diumenge, 25 de novembre del 2018

Kořeny, un bon nou amic d’Ànima de Natura! A càrrec de Maria Pellicer

Aquest és el nom d’un bon amic amb qui ens vam conèixer a primera hora d’un dilluns de tardor. Ara us explico el nostre primer dia junts.

A Ànima de Natura vivim a i amb la natura, al mig del Montseny. S’acosta l’època de Nadal i fruit de la globalització sabem que ha acabat sent tradició adornar amb un arbre les cases dels pobles i les ciutats. És bonic pensà que l’arbre entra a les nostres llars. Els arbres – que jo sàpiga- creixen a la natura, i no acostumen a desenvolupar-se al mig dels menjadors. Així que els hem d’acabar comprant. Ja feia dies que veiem traginar arbrets amunt i avall, i des de la masia ens preguntàvem què faríem respecte aquesta tradició sense trobar una resposta clara que ens ressonés dins nostre. A la masia ens acostumem a aixecar d’hora, ben d’hora. En Marcel va sortir quan encara era de nit i passant per la carretera va veure aquest bon amic del que us parlo abandonat al voral sense especificar-me on exactament, però que era petit i que feia goig. Li sabia greu no poder parar a recollir-lo, però era massa perillós fer-ho de nit. 

En Koreny, a la seva nova casa


Més tard, ja de dia, vaig sortir de la masia i amb el temps just davant d’un dia que m’esperava anant amunt i avall amb el cotxe. No esperava veure’l, però casualment (o no!) també me’l vaig acabar trobant, però aquest cop no vaig poder evitar parar-me i convidar-lo a pujar al cotxe. Em digué; “Estic abandonat, acull-me”. La meva sorpresa era que no era pas petit, però no li podia dir pas que no a un bon amic que es troba abandonat a la carretera, i més si hi cabia al cotxe encara que estiguéssim estrets, no creieu? 



El dia va passar, i ell, sense protestar per com l’havia col·locat em va acompanyar durant tot el dia dins del cotxe i quan vaig arribar de nou a la masia, i ja de nit, vaig sentir que no havia estat gens sola, tot al contrari, em va acompanyar durant tot viatge un bon amic i em sentí molt ben acompanyada. Fins i tot, es pot dir que vam teixir una estreta relació després de tantes hores junts al cotxe. Va ser una sensació tant màgica com bonica. 



Des de llavors que l’hem plantat a la Masia, i ens ha dit el seu nom: Kořeny. Significa “arrel” en txec, les arrels que precisament no té (al nostre país), i així hem procedit per fer honor al seu nom i arrelar-lo de nou allí d’on prové; la natura! Ara ja podem dir, que tenim un arbre de Nadal al jardí de casa, però no és un arbre qualsevol, és l’amic Kořeny! 

TU, com ell, si vols arrelar-te a la natura que som, saps que a la Masia Anima de Natura també hi seràs molt benvingut!




www.animadenatura.cat

La Maria i en Marcel, una parella encantadora!


dijous, 22 de novembre del 2018

El ginkgo del claustre de sant Domènec


Si us acosteu al claustre de sant Domènec, situat dins l’actual Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, hi trobareu un jove ginkgo, acompanyat d’uns xipresos i un llorer.  

Aviat farà quatre anys i amb motiu de l’inesperat traspàs d’en Rafel Llussà, degà de la Facultat de Lletres, es va penjà, per homenejar-lo, d’aquest arbre la traducció catalana del poema de J.W.Goethe composat el 15 de setembre de 1815 i que porta el nom de l’arbre: “Ginkgo biloba”

Aquesta fulla que em cria
l’arbre xinès al jardí
un arcà secret confia
a qui es plau a aprofundir.

És potser una criatura
que bo i sola s’ha escindit?
O en són dues que han pres cura
de fondre’s en un delit?

La resposta a aquest misteri
fa l’enigma lluminós:
no sents al meu cant aeri
que sóc un i alhora dos?

Aquest poema el va recitar, en alemany i català, el Dr. Joan Vergés i la fulla del ginkgo apareixia en el targetó que es va repartir al final de l'acte d'homenatge que la Facultat de Lletres va organitzar per despedir el seu degà. Tot, seguit, us convido a endinsar-vos o aprofondir en la seva història i simbolisme.



El Ginkgo (Ginkgo biloba) és un arbre de la família de les ginkgoàcies, que prové dels boscos caducifolis de la Xina oriental. Aquest arbre s’adjetitvitza amb la paraula relictual ja que durant el Mesozoic, és a dir fa més de 200 milions d’anys, s’estenia per Amèrica, Europa, Àsia i Austràlia, però poc a poc el seu hàbitat va quedar reduït a les muntanyes de Tiammu, a l’est de la Xina, on forma bosquets entremig de caducifolis i coníferes. Es creu que aquest és el seu hàbitat natural ja que és l’únic indret on apareixen petits rodals de ginkgos. Aquesta afirmació presenta els seus dubtes ja que el ginkgo porta més de 2000 mil anys plantat-se pels temples, palaus i jardins de l’est d’Àsia i es difícil saber on comença la naturalitat i on acaba la mà humana.

