Sensibilitat vegetal

Em ve de gust relacionar dos fets que, de forma casual o causal, s’han produït amb pocs dies de diferència. El primer és la lectura del llibre, “Biodiversos” que és la transcripció d’un diàleg entre Stefano Mancuso i Carlo Petrini i, el segon és una conversa que vaig tenir amb en Joan Miret, pagès de la vall del Corb. Què tenen en comú aquestes dues xerrades? Doncs, que parlen del mateix, una a escala planetària i l’altre a nivell local.

De la primera conversa m’agradaria subratllar que tant Mancuso, com Petrini coincideixen en el fet que cal canviar de paradigma respecte a com entenem l’agricultura, el consum d’aliments i les relacions amb la Naturalesa. 

De forma molt sintètica assenyalen que, en comptes de produir més, cal fer-ho de forma més eficaç, sense malbaratar i amb respecte i estima vers els vegetals, els animals i el conjunt de la Naturalesa. 

El consum ha d’estar lligat a l’agricultura, la ramaderia i la pesca a nivell de proximitat, qualitat i manteniment dels paisatges que hem heretat al llarg de generacions.

Respecte a les relacions amb la natura, comenten que, com a humans, cal deixar de sentir-se el centre del món, ésser més humils i cercar el sentiment d’unitat amb el nostre entorn natural. 

És molt curiós que les dues personalitats també coincideixin en el fet que, si volem parlar amb algú que entengui de plantes no busquem un científic sinó un pagès, és a dir, una persona que les conrea, conviu amb elles i les estima.

La conversa amb en Joan Miret, que us reprodueixo tot seguit, va ser possible gràcies a  Marta Bellpuig, tècnica d’Agroxarxa, empresa de serveis d'Unió de Pagesos i alumna del Postgrau sobre Valors i Significats Espirituals de la Natura (www.fundacioudg.org) 

Miret gestiona una finca amb milers de fruiters, majoritàriament pomeres i també pereres, així com un interessant hort familiar. Una de les primeres frases de la conversa que em va impactar va ser quan va dir: “tot el que fem està interconnectat”

Com et dius ?

Jo soc lo Joan Miret Bonell, fill del Poal i als cinc anys ja anava, a les sis del matí, al tros amb tota la família. Per tant, jo he nascut fent de pagès i moriré com a tal.

Sempre has tingut fruiters ?

No, els fruiters els vaig començar a plantar  quan tenia setze anys, després d’adonar-me que la finca familiar ,dedicada només a les hortalisses, no tenia gaire futur.

I quins arbres vas plantar ?

Vaig començar plantant pomeres i després pereres. A casa hi havia de tot: cereals, hort, una petita granja de porcs...i va caldre prendre una decisió entre els animals i el camp. I vaig dedicar-me a plantar més arbres fruiters fins a ocupar la totalitat de la finca, però després vaig començar a arrendar més terres fins arribar a les 25 hectàrees actuals, és a dir, uns 50.000 arbres. Ara bé, com que jo mateix em vaig fer el planter, et puc dir que els conec tots. Tu has dit: els meus arbres. Ara bé, soc jo qui els pertanyo ja que jo sóc el seu cuidador. Em sento connectat, totalment, amb les meves plantes

Quan vas fer el canvi cap a un cultiu ecològic ?

Aquest ha estat un procés llarg. Un dia un bon amic em va presentar algú que tenia altres inquietuds en el món agrícola ja que sabia que jo no em sentia a gust amb el que feia.

Per què no estaves a gust ?

Per a mi és molt important donar de menjar a la meva família i per aquest motiu a l’hort no hi afegia cap compost químic. Per a mi aquesta és una tasca sagrada. D’altra part, en els meus camps em tocava fer molts tractaments i no em sentia a gust amb el que feia. I, un bon dia, vaig començar a deixar de fer coses i fer proves,   com abandonar tota la fertilització química i començar un sistema a partir de fer compost. Poc a poc t’adones que tot va més a poc a poc i que perds capacitat de collita. Parlo amb persones i començo a fer cursos per entendre què vol dir una agricultura ecològica. Quan t’adones de les relacions que hi ha entre les plantes i els fongs, de tot el que passa dins del sòl... se m'obre un món i començo a fer biofertilitzants i cercar fongs al bosc i portar-los al meu camp.

Imagino que no tot ha estat fàcil, oi ?

