divendres, 3 de juliol de 2015

Laudato si’, un cant al retrobament amb la natura

L’encíclica del Papa Francesc és un compendi de molts temes: un repàs als problemes ambientals del planeta, una reflexió sobre el paper de la creació en els textos bíblics, la necessitat d’una ecologia integral...però, al meu entendre i per damunt de tot, és una interpel·lació personal per relacionar-nos millor amb l’entorn natural, els altres i amb nosaltres mateixos.

Al llarg del text apareix, de tant en tant, la figura de sant Francesc d’Assís ja que el sant  Pare va prendre el seu nom com a guia. En el mateix començament es reprodueixen uns versos pertanyents al càntic de les criatures, escrit el 1224 en llengua úmbrica: “Laudato si’, mi signore, per sora nostra matre Terra, la quale ne sustenta et governa” (Lloat sies, Senyor, per la nostra germana, la mare Terra, la qual ens sustenta i governa) i en el primer capítol després d’esmentar les aportacions d’altres pontífexs diu que sant Francesc és l’exemple per excel·lència  del que vol dir practicar l’ecologia integral ja que va viure amb joia i meravellosa harmonia amb Déu, els altres, la natura i amb ell mateix. També les reflexions i la vida de sant Francesc ens demostren que són del tot inseparables les preocupacions per la natura, els pobres i la pau interior. Una altra ensenyament imprescindible és que cal acostar-se a la naturalesa com un esplèndid llibre de Déu que ens parla i ensenya; i un dels més grans ensenyaments que cal interioritzar és el de la humilitat i fraternitat cap a tots els éssers vivents.
 
L'eremo delle carceri

He dedicat les primeres línies d’aquest text a parlar de sant Francesc perquè crec que tota l’encíclica esta amarada de franciscanisme i que és des de l’exemple de sant Francesc que el Papa Francesc ens interpel·la a canviar i millorar.

Com ? Primer de tot, sentim-nos natura!  i, en conseqüència, foragitant de dins nostre qualsevol sentiment de domini vers els altres i la natura. Expulsat l’antropocentrisme ens cal fomentar una altra mirada vers el món que ens envolta que és la nostra casa comuna on vivim nosaltres i han de viure els nostres descendents. Aquesta nova òptica ha de generar canvis en els nostres estils de vida que tinguin present el consum, l’energia, l’educació ... i, a la vegada, es fonamentin en una espiritualitat ecològica que alimenti la passió per tenir cura dels altres i de la mare naturalesa ja que en el fons som simples custodis de la creació.

Aquesta nova espiritualitat ens ha permetre reconciliar-nos amb el nostre entorn, sentir-nos agraïts per la bellesa que ens rodeja i que es manifesta en una sortida o posta de sol, en posar, un dia calorós d’estiu, els peus en un rierol d’aigua freda o escoltant el cant del picot. El mateix sant Pare ens diu que la natura és plena de paraules d’amor que simplement hem de saber contemplar serenament.


Tota aquesta interpel·lació neix del convenciment que el paradigma tecnològic no té solucions per tot i per tant cal aconseguir una conversió ecològica activa, fonamentada en principis culturals i espirituals, que incideixi en la gestió responsable dels recursos naturals. El gran i urgent repte és protegir la nostra casa comuna i que aquesta ha de ser una preocupació de tota la família humana amb l’objectiu d’aconseguir un veritable desenvolupament sostenible integral.

dijous, 25 de juny de 2015

La política forestal de la Generalitat republicana (1931-1939).

El proper dilluns 6 de juliol a les 18,30 i a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona es presenta el llibre de l’amic Ricard Estrada titulat: “El bosc, patrimoni col·lectiu i privat. La política forestal de la Generalitat republicana (1931-1939)”

De la lectura d’aquest interessant llibre, n’apareix, inevitablement, una primera reflexió. Quina desgràcia més gran va generar la victòria dels feixistes i les consegüents i llargues dècades de franquisme sobre la política forestal ja que les principals fites aconseguides en el curt període republicà van esvair-se ràpidament. 

