divendres, 30 d’agost del 2013

Postals forestals d'estiu III: El projecte boscos de muntanya

Aquest agost he participat com a voluntari en el projecte boscos de muntanya. En concret he treballat als boscos propers al poble de Montenartró. De la meva experiència fen de voluntari ja n'he parlat, llargament, en altres entrades; ara presentar-vos dues imatges de l'Eduard Plana que exemplifiquen la duresa del treball i la bona companyonia.


dijous, 29 d’agost del 2013

Postals forestals d’estiu II: En bici pels boscos del Trentino


Un altre any he pogut passar una setmana pedalant pels fons de les valls del Trentino (Itàlia) Aquesta província italiana és un veritable paradís pels ciclistes ja que existeix una gran xarxa (http://www.piste-ciclabili.com/provincia-trento) de pistes asfaltades per bicicletes que ressegueixen la major part dels fons de valls i, en conseqüència, les pistes passen, en ocasions, pel mig de boscos o al costat de grans arbres, com l’avet blanc (Picea abies) o l’avet roig (Picea abies) Un veritable goig pels amants dels arbres i les bicicletes.





dimecres, 28 d’agost del 2013

Postals forestals d'estiu I: Arte Sella

Ara que s'acaba l'estiu voldria compartir amb vosaltres algunes imatges d'aquests dies calurosos que ja comencem a deixar enrera. A diferència d'altres entrades d'aquest blog, donaré més protagonisme a les imatges.

Primer de tot, us parlaré, breument, de l'exposició d'art permanent (www.artesella.it) que hi ha enmig d'un bosc a la vall del Sella, la qual és  tributària de la Valsugana (Trentino, Itàlia). Feia molts anys que no visitava aquest espai. El canvi més notable és que s'ha professionalitzat: ara es cobra entrada, hi ha un centre d'informació amb la consegüent botiga de records i també s'ha creat una exposició permanent d'obres d'art al mig del bosc.







dissabte, 24 d’agost del 2013

Els meus amics els roures


Aquests dies d’agost en que he treballat com a voluntari en el projecte Boscos de Muntanya al Pallars Sobirà he pogut fer realitat un vell somni: ajudar els roures ! Com a docent, a l’aula o al camp, he explicat, en moltes ocasions, els principis de la successió ecològica i ho exemplificat amb la relació entre les pinedes de pi roig i les rouredes a la muntanya mitjana. Els boscos montans caducifolis han patit fins la dècada dels cinquanta, sobretot,  la pressió del pastoreig i del carboneig. Posteriorment l’enfonsament del carboneig i la progressiva reducció dels ramats van afavorir, ja sigui per la dinàmica natural o per decisions silvícoles, l’enresinació de bona part dels territoris montans, és a dir, el creixement de les masses de coníferes.

Si observéssim des de l’aire l’obaga de Montenartró, que és un dels indrets on s’ha treballat dins del projecte Boscos de Muntanya, només veuríem una immensa pineda de pi roig. En canvi quan passeges per l’interior d’aquesta pineda, te n’adones que entremig dels pins hi creixen molts bedolls, també roures i altres caducifolis, com la moixera de guilla. També observes la gran densitat de pins que hi ha, sobretot, en els indrets planers que, dècades enrere, havien estat camps de conreu.
 
L'obaga de Montenartró
Com que som davant d’un espai contínuament modificat per l’acció humana, em sembla correcte prendre partit i actuar a l’espai forestal. Una de les primeres decisions que pren el silvicultor quan comença un projecte d’ordenació d’un forest, és decidir l’espècie principal. En ocasions, l’espècie principal no ha de ser la més abundant en l’actualitat. En aquesta obaga els responsables del projecte Boscos de Muntanya van decidir que l’espècie principal seria el roure de fulla grossa. En conseqüència es van marcar per ser tallats els pins i bedolls situats prop dels peus més desenvolupats de roure, per tal d’afavorir el seu desenvolupament.

He de reconèixer que mai havia talat amb les meves mans, és a dir amb serra o destral, un arbre. Si que havia vist treballar amb la motoserra els treballadors forestals i sentit el cop que fa a terra la caiguda d’un arbre.

Després de passar-me dos dies abaten i desbrancant pins i bedolls he de reconèixer que a l’acabar la jornada, destrossat físicament, vaig mirar-me un roure i li vaig dir: “amic, els companys i jo, t’hem  fet molt d’espai per tal que creixis fort i ample. Fes-ho ja que l’any vinent vindré a veure’t per saber com t’ha anat”. No va contestar-me, però pel color verd brillant de les seves fulles i seu bellugueig pel vent va semblar-me que estava content.
 
D'aquest roure n'espero molt !
L’únic fet que  va desagradar-me va ser l’haver de deixar els troncs i les branques dels pins i els bedolls talats i amuntegats al costat d’altres arbres per tal que s’anessin descomposant lentament. Sobretot en el cas dels pins de diàmetres notables. Recordo que van abatre un pi roig de més de 80 anys que feia un bon diàmetre i una bona alçada. Que no es puguin aprofitar aquests troncs simplement perquè som a uns centenars de metres d’una pista forestal em va semblar una senyal inequívoca de com ha canviat la gestió forestal al llarg de les darreres dècades.

dilluns, 12 d’agost del 2013

La meva experiència de voluntari en el projecte Boscos de Muntanya


Entre els dies 5 i l’11 d’agost he fet de voluntari en l’estada del projecte boscos de muntanya al Pallars Sobirà i voldria explicar-vos, breument, la meva experiència. 