Doncs no, a la cooperativa on portava la fruita comencen a queixar-se per la quantitat i el tipus de fruita que fas. Però en canvi, jo tenia molt clar que no volia tornar enrere. El meu objectiu, com a pagès, és alimentar persones no enriquir-me. També és cert que fins l’any passat que va ser una bona collita i vaig vendre bastants quilos no tenia clar si podria sortir-me’n. 

En tot això que expliques, intueixo que també hi havia un cert patiment caps als arbres.

Si, perquè hi ha un vincle intens entre els arbres i jo. Molts dies quan em desperto, una de les primeres activitats que faig és sortir a caminar entre els fruiters i penso què he de fer al llarg del dia, però ho faig al costat de la meva natura més pròxima. Per a mi el meu jardí és el meu hort ja que d’ell surten les plantes que alimenten la meva família. Quan miro una planta, noto com està, què li passa...per tant, m'hi sento connectat. Quan sóc al camp em sento connectat amb els arbres i necessito, almenys un cop per setmana, passar per totes les parcel·les per saber com estant els arbres. Quan surto de viatge, el primer que faig quan arribo és agafar la moto i córrer a passejar-me entre els meus arbres, per saber com estan i què em diuen. Aquesta relació que tenim, on jo els cuido i ells em donen el seu fruit, la visc com a resultat d’una connexió íntima.

Quan passeges per entre els fruiters un matí qualsevol, què sents ?

Doncs, mira,  si els arbres pateixen jo pateixo i si els arbres els noto feliços jo també ho estic. Si els falta quelcom jo intento procurar-ho. Hi ha matins que,amb la  companyia  de tècnics, estem tot el matí mirant els arbres per entendre que els passa. Si això no és estar connectat !!!

Tot el que expliques, marca la teva professió ?

Per fer agricultura ecològica has de tenir molt clar que la connexió entre tu i la natura és molt forta i es converteix en una manera de viure ja que has de fer un munt de sacrificis, com anar a collir fruita on hi participa tota la família. Aquesta activitat per a mi té un gran valor.

Quan reculls la fruita, ho vius amb un sentiment de gratitud ?

Tot va lligat i té conseqüències i, per tant, em sento agraït i content de collir la fruita d’uns arbres que he cuidat. 

Com vius la natura ?

El més important és sentir-me connectat amb els vegetals i notar les vibracions de les plantes. Per exemple, en un angle d’un dels meus camps vaig plantar quatre xops i els he vist créixer. Són com quatre fills i, en ocasions, em recolzo en els seus troncs i els miro i penso que grans que s’han fet. Amb els anys accepto millor tot el que prové de la natura, com la mateixa meteorologia. L’acceptació de l’adversitat et fa avançar com a persona. Quan acceptes, et sents millor amb tu mateix i els altres. D’altra part, m’adona que no utilitzo el rellotge. M’aixeco amb el vol de les orenetes i segueixo el cicles de la natura. Hi ha moments que necessito tocar l’herba, regar descalç, veure com estan les plantes, contemplar i a l’hivern, quan tot està en repòs, canvio la meva actitud i cerco un temps per reposar i tancar el cicle. Quan  acabo la campanya de collir, agafo la bicicleta i marxo uns dies a pedalar sol.

Tocaven les vuit del vespre i el sol anava de baixa, era el moment de deixar de parlar i anar a caminar entre els pomers.

Sentir l'arbre, a càrrec d'Anna Ylla-Català Passola

El passat 7 i 8 de juliol, l’Edgar Tarrés i jo, vam organitzar un cap de setmana pels boscos del Montseny titulat:Natura i Harmonia. Dins d’aquest cap de setmana, férem un bany de bosc en una fageda amb castanyers monumentals. Quan dirigeixo un bany de bosc estableixo, com a eixos de treball, que cal fomentar el diàleg i la intimitat entre els arbres i els participants. Sempre els demano que busquin o es deixin triar per un arbre, és a dir, que caminin pel bosc en silenci i tranquil·litat fins que  algun arbre els cridi de manera especial i s’estableixi un vincle, normalment instantani, sentit, intuïtiu... El segon aspecte a treballar és la comprensió de l’arbre, la seva diferència, les seves peculiaritats... i el tercer és dialogar amb ell, com vulguin, de la manera que la companyonia de l’arbre els faci sentir. En acabar aquesta estona , fem una recapitulació sentida i sincera, entre tots els participants per compartir com han viscut l’experiència, què han sentit, què han descobert... sorgeixen sentiments i pensaments molt nous, molt creatius, íntims, viscuts. Després d’haver-nos escoltat, cloem l’activitat  dins del mateix bosc que ja no és percebut ben bé de la mateixa manera que quan hi hem entrat. La mirada i el vincle són intensos i ben diferents, el bosc, l’arbre escollit han estat singularitzats per sempre.

