dimarts, 11 de juny de 2019

Tane Mahuta. Lord of forest


Fa uns mesos, el meu bon amic Jesús va dir-me que faria una estada de recerca a Nova Zelanda. Ràpidament, vaig dir-l’hi: Ves a veure en Tane, el senyor del bosc, l’arbre sagrat dels maoris. Coneixia la seva història de llegir-la en el llibre de Thomas Pakenham: “Le tour du monde en 80 arbres 



El dia 20 de maig de 2019, amb motiu de la meva darrera lliçó com a professor de geografia de la Facultat de Lletres fa fer-me un gran regal: la crònica de la coneixença de Tane, escrita a mà i entregada dins d'una carta. A continuació us reprodueixo el text. 

“La primera visita al Tane Mahuta va ser el 8 d’abril de 2018. Vam unir-nos a una visita nocturna amb guies maoris. L’inici de l’itinerari començava a l’entrada del “Waipoa forest”, en el camí que porta cap a les “four sisters”.

Tot començà al capvespre, encara amb una mica de llum. Entràvem al bosc de kauris més gran de les terres del nord de Nova Zelanda. La sensació inicial va ser d’estar davant d’un bosc de torres rectes, unes torres natives. Ens vam aturar per veure els dos tipus de llavor (o parts mascle i femella) que fan possible el naixement d’un kauri i en vam veure un petit de dos anys.

El Kauri és un arbre que creix molt lentament. A mida que ens endinsàvem en el bosc, es va fer de nit. Només la lluna ens guiava entre el silenci i la foscor. Un cop arribats i davant el Tane Mahuta, les guies maoris van començar a cantar. Va ser un moment tendre, especial, màgic... Estàvem enmig de la foscor, notant la humitat del bosc i només guiats per les estrelles. Amb tot i això, es podia intuir la silueta del Tane Mahuta i la seva gran amplada.

En la cosmologia maori, Tane és el fill de Ragimi, el pare del cel i de Papatuamuku, la mare terra. Pels maoris, els kauris són sagrats perquè connecten la terra amb el cel i, quan morim, la nostra ànima puja pel seu tronc fins arribar al cel.

Al matí següent vam tornar a veure el Tane Mahuta amb la llum d’un dia molt solejat. Vam accedir per una altre entrada. Ara vam poder apreciar coses diferents a les viscudes el dia anterior: la seva escorça llisa, l’esveltesa d’un tronc cilíndric i pràcticament recte; i a la part superior les seves branques.

Actualment els Kauris estan en perill. No se sap del tot cert la causa, però es pensa que un fong transportat en el fang de les sabates dels visitants, fa malbé les seves delicades arrels. Per això a les entrades del bosc hi ha raspalls desinfectants

El Tane Mahuta és el senyor del bosc. Té uns 2000 anys i les seves dimensions són de 17,7 metres d’alçada, 13,8 metres de perímetres i un volum de 244,5 metres cúbics”

Gràcies Jesús !!!




dilluns, 15 d’abril de 2019

L’arbre d’Hipòcrates i els 10 anys de la Facultat de Medicina de la UdG


El passat 28 de març, es va celebrar un senzill i emotiu acte als jardins de les Àligues, per festejar els 10 anys de la creació de la  Facultat de Medicina de la Universitat de Girona. 

Sempre he defensat que els rituals, sobretot si van lligats a elements naturals, ens retornen els valors i els ritmes de la natura, de la qual tots  i cada un de nosaltres formem part. 

L’acte va consistir en la plantació d’un plàtan (Platanus orientalis) per fer memòria de l’arbre llegendari d’Hipòcrates que, des de fa més de 2500 anys, es conserva a l’illa grega de Kos i, paral·lelament, descobrir un bust del pare de la medicina que inclou la inscripció: “Primun non nocere”, és a dir, “abans de res, no fer mal.” 

A moment d’ara, l’autèntic esqueix del plàtan de Kos es troba a la Facultat de Medicina, sota la cura del seu personal per tal que es desenvolupi, creixi i d’aquí un temps pugui ser plantat al jardí de l’edifici de les Àligues. Cal assenyalar que només sis universitats en el món tenen un arbre descendent del plàtan de Kos.