Cal tenir present que al llarg de la convulsa etapa republicana (1931-39) el govern de la Generalitat va ser capaç, gràcies també a l’herència de la feina de la Mancomunitat de Catalunya, de construir un relat institucional a favor de la preservació i la gestió forestal. La nova política forestal es fonamentà en un desenvolupament legislatiu i administratiu que tenia com a objectiu el foment de la gestió forestal i la preservació de les masses forestals. Hi ha dues grans fites d’aquest curt i intens període. El primer és la creació del Departament d’Agricultura, on s’incorporen els boscos i, el segon, l’aprovació del text: “Bases per a la defensa de la riquesa forestal de les comarques catalanes” que és el primer text normatiu català sobre la gestió forestal.


D’aquest exhaustiu llibre m’han interessat especialment les qüestions relacionades amb la prevenció d’incendis i la sensibilització per la preservació del mantell forestal. Cal recordar que la situació de les masses arbrades era molt diferent de la situació actual. Per aquest motiu es van fer importants campanyes de repoblació forestal i de sensibilització a la societat de cara a la prevenció d’incendis i la valoració dels boscos com important recurs econòmic.


En definitiva i tal com conclou l’autor, la tasca del govern republicà generà: “un teixit normatiu complex, nou a Catalunya, que vetllés per la conservació dels drets i impulsa la introducció jurídica moderna del bosc com un bé públic i un bé privat

dimarts, 16 de juny de 2015

L’arbre de la vida i de la fortuna

Dies enrere vaig adonar-me en mig de la classe que una noia portava un penjoll molt curiós al voltant del coll. Des de lluny em va semblar que tenia la forma d’un arbre. Un cop acabada la lliçó vaig preguntar-li quin tipus de penjoll portava i va dir-me que duia l’arbre de la vida i que aquesta joia era un regal dels seus avis per tal que tingues sort a la vida. Tot seguit i amb gran amabilitat em va deixar fotografiar-lo.


Em va semblar un fet molt curiós, regalar una joia en forma d’arbre per desitjar bona fortuna. Està clar que l’arbre és un dels grans símbols d ela humanitat i que l’arbre de la vida apareix en quasi totes les tradicions religiosos i en molts relats folklòrics. En aquest bloc n’he parlat en més d’una ocasió sobre el seu simbolisme. Ara bé, he de reconèixer que és la primera vegada que veig l’arbre de la vida en una persona jove i regalat per una persona gran per aconseguir felicitat i fortuna al llarg de la vida.


dimecres, 3 de juny de 2015

Josep Pla i els incendis

Aquests dies llegeixo els dietaris del 1956, 1957 i 1964 de Josep Pla recopilats per Xavier Pla en el volum titulat: La vida lenta i m’ha tornat a sorprendre com entre notes de la seva vida social, dels seus àpats, de les seves lectures... sempre apareix una frase sobre el vent, el fred... Per exemple, el dia 1 de gener de 1956 escriu: “Aquesta nit, mentre tronava a casa ( a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat

Doncs de Josep Pla, que sempre s’incorpora en les meves lectures, us vull reproduir un fragment del llibre: Les hores, que parla dels incendis. Ràpidament us adonareu com d’actual segueix sent aquest text i de quin gran observador era Josep Pla.

“En aquest país, a l’estiu, es produeixen els incendis de boscos. A la tardor i a l’hivern, si plou, les inundacions. Tot està perfectament organitzat amb una perfecció cronomètrica.

Aquest estiu ha estat molt xafogós i el fet ha estat perfectament visible pensant que fa més de dos mesos que no ha caigut ni una sola gota d’aigua del cel. En realitat, fa dos anys que no ha plogut en profunditat.

Des que tinc ús de raó, he vist incendis de boscos –des de casa- cada estiu. De vegades, tres o quatre –i algun any més. Estrany ? És una veritat incontrovertible.

Es podrien fer, potser, algunes consideracions útils en relació amb aquestes catàstrofes.


1r En aquest rodal hi ha molts arbres –potser més que mai fins on pot arribar el nostre record. No solament hi ha més arbres sobre el litoral, sinó a l’interior. A la costa, el pi ho envaeix tot, va agafant un domini total del terreny, i aquest arbre, que és tan pobre però que té una capacitat fabulosa d’adaptació en els espais més àrids, es va tornant el rei. Aquesta costa, que abans de la fil·loxera fou un país de vinyes, ara és un país de pins. L’arborificació és també un fet comprovable a l’interior del país…

… En els moments actuals, hom passa per aquells boscos i li arriben rarament a l’orella els sorolls de la destral i del llenyataire i del carboner i els dels arbres en esqueixar-se d’una manera contundent. Sobre aquells boscos hi ha una gran pau, perquè el preu de la fusta s’ha deteriorat notòriament.

