La Baita d'en Nicola

 Fa molts anys que conec els pares d’en Nicola. Un dia van explicar-me que el seu fill, que és arquitecte tècnic, s’havia comprat un petit terreny, a més de mil metres d’alçada, a la vall dels Mocheni (Trentino, Itàlia) on hi havia les restes dels murs que havien format part d’una baita, és a dir, d’una borda de muntanya. La meva pregunta va ésser quasi instantània: Què vol fer-ne? i la seva resposta, també va ser ràpida: doncs, reconstruir la baita seguint les pautes de construcció tradicionals i fer-ho amb les seves mans, sense llogar ningú i sense demanar cap hipoteca.

Es tractava de dedicar el temps lliure i els diners estalviats a reconstruir aquest edifici característic de muntanya. De cop i volta, vaig començar a entendre el sentit de tot plegat. Un noi de quaranta anys que es passa un munt d’hores davant de l’ordinador i que estima la muntanya volia passar de treballar digitalment a fer-ho manualment, és a dir, volia passar a aixecar el seu propi edifici.

He de confessar que aquesta iniciativa va coincidir amb la lectura del llibre de Paolo Cognetti, Les vuit muntanyes, on la zona de muntanya dels prats i les baites es converteix en el refugi del protagonista que fuig de la ciutat. En Nicola no vol fugir, simplement vol experimentar el plaer de treballar com a paleta, com a picapedrer i després com a fuster per aixecar la seva baita i demostrar a tothom que es pot treballar seguint les tècniques tradicionals si un vol.

Una tranquil·la tarda d’aquest agost, acompanyat dels seus pares, vaig pujar –hi per parlar amb en Nicola.

Josep. -Em pots explicar que és una baita?

Nicola. -Una baita és una casa de muntanya que s’utilitza estacionalment, es a dir, a l’estiu. Per tant, es caracteritza per la seva simplicitat i, en conseqüència, no hi ha calefacció sinó una estufa de llenya, ni electricitat. Com a tret distintiu, cal ressenyar que està construïda amb tècniques de la gent de la muntanya: els murs del primer nivell són de pedra i, en canvi, el segon pis és tot de fusta, normalment de làrix i d’avet.

J.   -Quina utilitat tenien aquests dos nivells?

N.  -Tradicionalment, a la planta baixa hi havia una petita zona utilitzada com a vivenda, on es menjava i es dormia i al costat un gran espai per als animals. En canvi, tot el segon pis era un gran magatzem per a l’herba. Normalment, s’aprofitava el desnivell de la muntanya per fer coincidir l’entrada del segon pis amb el nivell del terra per tal de facilitar l’entrada de l’herba.

J.   -Per tant, era una edificació pensada per l’època en que els animals pasturaven pels prats montans?

N.  -Així era. Als llocs de grans pastures de muntanya encara es troben enormes baites amb petitíssims espais per viure les persones.

J.   -Imagino que la baita que estàs construint no seguirà aquesta estructura funcional ?

N.  -Certament, està pensada per utilitzar-la com a vivenda ocasional o per fer-hi activitats. De moment, tots els esforços van dedicats a la construcció ja que encara hi ha molta feina. 

J.   -Per quin motiu has decidit refer una baita de la qual només restaven els murs ?

N.  -Abans de res, perquè estimo la muntanya i com que està lluny de la ciutat és un espai magnífic per passejar-hi i gaudir del meu temps lliure. D’altra part, com que la meva feina és dibuixar i fer càlculs per aixecar nous edificis i això implica estar davant de la pantalla de l’ordinador un munt d’hores, em venia molt de gust enlairar una construcció de muntanya amb les meves mans i seguint les tècniques tradicionals, és a dir, utilitzar les pedres de les runes per refer els murs i comprar fusta per  alçar el segon pis i el sostre.

J.   -Per quin motiu vas decidir treballar amb fusta de làrix?

N.  -En aquesta vall, la major part de les baites estan fetes amb làrix. També n’hi ha algunes construïdes amb fusta d’avet. Aquests dos arbres creixen per aquestes muntanyes properes. Ara bé, el làrix és una fusta molt resistent a l’aigua, als insectes, ofereix escalfor a l’interior i té una llarga vida. En definitiva és una fusta immillorable.