El ginkgo és un arbre que pertany a les gimnospermes, és a dir, al mateix grup que els pins i els avets. Ara bé, el ginkgo no fa pinyes i l’únic tret de semblança amb les gimnospermes és la forma de desenrotllament de l’arbre ja que presenta un creixement monopòdic, és a dir,  que creix sempre per la seva gemma terminal. El resultat d’aquest tipus de desenvolupament és que l’arbre presenta una morfologia piramidal. D’altra part, és un arbre que té una crescuda molt lenta, només cal tenir present que tarda 10 anys en arribar als 10 m d’alçada. D’altra part és un arbre d’una llarga longevitat. En alguns monestirs de la Xina i del Japó se n’han trobat peus mil·lenaris. Les fulles, característiques i inconfusibles, són caduques, llargament peciolades, en forma de ventall, d’un color verd brillant i amb uns nervis molt prims disposats radialment. Les flors masculines i femenines es troben en peus diferents i per aquest motiu diem que es tracta d’un arbre dioic. El fruit és globular i penja d’un llarg peduncle.



El Ginkgo és també l’arbre dels cent noms. A la Xina se l’anomenava l’arbre de l’avi i del nét ja que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava l’arbre i el net se’n menjava els  fruits. També pren el nom de l’arbre dels 40 escuts ja que va ser el preu que va pagar el 1780 un comerciant francès per cada arbre comprat a Anglaterra. Sota el regnat de Lluís XVI el ginkgo se’l coneixia com l’arbre del cel o l’arbre de les pagodes, producte dels seus orígens asiàtics.

El Ginkgo es considera un arbre sagrat a la Xina, Corea i Japó i simbolitza, producte de que és un arbre dioic, la unitat dels punts oposats, és a dir, del nord i el sud, de l’actiu i el passiu, del Yin i el Yang i, a la vegada, és portador de l’esperança, la memòria i la immortalitat.

Des de fa segles que els ginkgos més vells, situats en monestirs, són arbres venerats i acostumaven a estar rodejats per una corda de palla d’arròs trenada que també s’utilitzava per rituals de purificació i que s’anomenava  Shimenawa.El ginkgo del temple de Yon Mun a Corea té un diàmetre de més de 4m i es calcula que té 1.100 anys. El del temple de Sendai al Japó s’estima que en té 1.250 anys. 

Al Japó aquest arbre era plantat a les entrades dels temples i pels samurais simbolitzava la promesa de la immortalitat que rebrien si s’havien comportat honorablement en la vida i el combat. Aquest simbolisme del ginkgo com a arbre immortal s’engrandí després de que va sobreviure a la bomba d’Hiroshima. Quan el 16 d’Agost de 1945 la bomba atòmica va ser llançada sobre la ciutat es va pensar que no havia quedat res viu. En canvi, vuit mesos després al costat de les restes d’un ginkgo es va trobar que en sortia un nou rebrot. Avui dia aquell rebrot s’ha convertit en un arbre de 16 m que simbolitza la pau i l’esperança.

D’altra part, la imatge de les fulles del ginkgo emportades pel vent o donant forma als pentinats són un motiu repetit dins dels anomenats Ukiyo-e que retrataven escenes de la vida tradicional japonesa dels segles XVIII i XIX. Actualment ens apareix el ginkgo com a símbol de la ciutat de Seul i de la Universitat d’Osaka.

L’ús medicinal de les fulles i  fruits apareix esmentat en els llibres de medicina xinesa tradicional; s’atribueixen al ginkgo efectes beneficiosos sobre el cor i els pulmons. Actualment existeixen plantacions de ginkgos dutes a terme per a la indústria farmacèutica, per tal d’aprofitar els seus compostos químics. Els fruits del ginkgo són presents a la cadena alimentària asiàtica ja que sempre s’han recollit i es mengen bullits o fregits. També s’han utilitzat en la cerimònia del té o com a complement per beure sake.