El que ara llegireu són les reflexions de l’ Anna Ylla-Català Passola que va participar en aquest bany de bosc i a qui vaig demanar que escrivís les seves impressions. Gràcies Anna per fer-ho i voler-ho compartir amb tothom!

“No us descriure el màgic bosc a on vaig tenir la sort de batejar-me, ni l’ arbre que vaig escollir per confiar les meves pors, ni els preàmbuls que vaig fer fins arribar a parlar amb ell. Avui vull compartir amb vosaltres el diàleg que vaig acabar tenint amb el meu castanyer centenari.   

Tot va començar preguntant-me : QUE EM VOLS DIR? QUE EM VOLS DIR ?

 I em varen venir a la ment tres paraules claus de l’ explicació que acabava de fer un Josep : INMOVIL, FOTOSÍNTESIS I ARRELS.

Primer de tot, vaig pensar quines coses creia que volia que romanguessin INMOVILS a la meva vida i quines altres, jo podia fer alguna cosa per canviar-les.

No vull renunciar a ser qui soc i vull sentir-me orgullosa de mi mateixa ( acceptar-se a un mateix es la clau de la felicitat) tot i que, soc conscient que haig de seguir treballant per continuar creixent com a persona. Però si que puc millorar en no prejutjar, puc tenir la ment mes oberta e intentar entendre altres punts de vistes, entendre altres maneres de fer i de viure. 

En quan a la FOTOSÍNTESIS de l’ humanitat , ja fa molt temps que  tinc clar que es base en L’ AMOR. En donar i rebre, en cedir i compartir. 

I pensant amb les ARRELS, tinc la certesa que les meves arrels son la meva família. Arribat aquest punt, us haig d’ explicar que el meu arbre no te un tronc únic, sinó que està format per molts troncs que pugen i alguns d’ ells s’ entrellacen. Tant bon punt el vaig veure, el primer que vaig pensar, va ser amb la meva família i els meus amics i lo important que eren per mi. 

En segon lloc, mirant al meu voltant, observant tot el bosc vaig anar buscant paral·lelismes entre els atributs del meu arbre i jo. 

Un arbre fa ombra, un arbre fa “por” ( penso en els arbres dels contes), un arbre busca la llum, un arbre es pot cremar, un arbre pot estar buit per dintre, un arbre hiverna, un  arbre rebrota.... 

El meu arbre transmet fortalesa, el meu arbre es majestuós, el meu arbre te personalitat. El meu arbre em fa companyia, el meu arbre em transmet pau. 

Vull ser FORTA com ell, voldria tenir la capacitat d’ HIVERNAR cert problemes que no em deixen ser feliç del tot, voldria tenir la capacitat de REBROTAR, de tornar a néixer amb mes força.

Voldria tenir clar quina es la LLUM que em guia. 

Voldria ser mes AUTOSUFICIENT, creure mes en les meves potencialitats. 

Per altre banda, hauria de saber RELATIVITZAR mes els paranys, com el foc. Un bosc  es pot cremar, però com que no depèn del meu arbre el fet de que un dia aquest bosc es cremi, el meu arbre  no viu amb por, al contrari. Per aquest motiu, hauria de saber agafar distancia envers aquelles coses que no podem canviar i aprendre a conviure amb elles. 

Una altre idea que em va venir al cap es que en el fons, en aquesta vida ESTEM MOLT SOLS, com cadascun del arbres d’ aquest bosc, però per altre banda  tot i que un a un no som res,  tots els arbres junts, fan un bosc que transmeten molta SEGURETAT.

Per aquest motiu, voldria SER UN REFERENT per algú, de la mateixa manera que ara aquest castanyer esta essent un referent per mi. 

Per acabar, també vaig pensar amb les parts “curatives” de l’ arbre. L’ escorça, les fulles, els fruits, les arrels .Però no vaig aprofundir  gaire mes... 

