dilluns, 11 d’abril de 2016

La sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell

Fa uns dies, l’amic i company de la Facultat de Lletres de la UdG, Xavier Antich va enviar-me unes fotografies de la sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell. A tots dos ens emocionen aquests arbres i els recordem d’ haver-los gaudit, en tot els seu esplendor, a les muntanyes nord-americanes.



Les sequoies gegants (Sequoiadendrum giganteum) són arbres provinents de les muntanyes de Califòrnia i es caracteritzen per tenir una escorça de color vermellós, una gran alçada, fulles perennes i una capçada cònica. Producte del seu ràpid creixement, elegància i longevitat van introduir-se a Europa com a arbre ornamental, sobretot, pels jardins de les vil·les. Al Trentino hi ha constància que, a mitjans del segle XIX, van plantar-se els primers exemplars de sequoies en palauets i vil·les. A Catalunya també tenim constància de la plantació d’aquests arbres a principis del segle XX. A Can Casades, al cor de la vall de Santa Fe del Montseny se’n van plantar tres pels anys vint i a la masia Masjoan, a la comarca d ela Selva, està documentat que es va plantar una sequoia el 1911, la qual és un dels arbres més espectaculars de Catalunya.




Arribats a aquest punt, podríem preguntar-nos què fa una sequoia en un cementiri? Per respondre aquesta pregunta hem consultat dos tractats de botànica funerària. El primer és el que va escriure Celestí Barallat el 1885 i que es titula: “Principis de botànica funerària” Barallat no esmenta la sequoia però deixa molt clar que: “Si el lloc de repòs per als difunts ha de tenir un aspecte grandiós i no pas mesquí, cal que s’assembli als boscos sagrats de l’antiguitat” i “El verd és l’emblema de la regeneració primaveral i per això simbolitza la immortalitat de l’ànima” Per tant, la sequoia, tant per l’alçada com pel caràcter perennifoli de les seves fulles compleix els requisits de Barallat. Els segon tractat que he consultat és el han escrit  R.Mercurio i C.Mercurio i que es titula: “Alberi sacri” Aquests autors tampoc esmenten la sequoia, però coincideixen amb els principis de Barallat i emfatitzen que els arbres aïllats tenen un elevat valor simbòlic. Per tot plegat,  la sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell compleix, clarament, la funció d’embellir un recinte funerari i per la seva morfologia i el caràcter perennifoli presenta el mateix simbolisme que el xiprer.

diumenge, 27 de març de 2016

La testa florida

Aquests dies he tingut el goig de visitar en el nou Museu de Ciències Naturals de la ciutat de Trento (Itàlia) una mostra de l’artista Margherita Leoni titulada: “Pau Brasil. Il mito verde di Margherita Leoni” Es tracta d’un recorregut per la pintura naturalística d’aquesta artista italiana resultat de la seva immersió en la flora de l’Amazònia al llarg de 10 anys. El títol fa referència a la “Caesalpina echinata” que és un arbre atlàntic, amenaçat d’extinció i que ha donat nom a l’estat de Brasil.

L’objectiu de l’exposició no és només endinsar-se en la flora brasilenya sinó, sobretot, fomentar un discurs de coneixença i respecte cap al món natural. L’autora ens proposa una reflexió vers la natura:

Representem el món natural que veiem, però no el que percebem, ni el que sentim. Tenim necessitat de veure’l engegantit per comprendre el seu valor i la seva unitat. Ens convé aturar-nos i escoltar-lo, per sentir-nos prop seu



L’exposició es divideix en cinc apartats: Contemplació, Paradís perdut, Llavors-Ésser Natura, El Mite dels Indis del Brasil, Éssers humans-Plantes. En aquesta darrera part l’autora, per tal de cercar la comunió entre persones i plantes, pinta éssers humans amb els caps plens de flors. Aquest fet m’ha fet pensa en la cançó 7a de colors de Pau Riba, de la qual us convido a llegir-ne el següent fragment:

Ha plogut sobre el meu cap
hi ha crescut herba molt fresca
i he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s'hi han fet flors
com si jo fos una gerra
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra.

Fixa't jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s'hi posen, i les abelles
Fixa't jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!

El vent m'ha dut grans de blat
i com que ja és primavera
les espigues s'han llevat
per damunt dels brins de l'herba
i han cobert les flors del foc
car també han crescut roselles
i per fer-me un cap tot d'or
el sol m'ha pansit la gespa.

Fixa't jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellots
s'hi posen, i les abelles
Fixa't jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!




  

divendres, 11 de març de 2016

Soc vertical


Però m'estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra
Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n'adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m'hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m'ajegui;

llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.

Sylvia Plath / Montserrat Abelló

dijous, 10 de març de 2016

Una perla

Fa uns dies vaig escoltar una conferència de l’islamòleg Halil Barcena on parlava del seu llibre: “Perlas sufíes. Saber y sabor de Mevlana Rumi” (Ed Herder) i em va interessar notablement la simbologia de la perla. Però, què és una perla ? Una perla natural és una gemma creada per una ostra o mol·lusc. Quan una ostra detecta dins seu un cos estrany, com pot ser un gra de sorra, desenvolupa una pel·lícula protectora de nacre al seu voltant que al cap d’uns cinc anys aconsegueix unes mides notables. Per tant, és curiós assenyalar que la bellesa de la perla neix com resultat d’un acte de protecció. Un altre fet remarcable és la raresa d’aquest procés ja que només una de cada quinze mil ostres desenvolupen perles naturals. Finalment, cal recordar que la professió de buscador de perles, com els del golf d’Oman, era una professió de risc ja que practicaven l’apnea extrema per trobar-les.