Però quina és la importància de plantar un arbre i recordar Hipòcrates ? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava els seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. D’aquests ensenyaments  neix el jurament i el moviment hipocràtic. Per tant, la Facultat de Medicina de la UdG no només commemora els seus deu anys d’existència, sinó que, segons Joan Sans, els seu Degà, assumeix i reivindica, amb quest gest simbòlic, els principis del moviment hipocràtic com una font d’on han de beure i on s’han d’inserir les arrels dels futurs metges. Tal com diu Joan Sans: “Ens cal reintroduir aquests valors (humanistes) a la medicina, perquè portem molts anys estant massa atents a la part més tècnica.”
Nikos Kastanos, representant de l'Associació Moviment pel llegat Hipocràtic, Quim Salvi, rector de la Universitat de Girona, Joan Sans, Degà de la Facultat de Medicina i Rosa Núria Alexandre, presidenta del Consell Social de la UdG

diumenge, 25 de novembre de 2018

Kořeny, un bon nou amic d’Ànima de Natura! A càrrec de Maria Pellicer

Aquest és el nom d’un bon amic amb qui ens vam conèixer a primera hora d’un dilluns de tardor. Ara us explico el nostre primer dia junts.

A Ànima de Natura vivim a i amb la natura, al mig del Montseny. S’acosta l’època de Nadal i fruit de la globalització sabem que ha acabat sent tradició adornar amb un arbre les cases dels pobles i les ciutats. És bonic pensà que l’arbre entra a les nostres llars. Els arbres – que jo sàpiga- creixen a la natura, i no acostumen a desenvolupar-se al mig dels menjadors. Així que els hem d’acabar comprant. Ja feia dies que veiem traginar arbrets amunt i avall, i des de la masia ens preguntàvem què faríem respecte aquesta tradició sense trobar una resposta clara que ens ressonés dins nostre. A la masia ens acostumem a aixecar d’hora, ben d’hora. En Marcel va sortir quan encara era de nit i passant per la carretera va veure aquest bon amic del que us parlo abandonat al voral sense especificar-me on exactament, però que era petit i que feia goig. Li sabia greu no poder parar a recollir-lo, però era massa perillós fer-ho de nit. 

En Koreny, a la seva nova casa


Més tard, ja de dia, vaig sortir de la masia i amb el temps just davant d’un dia que m’esperava anant amunt i avall amb el cotxe. No esperava veure’l, però casualment (o no!) també me’l vaig acabar trobant, però aquest cop no vaig poder evitar parar-me i convidar-lo a pujar al cotxe. Em digué; “Estic abandonat, acull-me”. La meva sorpresa era que no era pas petit, però no li podia dir pas que no a un bon amic que es troba abandonat a la carretera, i més si hi cabia al cotxe encara que estiguéssim estrets, no creieu? 



El dia va passar, i ell, sense protestar per com l’havia col·locat em va acompanyar durant tot el dia dins del cotxe i quan vaig arribar de nou a la masia, i ja de nit, vaig sentir que no havia estat gens sola, tot al contrari, em va acompanyar durant tot viatge un bon amic i em sentí molt ben acompanyada. Fins i tot, es pot dir que vam teixir una estreta relació després de tantes hores junts al cotxe. Va ser una sensació tant màgica com bonica. 



Des de llavors que l’hem plantat a la Masia, i ens ha dit el seu nom: Kořeny. Significa “arrel” en txec, les arrels que precisament no té (al nostre país), i així hem procedit per fer honor al seu nom i arrelar-lo de nou allí d’on prové; la natura! Ara ja podem dir, que tenim un arbre de Nadal al jardí de casa, però no és un arbre qualsevol, és l’amic Kořeny! 

TU, com ell, si vols arrelar-te a la natura que som, saps que a la Masia Anima de Natura també hi seràs molt benvingut!




www.animadenatura.cat

La Maria i en Marcel, una parella encantadora!


dijous, 22 de novembre de 2018

El ginkgo del claustre de sant Domènec


Si us acosteu al claustre de sant Domènec, situat dins l’actual Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, hi trobareu un jove ginkgo, acompanyat d’uns xipresos i un llorer.  