El botànic i metge alemany Engelbert Kaempfer (1651-1716)  que va ser un empleat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals que va arribar al Japó el 1689. Va romandre en aquest país dos anys. Visitant monestirs va trobar-se el ginkgo bilobaque, en aquell moment, només es coneixia com a registre  fòssil. Per tant, té l’honor de ser el primer científic occidental en descriure aquesta espècie. De ben segur que els científics xinesos, japonesos o coreans ja la coneixien. Cal tenir present, tal com em recorda l’amic Josep Maria Mallarach, que la medicina tradicional xinesa o el feng-xui són ciències, no pas “coneixements ecològics tradicionals” com de vegades, des d’Occident, despectivament se’ls anomena.


dimarts, 20 de novembre del 2018

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols


Aquest llibre, després de llegir-lo la meva mare, em va caure a les mans amb la màxima: “no t’agradarà”! 

Doncs la veritat és que feia molt de temps que un text no m’atrapava amb tanta força. Sabia que tractava sobre la pèrdua d’un ésser estimat: el company i  d’altres morts familiars ben doloroses i l’única cosa que em va empènyer a llegir-lo era la curiositat vers quin paper tindrien les plantes en aquesta dramàtica història. Ara bé, la força de la protagonista -que narra la història en primera persona- t’absorbeix i sense adonar-te’n vas submergint-te i fent teves totes les seves contradiccions, pors i, sobretot, tot el seu dolor i incomprensió per entendre el gir que pateix la seva vida. 



Però tornem a les plantes. Les plantes, que donen títol al llibre, eren les del seu company i després del primer estiu sense ell i d’oblidar-se d’engegar el rec automàtic, les troba totes mig mortes i ella mateixa accepta que: “només sobreviuen les kènties, les cintes i el taronger”. Davant d’aquest terrabastall recorda les paraules del seu company que deia que som només una part del planeta i que tant el regne animal com el vegetal mereixen la nostra atenció i pensa que si l’esperit del seu home encara rondava per la terra segur que estarà enmig de plantes. A partir d’aquesta evidència, proclama: “No us penso deixà morir”!

La història de la Paula amb les plantes de la terrassa d’en Mauro, apareix i desapareix, però forma part del dol que pateix la protagonista. En un cert moment, recorda que ell deia que parlar amb les plantes era un acte íntim i transformador, un acte de fe per aquells que no creuen en els miracles i la Paula anota a la seva llista de reptes: “Aprendre a parlar amb les plantes”.

Finalment, el llibre, com el dol, acaba amb la renovació de totes les plantes de la terrassa per tal que una altra persona, que ocuparà el seu pis, les cuidi i s’acomiada d’elles, tot dient: “Hi estareu bé, aquí. Val la pena, viure. A vegades costa, no us enganyaré, però us prometo que val la pena.”

En conclusió i tal com demanen Edicions del Periscopi, que aposten per la bona literatura en català, us recomano que llegiu, Aprendre a parlar amb les plantesde Marta Orriols. De ben segur que us agradarà més que molt!

dimarts, 13 de novembre del 2018

Lluís Duch, alguns records de les seves lliçons a la Facultat de Lletres de la UdG


Em sento afortunat d’haver escoltat, la major part, de les lliçons que va impartir Lluís Duch el novembre de 2017 a la sala de graus de la Facultat de Lletres, convidat per la Càtedra Ferreter Mora[1]i que portaven per títol: “Sortida del laberint. Una trajectòria biograficointel·lectual”

Va parlar de Montserrat, de les diferents estades en universitats alemanyes, de política i religió, del mite i el símbol... Tenia un parlar pausat, tranquil i sempre assegut darrera la taula i amb els seus papers a les mans. També vaig poder saludar-lo a l’hora del cafè, entre lliçó i lliçó i, vaig comprovar que era una persona austera en el vestir, molt cordial i assequible. 



Atresorava una immensa erudició, però no defugia, com a antropòleg i monjo de Montserrat, els grans temes que afecten l’ésser humà en l’actualitat. També va parlar, encara que poc, de les relacions entre la societat i la natura. Recordo aquestes interessants frases: A la societat actual hi ha una deseducació dels sentits corporals, que són bàsics per viure la natura. La natura, actualment, està a disposició de l’ésser humà sense cap sentiment de responsabilitat. A Europa, la persona és cada cop més important i la natura s’ha convertit en un magatzem. Ja no hi ha aire de família entre la natura i la persona. Viure amb harmonia amb els ritmes naturals genera viure sense presa. Les màquines són les que generen presa ja que tenen un ritme mecànic no biològic.

Afortunadament ens resten els nombrosos llibres que ha publicat. Descansa en pau.


[1]Es poden visualitzar a la web de la cátedra: www.catedraferretermora.cat

dilluns, 29 d’octubre del 2018

La tardor, una lliçó per la vida.

