dimecres, 20 d’agost del 2014

Una nova setmana de la custòdia s’acosta

D’aquí poques setmanes tindrà lloc la segona setmana europea de custòdia del territori, la qual se celebrarà entre el 26 de setembre i el 5 d’octubre. Aquesta iniciativa s’emmarca dins del projecte europeu Land Life (http://www.landlifeweek.eu/ca )

Cada cop que arriba a les meves mans una notícia sobre la custòdia del territori, a part de sentir una gran alegria, penso que cada vegada hi ha més persones que tenen cura i interès per la terra, és a dir, pel seu entorn i, sobretot, que ho fan cercant les majors complicitats possibles.  Per tant, teixint llaços o fent nusos. Fixem-nos en les definicions d’aquestes dues paraules. Un nus és un entrellaçament estret de les parts d’un o més cossos flexibles que generalment s’estreny en estirar de llurs caps, i una de les accepcions de llaç és lligam o vincle. En conclusió els llaços i els nusos ens entrellacen, ens lliguen o ens uneixen.
 
Entre els nusos d'aquest xiprer hi creix una figuera
Aquestes paraules m’han fet venir al cap una interessant història que em va explicar fa temps l’islamòleg Halil Bárcena. En el poble turc de Haccibektas hi ha la tomba del savi dervix Haci Bektash Veli. Un cop a l’any es fa un pelegrinatge ja que es tracta d’un sant molt venerat. Un dels rituals que la gent fa és lligar trossos de tela a les branques dels arbres que envolten la tomba, és a dir, els avis o els pares deixen un tela lligada a l’arbre amb un nus. Per què ho fan ? Normalment per demanar salut o felicitat pels seus ja que són en lloc sant i, a més a més, els arbres són un element de connexió entre el cel i la terra. A la vegada, tota demanda també genera un compromís amb els teus i les teves creences. Per tant, fixeu-vos quin valor més gran pot tenir el simple gest de fer un nus en un arbre.


Per tot plegat, us demanaria que teixiu nusos o establiu llaços amb la nostra mare terra i amb totes les persones que en tenen cura i la respecten. Una bona manera de fer-ho és acostar-se als actes d’aquesta setmana europea de la custòdia. Possiblement, hi coneixereu persones o activitats que us poden ajudar a estrènyer els llaços o fer més forts els nusos que ens uneixen amb la terra i amb tots els éssers que hi viuen.

divendres, 15 d’agost del 2014

Sota les branques del baobab. Per Jaume Vilaginés

Enmig de la sabana africana sorprenen amb la seva presència imponent i alhora espectral els baobabs. D’alçada important i amplada considerable aquests arbres tan peculiars donen un aspecte característic al paisatge on creixen, sovint de forma aïllada o en comunitats reduïdes.


La sabana africana es caracteritza per amples praderies i boscos esclarissats d’acàcies, on la presència dels baobabs és localitzada i ocasional. L’acàcia és l’arbre més nombrós. Té una capçada ampla que li dóna a la seva silueta un aspecte elegant. Les seves branques acaben en agudes espines que les girafes esquiven per alimentar-se de les fulles. Els elefants també tenen en les acàcies la seva principal font d’alimentació. Per poder aconseguir les fulles més tendres no dubten en arrencar les branques altes o fins i tot poden abatre’ls. Pels efectes devastadors que deixen en la vegetació es pot saber si un grup de paquiderms ha passat per un lloc, buscant completar la seva abundant dieta que arriba al quart de tona diari per exemplar.

La sabana és l’hàbitat de la natura en estat salvatge. En els grans parcs de l’est de l’Àfrica es conserva la vida animal tal com ha estat des de temps immemorials. És allà on es pot observar en el seu estat més pur la quotidianeïtat de la natura en el seu estat més prístin. Durant l’estació seca, l’aigua i l’alimentació escassegen. Fins i tot, els masais han de recórrer a la sang i la llet del seu bestiar per obtenir el líquid necessari per a sobreviure. Els grans mamífers busquen els reduïts cursos fluvials  per abeurar. Els hipopòtams s’acumulen en les poques basses d’aigua, submergits en grups atapeïts, per a sortir ocasionalment i menjar la seva dosi d’herbes de les praderies properes.