Dir-vos que a la meitat de la meva conversa, a poc a poc em vaig descalçar i vaig apropar-me tímidament buscant escalf i vaig abraçar-me a un del troncs que podria donar la volta amb el braç. Vaig estar una estona acariciant-lo, i al final abans de marxar vaig fer-li un petó, li vaig dir adéu i sense fer soroll vaig enfilar el camí de tornada amb ganes de tornar-hi un altre dia”

L’avet de Nadal d’Alsàcia

Aquests darrers dies hem gaudit dels paisatges de l’Alsàcia i ens ha sorprès el gran nombre de mercats de Nadals que hi ha tant a les ciutats, com Estrasburg o Còlmar, com els petits pobles situats al peu de les muntanyes dels Vosges, com Kaysersberg o Riquewihr. A tots ells l’arbre de Nadal és omnipresent i no és gens estrany ja que a la vila de Selestat hi ha el document més antic que parla del guarniment d’un arbre de Nadal, en concret es tracta d’un text del 1521 guardat als arxius municipals. A partir del 1870 l’avet es converteix en l’arbre de Nadal i la tradició de guarnir-lo s’estén per tot Europa. No es estrany que tot això succeís a l’Alsàcia, doncs aquesta regió s’estén entre les suaus muntanyes dels Vosges on els avets creixen entre els faigs i els roures i l’ampla i prospera vall del Rin.

L’avet, segon la mitologia grega, era l’arbre dedicat  a Àrtemis, deessa de la Lluna, la vida salvatge i per tant dels boscos i les selves, protectora de les dones i de la fecunditat. Per tant, no és estrany que els cristians associessin aquest arbre al naixement de Crist, data que també coincideix amb els solstici d’hivern i per tant, en el moment que el sol torna a guanyar presència ja que el dia es fa més llarg. A més a més, amb contrast amb la resta dels arbres caducifolis de la regió, l’avet és perennifoli, és a dir sempre verd i, en conseqüència, promesa de renaixença i de vitalitat.

El darrer dia de la nostra estada a l’Alsàcia vam anar a passejar pel bosc de Haguenau. Es tracta d’un immens bosc planicial ja que té una extensió de 20.000 Ha i està format per rodals de faig, pi roig, bedoll, avets i roures penols. Es tracta d’un espai habitat des de fa milers d’anys tal com testimonien els centenars de túmuls i necròpolis cèltiques. A l’època medieval  si van instal·lar ermitans i monestirs. Aquest fet li ha donat el sobrenom de “bosc sant”

En un moment de la nostra passejada pel bosc de Haguenau ens va sobtar trobar-nos amb un petit avet guarnit amb elements nadalencs i un cartell al costat que ens desitjava: Bones Festes i Pau sobre la terra als homes i dones de bona voluntat. Mai ens havia succeït res semblant i vam pensar que realment érem dins d’un bosc ben especial !!!

Una casa de fusta a Tiana, a càrrec de Francesc Giró

Com a resposta al meu post: El Trentino, una terra que estima la fusta, en Francesc Giró em va enviar aquest comentari. Posteriorment em va enviar una imatge de la seva casa per il·lustrar les seves paraules. Gràcies Francesc !

“La meva casa al Maresme (Tiana) també és de fusta de pi i avet del Pirineu i la capa exterior és de làrix, ja que no requereix cap tipus de manteniment. Com la casa del teu conegut, primer té un color intens groc-taronja i amb el temps es va tornant més fosca i grisa, integrant-se perfectament en el paisatge. Ja fa 4 anys que hi vivim i n’estem molt contents. Al nostre país només ens imaginem cases de fusta a les muntanyes, però a Califòrnia sempre n’han construït a la vora del mar i en clima mediterrani. Funciona perfectament. Ah! i no tenim ni aire acondicionat ni ventiladors. No ens cal... Fixeu-vos que les zones amb una tonalitat més gris, tenen el mateix color que el mur vell de pedra i ciment de la masia.

Caminar descalç pel bosc.

Cada dia hi ha més propostes per viure el bosc amb els sentits i deixar la raó o els pensaments, per un dia, desendollats, tal com ens deia F. Pessoa:

Jo no tinc filosofia: tinc sentits...

Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,

ans perquè l’estimo, i l’estimo per això,

perquè qui estima mai no sap què cosa estima

ni sap per què estima, ni què cosa és estimar...

Estimar és l’eterna innocència,

i l’única innocència és no pensar...

A Itàlia n’he trobat dos exemples.