Ara que la tardor meteorològica ha arribat, és un bon moment per aprofundir en el seu simbolisme. Aquesta estació genera, sobretot, en els boscos de fulla caduca, l’inici de la caiguda dels fruits, com les castanyes, i del fullatge. Aquest procés provoca que molts d’aquests arbres, com els cirerers, els aurons, les moixeres o els faigs ens regalin tot un esclat de colors que passa dels verds estivals, als ocres, als vermells, als auris... Els boscos montans és converteixen en una festa pels ulls i pel nas ja que el sotabosc s’omple de bolets. Per tant, abans d’entrar a la letargia hivernal, molts arbres i arbustos es vesteixen amb els seus millors vestits per tal de tancar el joiós estiu i preparar-se pel llarg i fred hivern. 


Si volem aprendre d’aquest cicle estacional ens cal, com diu Vicenç Santamaria, monjo de Montserrat, vestir-nos de nuesa, és a dir, saber desprendre’ns de les nostres millors teles i cercar dins nostre l’essència del que som, per preparar-nos pel llarg hivern i tornar a esclatar a la primavera on ens tornarem a vestir amb les nostres millors gales. La nuesa de l’arbre després de perdre totes les seves fulles i fruits, ara ja colgats sota terra és una lliçó de que hi ha un temps per fruir externament i un altre per cercar l’essència que hi ha dins nostre. Com diu en Vicenç: “La tardor que és el final, al mateix temps és l’inici. En el moment que sabem despendre’ns del nostre propi esclat, com fan els arbres a la tardor, que es despullen, es desprenen de pigmentació... comença la retrobada amb la teva essencialitat. Fer aquest pas, genera que la mort aparent que representa la tardor es converteixi en un nou inici”

dimecres, 3 d’octubre del 2018

Una nova espiritualitat naturalística laica


Des de fa uns anys s’està desenvolupant una nova espiritualitat naturalística laica que té com objectiu viure la Natura com un espai per trobar la pau interior o per millorar la salut. Només cal tenir present l’enorme quantitat d’articles de revistes [1], diaris [2], programes de ràdio[3]o llibres[4]que parlen d’aquesta temàtica i que promouen un acostament a la Natura i, sobretot, als boscos.

Roberto Mercurio[5]en el seu bloc afirma que els nous guies o ideòlegs d’aquesta espiritualitat naturalística laica han substituït els vells confessors eclesiàstics, producte de l’ambient de secularització que viu la societat occidental i dels diferents escàndols que ha protagonitzat l’església catòlica. Ara bé, la nova litúrgia fonamentada amb el silenci, la lentitud, l’obertura dels sentits, la meditació o la contemplació; encara que té clars lligams amb els escrits dels autors nord-americans de la segona meitat del segle XIX, com Henry David Thoreau o John Muir, té també moltes similituds amb l’eremitisme religiós mil·lenari, amb la vida monacal contemplativa o amb les pràctiques espirituals dels diferents pobles indígenes. Per exemple, si llegiu aquest fragment, de l’eremita búlgar, sant Joan de Rila (876-946):

No he trobat cap home aquí, només animals salvatges i un bosc impenetrable. Em vaig establir sol enmig d’aquests animals i el cel era el meu refugi, el meu llit la terra i l’aliment les herbes

Trobareu moltes similituds amb els escrits de Thoreau o Muir ja que des de l’agnosticisme o la fe, la  Natura ens permet posicionar-nos com a persones en les coordenades que hi ha entre el cel i la terra i, a la vegada, trobar resposta a les grans preguntes existencials: quins són els nostres orígens, quin és el nostre lloc en el nom, la nostra identitat, el valor de la mort... Per tant, el bosc-temple, ja sigui des del laïcisme o l’espiritualitat religiosa ens fa sentir part de la creació o de la casa comuna que és la Natura i de la qual tots en formem part i, a la vegada, sota el sostre verd o recolzat en les columnes-troncs dels arbres aprendrem a viure millor les nostres necessitats quotidianes i integrar noves actituds, com el silenci, les ombres, la llum, la solitud, la malaltia, la bellesa, la por...

Si no volem que les noves fórmules que promou l’espiritualitat naturalística laica: com abraçar un arbre, o respirar calmadament l’atmosfera forestal es converteixin en activitats efímeres o producte d’una moda; no només necessitem continuïtat sinó entendre que per moltes tradicions religioses i per tots els pobles indígenes la Natura s’escriu en majúscules ja que és sagrada.