Aviat farà quatre anys i amb motiu de l’inesperat traspàs d’en Rafel Llussà, degà de la Facultat de Lletres, es va penjà, per homenejar-lo, d’aquest arbre la traducció catalana del poema de J.W.Goethe composat el 15 de setembre de 1815 i que porta el nom de l’arbre: “Ginkgo biloba”

Aquesta fulla que em cria
l’arbre xinès al jardí
un arcà secret confia
a qui es plau a aprofundir.

És potser una criatura
que bo i sola s’ha escindit?
O en són dues que han pres cura
de fondre’s en un delit?

La resposta a aquest misteri
fa l’enigma lluminós:
no sents al meu cant aeri
que sóc un i alhora dos?

Aquest poema el va recitar, en alemany i català, el Dr. Joan Vergés i la fulla del ginkgo apareixia en el targetó que es va repartir al final de l'acte d'homenatge que la Facultat de Lletres va organitzar per despedir el seu degà. Tot, seguit, us convido a endinsar-vos o aprofondir en la seva història i simbolisme.



El Ginkgo (Ginkgo biloba) és un arbre de la família de les ginkgoàcies, que prové dels boscos caducifolis de la Xina oriental. Aquest arbre s’adjetitvitza amb la paraula relictual ja que durant el Mesozoic, és a dir fa més de 200 milions d’anys, s’estenia per Amèrica, Europa, Àsia i Austràlia, però poc a poc el seu hàbitat va quedar reduït a les muntanyes de Tiammu, a l’est de la Xina, on forma bosquets entremig de caducifolis i coníferes. Es creu que aquest és el seu hàbitat natural ja que és l’únic indret on apareixen petits rodals de ginkgos. Aquesta afirmació presenta els seus dubtes ja que el ginkgo porta més de 2000 mil anys plantat-se pels temples, palaus i jardins de l’est d’Àsia i es difícil saber on comença la naturalitat i on acaba la mà humana.

El ginkgo és un arbre que pertany a les gimnospermes, és a dir, al mateix grup que els pins i els avets. Ara bé, el ginkgo no fa pinyes i l’únic tret de semblança amb les gimnospermes és la forma de desenrotllament de l’arbre ja que presenta un creixement monopòdic, és a dir,  que creix sempre per la seva gemma terminal. El resultat d’aquest tipus de desenvolupament és que l’arbre presenta una morfologia piramidal. D’altra part, és un arbre que té una crescuda molt lenta, només cal tenir present que tarda 10 anys en arribar als 10 m d’alçada. D’altra part és un arbre d’una llarga longevitat. En alguns monestirs de la Xina i del Japó se n’han trobat peus mil·lenaris. Les fulles, característiques i inconfusibles, són caduques, llargament peciolades, en forma de ventall, d’un color verd brillant i amb uns nervis molt prims disposats radialment. Les flors masculines i femenines es troben en peus diferents i per aquest motiu diem que es tracta d’un arbre dioic. El fruit és globular i penja d’un llarg peduncle.



El Ginkgo és també l’arbre dels cent noms. A la Xina se l’anomenava l’arbre de l’avi i del nét ja que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava l’arbre i el net se’n menjava els  fruits. També pren el nom de l’arbre dels 40 escuts ja que va ser el preu que va pagar el 1780 un comerciant francès per cada arbre comprat a Anglaterra. Sota el regnat de Lluís XVI el ginkgo se’l coneixia com l’arbre del cel o l’arbre de les pagodes, producte dels seus orígens asiàtics.

El Ginkgo es considera un arbre sagrat a la Xina, Corea i Japó i simbolitza, producte de que és un arbre dioic, la unitat dels punts oposats, és a dir, del nord i el sud, de l’actiu i el passiu, del Yin i el Yang i, a la vegada, és portador de l’esperança, la memòria i la immortalitat.

Des de fa segles que els ginkgos més vells, situats en monestirs, són arbres venerats i acostumaven a estar rodejats per una corda de palla d’arròs trenada que també s’utilitzava per rituals de purificació i que s’anomenava  Shimenawa.El ginkgo del temple de Yon Mun a Corea té un diàmetre de més de 4m i es calcula que té 1.100 anys. El del temple de Sendai al Japó s’estima que en té 1.250 anys. 