El primer (www.ilboscoincantatoostano.com) ens proposa diferents itineraris per viure el bosc de forma diferent. Un d’ells és anar descalç per dins del bosc sota diferents substrats: pedres, fusta, terra, escorça... i que es presenta com una veritable aventura naturalística, la qual porta per subtítol: Avui les sabates tenen el dia lliure !!!

La segona es localitza a la localitat alpina de Moena (www.moena.it) on un forestal ens pot acompanyar a caminar descalços per diferents senders forestals per tal de gaudir de totes les sensacions que ens ofereix el bosc.

Presentació del llibre: “Tornar a la natura” a Guissona, a càrrec de Montse Villaró.

De les diferents presentacions del llibre: “Tornar a la natura”, la que va tenir lloc a la biblioteca de Guissona, el 9 de juny, en guardo un especial record. Primer per la gran amabilitat de la Montse Villaró que va escriure unes immerescudes paraules de presentació i després va preparar-se unes adequades preguntes per tal de fer entendre les característiques del llibre als assistents. També va ser molt amable al preparar un ikebana per la presentació. Per tot plegat i, malgrat que han passat unes mesos, vull recuperar alguns fragments d’aquella presentació a Guissona.

Així començava la presentació de la Montserrat: “Jo vaig conèixer en Josep, en un lloc on la NATURA és la més absoluta de les protagonistes: al santuari  del Miracle de Solsona. Vam tenir la sort de coincidir-hi en un taller de Natura i Espiritualitat a l’any 2013. Ell estava a punt de publicar un llibre sobre “Natura i Espiritualitat” i la imatge  que més recordo d’aquell encontre és veure’l llargues estones assegut en un banc, sota els magnífics roures que hi ha a l’arribada del Miracle. Era una entranyable imatge.

Desprès d’aquell encontre vam intercanviar alguns correus i missatges, però no ens havíem tornat a veure fins el darrer cap de setmana de maig d’enguany, en que vam compartir de nou una estada al Miracle per gaudir i aprendre de l’art floral japonès o Ikebana, que tenia lloc al santuari, que sempre ens ha donat aixopluc i ens ha embolcallat de silenci, de bellesa i d’harmonia.

En Josep Gordi és un apassionat de la Natura i un enamorat dels arbres. En el seu llibre escriu : “Embadalir-me davant d’un arbre isolat enmig d’un Prat és quelcom quasi instintiu” Ha escrit nombrosos articles i llibres sobre Natura i sobre els arbres. Entre els seus darrers treballs és de destacar el llibre publicat l’any 2011 : “ Els arbres mediterranis. Un recorregut pels seus valors culturals i espirituals” i l’any 2013, el llibre “Natura i Espiritualitat a Catalunya. Deu converses. Deu passejades i deu consells per viure la natura amb plenitud ». Quan es va publicar aquest llibre en Josep escrivia : “ En el fons el que desitjo és desvetllar quelcom que està encallat dins la vostra consciencia i generar un anhel, un desig perquè aprengueu a viure el vostre entorn d’una altra manera , és a dir , amb una mirada més ampla, amb un altre somriure, amb un altre tipus de familiaritat….”

Jo penso que tot això és el que justament aconsegueix amb el llibre: “Tornar a la Natura” que ara tenim entre les mans i del que avui parlarem, d’una manera planera, familiar, però profunda. En Josep ens vol acompanyar en el camí a seguir per ser a prop de la natura, per viure-la, per sentir-la dins nostre, per tal de poder arribar a fer una veritable comunió entre un mateix i la natura. L’autor ho escriu així : “ Només es tracta d’ensenyar un camí i aprendre a caminar, de bellugar-se tranquil·lament, en silenci, i amb els sentits ben oberts. Si som capaços d’unir a poc a poc el nostre interior amb el batec de la natura, avançarem envers la comunió i l’harmonia amb el nostre entorn”

El millor doncs, és que passem ara a parlar amb en Josep Gordi, del seu llibre : del què i el com, del què diu i el per què ho diu. 

BONA TARDA, JOSEP ¡!!

Comencem doncs, i parlem primer una mica de de tu.

Com et definiries a tu mateix?

A nivell professional, per damunt de tot sóc un docent. Com a persona, un home tranquil, que intenta gaudir del que l’envolta. Si hagués de posar un adjectiu a la meva vida seria “passió”

Una frase que t’acompanyi

Intentar viure el moment amb la màxima plenitud i amb la consciència de que cada moment és únic. Viure el present amb la màxima força i plenitud.