2ª Així, si l’arborització s’ha augmentat i densificat a simple vista, és igualment constatable que els boscos són molt bruts. Per un bosc net de botànica baixa i ínfima, n’hi ha deu que a l’estiu, sempre estan a punt perquè s’hi cali foc. Els boscos s’han de netejar, i això és el que rarament es veu…

… Així, doncs, caminant avui pels boscos, cosa que de vegades faig, però que sobretot solia fer quan les cames em portaven més, s’hi troba una classe de gent que anys enrere hauria estat impensable. Aquells anys els boscos eren solitaris. Avui, la solitud ja no existeix. S’hi ha projectat la fabulosa població turística i cada vegada hi és més present. Mai no s’hi havia vist una cosa semblant. Parlo dels turistes que divaguen per les boscúries, dels que acampen en llocs remots amb les seves tendes, dels amants de la naturalesa i sobretot dels seus llocs més recòndits i emboscats. Entre aquesta classe de persones hi ha els qui coneixen i practiquen millor els principis del turisme teòric i pràctic. Però, tal com s’han posat les coses i davant l’enorme allau humana, seria un error de creure que entre aquesta classe d’excursionistes no hi ha fatalment un nombre de persones negligents. En el curs de la meva vida he vist tants incendis, he sentit parlar d’aquests fets amb tanta precisió i tants coneixements, que, si pogués, em permetria d’afirmar una cosa clara i senzilla: gairebé tots aquests desastres tenen per causa les més adotzenades i vulgars habitualitats…

…Quan els boscos es troben en aquesta situació, provocar un desastre pot tenir com a causa la cosa més innocent i vulgar d’aquest món. és a dir, incendiar un bosc és una cosa facilíssima.

3ª En el que porto de vida, i fiant-me de l’experiència personal, he vist apagar pocs focs –mentre el vent no pari. He vist focs que no han pogut apagar centenars de soldats i de guàrdies. Ni tan sols poden evitar que es propagui. Els pagesos més experimentats i més cauts, davant d’un foc fan tallades davant la direcció del vent.”


dimecres, 27 de maig de 2015

Natura i religió

No es pot entendre la història de la humanitat en relació a l’aprofitament del recursos naturals sense tenir present el component religiós. Diferents cosmovisions s’han fonamentat amb l’antropocentrisme i aquest sentiment de superioritat respecte a la resta dels éssers vius ha generat una actitud de domini, en ocasions desmesurat i desenfrenat, vers la natura com a conjunt i recurs, que és una de les claus de l’actual crisi ecològica.

Per fortuna, cada vegada s’aixequen més veus a favor de canviar el paradigma abans descrit. El pontífex Pau VI deia que la humanitat ha d’adonar-se  que no pot es seguir utilitzant les riqueses de la terra de la mateixa manera que s’ha fet fins ara i l’actual Sant Pare està escrivint una encíclica sobre l’ecologia. L’escriptor Luis Racionero[1] ens esmenta que a la majoria de les religions, Déu no és quelcom separat de la seva creació i per tant, si el cristianisme no s’hagués separat d’aquest panteisme, fer mal a la terra hauria estat quelcom impensable. Des de l’Islam[2] també hi ha veus que reclamen que formem part de la creació juntament amb tot el que veiem i no veiem. Per tant, és des de la unitat amb la natura que la vida té sentit.



En conclusió, cal separar-nos de l’antropocentrisme i ressituar-nos fraternal dins la naturalesa i atorgar a aquesta, tal com han mantingut moltes cosmovisions, un rang d’espai sagrat que simplement hem de custodiar per les generacions futures.



[1] Racionero, Luis (2015) “L’ecologia com a religió” La Vanguardia del 24 de març.
[2] La Garriga, Dídac P. (2014) Eco-Yihad. Apertura de conciencia a través de la ecología y el consumo, Edicions Bellaterra, Barcelona.