Abans de res, esmentar que un dels objectius del projecte boscos de muntanya (www.projecteboscos.cat) és acostar les persones al bosc per tal que connectin amb ell i entenguin els principals reptes que té plantejats i de quina manera es podem afrontar. Per aquest motiu organitza estades d’una setmana als boscos del Pirineu (Cerdanya, Pallars Sobirà i vall d’Aran).

Aquesta setmana que he viscut i treballat a bosc m’ha deixat una triple vivència.

La primera és la de viure aïllat enmig del bosc. Cal precisar que totes les persones vinculades a l’estada passen la nit en tendes situades entre els prats i boscos propers a la zona de treball i simplement es disposa d’una ampla carpa on se situa la cuina i un possible espai que pot funcionar de menjador en cas de mal temps. Malgrat viure enmig de la natura, hi ha un espai per dutxar-se, amb l’aigua canalitzada d’un rierol mitjançant una mànega i un telèfon de dutxa, sobre unes lloses situades entremig dels arbres. Una experiència que, quan fa sol, és magnífica. Aquesta connexió amb el medi natural no sempre és bucòlica ja que el campament se situa prop dels 2000 m i per tant els canvis de temperatura entre el dia i la nit són molt notables. També les situacions de mal temps, és a dir, de pluja i fred es viuen  amb una gran intensitat ja que l’únic espai on refugiar-se són les tendes i la carpa. Dels molts moments de connexió amb la natura viscuts al llarg de la setmana em quedo amb la contemplació  a la nit del cel estelat que em generà una sensació de petitesa i, a la vegada, d’integració dins del cosmos.

La segona és la convivència amb un grup molt de divers de persones que tenen en comú el desig de treballar per la natura i desconnectar del món urbà d’on, majoritàriament, provenen. Amb ells vius la intensitat del treball, com moure pedres d’importants dimensions o abatre arbres d’una considerable alçada. També, aprens molt d’escoltar i intentar entendre els altres. He de reconèixer que he estat molt afortunat ja que malgrat la diversitat d’edats, professions i orígens s’ha viscut amb una agradable harmonia, producte de compartir, amb una certa alegria: la duresa de la feina,  el fred i la pluja, la immersió en la cuina vegetariana promoguda per una entusiasta i aplicada cuinera, les estones de rialles i cançons...

La tercera és l’aprenentatge de diferents tècniques d’intervenció en el medi forestal de muntanya que tenen una doble peculiaritat. Intervenir amb eines tradicionals, és a dir,  sense motor. Per tant, els arbres es talen amb serres i destrals i les pedres es mouen amb fines barres d’acer o amb l’ajuda d’un ternal. I cal fer-ho amb un ritme lent ja que l’objectiu és la seguretat, entendre els processos i fer una feina de qualitat, enlloc d’afavorir la quantitat.

Al llarg de la setmana els voluntaris es divideixen en grups i treballen en feines de correcció hidrològica, gestió forestal, seguiment de fauna o l’obertura d’un camí per afavorir l’ús públic del bosc. D’aquestes tasques, només voldria parlar de les que tinc imatges, és a dir, de les actuacions en el torrent i en el bosc.

L’objectiu de les actuacions en el torrent és reduir l’impacte de l’erosió hídrica sobre els vessants forestals. La gran particularitat d’aquesta feina és  que es fa manualment amb troncs i pedres i amb la traça i la força de totes les persones que hi participaven. Es realitzaven dos tipus de tasques: canalitzar de forma contundent el curs d’aigua per evitar, en els episodis de crescudes que es descalcin els vessants i realitzar trampes sedimentaries que redueixin la força de l’aigua i s’afavoreixi que els sediments es dipositin en els llocs més adients. En definitiva es tracta d’una obra d’enginyeria hidràulica feta amb criteris molt naturalístics.
Actuació duta a terme al llarg d'aquesta estada

Actuació duta  a terme en anys anteriors



El roure ja pot enlairar-se després de l'aclarida
La intervenció forestal es produeix en un obaga on existeix una pineda de pi roig i sota seu hi creixien roures i altres caducifolis. L’objectiu és talar pins per deixar espai per tal que els roures creixin i, a la vegada, evitar possibles danys que poden produir-se a les èpoques de nevades ja que en ocasions la neu acumulada  a les capçades dels pins pot caure de forma sobtada i malmetre el brancam dels roures.  Per tant, la proposta silvícola és fer una aclarida selectiva de pins i bedolls per afavorir els roures. El cap de l’obra assenyala els arbres a abatre i el cap de colla ens ensenyava com talar l’arbre i dirigir correctament la seva caiguda.

En conclusió, en pocs dies vius la natura, convius amb persones molt interessants i aprens, gràcies a la paciència i esforç de totes les persones que dirigeixen les tasques tècniques de la setmana, uns principis bàsics sobre com s’ha d’intervenir en el medi forestal. No vull acabar aquestes ratlles sense donar les gràcies a l’Andreu, la Marina, la Montserrat, en Pau i la Bàrbara per ajudar-nos a entendre millor la gestió forestal i fe-nos passar una setmana excepcional.

Després de l'aclarida el roure té espai per crèixer