Els carnívors tenen més dificultats per a caçar. La majoria dels nyus i moltes zebres han emigrat al nord. Les gaseles són massa ràpides per a les lleones. Així doncs, és la foscor de la nit el moment en què augmenta l’activitat depredadora. Els lleopards baixen dels seus nius en els arbres, cacen i s’enduen la desafortunada pressa a dalt de l’arbre. Allà els carronyers, com la hiena o el xacal, no els hi podran disputar el festí. El guepard amb la seva velocitat no tindrà tantes dificultats per a obtenir peces més petites; això sí, un cop aconseguit el botí s’haurà d’espavilar a cruspir-lo ràpidament, perquè altres competidors no tardaran en aparèixer i li disputaran les restes.

Els masais és la comunitat humana més nombrosa que viu en un contacte més directe amb la realitat salvatge de la sabana. Ells, amb els seus ramats, es troben cada cop més influïts pel turisme que arriba de forma poc invasiva als grans parcs de l’est de l’Àfrica. L‘impavidesa amb què tracten els animals salvatges els permet compartir espai amb bèsties afamades i perilloses, com són els lleons que superen el cràter del Ngorongoro en la recerca de caça i s’introdueixen en els  territoris on es troben els poblats masais.

També, a prop del llac Eyasi, hi viu una poc nombrosa comunitat humana que sembla transportada des de la Prehistòria. Són els hadza. Aquest grup humà està emparentat culturalment amb els boiximans del Kalahari, des d’on aparentment fa molt temps van emigrar, fins a instal·lar-se en el territori de les grans planes de l’Àfrica oriental. Actualment són uns pocs milers i molts, amb els contactes que mantenen amb tribus de la zona i, fins i tot amb els turistes, han incorporat elements més confortables a la seva vida, com els metalls que usen per a les puntes de les seves fletxes i algunes peces de roba. Tot i això, viuen encara de la caça i la recol·lecció i dormen a la intempèrie arrecerats entre arbustos. Els homes es dediquen a caçar petites peces, com ocells i petits mamífers. Les dones cuiden de la canalla i, en el cas que els hi falti la carn, recullen fruits silvestres. Parlen una llengua emparentada amb la dels boiximans, que conserva el característic espetec en algun dels seus sons.

Els hadza tenen una particular relació amb els baobabs. Alguns exemplars madurs d’aquests arbres tenen l’interior buit. Els hadza solen instal·lar-se a prop d’un d’ells, que els dóna protecció. Hi fan un forat en el tronc i l’usen com una petita cova, on guardar alguns dels seus escassos béns o els serveix per a protegir-se en cas de perill o quan arriben les pluges torrencials de les estacions humides.


Els boximans del llac Eyasi i els baobabs són una mostra de la convivència entre els humans i la naturalesa durant milers d’anys. Una convivència que forma part d’un ordre natural que també es percep quan es recorren les interminables planes de la sabana, on sembla que cada exemplar viu té el seu espai. Un ordre on hi cap també la duresa de la vida salvatge, que pot exemplaritzar-se en la imatge d’una atemorida gasela amb una part del seu costat sagnant després d’haver rebut la queixalada d’algun carnívor i pocs metres enllà la hiena que espera el seu moment.

És un ordre que els habitants dels territoris de l’Àfrica oriental han assumit i practiquen amb un ritme de vida que nosaltres anomenaríem lent.  En swahili, pole pole.

dimecres, 13 d’agost del 2014

La opinió de Josep Maria Mallarach sobre els aprofitaments forestals en boscos singulars

Benvolgut Josep,

Estem d'acord amb moltes coses importants envers els arbres i els boscos. Ara bé, el darrer comentari que has posat al teu blog sobre el tema que et vaig comunicar preocupat fa uns quants dies (la tala d'alguns dels boscos més singulars i notables de Catalunya) m'ha esperonat a escriure't. Ho faig perquè discrepo del diagnòstic que en fas, tot i que en comparteixo alguns aspectes.

En primer lloc, discrepo perquè la problemàtica en qüestió no té a veure amb els boscos privats sinó amb els públics. Els IOF en els boscos públics no generen drets, perquè és la pròpia Administració pública gestora qui els aprova per als boscos d'utilitat pública que es troben sota la seva tutela.

En segon lloc, la idea de posar només en un Inventari o Catàleg aquells elements que tenen l'acord de la propietat, no la trobo seriosa. Si es tracta de fer política de conservació, per salvaguardar el més rellevant del nostre patrimoni natural, cal considerar tot el patrimoni que té el país. Altra cosa són els mitjans que s’arbitrin per a conservar-los, que han de ser justos, amb això estem plenament d’acord.