[1]A tall d’exemple només esmentarem dos exemples:
La revista CuerpoMente, en el número 315, titula el seu editorial: “Doctor Bosque” i després dedica el seu dossier als “Baños de bosque”
La revista Le Point, en el numero 2356 del 2017, dedicat un monogràfic als: “Les arbres. Leurs surprenants bienfaits”

[2]La Vanguardia del 29 de setembre de 2014 treia un article titulat: “Menys pastilles i més passejos pel bosc”

[3]El programa de Catalunya Ràdio, L’ofici de viure, ha dedicat un parell de programes a parlar del llenguatge dels arbres i els banys de bosc

[4]Miyasaki;Y. Shirin-yoku. Baños curativos del bosque, Ed. Blume
Lavrijse,A. Shirin-yoku. Sumergirse en el bosque, Ed. Lince
Mencagli;mM. Nieri,M. La terapia segreta degli alberi, Ed. Sperling & Kupfer

[5]www.robertomercurio.wordpress.com

dimecres, 5 de setembre del 2018

La bella dama i la sequoia, a càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

La vida, sovint , t’ofereix girs inesperats, sorpreses, alegries... 

Quan viatges, si repeteixes llocs coneguts, sovint, fas teu, de mica en mica, el territori que retrobes any rere any. Per les nostres llargues estades al Trentino, que duren ja fa alguns anys, hem anat aprofundint la mirada de l’entorn més proper. Partint d’un coneixement més general i geogràfic, pots arribar a un coneixement més particular i íntim. Per aquest fet, passejant pels encimbellats carrers de Povo, embadalits per les belles vil·les escampades ací i allà, mostra d’uns temps d’estiueigs reculats, només a l’abast de les grans fortunes que hi arribaven cercant la fresca i la pau de la muntanya. Al llarg d’aquestes passejades, sempre havíem admirat la magnífica sequoia de la vil·la Lubich, una bella casa del segle XVIII. Aquest magnífica espècie orna alguns dels jardins i espais més emblemàtics d’aquesta i altres terres properes. Les portaren, des de Califòrnia, durant el segle XIX seduïts per la seva magnificència i longevitat. 



La nostra, la de la vil·la Lubich, sobresurt per damunt de la resta dels arbres del jardí i la seva alçada i silueta la fan inconfusible, admirable... és un arbre seductor que ens havia portat a contemplar-la tant des de l’exterior, com des de la porta del jardí, que mantenen sempre oberta, en gran part perquè, potser, volen fer partícips els caminants discrets de la seva singularitat arbòria . Sempre ens havíem delit per poder apropar-nos-hi discretament, per palpar-la i gaudir-ne  les rugositats i immortalitzar-la amb les nostres càmeres per endur-nos-en una bella imatge a tall de record. 

Una setmana enrere, un bon amic, coneixedor del nostre interès pels arbres i per aquest jardí, va parlar amb la senyora de la casa per si ens permetia entrar-hi per observar-la sense presses fugisseres. Per sorpresa nostra, li va respondre que gustosament ens ensenyaria el jardí i ens parlaria de la sequoia. 

A l’hora fixada entràvem per la porta del jardí, -ara ja sense angúnies furtives-. Al fons hi havia l’esplèndida  casa i davant de la porta d’entrada, la senyora ens hi esperava. Una senyora prima, amb una bella tofa de cabells blancs, elegant dins de la seva discreció estival –texans i camisa a quadres- una cigarreta a la mà i més de vuitanta anys viscuts. 

Un cop exercitats els rituals de cortesia, ben necessaris entre estranys i amfitrions que els reben agradosament i evidenciant-se, ja des de les primeres paraules, un interès comú, la dama va iniciar la conversa prioritzant parlar-nos primer de la vil·la, situada en un turó, amb Trento als seus peus. Des de principis del noucents, explicà, era propietat de la seva família, però tal com indicava la data de damunt de la porta principal, 1748, la reforma més important es va fer al llarg del segle XVIII, encara que els seus orígens es remunten al segle XVI i al moment del Concili de Trento. 

Tot seguit, la nostra conversa i passejada va dirigir-se cap als arbres del jardí, on hi havien magnífics til·lers, cedres, avets i per damunt de tot la sequoia gegant. Aquesta sequoia mesura uns 31,5 metres d’alçada i el seu verd intents així com el seu port piramidal la fan resplendir per damunt de tota la resta. A mesura que ens hi vam anar apropant, ens va meravellar –una vegada més-  el seu tronc: a peu de terra feia 8 metres de circumferència i a un metre i mig d’alçada en fenia 6. 



La senyora ens explicà que tota la vida havia vist créixer aquell arbre, que  segons alguns documents va ser plantat a mitjans del segle XIX, tal com va succeir en altres vil·les alpines. També afegí que, a finals del nou-cents l’arbre va patir els efectes d’un llamp, però les actuacions silvícoles efectuades van donar resultat i l’arbre  va refer-se admirablement, malgrat que va perdre un xic de la seva alçada, es lamentava, tot i que després va recuperar el seu vigor.