J.   -És veritat que la fusta de làrix canvia de color amb el pas dels anys?

N. -Així és,  del color grogós de la fusta fresca passa a tenyir-se totalment de color gris.

J. -Per cert, el sostre també serà de teules de làrix. Com són aquestes teules?

N.- Una teula de làrix és un peça d’un centímetre de gruix, uns trenta cm de llargada i uns 10 d’amplada. Té la particularitat que no s’ha fet en una serradora sinó que es fa amb la destral, és a dir, una a una a partir d’un tauló. D’aquesta manera es garanteix que la fibra de la fusta no es trenqui i així té una gran resistència a l’aigua quan plou. L’aigua s’escorre ràpidament teulada avall.

J.   -Fer el sostre seguint aquesta tècnica no és gaire comú, oi?

N.  -Certament, i la raó és estrictament econòmica. Afortunadament per  a mi, la passada tardor, una ventada va tirar a terra milers d’arbres. Vaig demanar permís a l’ajuntament per veure si podia utilitzar alguns d’aquests troncs caiguts i, en respondre’m afirmativament, ho vaig començar a fer. M’he estalviat un grapat de diners.

J.   -Per tant, les teules les fas tu?

N.  -Si i es tracta d’un treball molt lent i laboriós !

J.   -Per què has decidit de només comptar amb l’ajuda de la família a l’hora d’aixecar aquesta baita, en comptes de contractar un parell de treballadors que t’ajudin?

N.  -Per damunt de tot, perquè m’agrada treballar amb les mans i després d’un jornada davant d’una pantalla, moure pedres o taulons de fusta pot esdevenir, fins i tot, relaxant. D’altra part, l’experiència de construir una baita m’ha ajudat a dissenyar-ne d’altres. El més interessant seria, un cop acabada, tornar-la a desmuntar i refer-la de nou i, de ben segur, que evitaria molts dels erros comesos. Respecte a la no contractació de personal, és un tema econòmic. No vull endeutar-me per pagar salaris. D’altra part, no hi ha treballadors especialitzats en tècniques tradicionals. Em caldria, primer de tot, ensenyar-los.

J.   -Per tant, podem dir que estàs aprenent un nou ofici?

N.  -Jo més aviat diria que un vell ofici. Pensa que l’ única persona d’aquesta vall que m’ajuda a resoldre dubtes té vuitanta anys i encara fa algunes feines.

J.   -Quan temps et manca per acabar-la?

N.  -Aquest és el tercer any que hi treballo. Recorda que només hi dedico el meu temps lliure. Algunes setmanes només hi treballo un dia! Crec que en un any i mig estarà acabada.

J.   -Quina sensació et produeix sentir-te envoltat de fusta?

N.  -Una vivència molt agradable ja que estimo la fusta i, d’altra part, un sentiment de seguretat ja que, aquesta baita construïda amb fusta de làrix és, possiblement, un dels edificis   més segurs que existeixen. Cal tenir present que és totalment resistent als temporals de pluja o vent i, fins i tot, als terratrèmols. A més a més, té una molt llarg vida.

J- Moltes gràcies !

 

La baita d'en Nicola

Interior d ela baita

Les teules de làrix

 

Exterior de la baita

J

L’arbre d’Hipòcrates i els 10 anys de la Facultat de Medicina de la UdG

El passat 28 de març, es va celebrar un senzill i emotiu acte als jardins de les Àligues, per festejar els 10 anys de la creació de la  Facultat de Medicina de la Universitat de Girona. 

Sempre he defensat que els rituals, sobretot si van lligats a elements naturals, ens retornen els valors i els ritmes de la natura, de la qual tots  i cada un de nosaltres formem part. 

L’acte va consistir en la plantació d’un plàtan (Platanus orientalis) per fer memòria de l’arbre llegendari d’Hipòcrates que, des de fa més de 2500 anys, es conserva a l’illa grega de Kos i, paral·lelament, descobrir un bust del pare de la medicina que inclou la inscripció: “Primun non nocere”, és a dir, “abans de res, no fer mal.” 

