dimecres, 11 març de 2015

El bosc de pedra: la Sagrada Família

Observar l’interior de la basílica de la Sagrada Família és com sentir-se dins d’un veritable bosc de pedra. El mateix Antoni Gaudi[1] ho deixar escrit: “L’interior del Temple serà com un bosc. La decoració de les voltes seran fulles, entre les quals es veuran els ocells propis de la nostra terra. Els pilars de la nau principal seran palmeres; són els arbres de la glòria, del sacrifici i del martiri. Els de les naus laterals seran llorers, arbres de la gloria, de la intel·ligència



Els estudiosos de l’arquitectura parlen d’una obra orgànica, la qual prové, en primer terme, de l’observació de les diferents formes de la natura. Aquestes paraules de Gaudí ho expressen amb tota claredat: “Aquest arbre proper al meu obrador; aquest és el meu mestre

Per l’arquitecte de la Sagrada Família els fonaments del temple són les arrels dels arbres; les columnes, els troncs, els capitells, els nusos d’un plàtan, les columnetes superiors, les branques i les voltes que cobreixen la nau el fullatge de la capçada dels arbres.

La clau d’aquesta concepció cal cercar-la en la religiositat de Gaudí i en la seva veneració i observació de la natura, de la qual des de ben petit n’havia gaudit en les seves llargues estades al mas familiar, rodejat d’arbres, plantes, aviram i insectes. Per tant, no és gens estrany que la façana del naixement hi hagi esculpides 31 espècies vegetals i 68 d’animals. En conseqüència, la natura per Gaudí és com un gran llibre on cal anar a aprendre i cercar solucions a les preguntes edificatòries. Per tot plegat, no és gens estrany que la seva obra sigui plena d’ornamentacions que reprodueixen la fulla d’un margalló o d’un gira-sol. Fins i tot s’esmenta que la gaudiniana creu de  cinc braços està inspirada en el fruit del xiprer.



En conclusió si teniu la oportunitat de visitar l’interior de la basílica de la Sagrada Família observeu-la i admireu-la amb uns altres ulls ja que és producte d’una persona que estimada i observava atentament la natura.



[1] Cussó, Jordi (2010) Gaudir de la natura i de la Sagrada Família, Pagès editors,Lleida.

dilluns, 2 març de 2015

Invitació a la lectura del llibre: "En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza" A càrrec d'Àngels Canals

Em va cridar l’atenció el títol “En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza”. I no només això sinó també la referencia curta que hi ha a la solapa, signada per en James Gorman, periodista científic del New York Times, on hi diu: "Haskell pensa com un biòleg, escriu com un poeta i tracta la natura amb l’obertura de ment que s’esperaria d’un monjo zen més que no pas d’un científic"

El vaig començar a llegir i encara em va encuriosir més. L’autor en David George Haskell, biòleg i professor de la University of the South (Tennessee), durant un any es situa una petita zona de bosc, el que ell metafòricament anomena mandala, per explicar el que veu, experimenta, coneix i s’hi amaga. En tot el procés mira de seguir unes regles que exposa clarament en les primeres pàgines: “visitarlo a menudo y observar el transcurso de un año; guardar silencio, molestar lo mínimo; no matar, no mover de sitio a los animales y no cavar en el mandala ni arrastrarse por él”. Així durant un any, de gener a desembre, ens va ensenyant aspectes del mandala: els ocells, les papallones, els mamífers, els amfibis, les fulles, els arbres, la molsa, les llavors, la llum, el so, el vent...i fins i tot una pilota de golf. He après moltes coses amb les explicacions d’en Haskell, algunes no m’han estat fàcils de seguir però ha valgut la pena l’esforç. Al final del llibre, en una de les últimes entrades del mes de desembre, escriu “Este año he intentado olvidarme de las técnicas científicas y escuchar: acudir a la naturaleza sin una hipótesis, sin un plan para la obtención de datos, sin un guión de classe para darles respuestas a los alumnos, sin máquinas ni sondas. Me he dado cuenta lo valiosa que es la ciencia, pero a la vez de lo limitado de su alcance y espíritu. Es una pena que en general la práctica de escuchar no esté presente en la formación de los científicos”. 


