UN ESTIU DE FOC

Aquests mesos estivals venen, lamentablement, marcats per la petjada dels incendis. Alguns són  ben propers, com el de la Ribera d’Ebre que va calcinar unes 6000 ha de bosc, matollars i conreus i que ha transformat totalment el paisatge d’aquestes terres o el de la illa de Gran Canària que ha cremat més de 9000 ha, la major part en espais naturals protegits i que també tindrà una greu repercussió vers els paisatges del centre de l’illa. Ara bé, els més greus s’han produït en dos dels grans biomes forestals del món: el bosc boreal i la selva tropical. A Sibèria es calcula que s’han cremat, segons Greenpeace, 12 milions d’hectàrees forestals, les quals han generat una emissió a l’atmosfera de més de 166 milions de tones d’anhídrid carbònic, així com la deposició de les cendres en el gel i l’efecte del foc sobre el permagel fets que també afavoreixen l’escalfament global. La situació a la selva amazònica, que és la llar del 80% de la biodiversitat del planeta és, també,  molt greu ja que durant les tres primeres setmanes d’agost s’han detectat més 70.000 focus d’incendis, més del doble que les detectades l’any passat. Algunes veus apunten que darrera l’augment d’aquests focs s’hi amaga la mà dels agricultors i els ramaders. Es diu que ho fan per guanyar més terres al bosc i, al mateix temps, obtenir veloçment el vistiplau dels seus interessos vista la inacció del govern del president Bolsonaro. 

Certament, l’espai forestal és el gran perjudicat d’aquest estiu i de retruc el clima i el futur del planeta. La desforestació té una estadística llarga en el temps  i sembla no tenir aturador. Cal tenir present que és la  culpable del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Malgrat aquests desastres ambientals que acceleren l’escalfament de la Terra, hom té la sensació que el conjunt de la societat no pren prou consciència ni promou les accions necessàries per fer front a aquesta dramàtica situació. Només cal recordar que, segons el baròmetre del CIS, els temes ambientals no apareixen  pas dins de les 10 primeres preocupacions de la societat espanyola. Per què és produeix aquesta manca de preocupació entre la població? L’escriptor nord-americà Jonathan Safran Foer, que  acaba de publicar el llibre Podemos salvar el mundo antes de cenar,explica, abans de presentar-nos la seva recepta per lluitar conra el canvi climàtic, que potser existeix un problema de comunicació i de percepció a l’entorn de la crisi ecològica que viu la Terra.  Ell afirma que, sense una bona història al darrere, no es convenç ningú i que, per tant, els informes, les previsions dramàtiques, les dades, les gràfiques, les imatges de satèl·lit, les pel·lícules colpidores sobre la fusió de les  glaceres segurament  no són suficients i potser, fins i tot, són contraproduents. 

Certament, hi ha un excés de catastrofisme en els temes relacionats amb el canvi climàtic quan, el debat de veritat, si volem aturar la dinàmica actual, va molt més enllà dels incendis i la desforestació i està relacionat directament amb el model econòmic de la major part dels països del món i en la responsabilitat dels seus governants. 

Per tant, caldrà esforçar-se a explicar, des de l’emotivitat, la senzillesa, la veritat... una bona i veritable història que suggestioni, sense banalitzar, el conjunt de la societat. No és un repte fàcil però cal prendre nous camins que s’allunyin del catastrofisme, que ens facin prendre consciència que el futur del planeta està en joc, que el tenim a les nostres mans i destacar, per sobre de qualsevol altre fet, que  cal passar a l’acció tant a nivell personal com familiar, d’organitzacions polítiques, socials i d’altres per exercir un paper actiu des d’ara mateix i sens treva. El compte enrere ja fa temps que ha començat!

L’arbre d’Hipòcrates i els 10 anys de la Facultat de Medicina de la UdG

El passat 28 de març, es va celebrar un senzill i emotiu acte als jardins de les Àligues, per festejar els 10 anys de la creació de la  Facultat de Medicina de la Universitat de Girona. 