A moment d’ara, l’autèntic esqueix del plàtan de Kos es troba a la Facultat de Medicina, sota la cura del seu personal per tal que es desenvolupi, creixi i d’aquí un temps pugui ser plantat al jardí de l’edifici de les Àligues. Cal assenyalar que només sis universitats en el món tenen un arbre descendent del plàtan de Kos.

Però quina és la importància de plantar un arbre i recordar Hipòcrates ? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava els seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. D’aquests ensenyaments  neix el jurament i el moviment hipocràtic. Per tant, la Facultat de Medicina de la UdG no només commemora els seus deu anys d’existència, sinó que, segons Joan Sans, els seu Degà, assumeix i reivindica, amb quest gest simbòlic, els principis del moviment hipocràtic com una font d’on han de beure i on s’han d’inserir les arrels dels futurs metges. Tal com diu Joan Sans: “Ens cal reintroduir aquests valors (humanistes) a la medicina, perquè portem molts anys estant massa atents a la part més tècnica.”

Nikos Kastanos, representant de l'Associació Moviment pel llegat Hipocràtic, Quim Salvi, rector de la Universitat de Girona, Joan Sans, Degà de la Facultat de Medicina i Rosa Núria Alexandre, presidenta del Consell Social de la UdG

Giorgio, passióne per la montagna

Chi è Giorgio? Bene, un buon amico che ha appena compiuto 71 anni ma che ha ancora un cuore e le gambe molto giovani. Vive a Povo, un piccolo villaggio nella collina di Trento, il capoluogo del Trentino. È un uomo semplice e affabile, un amante della sua famiglia e dei suoi amici che ha cura con affetto del suo orto e degli alberi da frutta che circondano la sua casa. E soprattutto, ciò che lo rende così buffamente singolare è il modo in cui ama e gode della montagna.

Perché parlo di lui? Semplicemente perché, grazie alla sua guida, sono tornato a GODERE, con le maiuscole, le alte montagne, mi ha aiutato a recuperare sentimenti che erano stati cancellati da tempo dalla memoria, e anche ad andare su strade di grande complessità ... 

È una buona idea ricordare e spiegare i saggi consigli che, camminando tra foreste e rocce, mi ha commentato, con il chiaro desiderio di essere utile a chiunque che voglia iniziarsi nell'arte di salire fino alle cime delle montagne. Non sono consigli straordinari, la loro eccezionalità deriva dal fatto che li rende espliciti con buon senso ed emozione e li articola e li pratica con una naturale e intima semplicità.

Il primo riferimento a cui accennava era che per andare in montagna è necessario alzarsi presto e riuscire ad arrivare con le prime luci all'alba ai piedi della vetta da raggiungere, o forse all'ingresso della valle che vuoi scoprire. Il motivo principale per svegliarsi nella prima ora - quando è ancora buio - è che, sebbene le previsioni del tempo prevedano una giornata limpida, se puoi raggiungere i tuoi obiettivi al mattino è molto meglio che nel pomeriggio. In alta montagna le previsioni possono essere ingannevoli e se è così, meglio in caso di pioggia o fulmini trovarsi al riparo.

Il secondo consiglio ricevuto è che quando si  sale per un canale o si segue un percorso per uno spazio di forte pendenza, o solo se si percorre una valle, bisogna stare attenti a dove si mettono i piedi e le mani , qualunque cosa sia, fallo sempre di fretta. La montagna non si muove, sarà sempre nello stesso posto per darci il benvenuto. Pertanto, è importante godersela in ogni passaggio e viverla nel modo più sicuro possibile pensando che la cosa più importante da fare è tornare a casa, felice e al sicuro.

Giorgio dice anche che devi fermarti di tanto in tanto e goderti il ​​percorso fatto, la cresta, il canale con cui sei salito o, semplicemente, la bellezza del paesaggio che ti circonda. Questo fatto ci porta al quarto passo, afferma lo spirito e vive il silenzio e la pace della valle e delle cime con la volontà di unire. Uno non è lì per conquistare qualcosa, per provare qualsiasi cosa ... ma semplicemente per godere della pace della montagna che impregna il tuo cuore.

