dimarts, 22 abril de 2014

Oliveres de la Terra Alta

Aquests dies de Pasqua he gaudit, amb bona companyia, de passejar pels paisatges de la Terra Alta. A la primavera els camps d’oliveres, ametllers, vinyes i cereals són un mosaic de verds que sadollen els sentits. De tots els arbres que he vist l’olivera ha estat el més suggerent ja sigui per les recargolades formes del seu tronc com per les de la seva capçada. En conseqüència, crec que cal repassar alguns dels valors i simbolismes que atresora aquest arbre.


L’olivera és originaria d’Àsia Menor, però s’ha estès i cultivat per tota la conca mediterrània des de l’antiguitat, per l’elevat valor dels seus fruits ja que d’ells s’extreu l’oli d’oliva, el qual té importants valors alimenticis, medicinals, cosmètics i, també, s’ha utilitzat com a combustible per il·luminar.

L’olivera simbolitza  la pau, però també és símbol del martiri, de la saviesa i de la fecunditat.  A la vegada és present en moltes cerimònies religioses ja sigui per utilitzar-ne l’oli o les seves branques  i, per tant, é considerat un arbre sagrat, reconegut per les tres religions monoteistes que s’han estès per la Mediterrània. Per exemple l’oli s’utilitza en diferents sacraments, com el baptisme, la unció als malalts i l’ordenació sacerdotal.

Aquestes darreres afirmacions les podem confirmar a partir de les següents referències bíbliques. La primera és el text de l’arca de Noé, en concret quan Noé envia un colom fora de l’arca: “Cap al tard, el colom li tornà duent al bec una fulla tendra d’olivera” (Gn 8,11). La segona prové del llibre de Judit quan Judit presideix la dansa de les dones: “Ella va prendre a les mans rams de verd i en va repartir entre les dones que estaven amb ella; es van coronar totes d’olivera, i Judit es va posar davant del poble, conduint la dansa de totes els dones”(Jdt 15, 13)


L’historiador Hageneder esmenta que les portes de fusta del temple de Jerusalem eren de fusta d’olivera i que pels seus voltants hi havia oliveres plantades, tal com succeïa en molts temples grecs. D’altra part l’olivera es emprada com a sinònim de fortalesa, de força i fins i tot de reialesa. També en el llibre de Judit llegim: “es van coronar totes d’olivera” (Jdt, 15,13). 

Hi ha encara dues referències d’oliveres importants a la Bíblia. La primera fa referència a l’inici de la passió de Jesús de Natzaret la vigília del  seu empresonament i passió va dirigir-se a meditar  a Guetsamaní, entremig de les oliveres, tal com s’esmenta a l’evangeli de Sant Lluc: “Sortí i s’encaminà, segons el costum, al turó de les oliveres. L’hi acompanyaren també els deixebles” (Lluc 22, 39). Segons el pare Armand Puig Guetsamaní era un hort, és a dir, un clos amb una tanca de pedra seca dins la qual hi havia oliveres i que aquest lloc va ser utilitzat per Jesús com un espai de pregaria. Cal esmentar que aquest espai encara existeix i és visitat pels pelegrins i que encara conté algunes oliveres, que científicament comprovat, daten de l’època de Jesús. La segona fa referència al diumenge de rams. Encara que els evangelis no parlen de rams d’oliveres, la tradició popular ho ha fet seu. El costumari d’Amades  ho relata així: “L’església celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem on fou rebut amb palmes i branques de llorer i olivera”.


dilluns, 31 març de 2014

Pobres boscos de Gallecs

Des de fa uns dies, els vehicles poden tornar a entrar al bosc de can Veire, que és la massa forestal més gran de Gallecs, ja que han tornat a trencar una de les pilones de fusta que feia de barrera i impedia el pas dels cotxes al bosc. Per cert, aquesta pilona l’he localitzat a uns metres de la filera i tapada per les herbes, tal com podeu veure en la segona fotografia que acompanya aquesta entrada.

És la tercera vegada que us parlo d’aquest lamentable fet. Per tant, penso que es pot afirmar, amb tota la contundència del món, que l’administració responsable, és a dir, el Consorci de Gallecs i l’Ajuntament de Mollet del Vallès, actuen de forma negligent i  lamentable. Per què ? Doncs, senzillament, perquè si una mesura pensada per impedir l’entrada de vehicles és repetidament feta malbé, això vol dir que no funciona i que has de canviar d’estratègia. I si no ho fas demostres, amb la teva tossuderia, el poc interès que tenen per tu els boscos de Gallecs i la teva minsa capacitat d'adaptació a la realitat. Crec que els ciutadans ens mereixem tècnics i polítics que siguin més dignes del seu lloc de treball i del càrrec que ocupen. 




