té una imatge quasi mitòmana. Es podria dir que fins i tot aquí el roure està tractat com a mite, és el «tòtem del clan», i segons Freud «en moltes circumstàncies importants, el membre del clan procura accentuar el seu parentiu amb el tòtem, fent-se exteriorment semblant a ell...» Berga i Boix té una clara identificació amb aquest roure.





[1] Garcia, Adela, Monturil, Toni (1993) “Berga i Boix: més que simples paisatges” Núm. 159.

diumenge, 4 gener de 2015

Jugar amb les plantes bíbliques


Jugar amb les plantes bíbliques

Abans de Nadal vaig gaudir d’una interessant conversa amb Mn P-J Ynaraja. Evidentment, la major part de la xerrada va girar al voltant de Terra Santa, la qual per molts coneixedors d’aquelles valls i muntanyes és considerada com el cinquè evangeli. Mn. Ynaraja[1] atorga un gran valor al territori: “la geografia (de les terres bíbliques) va ser com la matriu que va albergar, que va conformar, els autors inspirats” Doncs, en el marc d’aquesta conversa, em va ensenyar un curiós joc de cartes il·lustrat amb plantes bíbliques. En cada carta, a més a més del número i el pal, apareix el nom en anglès i científic de la planta, així com un dibuix de les característiques de l’espècie i una breu cita de la Bíblia.

Com que els arbres són el meu centre d’interès us relaciono els arbres bíblics esmentats en aquest joc de cartes: Magraner (Punica granatum), Noguera (Juglans regia), Pi pinyoner (Pinus Pinea), Cedre del Líban (Cedrus libani), Acàcia (Acacia tortilis), Morera (Morus nigra), Plàtan (Platanus orientalis), Salze blanc (Salix alba), Pomer (Malus sylvestris), Llorer (Laurus nobilis), Xiprer (Cupressus sempervirens), Murtra (Myrtus communis), Olivera (Olea europaea), Tamariu (Tamarix sp.), Acàcia (Acacia nilòtica), Ginebró (Juniperus communis), Plamera datilera (Phoenix dactylifera), Ametller (Prunus dulcis) i Liquidàmbar (Liquidambar orientalis.

Fer noves coneixences et pot generar agradables sorpreses.





[1] Ynaraja, J.P. (2000) Terra Santa, Col·lecció Emaús, 38, Centre Pastoral Litúrgica, Barcelona.

dimecres, 24 desembre de 2014

Nit de Nadal

Un dels exercicis més plaents que he fet ha estat sortir a cap a caminar cap al capvespre i acabar en plena nit. Gaudir de com es va movent el cercle d’il·luminació és com assistir a una espectacular i pausada obra de teatre en dos actes. En el primer, si el dia ho permet, t’emociones amb la posta de sol, que pot allargar-se una bona estona i, en ocasions, mentre es fa de nit encara veus el reflex dels darrers raigs de sol sobre els núvols i et sents com si fossis a l’entreacte. En el segon acte, canvien el decorat i el dia deixa pas a la nit i ens apareix, en la seva esplendorositat, la volta celeste, plena d’estels i constel·lacions. Si decidiu viure aquesta experiència cerqueu un lloc planer lluny de qualsevol àrea urbana i no porteu cap frontal o llum. Simplement, intenteu no pensar i deixeu-vos guiar per les vostres sensacions i, sobretot, gaudiu dels mil tons de la nit.

Foto de Mercè Solé

No totes les nits tenen el mateix encant i simbologia. Des del meu punt de vista les nits solsticials tenen un valor i una bellesa especials. La nit del solstici d’estiu és un temps de focs, de festes, de recollir herbes remeieres... en canvi la nit de Nadal ens convida, tal com deia el poeta Joan Maragall en el seu poema: “Nadal” a la nuesa i la glacialitat, és a dir, al despullament interior per festejar en tota la seva intensitat el naixement d’una renovada esperança o el començament d’un nou cicle natural. Per exercitar el nostre cor en la senzillesa i en la duresa, res com caminar de nit i si abans de sortir us llegiu els versos de Maragall:
La lluna i els estels brillen tan clar
en el blau infinit de la nit santa
que l’ànima s’encanta


de ben segur que la contemplació de la nit amb tota la seva fredor i misteri us permetrà asserenar la vostra ment i connectar el vostre silenci interior amb el que us envolta.

Permeteu-me acabar aquestes ratlles amb el desig que tingueu una plàcida nit de Nadal i un agradable dia de Nadal !!!