Sempre he defensat que els rituals, sobretot si van lligats a elements naturals, ens retornen els valors i els ritmes de la natura, de la qual tots  i cada un de nosaltres formem part. 

L’acte va consistir en la plantació d’un plàtan (Platanus orientalis) per fer memòria de l’arbre llegendari d’Hipòcrates que, des de fa més de 2500 anys, es conserva a l’illa grega de Kos i, paral·lelament, descobrir un bust del pare de la medicina que inclou la inscripció: “Primun non nocere”, és a dir, “abans de res, no fer mal.” 

A moment d’ara, l’autèntic esqueix del plàtan de Kos es troba a la Facultat de Medicina, sota la cura del seu personal per tal que es desenvolupi, creixi i d’aquí un temps pugui ser plantat al jardí de l’edifici de les Àligues. Cal assenyalar que només sis universitats en el món tenen un arbre descendent del plàtan de Kos.

Però quina és la importància de plantar un arbre i recordar Hipòcrates ? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava els seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. D’aquests ensenyaments  neix el jurament i el moviment hipocràtic. Per tant, la Facultat de Medicina de la UdG no només commemora els seus deu anys d’existència, sinó que, segons Joan Sans, els seu Degà, assumeix i reivindica, amb quest gest simbòlic, els principis del moviment hipocràtic com una font d’on han de beure i on s’han d’inserir les arrels dels futurs metges. Tal com diu Joan Sans: “Ens cal reintroduir aquests valors (humanistes) a la medicina, perquè portem molts anys estant massa atents a la part més tècnica.”

Nikos Kastanos, representant de l'Associació Moviment pel llegat Hipocràtic, Quim Salvi, rector de la Universitat de Girona, Joan Sans, Degà de la Facultat de Medicina i Rosa Núria Alexandre, presidenta del Consell Social de la UdG

Els incendis i la seva geografia de les emocions

El passat dijous 29 de maig, en el Museu del Suro de Palafrugell, va celebrar-se el seminari: “Els incendis i la seva geografia de les emocions”, organitzat per la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la UdG i el Museu del Suro de Palafrugell, on es va poder escoltar representants dels bombers, ADF, enginyers de forest, la propietat, experts i un alcalde que  va explicar les seves vivències quan, recentment, un incendi va arribar a envoltar el seu poble.

Com a coordinador del seminari, vaig demanar als ponents que abans d’escriure, miressin endins i parlessin de les seves emocions viscudes al voltants dels incendis. La veritat, és que un cop acabat el seminari, dono fe que els participants van parlar amb el cor més que amb el cervell. Tot seguit, us esmentaré, a títol personal, algunes paraules dels ponents.

L’enginyer de forest, David Meya, va explicar la forta pressió que pateix dels dirigents de l’administració quan es produeix un incendi a la seva demarcació ja que volen informes i dades quasi al mateix moment que s’apaguen les darreres flames. Em va agradar molt que expliqués, que en moltes ocasions ha viscut el pas del foc com un dol ja que en més d’una vegada les flames s’han endut per endavant finques ben gestionades o actuacions forestals per prevenir el foc. Una de les seves conclusions és que ha passat a viure la seva feina amb més humilitat.

Els bombers van ser el col·lectiu més present en els seminari, fet que assenyala, al meu entendre, el gran desig de comunicar-se que tenien. La presentació va anar a càrrec d’Edgar Nebot I Lluís Regincós, però en el debat van participar activament altres membres del cos. Del conjunt d’intervencions vull destacar-ne les següents idees. El cos pateix una gran pressió dels seus càrrecs i a la vegada del polítics i dels mitjans de comunicació quan es troba davant d’un incendi de difícil control. Aquesta situació genera un estrès molt considerable. En aquest sentit cal tenir present que recentment un jutge ha considerat el suïcidi d’un bomber com un accident laboral. D’altra part els bombers insisteixen en presentar-se com personals normals[1] que pateixen emocions i sentiments, els quals, a vegades, són de culpa o d’impotència, però mai volen ser considerats com herois. En darrer lloc, vull ressenyar una interessant proposta que presentaven a tall de conclusió: cal canviar l’actual paradigma de l’extinció d’incendis i treballar cap un nou model que es fonamenti en l’autoprotecció i el blindatge dels pobles i les urbanitzacions.