Un cop acabades les explicacions, la senyora em va demanar de parlar en privat prop de l’arbre i va preguntar-me, com si jo fos un metge i la sequoia el pacient, com veia l’arbre. Estava preocupada pel fet que en els darrers mesos algunes petites branques havien caigut. Em va entendrir la preocupació i l’estima de la senyora, -tan fràgil malgrat la seva vivacitat i admirable entusiasme- per aquella immensa sequoia i dins meu se’m va fer evident que després que ella i jo marxéssim d’aquest món, segurament  l’arbre seguiria allà, majestuós, fent de veritable rei del jardí. 

Vaig tranquil·litzar la senyora respecte de la salut de la seva estimada sequoia i l’hi vaig explicar que, feia uns anys, havíem vist a Califòrnia sequoies gegants que tenien més de dos mil anys, prop d’un centenar de metres d’alçada i que algunes tenien cremada una part del tronc, fet que indicava que havien  resistit més d’un incendi i tot i així, seguien allà. El seu arbre, tan cuidat i estimat en totes les seves manifestacions no podia pas tenir un destí pitjor que aquells cosins germans seus, durs i resistents de l’altra banda del món. 

Vaig concloure que la sequoia és un arbre molt dur,  d’una gran longevitat i que  aquella bella sequoia del seu estimat jardí i  que “només” tenia uns cent cinquanta anys d’edat  i trenta-un metres d’alçada se la podia considerar una jovincella de totes totes.

Ella va somriure’m diria que amb alleujament  i, d’aquesta manera, em va agrair les meves tranquil·litzadores paraules. Poc a poc ens vam anar separant de l’ombra benèfica d’aquell esplèndid arbre; la intensitat de la llum solar començava a baixar i s’atenuava en  filtrar-se entre les branques dels arbres d’aquell bonic jardí que regentava aquella vital i agradable dama  que estimava i patia pels bells arbres que l’havien acompanyada tota la vida. 

Després va voler compartir amb nosaltres un bocí més d’intimitat i ens convidà a entrar a ca seva... però aquesta seria tota una altra història.

dijous, 30 d’agost del 2018

Giorgio, passióne per la montagna

Chi è Giorgio? Bene, un buon amico che ha appena compiuto 71 anni ma che ha ancora un cuore e le gambe molto giovani. Vive a Povo, un piccolo villaggio nella collina di Trento, il capoluogo del Trentino. È un uomo semplice e affabile, un amante della sua famiglia e dei suoi amici che ha cura con affetto del suo orto e degli alberi da frutta che circondano la sua casa. E soprattutto, ciò che lo rende così buffamente singolare è il modo in cui ama e gode della montagna.



Perché parlo di lui? Semplicemente perché, grazie alla sua guida, sono tornato a GODERE, con le maiuscole, le alte montagne, mi ha aiutato a recuperare sentimenti che erano stati cancellati da tempo dalla memoria, e anche ad andare su strade di grande complessità ... 

È una buona idea ricordare e spiegare i saggi consigli che, camminando tra foreste e rocce, mi ha commentato, con il chiaro desiderio di essere utile a chiunque che voglia iniziarsi nell'arte di salire fino alle cime delle montagne. Non sono consigli straordinari, la loro eccezionalità deriva dal fatto che li rende espliciti con buon senso ed emozione e li articola e li pratica con una naturale e intima semplicità.

Il primo riferimento a cui accennava era che per andare in montagna è necessario alzarsi presto e riuscire ad arrivare con le prime luci all'alba ai piedi della vetta da raggiungere, o forse all'ingresso della valle che vuoi scoprire. Il motivo principale per svegliarsi nella prima ora - quando è ancora buio - è che, sebbene le previsioni del tempo prevedano una giornata limpida, se puoi raggiungere i tuoi obiettivi al mattino è molto meglio che nel pomeriggio. In alta montagna le previsioni possono essere ingannevoli e se è così, meglio in caso di pioggia o fulmini trovarsi al riparo.

Il secondo consiglio ricevuto è che quando si  sale per un canale o si segue un percorso per uno spazio di forte pendenza, o solo se si percorre una valle, bisogna stare attenti a dove si mettono i piedi e le mani , qualunque cosa sia, fallo sempre di fretta. La montagna non si muove, sarà sempre nello stesso posto per darci il benvenuto. Pertanto, è importante godersela in ogni passaggio e viverla nel modo più sicuro possibile pensando che la cosa più importante da fare è tornare a casa, felice e al sicuro.

Giorgio dice anche che devi fermarti di tanto in tanto e goderti il ​​percorso fatto, la cresta, il canale con cui sei salito o, semplicemente, la bellezza del paesaggio che ti circonda. Questo fatto ci porta al quarto passo, afferma lo spirito e vive il silenzio e la pace della valle e delle cime con la volontà di unire. Uno non è lì per conquistare qualcosa, per provare qualsiasi cosa ... ma semplicemente per godere della pace della montagna che impregna il tuo cuore.