El 2012 el llibre va guanyar el National Outdoor Book Award for Natural History Literature,  l’any seguent el Reed Environmental Writing Award. També va tenir el premi al millor llibre per les National Academies Communication, i ha sigut finalista al Pulitzer de no ficció. L’original en angles “The Forest Unseen. A Year’s Watch in Nature” és de Viking Books. La traducció al castellà l’ha fet en Guillem Usandizaga i l’ha publicat el 2014 l’editorial Turner en la col·lecció Noema. Ara el rellegeixo més lentament. Miro de fer coincidir el dia de l’entrada amb el dia que visc.  Així em farà companyia tot l’any, un plaer.

dimarts, 17 febrer de 2015

El simbolisme dels arbres a través de la visió de l'Esther. A càrrec de David Fernández.


Tinc el plaer de presentar-vos a l’Esther de la Cruz, artista plàstica, llicenciada en Bellas Arts. Ha exposat en llocs com Barcelona, Madrid, Cuenca, Gijón i pel que sé en els pròxims mesos a Girona.

Els seus projectes creatius, tant en l'àmbit de la creació digital com en la pintura, versen sobre conceptes relacionats amb la natura, la versatilitat del temps, la captació del so en la imatge i la representació de sensacions a través del color. Sinestèsia, naturalesa i identitat són els fonaments significatius de la seva obra.

Posseïdora d'una gramàtica particular, que es fa molt evident en la seva pintura, observem una visió nostàlgica cap a la natura, el color i la textura, donant molta importància a elements naturals com els arbres.

En l'àmbit de la pintura, la natura és representada a través de metàfores que serveixen per a la construcció del jo. Tant la sèrie "Ego" com "Ciclo" aprofundeixen en temes relacionats amb la formació d'una identitat a través de l'experiència de la vida. Aqui teniu alguns exemples:

Sèrie Ego
“El yo ante los demás”
Acrílic sobre llenç
81 x 85 cm
Sèrie Ego
“El yo ante su función”
Acrílic sobre llenç
73 x 100 cm
Sèrie Ciclo
Acrílic sobre taula
70 x 70 cm

Sèrie Ciclo
Acrílic sobre taula
150 x 50 cm

L'artista escriu sobre aquestes sèries de la següent manera: "els esdeveniments ens formen i modelen, davant d'ells, reaccionem, de vegades contradient als nostres desitjos, i qüestionem si les nostres accions són correctes o incorrectes per viure en societat. Per aquest motiu els elements naturals estan presents per indicar que la vida és cíclica, avança i canvia conformant de la mateixa manera que l'aire erosiona el creixement d'un arbre “.

En els seus treballs d'art digital, l'important no és representar l'instant de l'entorn natural, sinó fer conscient l'espectador que tot és fugaç i canviant. Parlem de naturalesa cíclica, fins i tot rítmica. Projectes com "Link_up", "Nature", i "Three / tree" parlen sobre el pas del temps, que marceix fulles, nua arbres i els embelleix una altra vegada amb l'arribada de la primavera. Però tot i els cicles de la natura, tot canvia, res roman igual a l'any anterior. D'aquí aquest sentiment de nostàlgia, en veure que encara que l'entorn es manté, l'essència evoluciona.

“Three/tree”
Art digital

Sèrie Link_up
Art digital

Sèrie Link_up
Art digital

Sèrie Link_up
Art digital

Els treballs de l'Esther de la Cruz es poden veure en el següent bloc: www.estherdelacruz.com

També podeu tenir accés el seu dossier d'art sobre arbres i natura en aquest enllaç: Dossier Esther



dilluns, 9 febrer de 2015

Els arbres de Comadira

Dies enrere vaig poder admirar, a l’Espai Volart de la Fundació  Vila Casas a Barcelona, la magnífica exposició de Narcís Comadira: “Obres amb arbres i altres vegetals”  Es tracta d’unes pintures on la geometria i el traç gruixut hi tenen una gran importància. Només cal tenir present com defineix un arbre l’artista[1]: “Són vius i s’estan quiets. Tenen arrels i creixen amunt. Fan ombra, protegeixen un sotabosc de plantes menudes. Alguns perden la fulla, però la recuperen cada primavera. Floreixen i fruiten