Tot seguit va parlar Josep López, l’alcalde de Colomers que va explicar les emocions de la nit en que el foc va entrar i passar per damunt del seu poble. Va ressenyar que el foc de nit mana ja que la seva visió és més punyent i acabes tenint un sentit molt gran d’impotència.

També va ser molt interessant escoltar les reflexions d’una propietària forestal del massís de les Gavarres, que després de repassar les vivències i emocions que els estius deixava en els seus avis i en els seus pares, va explicar les seves sensacions. Per exemple i, en referència als seus familiars, va explicar que si s’arribava a la tardor sense haver patir cap incendi  s’obria una ampolla de cava per celebrar-ho. També ella viu la mateixa incertesa i per aquest motiu col·labora amb l’ADF de la seva zona. Fins i tot, va manifestar que és possible que algun dia li toqui veure cremar la seva finca.

En darrer lloc, va parlar en Gaspar Sagués en representació d’una de les ADF del massís d eles Gavarres i va explicar la importància del voluntariat en la prevenció i extinció d’incendis i la necessitat de comunicar-se i coordinar-se amb els bombers. Al llarg del debat va quedar constància que aquests dos col·lectius treballen plegats i tenen, com a mínim en aquesta àrea geogràfica, una bona sintonia.

El debat que va tenir lloc després de les ponències va molt ric en aportacions i va continuar a la tarda sobre la recent àrea cremada de Vall-llòbrega, acompanyats d’Oriol Granyer tècnic del Consorci de les Gavarres.

---

[1] Lluís Regincós Deia en un tuït: “Ben cert, ens fan herois, però no ho som, res més lluny de la realitat…patim com tothom, però hem de mirar de no exterioritzar-ho”

Els incendis forestals a l’estiu de 2012. Reflexions finals

Al voltant del virulent i catastròfic incendi de l’Alt Empordà hem assistit, a un interessant debat als mitjans de comunicació, que, malauradament, es repeteix cada vegada que hi ha un estiu “negre”.

Els debats que s’han desencadenat, com sempre, han girat a l’entorn de tres grans eixos:

1.    Per què, cíclicament, patim estius amb  grans incendis forestals que s’alternen amb períodes estivals amb poca superfície cremada ?

2.    Què cal fer perquè no tornem a viure situacions tan dramàtiques com la d’aquest passat estiu ?

3.    Què cal fer amb el paisatge cremat ?

Vers la primera pregunta, tots els estudiosos i experts estan d’acord en que la principals causa cal cercar-la en el canvi paisatgístic que ha viscut aquest país, com tots els països europeus mediterranis, en els darrers 60 anys. Aquesta evolució paisatgística ha generat un territori amb grans continuïtats forestals que tenen una elevada càrrega de combustible, fragmentat per nombroses infraestructures i assentaments de població i amb una activitat agrària, ramadera i silvícola en retrocés. El resultat, producte també de la climatologia i el relleu, és un país amb una elevada vulnerabilitat al risc d’incendi, que es veurà accentuada en les properes dècades pel canvi climàtic que estem vivint.

Respecte a les causes, cal fer una primera reflexió: res canviarà en els propers anys. Seguirem instal·lats en aquest cicle capriciós i malèfic el qual genera que, després d’anys d’elevada efectivitat en l’extinció, ens arriba un de catastròfic. A vegades, crec que aquesta situació s’agreujarà en els propers anys com a resultat dels canvis en la climatologia i per la reducció pressupostària de l’administració.