Devo confessare che la vita quotidiana di questi principi lo rende una persona felice e grata con la vita. In più di un'occasione mi ha confessato che si sente, soprattutto, un privilegiato. Questa gioia interiore si estende quando riesci a sentirlo cantare una canzone mentre cammina o sentirlo come imita il suono di un merlo o di una marmotta e, posso dirlo, come ho sentito dire che a volte rispondono.

Sebbene sia un alpinista che ha fatto le vette principali delle Alpi e alcune delle Ande, l'umiltà è caratterizzata e ricordata emotivamente dalla sua prima cima a quattordici anni con un gruppo di amici, alcuni dei quali lo hanno accompagnato per più di cinquant'anni - ieri, quando eravamo di fronte alle torri del Vajolet, ho notato come era emozionato nell’osservare la bellezza di quelle cime e come si è rivolto a me ho capito come ancora si emoziona davanti alle meraviglie della natura.

Buona fortuna per essere in grado di godere di buoni compagni per aggirare le catene montuose e le giachiai o le vedrette. Grazie Giorgio !!!

diumenge, 26 d’agost del 2018

Giorgio, passió per la muntanya


Qui és en Giorgio ? Doncs, un bon amic que acaba de fer 71 anys però que encara té el cor i les cames ben joves; viu a Povo, un poblet dels voltants de Trento, la capital del Trentino. Es tracta d’un home senzill, amant de la seva família i dels seus amics i que cuida, amb cura i afecte, l’hort i els arbres fruiters que envolten casa seva. I sobretot, allò que el fa tan entranyablement peculiar és com estima i gaudeix la muntanya.





Per què parlo d’ell ? Senzillament perquè, gràcies al seu guiatge, he tornat a GAUDIR, amb majúscules, de l’alta muntanya, a recuperar sensacions que feia temps que gairebé s’havien mig esborrat de la memòria, a atrevir-me per camins de gran complexitat... 

Fa de bon recordar i explicar els savis consells que, tot caminant enmig de boscos i roquissars, m’ha anat comentant, amb una clara voluntat de poder ésser útil a tota persona que vulgui iniciar-se en l’art d’ascendir als cims de muntanyes amb una ben provada dificultat tècnica. No són pas consells extraordinaris, la seva excepcionalitat prové del fet que els fa explícits amb seny i emoció i els articula i practica amb una senzillesa ben natural i íntima.

La primera referència a la qual va fer esment, va ser que, per anar a la muntanya, calia aixecar-se ben d’hora i poder arribar, amb les primeres llums de l’alba, al peu del cim que es vol assolir, o potser a l’entrada de la vall que  vols descobrir. El principal motiu de despertar-se a primera hora -quan el dia és encara fosc- és que, malgrat que les previsions meteorològiques ens pronostiquin un dia clar, si pots aconseguir les teves fites al llarg del matí, és molt millor ja que les tardes a alta muntanya   poden ser enganyoses i si és així,  millor que la pluja o els llamps et trobin  aixoplugat.

El segon consell rebut és que quan t’enfiles per una canal o segueixes un sender, per un espai d’una gran verticalitat, -o simplement si camines per una vall-, cal estar atent d’on poses els peus i les mans i, sigui com sigui,  fer-ho sempre sense presses. La muntanya no es mou, sempre està  estarà al mateix lloc per acollir-nos. Per tant, és important gaudir-la en cada passa i viure-la amb la major seguretat possible. Pensar tothora  que el més important és tornar a casa content, sa i estalvi.

En Giorgio també parla que cal aturar-se de tant en tant i gaudir del camí fet, de la carena, de la canal per la qual un s’ha enfilat o, simplement, de la bellesa del paisatge que t’envolta. Aquest fet ens porta al quart pas, asserena l’esperit i viu el silenci i la pau de les valls i els cims amb la voluntat d’unió. No s’està allà per conquerir res, per demostrar res... sinó, simplement, per gaudir de la pau de la muntanya i que aquesta impregni el teu cor.

Us he de confessar que la vivència quotidiana d’aquests principis, fan d’ell una persona feliç i agraïda amb la vida. En més d’una ocasió m’ha confessat que se sent, per damunt de tot, un privilegiat. Aquesta alegria interior  s’exterioritza quan el pots escoltar cantant una cançó mentre camina o sentir com imita el so d’una merla o d’una marmota i, us puc ben afirmar com he escoltat que en alguna ocasió li responen.

Malgrat que és un muntanyenc que ha fet els principals cims del Alps i alguns dels Andes, la humilitat el caracteritza i recorda amb emoció el seu primer cim fet als catorze anys amb un grup d’amics, -alguns dels quals l’han acompanyat més de cinquanta anys- o, ahir mateix, quan vam ser davant de les torres del Vajolet, me’n vaig adonar de com s’emocionava al observar la bellesa d’aquells cims i com es girava cap a mi i em reconeixia com encara el colpien les meravelles de la Natura.