A què es deu la teva gran passió per la naturalesa?

Sempre he estat en contacte amb ella. Vinc d’una família nombrosa, en la que jo era el gran de cinc germans i, a més, vivíem amb els avis i un oncle. A casa érem una gentada. Els caps de setmana sortíem amb els pares a esbargir-nos pels boscos del Vallès. Cal tenir present que als anys seixanta, pels voltants de Mollet del Vallès encara hi havia molta vinya i espais agrícoles. Per això, els edificis singulars que s’han mantingut a Mollet, bàsicament, son masies. Més tard vaig exercir de monitor d’esplai i em vaig convertir en tot un excursionista, fet que em va permetre conèixer bé el país, sobretot les seves muntanyes. Sempre he estat vinculat, d’una manera o altre, a la naturalesa i m’imagino que, en part, per això, he acabat estimant-la tant.

Ara parlem l’estructura del teu llibre.

D’on et va sorgir la idea d’estructurar el teu llibre, no ja tant com un assaig – que també ho és -  sinó amb un estil més novel·lat i amb un redactat “epistolari”, de correus electrònics intercanviats entre dos amics….

Cercava un registre literari més entretingut i captivador que el d’un assaig. La conversa entre dos amics que tenen dos papers diferents ja que un fa el paper de mestre i l’altre d’alumne, em semblava una possibilitat que donava molt de joc.

Parlem ara de les FOTOS : són realment PRECIOSES ¡! 

Per què les fotos ?, quin significat, quin pes, hi tenen en la trama del teu llibre ?

La vida, moltes vegades, és plena de regals. Fa uns anys vaig conèixer l’Albert Gusi i ràpidament van aparèixer interessos comuns, com l’amor per la natura, gaudir del silenci, el joc... Quan el llibre va estar enllestit li vaig trametre el text per si creia oportú afegir una fotografia per cada capítol. La seva proposta va ser tant potent que es va convertir en un element de la relació epistolar i va deixar de ser una simple il·lustració.

Entrem ara, Josep, a parlar de la temàtica  del llibre  : LA NATURA.

Si haguessis de resumir el que t`ha ensenyat la naturalesa, què diries?

El primer que t’ensenya la natura és que estàs en un camí. El camí és la vida mateixa i a mida que vas avançant vas aprenent. M’ha ensenyat, sobretot, humilitat i, en conseqüència, a posar-me al meu lloc. A vegades, ens sentim molt superiors a tot, com si estiguéssim damunt d’un pedestal. La natura et recorda que només ets una petita fulla que circula per l’aigua i que anirà a parar al mar, on es farà malbé i acabarà sedimentant en un fons marí.  Comprens que tot segueix el seu camí, nosaltres inclosos, i avui hi som i demà no hi serem, tot canvia constantment, tot passa.

Una gran lliçó...

Si, i també m’ha ensenyat el sentit de la paraula comunió. És cert que tenim un pas efímer per aquest món i que som ben poca cosa, però a la vegada formem part d’una comunitat de persones i d’una comunitat natural molt gran que es interactuen constanment. Fa uns anys vaig publicar un llibre sobre els arbres perquè, per a mi, els arbres son companys de viatge. Transitem junts per aquesta vida. L’arbre és un símbol omnipresent en missatges comercials, en logos d’universitats, d’empreses... perquè té un valor universal, un variat simbolisme, una forta permanència i alçada que pot associar-se a la comunicació, el creixement, l’ajuda, l’associacionisme...

Ens parles de badar, del SANT BADAR, expressions sempre en boca del monjo de Montserrat Vicenç Santamaria, que tots dos tenim la gran sort de conèixer i també esmentes en Josep Maria Espinàs, al que qualifiques com “un dels grans badocs de casa nostre” i ens dones un consell : “ Si voleu connectar amb la Natura cal que sortiu de casa amb l’objectiu clar de no arribar enlloc i la ferma voluntat de , senzillament , deixar-vos endur per l’espectacle natural”

Però què vol dir badar?

La natura pot ser la nostra mestra. Embadalir-se és contemplar i la contemplació és un dels instruments dels místics per unir-se a Déu. Per tant, la contemplació enmig de la natura pot ser un camí d’unió amb allò més elevat. De fet, les meditacions solen fer-se en espais tancats, però quan es fan en espais oberts, en un bosc, per exemple, es tornen molt més potents

Dues preguntes en una: Si et consideres una persona espiritual i si creus que aquesta connexió amb la naturalesa implica necessàriament l’activació d’un element espiritual?

