dissabte, 18 octubre de 2014

Gestió forestal i biodiversitat

El passat 3 d’octubre vaig tenir la fortuna d’assistir, a la Universitat de Vic, a la presentació del llibre de Jordi Camprodon: “Ecologia i conservació dels ocells forestals. Un manual de gestió de la biodiversitat en boscos catalans” , editat pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i el Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya. El treball està  disponible en versió pdf al següent link : http://bit.ly/1sEe2G5.


El llibre descriu les principals espècies d’ocells que viuen als nostre boscos i analitza com han de gestionar-se les masses forestals i el paisatge per aconseguir afavorir la biodiversitat. Es tracta d’un manual dirigit tant a naturalistes com a gestors forestals, que té una clara voluntat divulgadora i clarificadora i per aquest motiu utilitza requadres de text, perfils de vegetació sobre els efectes de les intervencions forestals o dibuixos sobre les propostes de gestió forestal.

M’ha interessat, especialment, el capítol dedicat a la gestió forestal i la conservació de la biodiversitat. Dins l’apartat introductori d’aquest capítol, l’autor fa referència a l’actual i interessant debat sobre la intervenció o no intervenció en els boscos per afavorir la biodiversitat. Jordi  Camprodon reconeix que els boscos durant molt de temps han viscut o sota la destral o deixats a la seva dinàmica natural, és a dir, sotmesos als règims de pertorbacions naturals i al seu propi envelliment. Per tant, els processos naturals sense intervenció antròpica actuen al llarg del temps i l’espai de manera imprevisible. En conclusió, si volem deixar un massa forestal sota la seva dinàmica natural cal tenir present que en qualsevol moment un gran ventada o nevada pot tombar aquells grans arbres que atorgaven maduresa al bosc i obrir una clariana on començarà un procés de successió vegetal entre troncs caiguts. El resultat pot ésser poc acceptable a la percepció d’una societat urbana que vol anar al bosc madur o vell a cerca un espai bucòlic.  Tot i que l’autor emfatitza en el fet que: “les filosofies intervencionista i la no intervencionista no són mútuament excloents, sinó complementàries”, el resultat és que ell escriu un manual que explica com intervenir en el bosc per aconseguir uns efectes positius per la biodiversitat ja sigui a partir de fomentar la barreja entre els arbres caducifolis i aciculifolis o fen estades selectives que afavoreixin les espècies productores de fruit.


En definitiva som davant d’un magnífic treball amb una contundent vocació aplicativa que creu que la gestió forestal naturalística o multifuncional ben feta pot fer compatibles totes les funcions que el bosc ofereix a la societat.

dijous, 9 octubre de 2014

La passejada forestal a la tardor

Ara que el dia s’escurça i que les fulles comencen a prendre tonalitats groguenques és un dels millors moments de l’any per endinsar-se en la foresta. Aquesta vegada proveu de fer-ho amb una altra mentalitat. Talment com si fóssiu dins d’un conte de C.S.Lewis i obríssiu l’armari de les golfes ple de vells abrics i tot separant-los amb les mans aconseguíssiu traspassar-los i entréssiu en un nou món.

Aneu al bosc deixant de costat la ciència i els prejudicis i, evidentment,  obrint tots els vostres sentits. Passejar sota els arbres us pot permetre fer una lectura correcta d’un mateix i de la societat on vivim. Senzillament perquè el sostre vegetal que ens acull ens facilita un retorn al veritable lloc que ocupem dins l’univers natural. A la vegada, el bosc se’ns ofereix com un espai on recuperar els propis orígens, on els arbres caiguts, monumentals, dominats, esvelts així com els múltiples camins que ens apareixen són un conjunt de clars símbols de la nostra vida, plena de llargues caminades, d’anar endavant i enrere, de comparacions, de competicions, d’equivocar-se..

No es tracta d’anar-se a refugiar en els arbres com fa el baró rampant per fugir de la societat, sinó d’anar-hi amb un llibre, amb amics, solitàriament i de ben segur que l’atmosfera de la vida forestal estimularà els nostres sentits i deixarem enrere la por als sons enigmàtics, a la foscor, a l’ombra.