Pel que fa  a la segona pregunta, la primera resposta que em ve a la ment en els actuals moments de retirada de l’administració en temes ambientals és que la situació dels boscos l’ha de resoldre el mercat, és a dir, la iniciativa privada. Us posaré un senzill exemple. Aquesta setmana he anat a comprar llenya per a l’estufa que tenim a casa. En Xavi que s’ha presentat com a silvicultor m’ha donat les gràcies ja que la meva compra, ha dit, esta ajudan a gestionar els boscos i a reduir el risc d’incendi. Ara bé, també és cert que un petit gest no té un gran valor ja que els grans incendis han cremat finques molt ben gestionades i no tothom té una estufa de llenya. Per tant, fins que l’ús de la llenya i l’estella no es generalitzin com a combustibles per a cases, masies, restaurants a partir d’estufes o calderes de biomassa no avançarem amb pas ferm.

Cal tenir present que Catalunya té una superfície arbrada d’1,3 milions d’hectàrees que representa el 41% de la superfície del país. Aquesta massa arbrada té un increment anual de 3,5 milions de m3 de biomassa. D’aquest increment anual, els aprofitaments forestals només en consumeixen el 30%. La principal conclusió de la lectura d’aquestes dades és que any rere any en els boscos s’acumula més biomassa. Aquest fet provoca, a la vegada, que s’incrementi el risc d’incendis, però també evidencia que tenim un recurs natural renovable poc aprofitat.

Aquestes reflexions no impliquen que l’administració no hagi de continuar  treballant per integrar el risc d’incendi en la planificació territorial, que es mantinguin les franges de seguretat al voltant de carreteres i urbanitzacions, que es facin cremes controlades... Ara bé, insisteixo en el fet que el paper capdavanter de l’administració en els temes ambientals està en reculada, producte, sobretot, de la migradesa de recursos i de les prioritats polítiques i socials les quals generen que les qüestions lligades al sector social ocupin un lloc preeminent en les decisions pressupostàries. Veiem-ne un parell d’exemples.

El primer fa referència a la reducció pressupostària que ha patit el cos de Bombers. Aquesta situació ha generat moltes declaracions dels representants del cos de Bombers, de les Associacions de Defensa Forestal (ADF) i dels voluntaris forestals. Potser un dels fets més rellevants d’aquest procés és el vídeo que es va fer, a mitjans de febrer, de la declaració al Parlament de Catalunya dels caps del cos de bombers després de la seva  compareixença a l’hemicicle. En aquest declaració els bombers ja alertaven de que es presentava un estiu difícil producte de la reducció d’hores de treball que patiria el cos i que contrastaria amb l’augment de la circulació motoritzada en espais naturals producte de l’aprovació de la Llei Omnibus. La seva conclusió era que s’haurien de dedicar, sobretot, a la salvaguardar de les persones i que no podrien garantir, com ells voldrien, el medi forestal.  Pel que fa a les moltes declaracions que s’han produït aquest estiu, una de les més desagradables va ser la que va fer el Ministre d’Agricultura el 16 d’agost on criticava les retallades fetes per les comunitats autònomes en les partides dedicades a la prevenció i extinció d’incendis. Talment si ell fos d’un altre planeta i el seu govern no tingués cap responsabilitat en les polítiques de retallades.

En segon lloc, cal tenir present que la reculada pública en el sector forestal ve de més enrere. Quan llegeixo que, des de la premsa, aquest estiu es reclama que es fomenti un gran pacte forestal que comprengui vàries legislatures i que tingui un ampli consens, penso en el que va aprovar el Parlament de Catalunya el 6 d’agost de 1998 en el titulat: “Debat del foc”. Aquell dia es van aprovar 94 resolucions del Parlament que instaven el govern a desenvolupar accions concretes en la prevenció i extinció dels incendis. Només vull referir-me a dues d’elles.