Coincideixo amb en Josep M. Fonalleres quan diu[2] que: “la pintura, com també afirma Comadira, no vol explicar res, sinó commoure i ell aconsegueix aquesta fita gràcies a l’explicita tensió entre l’arbre –que és natura, però alhora construcció, estructura- i l’arquitectura, que intervé i participa en la naturalesa a partir de la voluntat humana

Certament, els arbres de les pintures de Comadira commouen, però a la vegada, per mi, evoquen paisatges llunyans i propers, sensacions i emocions viscudes . Per exemple, l’obra titulada: Paisatge (Fotografia 1) em fa pensar amb Meteora i les moles de conglomerats coronades per monestirs ortodoxes. En canvi, les obres: paisatge gris i grisos (fotografies 2 i 3) em fan recordar les valls dels vessants de la serralada de l’Atles, amb palmeres i oliveres aïllades enmig de vessants sense verdor.
Fotografia 1

Per tot plegat, no us perdeu una suggerent i commovedora exposició que situa a l’arbre, com actor principal o secundari, de la majoria de les obres exposades i no oblideu que els arbres són un fidel amic de mil viatges i quietuds.


Fotografies 2 i 3


[1] Narcís Comadira (2015) Obres amb arbres i altres vegetals, Fundació Vila Casas, Barcelona.
[2] Fonalleres, J.M. (2014) “Els arbres de Comadira” El Punt Avui del 30 de gener de 1015

divendres, 30 gener de 2015

El bosc en el folklore


En moltes narracions populars,  el bosc  apareix com un espai d’aprenentatge on els joves s’inicien en els misteris de la natura i de la vida. L’entrada al bosc és la porta a un món ple de misteris i paranys però, a la vegada, és l’espai on es pot trobar el “tresor” cercat, un tresor que pot prendre diverses aparences –no sempre positives i plaents- i concloure amb  resultats diversos. L’heroi hi camina per aquests boscos, s’hi endinsa i, fàcilment, s’hi toparà amb un gran nombre de perills, per exemple: amb el dimoni que el temptarà, el gegant que el perseguirà i amenaçarà la seva seguretat,  la fada/bruixa  que viu reclosa en coves remotes i  que intentarà encisar-lo...

El bosc sovint és un  “camí” d’iniciació, camí en el qual  els joves herois es veuran sotmesos a tot un seguit d’experiències doloroses: potser por, foscor, terror, fam tortures i tota mena de penalitats que els poden portar a veure’s a prop de la mort.  Els herois hi superaran tota mena de  proves i acabaran presentant una evolució, rebent  una informació màgica, patint  una marca que els assenyalarà com a vencedors o, simplement, aconseguint un tresor preuat que ha estat amagat en llocs recòndits des de temps atàvics. En ocasions quan els joves surten vencedors de totes les temptacions i proves poden aconseguir l’estimada i/o convertir-se en els amos del seu propi destí i dels béns que li havien estat negats en el passat abans d’aquestes proves iniciàtiques. El resultat és que hauran après a través de l’experiència sovint dolorosa. La porta traspassada els retornarà diferents i sovint molt millors al seu món.

dimarts, 27 gener de 2015

Boscos endins

Fa uns anys vaig gaudir del musical de Dagoll Dagom: “Boscos endins” representat al teatre Victòria de Barcelona. La música i la lletra del qual són de Stephen Sondheim i el llibret i la direcció original a Broadway de James Lapine. Fa uns dies s’acaba d’estrenar la pel·lícula de Rob Marshall: “Into the Woods” que porta l’obra de Sondheim i Lapine al format cinematogràfic.