Devo confessare che la vita quotidiana di questi principi lo rende una persona felice e grata con la vita. In più di un'occasione mi ha confessato che si sente, soprattutto, un privilegiato. Questa gioia interiore si estende quando riesci a sentirlo cantare una canzone mentre cammina o sentirlo come imita il suono di un merlo o di una marmotta e, posso dirlo, come ho sentito dire che a volte rispondono.

Sebbene sia un alpinista che ha fatto le vette principali delle Alpi e alcune delle Ande, l'umiltà è caratterizzata e ricordata emotivamente dalla sua prima cima a quattordici anni con un gruppo di amici, alcuni dei quali lo hanno accompagnato per più di cinquant'anni - ieri, quando eravamo di fronte alle torri del Vajolet, ho notato come era emozionato nell’osservare la bellezza di quelle cime e come si è rivolto a me ho capito come ancora si emoziona davanti alle meraviglie della natura.

Buona fortuna per essere in grado di godere di buoni compagni per aggirare le catene montuose e le giachiai o le vedrette. Grazie Giorgio !!!

Giorgio, passió per la muntanya

Qui és en Giorgio ? Doncs, un bon amic que acaba de fer 71 anys però que encara té el cor i les cames ben joves; viu a Povo, un poblet dels voltants de Trento, la capital del Trentino. Es tracta d’un home senzill, amant de la seva família i dels seus amics i que cuida, amb cura i afecte, l’hort i els arbres fruiters que envolten casa seva. I sobretot, allò que el fa tan entranyablement peculiar és com estima i gaudeix la muntanya.

Per què parlo d’ell ? Senzillament perquè, gràcies al seu guiatge, he tornat a GAUDIR, amb majúscules, de l’alta muntanya, a recuperar sensacions que feia temps que gairebé s’havien mig esborrat de la memòria, a atrevir-me per camins de gran complexitat... 

Fa de bon recordar i explicar els savis consells que, tot caminant enmig de boscos i roquissars, m’ha anat comentant, amb una clara voluntat de poder ésser útil a tota persona que vulgui iniciar-se en l’art d’ascendir als cims de muntanyes amb una ben provada dificultat tècnica. No són pas consells extraordinaris, la seva excepcionalitat prové del fet que els fa explícits amb seny i emoció i els articula i practica amb una senzillesa ben natural i íntima.

La primera referència a la qual va fer esment, va ser que, per anar a la muntanya, calia aixecar-se ben d’hora i poder arribar, amb les primeres llums de l’alba, al peu del cim que es vol assolir, o potser a l’entrada de la vall que  vols descobrir. El principal motiu de despertar-se a primera hora -quan el dia és encara fosc- és que, malgrat que les previsions meteorològiques ens pronostiquin un dia clar, si pots aconseguir les teves fites al llarg del matí, és molt millor ja que les tardes a alta muntanya   poden ser enganyoses i si és així,  millor que la pluja o els llamps et trobin  aixoplugat.

El segon consell rebut és que quan t’enfiles per una canal o segueixes un sender, per un espai d’una gran verticalitat, -o simplement si camines per una vall-, cal estar atent d’on poses els peus i les mans i, sigui com sigui,  fer-ho sempre sense presses. La muntanya no es mou, sempre està  estarà al mateix lloc per acollir-nos. Per tant, és important gaudir-la en cada passa i viure-la amb la major seguretat possible. Pensar tothora  que el més important és tornar a casa content, sa i estalvi.

En Giorgio també parla que cal aturar-se de tant en tant i gaudir del camí fet, de la carena, de la canal per la qual un s’ha enfilat o, simplement, de la bellesa del paisatge que t’envolta. Aquest fet ens porta al quart pas, asserena l’esperit i viu el silenci i la pau de les valls i els cims amb la voluntat d’unió. No s’està allà per conquerir res, per demostrar res... sinó, simplement, per gaudir de la pau de la muntanya i que aquesta impregni el teu cor.