Al Japó aquest arbre era plantat a les entrades dels temples i pels samurais simbolitzava la promesa de la immortalitat que rebrien si s’havien comportat honorablement en la vida i el combat. Aquest simbolisme del ginkgo com a arbre immortal s’engrandí després de que va sobreviure a la bomba d’Hiroshima. Quan el 16 d’Agost de 1945 la bomba atòmica va ser llançada sobre la ciutat es va pensar que no havia quedat res viu. En canvi, vuit mesos després al costat de les restes d’un ginkgo es va trobar que en sortia un nou rebrot. Avui dia aquell rebrot s’ha convertit en un arbre de 16 m que simbolitza la pau i l’esperança.

D’altra part, la imatge de les fulles del ginkgo emportades pel vent o donant forma als pentinats són un motiu repetit dins dels anomenats Ukiyo-e que retrataven escenes de la vida tradicional japonesa dels segles XVIII i XIX. Actualment ens apareix el ginkgo com a símbol de la ciutat de Seul i de la Universitat d’Osaka.

L’ús medicinal de les fulles i  fruits apareix esmentat en els llibres de medicina xinesa tradicional; s’atribueixen al ginkgo efectes beneficiosos sobre el cor i els pulmons. Actualment existeixen plantacions de ginkgos dutes a terme per a la indústria farmacèutica, per tal d’aprofitar els seus compostos químics. Els fruits del ginkgo són presents a la cadena alimentària asiàtica ja que sempre s’han recollit i es mengen bullits o fregits. També s’han utilitzat en la cerimònia del té o com a complement per beure sake.

El botànic i metge alemany Engelbert Kaempfer (1651-1716)  que va ser un empleat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals que va arribar al Japó el 1689. Va romandre en aquest país dos anys. Visitant monestirs va trobar-se el ginkgo bilobaque, en aquell moment, només es coneixia com a registre  fòssil. Per tant, té l’honor de ser el primer científic occidental en descriure aquesta espècie. De ben segur que els científics xinesos, japonesos o coreans ja la coneixien. Cal tenir present, tal com em recorda l’amic Josep Maria Mallarach, que la medicina tradicional xinesa o el feng-xui són ciències, no pas “coneixements ecològics tradicionals” com de vegades, des d’Occident, despectivament se’ls anomena.


dimarts, 20 de novembre de 2018

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols


Aquest llibre, després de llegir-lo la meva mare, em va caure a les mans amb la màxima: “no t’agradarà”! 

Doncs la veritat és que feia molt de temps que un text no m’atrapava amb tanta força. Sabia que tractava sobre la pèrdua d’un ésser estimat: el company i  d’altres morts familiars ben doloroses i l’única cosa que em va empènyer a llegir-lo era la curiositat vers quin paper tindrien les plantes en aquesta dramàtica història. Ara bé, la força de la protagonista -que narra la història en primera persona- t’absorbeix i sense adonar-te’n vas submergint-te i fent teves totes les seves contradiccions, pors i, sobretot, tot el seu dolor i incomprensió per entendre el gir que pateix la seva vida. 



Però tornem a les plantes. Les plantes, que donen títol al llibre, eren les del seu company i després del primer estiu sense ell i d’oblidar-se d’engegar el rec automàtic, les troba totes mig mortes i ella mateixa accepta que: “només sobreviuen les kènties, les cintes i el taronger”. Davant d’aquest terrabastall recorda les paraules del seu company que deia que som només una part del planeta i que tant el regne animal com el vegetal mereixen la nostra atenció i pensa que si l’esperit del seu home encara rondava per la terra segur que estarà enmig de plantes. A partir d’aquesta evidència, proclama: “No us penso deixà morir”!

La història de la Paula amb les plantes de la terrassa d’en Mauro, apareix i desapareix, però forma part del dol que pateix la protagonista. En un cert moment, recorda que ell deia que parlar amb les plantes era un acte íntim i transformador, un acte de fe per aquells que no creuen en els miracles i la Paula anota a la seva llista de reptes: “Aprendre a parlar amb les plantes”.

