dissabte, 6 de febrer de 2016

Puri Canals

Sempre m’han interessat les reflexions vitals d’aquelles persones que s’han dedicat amb cos i ànima a una causa, a la seva feina... Ahir vaig tenir la gran fortuna d’escoltar la lliçó de vida de Puri Canals al Postgrau en Significats i Valors Espirituals de la Natura: percepció, comunicació, gestió i integració, que s’imparteix a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Després de més de 30 anys dedicats a la conservació de la natura ens va confessar públicament que el primer que no havia fet bé en  la seva llarga i fecunda  carrera professional era haver-se se oblidat del seu cos, és a dir, d’ella mateixa. Recordo que al llarg d’una conversa amb Xavier Melloni em va dir: “Nosaltres també som natura” Per tant, el primer que cal conservar és el nostre propi cos i, en conseqüència, evitar viure la vida de forma dissociativa respecte del nostre entorn. La conclusió és que, paral·lelament, -o abans de cap altra cosa- el que cal és connectar-nos amb nosaltres mateixos.




Una segona lliçó és que, cada dia més, la seva preocupació és fomentar menys el coneixement cognitiu de la natura i treballar més per afavorir la connexió emotiva entre les persones i l’entorn natural. Per tant, el que cal és incentivar des de ben petits l’emotivitat respecte de les espècies i l’entorn natural, així com el sentiment d’humilitat i unitat que ens han de permetre intentar recuperar els vincles espirituals ancestrals que tenia l’espècie humana amb la Mare Terra.

La darrera lliçó va ser molt sorprenent. Després de 30 anys de campanyes al carrer, de lluites davant de l’administració o en institucions, va dir que s’adonava que en la seva activitat hi havia hagut massa reacció, enfrontaments... i que potser calia dedicar més esforços a fomentar un diàleg permanent entre tots els agents socials per evitar parlar de bons i dolents en la conservació de la natura i que aquest objectiu no pot ser el desig d’uns quants sinó la voluntat majoritària de la societat.


Gràcies Puri, per haver-te dedicat a treballar a favor de la natura i per ser, com demostres, una gran persona!

divendres, 8 de gener de 2016

Pensaments de Raimon Panikkar sobre la naturalesa


En aquest post trobareu fotografies meves que volen ésser una simple il·lustració als pensaments de Raimon Panikkar traduïts del llibre: “Iconografía del espacio sagrado” publicat l’any 2002 i que podeu consultar al fons Panikkar de la Biblioteca de barri vell de la Universitat de Girona.

Gran Canyon a Arizona
“Descobrir la vida de la terra suposa entrar en relació personal amb ella. Evidentment, relacionar-se amb la terra, com amb una persona, no pot mesurar-se amb paràmetres científics,..., la relació personal amb la terra és una relació sui generis. És diferent de la que tenim amb els éssers humans, amb els animals o amb les plantes. Una rosa no és una pedra, però tampoc la pedra és com el número cinc”

Posta de sol al Great Salt Lake a Utah
“ La natura inspira temor, provocació, adoració i, a vegades, és considerada com el terme superior d’una relació personal. Aquí, la personificació i la divinització van, generalment, agafades de la mà. L’ésser humà se situa al bell mig de totes els forces naturals i divines de l’univers. La natura engendra déus, éssers vius, persones i tot tipus de coses. Ella és la gran procreadora”

Lluçanès

“Mentre no contempli cada tros de la terra com el meu cos, no només menyspreu la terra, sinó que també menyspreu el meu cos”

Solsonès

“Jo crec que la tasca de l’ésser humà no és dominar la natura, sinó, simplement, conrear-la, és a dir conrear-se a un mateix i a la naturalesa, precisament perquè no es poden separar,..., jo no estableixo diferència entre el conreu del cos, el de l’ànima i el de la natura”

Giverny a la vall del Sena

“Imaginem que les flors no pensen ni tenen consciència de la seva bellesa. I nosaltres, tal com diu l’Evangeli de Sant Marc, som més que flors. Ara bé, per desenvolupar la bellesa humana, tenim que aprendre de la flor que explota la seva bellesa des de l’interior, sense esforç, sense violència, amb el ritme adequat i en el moment oportú. L’Evangeli diu que tenim que contemplar els lliris del camp i els ocells del cel, no reflexionar sobre ells ni portar-los a casa per observar-los millor. La nostra cultura, tindria que ser, al menys, tant natural com la cultura d’una flor”