Us he de confessar que la vivència quotidiana d’aquests principis, fan d’ell una persona feliç i agraïda amb la vida. En més d’una ocasió m’ha confessat que se sent, per damunt de tot, un privilegiat. Aquesta alegria interior  s’exterioritza quan el pots escoltar cantant una cançó mentre camina o sentir com imita el so d’una merla o d’una marmota i, us puc ben afirmar com he escoltat que en alguna ocasió li responen.

Malgrat que és un muntanyenc que ha fet els principals cims del Alps i alguns dels Andes, la humilitat el caracteritza i recorda amb emoció el seu primer cim fet als catorze anys amb un grup d’amics, -alguns dels quals l’han acompanyat més de cinquanta anys- o, ahir mateix, quan vam ser davant de les torres del Vajolet, me’n vaig adonar de com s’emocionava al observar la bellesa d’aquells cims i com es girava cap a mi i em reconeixia com encara el colpien les meravelles de la Natura.

Quina sort poder gaudir de bons companys per rondar per serres i congestes. Gràcies Giorgio!!! 

Josep Pla i els incendis

Aquests dies llegeixo els dietaris del 1956, 1957 i 1964 de Josep Pla recopilats per Xavier Pla en el volum titulat: La vida lenta i m’ha tornat a sorprendre com entre notes de la seva vida social, dels seus àpats, de les seves lectures... sempre apareix una frase sobre el vent, el fred... Per exemple, el dia 1 de gener de 1956 escriu: “Aquesta nit, mentre tronava a casa ( a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat”

Doncs de Josep Pla, que sempre s’incorpora en les meves lectures, us vull reproduir un fragment del llibre: Les hores, que parla dels incendis. Ràpidament us adonareu com d’actual segueix sent aquest text i de quin gran observador era Josep Pla.

“En aquest país, a l’estiu, es produeixen els incendis de boscos. A la tardor i a l’hivern, si plou, les inundacions. Tot està perfectament organitzat amb una perfecció cronomètrica.

Aquest estiu ha estat molt xafogós i el fet ha estat perfectament visible pensant que fa més de dos mesos que no ha caigut ni una sola gota d’aigua del cel. En realitat, fa dos anys que no ha plogut en profunditat.

Des que tinc ús de raó, he vist incendis de boscos –des de casa- cada estiu. De vegades, tres o quatre –i algun any més. Estrany ? És una veritat incontrovertible.

Es podrien fer, potser, algunes consideracions útils en relació amb aquestes catàstrofes.

1r En aquest rodal hi ha molts arbres –potser més que mai fins on pot arribar el nostre record. No solament hi ha més arbres sobre el litoral, sinó a l’interior. A la costa, el pi ho envaeix tot, va agafant un domini total del terreny, i aquest arbre, que és tan pobre però que té una capacitat fabulosa d’adaptació en els espais més àrids, es va tornant el rei. Aquesta costa, que abans de la fil·loxera fou un país de vinyes, ara és un país de pins. L’arborificació és també un fet comprovable a l’interior del país…

… En els moments actuals, hom passa per aquells boscos i li arriben rarament a l’orella els sorolls de la destral i del llenyataire i del carboner i els dels arbres en esqueixar-se d’una manera contundent. Sobre aquells boscos hi ha una gran pau, perquè el preu de la fusta s’ha deteriorat notòriament.

2ª Així, si l’arborització s’ha augmentat i densificat a simple vista, és igualment constatable que els boscos són molt bruts. Per un bosc net de botànica baixa i ínfima, n’hi ha deu que a l’estiu, sempre estan a punt perquè s’hi cali foc. Els boscos s’han de netejar, i això és el que rarament es veu…