Sí, a la primera, i penso que sí, a la segona. Ara bé, cal distingir aquesta connexió amb un element espiritual del que hom entén per religió. Penso que els agnòstics, els no creients, també poden gaudir d’aquests valors espirituals que transmet la natura. No cal associar-los sempre amb un Déu. Podem sentir la força espiritual de la naturalesa des del pur agnosticisme. L’espiritualitat és en tothom. Una cosa és ser ateu i no seguir cap doctrina i és respectable. Però, independentment del que una persona cregui o deixi de creure, pot sentir i viure aquesta comunicació amb alguna cosa més gran que ell, digues-li transcendència, digues-li espiritualitat, digues-li com vulguis. La natura té ànima i quan t’hi vincules estretament la sents i te la fas teva des del teu interior no només de la raó.

Com t’imagines una societat on les persones visquessin en harmonia amb la naturalesa?

D’entrada, crec que ningú ens pot ni ens ha d’obligar a cercar la unió amb la naturalesa. Penso que és una opció personal, l’elecció d’un camí. Ara bé, posats a fer un exercici d’imaginació, si bona part de la societat no visqués tan desconnectada de la naturalesa, penso que, en general, ens desplaçaríem, majoritàriament, a peu o en bicicleta. La manera de moure’ns és una cosa molt important. Fins ara, els americans ens han marcat el model: hi ha un espai on vivim i dormim, un espai on treballem, un espai on ens divertim, un espai on mengem, un espai on comprem, un espai on anem a missa... I l’element que uneix tot això és el cotxe. Per a mi, un món millor seria aquell on la gent es desplacés més a peu, en bicicleta o en transport públic. Les ciutats tindrien més espai per a les persones i menys per als cotxes. També s’utilitzarien altres fonts d’energia menys contaminants, com la biomassa. En un món on la gent fos més sensible amb la naturalesa, es miraria d’estalviar en recursos, gestionar-los de manera més eficient i intel·ligent. En general, penso que no hauríem pas de renunciar a les comoditats i avantatges del món actual, només caldria una mica més de respecte i sentit comú. De moment, aquest sentit, que és el menys comú dels sentits, no es veu per enlloc. Estem deixant una petjada de brutícia letal al planeta. El filòsof Jordi Pigem deia en una entrevista recent: “El titànic s’enfonsa i ens dediquem a caçar pokemons a coberta” i ell mateix preconitza que la societat del futur serà postmaterialista o no serà i en aquest sentit, les opinions del monjo de Montserrat  Vicenç Santamaria, que, en parlar del transcendent, del misteri, afirma «  Cal saber veure allà on no veiem rés” prenem més valor.

Ens expliques que : “Viure la natura plenament, amb plenitud, vol dir que la seva vivència ens ha d’omplir, que ens ha de sadollar els sentits, que ha de permetre que ens sentim en comunió amb el nostre entorn….”

I, com ho fem això Josep ??

Abans de res, amb persistència, és a dir, convertint la natura, en un acte habitual a la nostra vida, de la mateixa manera que anem al mercat o a prendre un cafè en un bar. Allò que hom és capaç de practicar durant dos mesos seguits, s’incorpora de manera natural a la nostra quotidianitat. Després, cal promoure, tal com dèiem, el concepte del ‘badar’. A la natura hem d’anar a encantar-nos, a perdre el temps, hem d’aprendre a no esperar res. Cal anar-hi sense presses de cap mena. Cal buidar-nos per deixar que la natura ens ompli. Això ens permetrà entendre què ens vol transmetre la natura. Saber què vol dir l’hivern. Què suposa el ressorgiment de la primavera, les primeres flors. Per tant, poc a poc, el contactar amb la natura es pot convertir en un espectacle joiós i que ens ompli.

I fins aquí la nostra conversa amb en Josep Gord. Ha estat tot un plaer. I penso que les respostes que has anat desgranant, hauran fet venir a tothom ganes de llegir “TORNAR A LA NATURA”…. Jo us el recomano, sincerament i us recomano llegir el seu DECÀLEG, tenir-lo molt i molt present, posar-lo en pràctica  per poder INICIAR EL CAMÍ….per PODER CAMINAR …. FER CAMÍ….