Per tant anem al bosc simplement a caminar amb humilitat de pelegrí, a llegir o sentir històries de fades, de goges, de gorgs negres, de versos com els escrits per Guerau de Liost:
Mirant el bosc amb persistència
m’esdevé el temps eternitat
i se’m transforma l’existència
en un llarg somni improvisat.

El bosc sempre ens acollirà i ens farà aprendre no només els noms i característiques de les plantes i animals sinó el just valor d’un mateix i del que ens envolta.



dimarts, 30 setembre de 2014

El bosc, un bàlsam pel nostre cor i esperit

Els passats 22 i 23 de setembre va celebrar-se a la Pedrera, organitzada per la Fundació Catalunya La Pedrera, una interessant jornada titulada: “La salut i els espais naturals”

 Va ser molt interessant escoltar les experiències de la medecina forestal japonesa, que mereix un text més ampli, o les opinions de doctors explicant com  les estades a la natura milloren l’estat dels nens asmàtics o dels malalts amb símptomes de depressió o d’altres patologies neurodegeneratives o mentals i també, la dels psicòlegs afirmant que la natura  és l’espai per descobrir el misteri o l’espiritualitat  ja que la natura no deixar de ser la nostra casa d’origen o sigui, la nostra mare.

Passejar pel bosc, de manera habitual, és molt millor que prendre’s qualsevol fàrmac. Per què? Doncs, senzillament perquè ens retorna al nostra marc natural veritable, és a dir, som una espècie més de la mare terra. La caminada entre arbres que poden ser centenaris, és a dir, que ens sobrepassaran en longevitat, alçada i pes ens posa al nostre lloc. Ara bé, l’observació d’un arbre caigut per una ventada o un llamp també ens fa evident la fragilitat i com éssers de gran alçada, biomassa i longevitat, també poden caure i morir-se en qualsevol moment. Podríem dir que el bany forestal, sobretot en boscos vells que presenten una gran varietat de situacions arbòries, ens fa sentir dins d’un altre espai, més caòtic, divers, dinàmic, ple de sons, d’ombres, de petjades... Aquestes experiències i idees, que la premsa subratlla i que poden semblar tant innovadores, són simplement un retorn al passat, a la saviesa popular de les poblacions que vivien més en contacte amb la natura.


Per acabar, voldria emfatitzar que la caminada forestal no pot ser entesa com una píndola que ens prenen per alleugerir o curar un dolor, sinó que ha de ser una vivència més que una experiència i, per viure el bosc no només cal utilitzar tots els nostres sentits sinó que cal anar més enllà de la nostra raó i només així i amb temps i paciència aprendre’m a viure el millor que ens ofereix el bosc: el sentiment de la unitat!!

dijous, 25 setembre de 2014

Viure al bosc

Ahir es va fer a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona una jornada sobre el decreixement i aquest fet m’ha fet recordar una lectura d’aquest estiu: “Walden” d’Henry David Thoreau (1817-1862), el qual està considerat un dels pioners de l’ecologia moderna i de l’ètica ambientalista ja que, entre moltes reflexions, assenyala que podríem viure millor amb molt menys.

Thoreau va decidir el 4 de juliol de 1849 anar a viure, al llarg de dos anys, als boscos propers a la llacuna de Walden, situada prop de Concord (Massachusetts) i construir-se una casa de fusta i ser autosuficient, més endavant, va recollir aquesta experiència en un llibre que va ser publicat el 1854. 

Walden és una obra plena de reflexions econòmiques i filosòfiques vers com podem relacionar-nos amb la natura. En el fons és un cant a la vida, a la senzillesa i a la contemplació de l’entorn natural ja que Thoreau aconsegueix viure de la natura i estar connectat amb el seu entorn al llarg de dos anys i sense evitar relacionar-se amb els seus veïns.