… Així, doncs, caminant avui pels boscos, cosa que de vegades faig, però que sobretot solia fer quan les cames em portaven més, s’hi troba una classe de gent que anys enrere hauria estat impensable. Aquells anys els boscos eren solitaris. Avui, la solitud ja no existeix. S’hi ha projectat la fabulosa població turística i cada vegada hi és més present. Mai no s’hi havia vist una cosa semblant. Parlo dels turistes que divaguen per les boscúries, dels que acampen en llocs remots amb les seves tendes, dels amants de la naturalesa i sobretot dels seus llocs més recòndits i emboscats. Entre aquesta classe de persones hi ha els qui coneixen i practiquen millor els principis del turisme teòric i pràctic. Però, tal com s’han posat les coses i davant l’enorme allau humana, seria un error de creure que entre aquesta classe d’excursionistes no hi ha fatalment un nombre de persones negligents. En el curs de la meva vida he vist tants incendis, he sentit parlar d’aquests fets amb tanta precisió i tants coneixements, que, si pogués, em permetria d’afirmar una cosa clara i senzilla: gairebé tots aquests desastres tenen per causa les més adotzenades i vulgars habitualitats…

…Quan els boscos es troben en aquesta situació, provocar un desastre pot tenir com a causa la cosa més innocent i vulgar d’aquest món. és a dir, incendiar un bosc és una cosa facilíssima.

3ª En el que porto de vida, i fiant-me de l’experiència personal, he vist apagar pocs focs –mentre el vent no pari. He vist focs que no han pogut apagar centenars de soldats i de guàrdies. Ni tan sols poden evitar que es propagui. Els pagesos més experimentats i més cauts, davant d’un foc fan tallades davant la direcció del vent.”

La diferent percepció del paisatge a càrrec de Miquel Macias (2ªpart)

Atès que el paisatge genera una recepció subjectiva d’imatges integrades de coneixement i sensacions o sigui percepcions, podem submergir-nos ni que sigui superficialment a caracteritzar-ne les diferents tipologies possibles.

Sembla prou evident que la informació analítica demostrable de les estructures i funcions del paisatge permeten un primer nivell d’informació. Aquesta percepció del paisatge que neutralitza el receptor i persegueix una uniformització sota criteris objectius constitueix una primera tipologia que podríem definir com a reduccionista. Una segona tipologia és la utilitarista segons la qual la clofolla subjectiva dominant és la relacionada amb l’ús particular que se n’obté. És el cas, per exemple, del rematant que d’un bosc en percep un tonatge o del cicloturista que només n’extreu una ruta quilomètrica. Per continuar, podem recórrer a les diferents tipologies de percepcions de què parlen Ojeda, González i Villa[1], els quals defineixen unes percepcions comunes vinculades a una producció cultural de caràcter homogeneïtzador i estereotipat. El subjecte cedeix o vincula part de la seva llibertat perceptiva a una font exterior que algú ha programat i determinat i una col·lectivitat ha assumit com a pròpia.

D’altra banda, presenten les percepcions mitificadores o connotatives com les que usen el paisatge com a vector cap a fenòmens interiors, amb un gradient que pot anar de la simple satisfacció o plaer contemplatiu a la sacralització o èxtasis místic. Una altra categoria l’anomenen primària o protopaisatgística. Aquesta és la que en el relat de les clofolles hem concretat com viure el paisatge des de dins del propi paisatge, o sigui, ser paisatge. És possible que el nostre pagès ideal formés part o estigués relacionat amb aquesta categoria. I, en darrer terme, al pol oposat de la percepció reduccionista, trobaríem la que defineixen com a percepció artística en la qual el subjecte passa a ser l’element central de la percepció, amb el risc, en els cassos més extrems, que el diàleg esdevingui monòleg i per tant hàgim conclòs la volta al cercle per retornar a un nou reduccionisme.

Evidentment, les diferents tipologies perceptives: reduccionista, utilitarista, comuna, connotativa, protopaisatgística i artística, són percepcions tipus que poden interaccionar entre elles i multiplicar-se exponencialment. En tot cas, volen definir les bases constructives amb les quals es fabriquen les diferents percepcions individuals.