divendres, 21 març de 2014

Shakespeare i els boscos



Dies enrere, tot passejant entre les prestatgeries  de la biblioteca de Barri Vell de la UdG, vaig topar-me amb un llibre molt interessant: “Shakespeare i la Natura”, escrit per  Rosa Maria Martínez i publicat el 2008 per Cossetània Edicions. De la lectura de les pàgines introductòries voldria destacar-ne dos fets. El primer és que Shakespeare era un gran coneixedor de les plantes, de les seves utilitats i de la simbologia. Només cal tenir present que en el conjunt de l’obra del dramaturg anglès s’esmenten 775 espècies. El segon fet destacable és que Shakespeare dóna a la Natura i els seus elements una categoria humana. Aquest fet li permet, en ocasions, canviar els papers i, en conseqüència, convertir la natura en humana i les persones en natura. Per exemple, Lorenzo, un dels personatges de l’obra: ”El mercader de Venècia” diu: “En una nit així, quan el vent dolç besava els arbres gentilment

Centrem-nos en el paper dels arbres i els boscos. Shakespeare fa servir els arbres com element dipositari de llegendes o de missatges d’amor, tal com diu Roland, enamorat de Rosalina, a l’obra “Al vostre gust”: “Pengeu dels arbres, versos meus, testimonis d’amor... Oh, Rosalina, aquests arbres seran els meus llibres

D’altra part, els boscos shakesperians són l’espai dels enamorats, dels éssers fantàstics i dels traïdors. Sota la capçada dels arbres, el gran dramaturg posa en joc una de les seves grans obsessions; l’intercanvi de papers entre l’aparença i la realitat. Per exemple, a l’obra: “Un somni d’una nit d’estiu”, el bosc és ple d’éssers fantàstics, com fades i elfs, que tenen els mateixos defectes i virtuts que els humans. En altres ocasions el bosc apareix com el lloc ideal o utòpic on es refugia aquell que fuig de la ciutat. Això és el que expressa Valentí, personatge de l’obra:’”Els dos cavallers de Verona”: “Aquest bosc solitari, com un desert ombriu em sembla molt millor que les ciutats floreixents i poblades. Aquí puc estar sol, sense que ningú em vegi, i amb els laments del rossinyol puc temperar les penes i recordar els dolors” En termes similars s’expressa el Duc a l’obra: “El vostre gust”: “No estan aquests boscos més lliure de perill que la cort envejosa? Aquí no tenim altra pena que la del pecat d’Adam, la diversitat d eles estacions,.., I, així, la nostra vida actual, lliure del brogit públic, veu oradors en els arbres, llibres en els rierols remorosos, sermons en les pedres i el bé en totes les coses. No vull pas canviar-la” I per acabar, esmentaré les paraules que Timó dirigeix a un bandit de l’obra: “Timó d’Atenes”: “Mireu: a la terra hi ha arrels; a una milla d’aquí hi trobareu cent fonts, els roures tenen glans, l’esbarzer mores. Aquesta pròdiga mestressa, la Natura, a cada mata us para un plat

Tot fa pensar que Shakespeare teniu una atracció poètica per la natura que, en ocasions, es converteix en culte i adoració; però que, de ben segur, és resultat d’haver-se passat moltes observant-la i gaudint-la. Voldria acabar aquesta entrada amb uns versos del sonet XXXIII on s’uneix aquesta adoració per la natura amb l’elevació dels elements naturals- en aquest cas el sol- a categoria humana:

He vist el sol, més d’un matí gloriós, acaronar amb la seva llum potent els cims de les muntanyes, estimar amb els seus llavis d’or els prats verds i com per celestial alquímia daurar els pàl·lids rierols


dimarts, 11 març de 2014

De la dona-arbre al bosc del record

En pocs dies hem vist en els diaris la presència i la força de la simbologia dels arbres i els boscos. El passat dissabte 8 de març i per celebrar el dia de la dona, el diari Ara posava a la seva portada una fotografia de Fina Miralles titulada: dona-arbre i que forma part d'una sèrie de fotografies que van ser realitzades el novembre de 1973 en el massís de sant Llorenç del Munt i que avui formen part de les col·leccions del MACBA.

 El director del diari, Carles Capdevila, escrivia en la seva columna: “Una dona que no pot avançar, amb mig cos submergit a terra. Una dona encallada. Algú la troba melangiosa. Creiem que simbolitza de forma natural, preciosa i crua una realitat




Avui, 11 de març, recordem una dia molt trist de la nostra història recent. En record de les víctimes innocents es van plantar en un suau turó del parc del Retiro de Madrid, un bosquet, que també es va anomenar dels absents, format per 170 xipresos, que s’enlairen cap al cel i 22 oliveres que donen fruit. Un periodista del diari El País escrivia que millor que els arbres per recordar les persones brutalment assassinades ja que estan vius com el nostre record.


dijous, 6 març de 2014

El roure del tricentenari

El passat dissabte 2 de març  es va plantar l’anomenat roure del tricentenari prop del monestir de santa Cecilia de Montserrat. El pare prior de Montserrat Ignasi Fossas va beneir l’arbre i, a continuació, representants de diferents pobles i ciutats de Catalunya van abocar terra al peu de l’arbre amb el desig que el seu futur creixement simbolitzi la unió de totes les terres d’aquest país.