La primera deia que calia dotar adequadament el Pla de Política Forestal de Catalunya (PPFC). Aquesta demanda feta 14 anys enrere contrasta amb el fet que només hem gaudit d’un PPFC i que fou el primer (1994-2004). El segon PPFC, malgrat que va estar en exposició publica, encara no ha estat aprovat definitivament pel Parlament de Catalunya. Per tant fa més de 6 anys que aquest país viu sense PPFC, el qual, d’acord amb la Llei Forestal de Catalunya, té la finalitat de poder realitzar una política forestal integral.

La segona resolució instava el govern a prendre mesures per incentivar la creació d’empreses dedicades a l’extracció de llenya de bosc i a la seva transformació amb els objectius següents: creació de llocs de treball i  reducció de la càrrega de combustible dels boscos. Cal esmentar que aquest objectiu també el perseguia el Pla de creació de cooperatives de conservació forestal que va promoure el conseller de treball Joan Rigol (1980-84) i que no va tenir gaire èxit.

Aquest mateix any la primera “Fira de Biomassa Forestal de Catalunya”, celebrada el 23 i 25 de febrer a Vic, també perseguia el mateix objectiu. Per tant, passen els anys i sembla que sempre estem allà mateix.

Respecte al darrer tema de reflexió: Què cal fer amb el paisatge cremat ? Els experts es mostren d’acord amb el fet que en el bosc mediterrani, és a dir alzinars i suredes, el millor és no fer-hi res ja que la major part d’espècies tenen estratègies per sobreposar-se al pas del foc. Només cal passejar-se aquesta tardor per la zona cremada de l’Alt Empordà per adonar-se que la major part de suros han rebrotat des de la capçada, fet que genera una gran esquitxada verda enmig de la negror predominant. Pel que fa a les pinedes que no tenen la capacitat de rebrollar, el millor és tallar els arbres per vendre la fusta encara que sigui a un preu misèrrim i deixar el bosc lliurat a la seva regeneració natural, a partir del rebrot dels peus d’alzines, suros i d’altres arbustos i la germinació de les llavors de pins i d’altres espècies que hi ha en el sòl o arriben de boscos propers no cremats.

Els incendis forestals a l’estiu de 2012. L’extinció del foc de l’Alt Empordà.

La declaració d’un incendi, el diumenge 22 de juliol a la una del migdia a la Jonquera, va ser l’inici d’un foc que, empès per la forta tramuntana, va generar unes conseqüències catastròfiques ja que deixà: dues persones mortes,  afectà 17 municipis,  calcinà 13.000 ha,  provocà nombrosos danys materials i es van tardar 5 dies per poder controlar-lo.

Per entendre algun dels perquès d’aquestes magnituds, cal recordar que el foc, iniciat en un pàrquing de la Jonquera, va recórrer 12 quilòmetres en només quatre hores i va tenir, en algun moments, una velocitat de 7,7 km/h. Per aquest fet i pel territori per on va córrer, el Grup de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF) en el seu informe sobre aquest incendi, el qualifica d’incendi de cinquena generació, és a dir, que es tracta d’un gran incendi forestal amb un comportament extremadament ràpid i virulent que travessa una zona urbanitzada. En conseqüència, les primeres hores de l’incendi i davant de la impossibilitat de fer-hi front van dedicar-se a l’evacuació de persones, confinaments i protecció d’elements vulnerables. A l’esmentat informe es parla de 600 elements vulnerables: 17 nuclis urbans, granges, masos, autopista AP-7, repetidors...