Del conjunt de pensaments de Thoreau m’han interessat enormement els relacionats amb el contacte dels cicles de la natura i per aquest motiu voldria reproduir-ne alguns fragments molt suggerents vers el paper de l’espècie humana dins la natura:




La simplicitat i la nuesa de la vida de l’home primitiu implicava que aquest era, com a mínim, un habitant de la naturalesa. Una vegada havia reposat i menjat, tornava a contemplar el camí. Va viure en aquest món com si fos una immensa tenda de campanya, caminant per valls, planures o enfilant-se als cims de les muntanyes


Vaig anar als boscos perquè volia viure enfrontant-me només als fets essencials de la vida i comprovar si podia aprendre el que la vida tenia que ensenyar-me

“”A vegades, en els matins d’estiu, després del meu bany matinal, seia en un indret assolellat, entre pins i nogueres, i en solitud sentia una calma perfecte, tot escoltant el cant dels ocells, la remor de les branques dels arbres.. En aquestes estones creixia com el blat a la nit i els resultats eren millors que els de qualsevol treball manual”

Vaig viure  a la natura amb estranya llibertat, com part d’ella mateixa. Mentre camino per la pedregosa riba de la llacuna no veig res de particular, però en canvi em sento inusualment proper a tots els elements

La indescriptible innocència i beneficència de la natura: del sol, del vent, de la pluja...a l’estiu, a l’hivern, em proporcionaven salut i alegria

Necessito el tònic de la natura salvatge: caminar pels senders, escoltar el cant dels ocells, olorar...”


En conclusió, es tracta d’una lectura altament recomanable, plena de positivisme i que ens encoratja a seguir un camí de més simplicitat i de major connexió amb el nostre entorn natural i humà. 


dimecres, 17 setembre de 2014

L’alzina grossa

Molts pobles i ciutats tenen el seu arbre de referència. Normalment, es tracta d’una fita i d’una ombra dins del sender de les seves passejades quotidianes. Fa uns dies, una bona amiga de Sant Pere de Torelló, m’enviava una fotografia d’una alzina que tenia nom i cognoms: l’alzina grossa i, a més a més, la qualificava com arbre estimat i símbol emblemàtic pels santperencs i santperenques en les seves caminades vers el santuari de Bellmunt. Aquestes paraules m’han fet preguntar: Què tenen els arbres que es converteixen en símbols o, millor encara, en éssers estimats ? i Què té aquest vegetal sobirà que genera tantes emocions a aquells que si acosten amb estima i veneració?

Primer de tot, l’arbre pot esdevenir un company de viatge al llarg de la nostra vida. Hi ha famílies que quan els neix un fill, planten un arbre i així observen el creixement de tots dos. Normalment, davant dels arbres vells sentim veneració ja que som davant d’un ésser viu que ens sobrepassa en longevitat i que la seva presència i estima es pot transmetre, en ocasions, de pares a fills. Per tant, l’arbre clivellat pel pas dels anys pot ser vist com un ancià on recolzar-se una tarda de tardor per demanar consell a partir d’escoltar el seu silenci o la remor de les seves fulles i branques, tal com feien els grecs a l’Antiguitat. També la seva contemplació ens pot ajudar a entendre millor el nostre lloc dins la natura o els cicles de la vida i fins i tot, a sentir-nos connectats amb la natura i el cosmos ja que, normalment, l’arbre ens fa enlairar la mirada.

D’altre part, els arbres són éssers vius amb qui ens podem comunicar i per tant poden esdevenir els nostres amics més fidels ja que el seu silenci sempre serà el nostre refugi, la seva ombra un aixopluc on sentir-nos protegits i, si som capaços de foragitar els nostres prejudicis, podrem gaudir d’un gran nombre de sensacions i emocions;  com la que prové d’acaronar la seva escorça, la de gaudir de les formes del seu brancatge o dels colors del seu fullatge i fins i tot, la de sentir l’energia que circula pel seu interior.


Si som capaços de reïxi amb  la nostra comunicació completa amb l’arbre possiblement, us adonareu, que quan torneu cap a casa us envaeix un sentiment de pau interior molt gran. Torneu-hi !!

L'alzina grossa