És interessant i útil lligar els elements naturals, com un arbre, a celebracions culturals o polítiques ja que aquests fets ens retornen als tradicionals vincles que tots els pobles han establert amb la natura.

Aquest acte entronca amb moltes celebracions i festes que s’han fet i es fan per tot el món al voltant de l’arbre. Per exemple, a l’antiga Grècia i en el temple de Dodona,  hi havia un roure, de grans dimensions, que se l’hi atribuïen propietats endevinatòries ja que la seva capçada moguda pels vents  era interpretada pels  sacerdots del temple i donava bons a mals averanys a les demandes que se li feien. No oblidem que el roure era l’arbre de Zeus. En conseqüència el terme oracle s’aplicava a les revelacions dels déus i, més endavant, al lloc o santuari on es transmetia el missatge.

També els pobles  celtes consideraven com arbre sagrat el roure. Jacques Brosse en el seu llibre sobre la mitologia dels arbres afirma que el culte als roures era molt comú en tota l’Europa precristiana. Segons altres autors es tractava d’arbres de dimensions molt més notables que les dels roures més vells de l’actualitat. Per exemple el botànic anglès John Ray (1686-1701) esmenta el cas d’un roure que tenia un tronc amb 10 metres de diàmetre i  més de 2000 anys.

A finals del segle XVIII i al llarg de bona part del XIX els americans i després els francesos van promoure la plantació de l’arbre de la llibertat, que en moltes ocasions també era un roure i que simbolitza l'arribada i el desenvolupament d'un nou règim de llibertat i progrés.

Actualment, els representants forals de Biscaia juren el seu càrrec sota l’arbre de Gernika que simbolitza les llibertats i el poble basc.


Per tot plegat, escollir el roure com arbre del tricentenari és una bona elecció que entronca amb antigues tradicions europees i no oblidem que el roure també simbolitza la fortalesa.

dimarts, 25 febrer de 2014

Els cementiris-jardí, a càrrec d’Adolf Beltran

El text de l'Adolf Bertran és un fragment de la seva introducció al llibre de Celestí Barallat: "Principis de botànica funerària", publicat, en la seva traducció catalana, l'any 2013 per Editorial Base de Barcelona.

"El do de viure ha passat a les flors”, va escriure Paul Valéry al peu d’una tomba marina, i en aquest vers tan curt va captar una intuïció humana molt profunda. Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els arbres, els arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i poden subministrar així alguna forma d’esperança i de consol. Les proves d’aquesta associació són remotes, acreditades per l’arqueologia. Ni tan sols eren d’humans de la nostra espècie (sinó de neanderthals!) els cadàvers enterrats en una cova del Kurdistan iraquià, fa uns 40.000 anys, sobre un llit de flors. Espargir fulles al damunt del cos mort, colgar-lo de flors, va ser tradició en molts pobles antics, com a ofrena i també com a ritual purificador. Els grecs, en la seva riquíssima mitologia, van imaginar metamorfosis meravelloses: Filemó i Baucis esdevenien til·lers, la sang de Píram i Tisbe tornava vermells els fruits de la morera, Cíparis estenia l’ombra del xiprer al damunt de les tombes. Per als jardins cementiri, però, el mite més influent va ser el dels Camps Elisis, la regió amena de l’Hades, cantada per Hesíode, Homer i Virgili: allà on els herois i els virtuosos gaudien d’una primavera eterna, entre murtres i llorers. Aquest lloc de recompensa prefigura el Paradís dels cristians. Tanmateix, hauran de passar molts segles abans que sorgeixi la idea de dur aquest jardí a la terra i poblar-lo de tombes. Serà al segle XVIII, quan –a causa del creixement de les ciutats, d’un canvi de mentalitat en relació amb la mort, o possiblement de totes dues coses– els vells cementiris parroquials comencen a ser percebuts com un perill per als vius i un escarni per als morts. La Revolució Francesa farà avançar l’ideal filantròpic i el cementiri de Père-Lachaise de París, obert el 1804, esdevindrà el prototipus de cementiri enjardinat en què es voldran emmirallar els constructors de cementiris a banda i banda de l’Atlàntic. A Catalunya i a Espanya destaca la figura de Celestí Barallat (1840-1905), autor de Principios de botánica funeraria, un llibret de 1885 en què estableix els criteris que ha de seguir la jardineria de cementiris, segons un ideal simbòlic que harmonitza la tradició clàssica i la cristiana. És una antologia de coneixements botànics i funeraris, escrita amb la solemnitat i la humilitat que Barallat demanava als recintes fúnebres. Membre de la Junta de Cementiris de Barcelona que va impulsar el de Montjuïc, Barallat sembla conscient al seu llibre de les dificultats que plantejaria el creixement de les ciutats modernes per a la realització de l’ideal del cementiri jardí. Tanmateix, a Montjuïc i en altres necròpolis de la ciutat i del país, hi trobem iniciatives –jardí del repòs, de les aromes, d’espargiment de cendres, etc.– en què la botànica dóna forma al record dels morts, i tant de bo a l’esperança i al consol dels vius" 

Celestí Barallat