La resta dels dies i en funció de les condicions meteorològiques imperants els bombers van dedicar-se a l’extinció ofensiva de l’incendi actuant, sobretot, en els punts crítics amb més potencial d’èxit. Cal remarcar que l’incendi va tenir una extrema dificultat en la seva extinció perquè es movia en àrees amb una important presència d’elements antròpics. Per aquests motiu els bombers, en les seves conclusions, remarquen la necessitat d’integrar la prevenció dels incendis en l’ordenació del territori. El greu problema per dur a la pràctica aquesta afirmació és que, al meu entendre,  l’administració funciona com els carrils d’una piscina, és a dir, cada nedador va pel seu i té prohibit entrar en el del costat i, en ocasions, neda, volgudament, amb un estil diferent. Per aquest motiu, quan els bombers parlen d’ordenació del territori ho fan en el marc dels documents de l’administració forestal, com els Plans d’Ordenació dels Recursos Forestals (PORF). Ara bé, l’ordenació del territori neda per un altre carril: la dels documents urbanístics, que planifiquen i permeten l’execució de carreteres, urbanitzacions...

Un altre element interessant que evidencia l’informe dels GRAF és que la velocitat amb la qual arribaven les informacions i demandes als gestors de l’emergència va ser molt més gran que la capacitat de prioritzar, transmetre i supervisar les ordres, per tant, una gran quantitat de decisions es van haver de prendre a peu del foc, encara que es recolzaven en una estratègia comuna.

El foc sempre ens deixa paisatges desolats

La fundació Pau Costa (www.paucostafoundation.org) va recollir 24 articles que analitzaven l’incendi de l’Alt Empordà i ha estudiat els temes que hi apareixien. Tot seguit relacionaré algunes idees, extretes del treball de la fundació, que fan referència a l’extinció del foc. La primera és que en una part dels textos apareix el concepte: “capacitat d’extinció”. Sobre aquest tema cal recordar que l’actual estratègia del cos de bombers davant d’un incendi forestal és la ràpida i contundent reacció d’atac a totes les ignicions i en totes les localitzacions i situacions meteorològiques. L’eficàcia d’aquesta metodologia és alta. Ara bé quan l’equilibri entre la força extintora i el comportament del foc és clarament favorable a la segona variable, el sistema és col·lapsa  i som a les portes d’un gran incendi forestal (GIF). Cal també recordar la definició de GIF, el qual és aquell incendi que té una velocitat i intensitat de flama que supera la capacitat d’extinció i acostuma a cremar més de 500 ha.

Aquesta situació genera el que els experts anomenen: “paradoxa de l’extinció”, és a dir, que el sistema operatiu abans descrit permet extingir el 98% dels incendis però el 2% restant acaba cremant el 90% de la superfície.

Una altra dada interessant que esmenten les persones de la Fundació Pau Costa és que cap articulista fa referència al cos econòmic que ha suposat apagar l’incendi de l’Alt Empordà. Tampoc s’esmenta que el 80 % dels recursos de l’administració es dediquen a l’extinció del focs i tant sols un 20% a la prevenció activa.

La resumida descripció de com va funcionar l’extinció de l’incendi del qual parlem posa de manifest els grans problemes que hi ha en el control dels incendis a Catalunya i la possibilitat que algun foc es converteixi en un GIF.

Mirem-nos-los. Un primer problema el trobem  en les grans continuïtats forestals existents i les situacions meteorològiques. Cal remarcar que en l’escenari actual de canvi climàtic en que vivim, any a any, augmenten els dies de risc extrem de foc forestal, al llarg dels quals es poden generar velocitats de foc que superin, en algun moment, la capacitat d’extinció, és a dir, que cap mitja aeri o terrestre pugui actuar amb eficàcia.

En segon lloc, el fet que entremig d’aquestes grans continuïtats forestals existeixen, en ocasions, un gran nombre d’elements vulnerables (nuclis urbans, masies, granges...) incrementa les necessitats dels mitjans d’extinció de protegir-los i per tant redueix el nombre d’efectius destinats a contenir el foc.

Finalment, la simultaneïtat de focs és un altre element que pot afavorir la creació d’un GIF ja que divideix els efectius d’extinció.

Després del foc torna la vida al bosc.