Boscos endins és una barreja de diferents contes infantils dels germans Grimm que tenen el bosc com a centre d’acció, a partir dels quals  es crea un nou conte, que segons Joan Lluís Bozzo: “és una bella lliçó sobre el difícil trànsit de la infància a la maduresa i la necessitat de cercar sempre més endins- ànima endins- el camí de la felicitat. Per tant, el bosc s’omple de personatges que volen satisfer els seus anhels i que han d’acabar de decidir el seu propi destí, és a dir, resoldre els seus dubtes, desafiar els perills i afrontar els reptes, terribles o meravellosos, que el transitar pel bosc generen.


El mateix Stephen Sondheim deia que tots els contes són paràboles que parlen del camí per assolir la maduresa, on l’últim pas és quan et fas responsable de la gent que t’envolta i quan et sents connectat a la resta del món. Per tant, si voleu gaudir d’un gran espectacle on les bruixes, els prínceps, els gegants, els pagesos, els forners...cerquen donar resposta a les seves il·lusions i, en conseqüència, afrontar els perills i els reptes que el caminar pel bosc els genera, no us perdeu “Into the Woods”


dijous, 22 gener de 2015

El somni de Lucreci

Aquests dies he acabat de llegir el llibre: El somni de Lucreci de Martí Domínguez[1]. Ha estat un plaer, fer de la seva mà, un viatge històric des del redescobriment del manuscrit de Lucreci, el 1417 per part de l’humanista Poggio Bracciolini, que va topar amb ell en el remot monestir de Constança, a Alemanya; fins al segle XIX en que Darwin publicà el seu treball sobre la teoria de l'evolució de les espècies.

El llibre contraposa la llum que suposen els avenços de la ciència amb la foscor que promouen els teòlegs i homes d’església per tal de mantenir dogmes indemostrables i presenta un ingent nombre d'exemples en que la foscor ha dificultat la sortida del sol . 

M’ha interessat molt capir com la concepció de la natura va canviant al llarg dels segles. Per exemple, per Diderot, la natura està en constant canvi, la transformació, que és la font de la diversitat de la vida, li és consubstancial. Res és estable, tot està sotmès a les pressions de la vida. En canvi, m'ha interessat molt, l'opinió expressada per Jean-Jacques Rousseau, la natura és el refugi d’allò noble i sense corrompre, on es podia descobrir l’autèntica veracitat de la vida. En el treball: Discurs sobre les ciències i les arts (1750) va posar les bases del seu pensament naturalístic, on, a més  a més, confrontava l’home del camp, rústic, senzill, virtuós i honest amb l’home de la ciutat, hipòcrita i poc de fiar. 

Rousseau proclamava: Jove, alçat i camina ja que és en el camí, en l’excursió a peu pels camps, pels boscos, per les muntanyes, on et retrobaràs, on seràs autènticament tu, on et podràs refer de les ferides i esgarips de l’ànima. Per tant, es tracta d’un missatge que fomenta l’abandó de la ciutat per tornar al camp i descobrir la natura, la vida senzilla i virtuosa, el bosc acollidor i honest. Rousseau també és convertirà en el defensor dels paisatges de muntanya ja que pels seus camins, hom pot cercar la inspiració, el caliu espiritual... 

Aquest amor pels paisatges naturals també és producte de l’estima per la botànica. Per ell l’herborització era una activitat que proporcionava alegries i el feia oblidar els conflictes lligats a la ciutat. Va arribar a dir que aquell que fa herbaris no pot ser una persona dolenta. Ell era un aficionat a les plantes no un científic, però va començar a escriure: Cartes sobre la botànica i Diccionari de Botànica, tot i que no els va acabar. En conseqüència, les idees de Rousseau s’inscriuen, clarament, en el pensament romàntic ja que per ell la natura  és un espai per redescobrir-se a un mateix a partir de la soledat de la muntanya, la tranquil·litat del bosc i la vida retirada en un paisatge rural.



Després d’aquest exhaustiu repàs històric, l’autor conclou que, en ple segle XXI, l’home segueix debatent-se entre el regne i les tenebres i per tant, un món explicat exclusivament per l’observació, i la raó no s’ha fet realitat. I jo em pregunto: potser hi ha altres nivells de coneixement més enllà de la raó? 




[1] DOMÍNGUEZ, Martí (2013) El somni de Lucreci. Una historia de la llibertat del pensament, Ed. Proa, Barcelona