Una de les funcions recurrents dels paisatges, de la qual s’han fet abastament ressò pensadors, artistes i poetes, ha estat la seva capacitat per esdevenir vehicle, segons la terminologia de cadascú, cap a un nou coneixement, cap a un millor o superior estat psicològic o cap a una dilució de la pròpia individualitat. Dit d’altra manera, el paisatge ha estat considerat com una de les possibilitats per a transcendir la pròpia individualitat, la limitació humana. De totes les diferents percepcions paisatgístiques, aquesta és potser la que presenta més llarg recorregut i està envoltada d’una aura més suggerent. I tant és així, que al llarg de la història significats personatges relacionen el cim culminant del seu pensament amb el coneixement, o saviesa, de la pertinença, inserció, o sana companyia que ens proporciona el paisatge. Giner de los Rios, per exemple, ens ho concreta així: “sorgeix de l’home una robusta força interior, una severa grandesa, una dignitat, la greu i austera poesia del paisatge, una relació que forma un tot indivisible, una unitat perfecta”..

La concepció del paisatge, com a espai transcendent, sense el qual es perd el sentit existencial ve molt de lluny. Podríem resseguir el fil de la llarga madeixa que, potser, ens podria portar a les pintures paleolítiques o a la sabana africana, però sense recular tant, podem començar el trajecte amb la necessitat d’Empedocles de pujar al cim de l’Etna per sentir la presència de Déu. I si a l’orient les referències a l’espiritualitat del paisatge i al lligam entre cosmologia i paisatge són una constant, en la nostra cultura trobem a Sant Francesc d’Assis i Sant Bonaventura als quals la natura remet a la imatge visible del Déu intel·ligible. Els naturalistes del renaixement[2] veuen en el paisatge el sentiment estètic del coneixement. I és Rousseau qui ens aconsella: “per aprendre millor fer un passeig una tarda serena i bella i sentir-la (...)”. I el romanticisme “contraresta el dualisme cartesià que consagra la dicotomia home-naturalesa i ens fa dirigir la mirada cap a l’objecte “res extensa” oblidant el subjecte “res cogitans”, que havia portat a mirar-ho tot com a espectadors des de fora, i proclama la necessitat de tornar-s’hi a ficar a dins. El romàntic recobra el contacte directe, intens, rotund. Torna a interioritzar la naturalesa, “transmesa com una prolongació dels estats d’ànims una naturalesa en continua resposta, comprensiva als seus estats sentimentals”. Lamartine: “hi ha llocs, climes, estacions, hores, circumstàncies, tant en harmonia amb certes impressions del cor, que la naturalesa sembla que forma part de l’ànima i l’ànima de la naturalesa...”.. A Reclus li semblà que formava part de la borrasca quan aquesta l’atrapà als Alps: “havia jo format part de la borrasca reunint durant algunes hores la meva conscient individualitat als cecs elements”... Pels escriptors del 98 el paisatge és una via per endinsar-se en l’esperit. Ortega..: “(...)els paisatges m’han creat la meitat millor de la meva ànima”.

 

Terra franciscana

Trobem una corrent que expressa aquest concepte a través de considerar que el paisatge ens parla per dir-nos allò que els llibres no poden recollir. Mircea Éliade, en aquesta línia, ens recorda que l’home escolta el món perquè aquest no és mut, sinó que parla, és significatiu, intel·ligible i per desxifrar el seu llenguatge recorre als símbols. I per A.Marí, “l’home ha de semblar-se als elements si vol escoltar l’immens murmuri... que només perceben els que se senten en germanor amb tota la matèria”. Sainte-Beuve, per la seva part, veu una vida amagada en el paisatge que parla a l’home. I finalment, la cultura post-moderna reconstrueix, reivindica i dóna una nova embranzida a aquesta percepció connotativa del paisatge.

Acabem amb la frase de Hans Cloos, seguint a Humboldt, segons la qual: “la percepció de la bellesa del paisatge no és sinó el coneixement inconscient de l’ordre interior de la Terra.”.