Tercer, trobo a faltar quatre aspectes rellevants en el diagnòstic:  

a)      Que el Departament d’Agricultura incompleix un mandat del Parlament de Catalunya, que insta a preservar el boscos inclosos en l’IBSC (Inventari Boscos Singulars de Catalunya), o és que aquest departament està exempt d’executar el que acorda el poder legislatiu?

b)      El fet que sigui la mateixa Direcció General responsable de l'IBSC -i de la conservació de la biodiversitat- el que faci deixadesa de les seves funcions.

c)      Que Catalunya,(22 anys després del Conveni de la Biodiversitat, encara no tingui cap xarxa de boscos madurs en evolució natural,  i que els de l'IBSC (una fracció ínfima) hagin estat valorats com "els millors" del país.

d)      Que el màxim òrgan consultiu de la Generalitat (Consell de protecció de la Natura) s'hagi pronunciat a favor de deixar a evolució natural aquests rodals.

Consegüentment, més que "qui té raó", crec que el que aquest conflicte palesa dues opcions de política forestal oposades: una, la que vetlla pel bé comú, integra la conservació de la natura (integritat ecològica, reserves forestals integrals o naturals...) en les seves polítiques forestals, amb responsabilitat. I l’altra, la que ara mateix, malauradament, promou el Departament que té les competències forestals, que simplement ignora les consideracions anteriors.

Oi que no ens semblaria raonable que del Departament de Cultura encoratgés als propietaris (públics o particulars) dels monuments d’interès nacional a explotar-ne les seves pedres per vendre-les a metres cúbics?


dissabte, 9 d’agost del 2014

Per què serveix el Catàleg de Boscos Singulars de Catalunya ?

Aquests darrers dies han aparegut diferents notícies que posen en qüestió els aprofitaments forestals que s’han realitzat o es volen dur a terme en alguns boscos catalogats com a singulars. Els Naturalistes de Girona[1] denuncien que el Departament d’Agricultura ha autoritzat la tala en vuit boscos singulars de la demarcació de Girona. El cas més greu, és el que afecta el bosc centenari de les Bagues del Riu i que també han denunciat les institucions per a la Defensa del Patrimoni Natural de Catalunya. Es tracta d’un bosc de titularitat pública situat en el Parc Natural del Cadí Moixeró i que conté un interessant rodal d’avets centenaris. De moment, el Departament d’Agricultura ha ajornat la tala dels arbres centenaris[2], però recorda que aquests aprofitaments es fan d’acord amb un IOF (Instrument d’Ordenació Forestal) aprovat per l’administració i que ha vetllat per la permanència i la qualitat del bosc des de fa dècades. En aquest sentit els tècnics forestals esmenten que el principal objectiu de les actuacions forestals és obrir clarianes per afavorir la regeneració de la massa forestal. Qui té raó ? Els que defensen el caràcter singular del bosc i s’oposen a les tales o els gestors forestals que creuen que les actuacions de gestió forestal al llarg del temps són la millor eina per garantir el futur del bosc.



Des del meu punt de vista el problema rau en l’Inventari de Boscos Singulars, finançat pel govern de la Generalitat, que es va acabar el 2011 i que des de que va ser presentat davant de la societat dorm el son dels justos en els profunds calaixos de l’administració. Per què la clau de volta és aquí? Doncs, senzillament, perquè malgrat tenir un disseny metodològic i un procés de participació impecable, no té cap valor legal. En canvi els IOF si que són documents legals aprovats per l’administració i que generen uns drets a la propietat. D’altra part, en lloc d’un Inventari caldria haver fet una Xarxa Voluntària de Boscos Singulars, és a dir, que després de fer l’inventari caldria haver parlat amb la propietat i només incloure a la xarxa aquells boscos on la propietat, pública o privada, acceptés un acord de custòdia forestal que impliques un compromís per mantenir els valor mereixedors de la singularitat i la consegüent adequació del IOF i deixar possibles compensacions econòmiques per segones etapes. Al no haver-se fet un procés de concertació, el fet de treure a la llum l’Inventari de Boscos Singulars ha generat un efecte del tot contrari al desitjat, és a dir, alguns propietaris davant de la por a possibles limitacions als aprofitaments que tenien dret segons els IOF han decidit, amb la legalitat a la ma, avançar alguns aprofitaments. En conclusió, qualsevol proposta, per molt científica que sigui, que afecti el patrimoni natural i la propietat ha de fonamentar-se en la concertació i l’acord.



[2] Diari Ara, 9 d’agost de 2014