En conseqüència, una primera apreciació és que una perla natural és un tresor que no està a l’abast de tothom ja que cal capbussar-se en el mar o dins d’un mateix i perseverà al llarg dels anys fins, quan un menys ho espera aconseguir, topar amb el tresor que ens enlluerna i ens il·lumina el camí de la vida. En conseqüència, no és estrany que Barcena, llegint i rellegint els textos de Rumi, tries seixanta una frases, com la següent:  “Feu del silenci un hàbit” que es converteixen en veritables joies o en petits fars que ens il·luminen la nostra immersió per aquest món a la recerca del veritable i perdurable tresor. En el fons, tal com deia Barcena, tots necessitem i cerquem, al llarg de la vida, bellesa i veritat. De ben segur, que  les sàvies paraules de Rumi atresoren una gran bellesa i si les deixem reposar dins nostre ens ajudaran a submergir-nos, com el bussejador que busca perles, en la cerca de la veritat, tot i que una perla pot ser una sortida de sol o una senzilla llàgrima.


dissabte, 6 de febrer de 2016

Puri Canals

Sempre m’han interessat les reflexions vitals d’aquelles persones que s’han dedicat amb cos i ànima a una causa, a la seva feina... Ahir vaig tenir la gran fortuna d’escoltar la lliçó de vida de Puri Canals al Postgrau en Significats i Valors Espirituals de la Natura: percepció, comunicació, gestió i integració, que s’imparteix a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Després de més de 30 anys dedicats a la conservació de la natura ens va confessar públicament que el primer que no havia fet bé en  la seva llarga i fecunda  carrera professional era haver-se se oblidat del seu cos, és a dir, d’ella mateixa. Recordo que al llarg d’una conversa amb Xavier Melloni em va dir: “Nosaltres també som natura” Per tant, el primer que cal conservar és el nostre propi cos i, en conseqüència, evitar viure la vida de forma dissociativa respecte del nostre entorn. La conclusió és que, paral·lelament, -o abans de cap altra cosa- el que cal és connectar-nos amb nosaltres mateixos.




Una segona lliçó és que, cada dia més, la seva preocupació és fomentar menys el coneixement cognitiu de la natura i treballar més per afavorir la connexió emotiva entre les persones i l’entorn natural. Per tant, el que cal és incentivar des de ben petits l’emotivitat respecte de les espècies i l’entorn natural, així com el sentiment d’humilitat i unitat que ens han de permetre intentar recuperar els vincles espirituals ancestrals que tenia l’espècie humana amb la Mare Terra.

La darrera lliçó va ser molt sorprenent. Després de 30 anys de campanyes al carrer, de lluites davant de l’administració o en institucions, va dir que s’adonava que en la seva activitat hi havia hagut massa reacció, enfrontaments... i que potser calia dedicar més esforços a fomentar un diàleg permanent entre tots els agents socials per evitar parlar de bons i dolents en la conservació de la natura i que aquest objectiu no pot ser el desig d’uns quants sinó la voluntat majoritària de la societat.


Gràcies Puri, per haver-te dedicat a treballar a favor de la natura i per ser, com demostres, una gran persona!

divendres, 8 de gener de 2016

Pensaments de Raimon Panikkar sobre la naturalesa


En aquest post trobareu fotografies meves que volen ésser una simple il·lustració als pensaments de Raimon Panikkar traduïts del llibre: “Iconografía del espacio sagrado” publicat l’any 2002 i que podeu consultar al fons Panikkar de la Biblioteca de barri vell de la Universitat de Girona.

Gran Canyon a Arizona
“Descobrir la vida de la terra suposa entrar en relació personal amb ella. Evidentment, relacionar-se amb la terra, com amb una persona, no pot mesurar-se amb paràmetres científics,..., la relació personal amb la terra és una relació sui generis. És diferent de la que tenim amb els éssers humans, amb els animals o amb les plantes. Una rosa no és una pedra, però tampoc la pedra és com el número cinc”

Posta de sol al Great Salt Lake a Utah
“ La natura inspira temor, provocació, adoració i, a vegades, és considerada com el terme superior d’una relació personal. Aquí, la personificació i la divinització van, generalment, agafades de la mà. L’ésser humà se situa al bell mig de totes els forces naturals i divines de l’univers. La natura engendra déus, éssers vius, persones i tot tipus de coses. Ella és la gran procreadora”

Lluçanès

“Mentre no contempli cada tros de la terra com el meu cos, no només menyspreu la terra, sinó que també menyspreu el meu cos”

Solsonès

“Jo crec que la tasca de l’ésser humà no és dominar la natura, sinó, simplement, conrear-la, és a dir conrear-se a un mateix i a la naturalesa, precisament perquè no es poden separar,..., jo no estableixo diferència entre el conreu del cos, el de l’ànima i el de la natura”

Giverny a la vall del Sena

“Imaginem que les flors no pensen ni tenen consciència de la seva bellesa. I nosaltres, tal com diu l’Evangeli de Sant Marc, som més que flors. Ara bé, per desenvolupar la bellesa humana, tenim que aprendre de la flor que explota la seva bellesa des de l’interior, sense esforç, sense violència, amb el ritme adequat i en el moment oportú. L’Evangeli diu que tenim que contemplar els lliris del camp i els ocells del cel, no reflexionar sobre ells ni portar-los a casa per observar-los millor. La nostra cultura, tindria que ser, al menys, tant natural com la cultura d’una flor”