Finalment, el llibre, com el dol, acaba amb la renovació de totes les plantes de la terrassa per tal que una altra persona, que ocuparà el seu pis, les cuidi i s’acomiada d’elles, tot dient: “Hi estareu bé, aquí. Val la pena, viure. A vegades costa, no us enganyaré, però us prometo que val la pena.”

En conclusió i tal com demanen Edicions del Periscopi, que aposten per la bona literatura en català, us recomano que llegiu, Aprendre a parlar amb les plantesde Marta Orriols. De ben segur que us agradarà més que molt!

dimarts, 13 de novembre de 2018

Lluís Duch, alguns records de les seves lliçons a la Facultat de Lletres de la UdG


Em sento afortunat d’haver escoltat, la major part, de les lliçons que va impartir Lluís Duch el novembre de 2017 a la sala de graus de la Facultat de Lletres, convidat per la Càtedra Ferreter Mora[1]i que portaven per títol: “Sortida del laberint. Una trajectòria biograficointel·lectual”

Va parlar de Montserrat, de les diferents estades en universitats alemanyes, de política i religió, del mite i el símbol... Tenia un parlar pausat, tranquil i sempre assegut darrera la taula i amb els seus papers a les mans. També vaig poder saludar-lo a l’hora del cafè, entre lliçó i lliçó i, vaig comprovar que era una persona austera en el vestir, molt cordial i assequible. 



Atresorava una immensa erudició, però no defugia, com a antropòleg i monjo de Montserrat, els grans temes que afecten l’ésser humà en l’actualitat. També va parlar, encara que poc, de les relacions entre la societat i la natura. Recordo aquestes interessants frases: A la societat actual hi ha una deseducació dels sentits corporals, que són bàsics per viure la natura. La natura, actualment, està a disposició de l’ésser humà sense cap sentiment de responsabilitat. A Europa, la persona és cada cop més important i la natura s’ha convertit en un magatzem. Ja no hi ha aire de família entre la natura i la persona. Viure amb harmonia amb els ritmes naturals genera viure sense presa. Les màquines són les que generen presa ja que tenen un ritme mecànic no biològic.

Afortunadament ens resten els nombrosos llibres que ha publicat. Descansa en pau.


[1]Es poden visualitzar a la web de la cátedra: www.catedraferretermora.cat

dilluns, 29 d’octubre de 2018

La tardor, una lliçó per la vida.

Ara que la tardor meteorològica ha arribat, és un bon moment per aprofundir en el seu simbolisme. Aquesta estació genera, sobretot, en els boscos de fulla caduca, l’inici de la caiguda dels fruits, com les castanyes, i del fullatge. Aquest procés provoca que molts d’aquests arbres, com els cirerers, els aurons, les moixeres o els faigs ens regalin tot un esclat de colors que passa dels verds estivals, als ocres, als vermells, als auris... Els boscos montans és converteixen en una festa pels ulls i pel nas ja que el sotabosc s’omple de bolets. Per tant, abans d’entrar a la letargia hivernal, molts arbres i arbustos es vesteixen amb els seus millors vestits per tal de tancar el joiós estiu i preparar-se pel llarg i fred hivern. 


Si volem aprendre d’aquest cicle estacional ens cal, com diu Vicenç Santamaria, monjo de Montserrat, vestir-nos de nuesa, és a dir, saber desprendre’ns de les nostres millors teles i cercar dins nostre l’essència del que som, per preparar-nos pel llarg hivern i tornar a esclatar a la primavera on ens tornarem a vestir amb les nostres millors gales. La nuesa de l’arbre després de perdre totes les seves fulles i fruits, ara ja colgats sota terra és una lliçó de que hi ha un temps per fruir externament i un altre per cercar l’essència que hi ha dins nostre. Com diu en Vicenç: “La tardor que és el final, al mateix temps és l’inici. En el moment que sabem despendre’ns del nostre propi esclat, com fan els arbres a la tardor, que es despullen, es desprenen de pigmentació... comença la retrobada amb la teva essencialitat. Fer aquest pas, genera que la mort aparent que representa la tardor es converteixi en un nou inici”