El paisatge des d’un punt de vista antròpic també el podem redefinir com l’ecosistema holístic de la persona. Ecosistema perquè estableix un sistema de relacions entre els diferents components; holístic perquè acull l’home en la seva integritat material i metafísica; i de la persona, en singular, perquè sense ella hi ha ecosistema però no hi ha paisatge[3]. El ràpid passeig històric ens ha mostrat que el paisatge a més de la particular configuració dels fluxos de matèria i d’energia, arrossega un altre circuit pel qual s’han utilitzat molts de noms, però que com diu .... podríem resumir en l’aliment de l’esperit. Com digué Max Sorre el paisatge “és una expressió de civilització tant material com espiritual”. Hans Cloos: “Gaudeix més contemplant un racó verge del món i sap que la noció de la seva bellesa i magnitud és aliment per l’esperit, sense el qual, amb el temps, la humanitat moriria de gana, igual que si se suprimís l’aliment corporal.”

Aquesta particular comprensió del paisatge és la que ens permet considerar la possibilitat de la integració funcional de l’home dins el paisatge, perquè el paisatge es pot viure des del seu interior. Ser i fer paisatge és un atribut humà com ho és dels faigs que li donen dimensió vertical, dels cérvols que arranen l’herba, o dels tords que escampen les mates d’escarcí.

Un element diferencial a considerar ve donat per la consciència, o no, de ser res més que una peça d’un gran engranatge holístic, que uns expliquen mitjançant les lleis de l’ecologia i algun cop de mà de la psicologia, mentre altres ho relaten des de la teologia o l’espiritualitat. Altres, en canvi, són el mateix, són part de l’ecosistema holístic paisatge, però sense mantenir-ne cap consciència.

Finalment deixarem que conclourem amb les paraules precises de Ojeda, González i Villa, que a més, ens tornen, precisament al punt de partida del nostre treball: “L’home que viu i construeix el seu paisatge, que forma part d’ell, que reconeix cada un dels seus elements i s’adhereix als mateixos productiva o afectivament, que s’identifica amb els seus colors, olors i sons canviants, no necessàriament té perquè concebre’l com paisatge en el sentit panoràmic o estètic. Molts paisans no han observat mai de forma conjunta i admirativa el paisatge i altres no el destaquen per la seva bellesa. Ara bé, en distingeixen en detall els seus components als que consideren recursos propis enlairant alguns d’ells al caràcter de símbols.”..

I què passa amb el pagès ? Doncs, un cop les patates ben calçades, el pagès suat, cansat... s’asseu, tranquil, cigarreta als llavis i mentre contempla la posta de sol, percep en silenci, és a dir, amb quietud a la ment, com mai farà qui passa amb massa pressa o escomès per excessiva agitació mental.

La percepció entesa com les sensacions o impressions que un objecte ens provoca a la consciència està formada per diferents clofolles que, com en una ceba, es van sobreposant les unes a les altres: estructures físiques, funcions que desenvolupa i sedassos individuals fins concloure en la percepció particular final. Atès que el paisatge genera una recepció subjectiva es poden caracteritzar diferents tipologies perceptives: reduccionista, utilitarista, comuna, connotativa, protopaisatgística i artística. La percepció connotativa, que considera el paisatge com un espai per a transcendir la pròpia individualitat o la limitació humana, presenta un llarg recorregut històric i està envoltada de l’aura més suggerent amb què l’han vestit pensadors, artistes i poetes. La percepció protopaisatgística ens permet aventurar-nos en la redefinició del paisatge com a ecosistema holístic de la persona on persona i paisatge, com diu Giner, formen un tot indivisible, una unitat perfecta. I el pagès ideal de la nostra dissertació podria, d’alguna manera o altra, veure d’aquesta font.

---

[1] Ojeda, Juan F.; González, J.Carlos; i Villa, Juan. “El paisaje como mito romántico: su gènesis y pervivència en Doñana”. Dins Estudios sobre el paisaje (dir.) Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia 2000, pp 345.

[2] Ojeda, Juan F.; González, J.Carlos; i Villa, Juan. “El paisaje como mito romántico: su gènesis y pervivència en Doñana”. Dins Estudios sobre el paisaje (dir.) Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia 2000, pp 343-356

[3] Martinez de Pisón, Eduardo. “La protección del paisaje una reflexión”. Dins Estudios sobre el paisaje (dir.) Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia 2000, pp 215-235.