Quina sort poder gaudir de bons companys per rondar per serres i congestes. Gràcies Giorgio!!! 

dimarts, 7 d’agost del 2018

Sensibilitat vegetal

Em ve de gust relacionar dos fets que, de forma casual o causal, s’han produït amb pocs dies de diferència. El primer és la lectura del llibre, “Biodiversos” que és la transcripció d’un diàleg entre Stefano Mancuso i Carlo Petrini i, el segon és una conversa que vaig tenir amb en Joan Miret, pagès de la vall del Corb. Què tenen en comú aquestes dues xerrades? Doncs, que parlen del mateix, una a escala planetària i l’altre a nivell local.

De la primera conversa m’agradaria subratllar que tant Mancuso, com Petrini coincideixen en el fet que cal canviar de paradigma respecte a com entenem l’agricultura, el consum d’aliments i les relacions amb la Naturalesa. 

De forma molt sintètica assenyalen que, en comptes de produir més, cal fer-ho de forma més eficaç, sense malbaratar i amb respecte i estima vers els vegetals, els animals i el conjunt de la Naturalesa. 

El consum ha d’estar lligat a l’agricultura, la ramaderia i la pesca a nivell de proximitat, qualitat i manteniment dels paisatges que hem heretat al llarg de generacions.

Respecte a les relacions amb la natura, comenten que, com a humans, cal deixar de sentir-se el centre del món, ésser més humils i cercar el sentiment d’unitat amb el nostre entorn natural. 

És molt curiós que les dues personalitats també coincideixin en el fet que, si volem parlar amb algú que entengui de plantes no busquem un científic sinó un pagès, és a dir, una persona que les conrea, conviu amb elles i les estima.

La conversa amb en Joan Miret, que us reprodueixo tot seguit, va ser possible gràcies a  Marta Bellpuig, tècnica d’Agroxarxa, empresa de serveis d'Unió de Pagesos i alumna del Postgrau sobre Valors i Significats Espirituals de la Natura (www.fundacioudg.org



Miret gestiona una finca amb milers de fruiters, majoritàriament pomeres i també pereres, així com un interessant hort familiar. Una de les primeres frases de la conversa que em va impactar va ser quan va dir: “tot el que fem està interconnectat

Com et dius ?

Jo soc lo Joan Miret Bonell, fill del Poal i als cinc anys ja anava, a les sis del matí, al tros amb tota la família. Per tant, jo he nascut fent de pagès i moriré com a tal.

Sempre has tingut fruiters ?

No, els fruiters els vaig començar a plantar  quan tenia setze anys, després d’adonar-me que la finca familiar ,dedicada només a les hortalisses, no tenia gaire futur.

I quins arbres vas plantar ?

Vaig començar plantant pomeres i després pereres. A casa hi havia de tot: cereals, hort, una petita granja de porcs...i va caldre prendre una decisió entre els animals i el camp. I vaig dedicar-me a plantar més arbres fruiters fins a ocupar la totalitat de la finca, però després vaig començar a arrendar més terres fins arribar a les 25 hectàrees actuals, és a dir, uns 50.000 arbres. Ara bé, com que jo mateix em vaig fer el planter, et puc dir que els conec tots. Tu has dit: els meus arbres. Ara bé, soc jo qui els pertanyo ja que jo sóc el seu cuidador. Em sento connectat, totalment, amb les meves plantes


Quan vas fer el canvi cap a un cultiu ecològic ?

Aquest ha estat un procés llarg. Un dia un bon amic em va presentar algú que tenia altres inquietuds en el món agrícola ja que sabia que jo no em sentia a gust amb el que feia.

Per què no estaves a gust ?

Per a mi és molt important donar de menjar a la meva família i per aquest motiu a l’hort no hi afegia cap compost químic. Per a mi aquesta és una tasca sagrada. D’altra part, en els meus camps em tocava fer molts tractaments i no em sentia a gust amb el que feia. I, un bon dia, vaig començar a deixar de fer coses i fer proves,   com abandonar tota la fertilització química i començar un sistema a partir de fer compost. Poc a poc t’adones que tot va més a poc a poc i que perds capacitat de collita. Parlo amb persones i començo a fer cursos per entendre què vol dir una agricultura ecològica. Quan t’adones de les relacions que hi ha entre les plantes i els fongs, de tot el que passa dins del sòl... se m'obre un món i començo a fer biofertilitzants i cercar fongs al bosc i portar-los al meu camp.

Imagino que no tot ha estat fàcil, oi ?

Doncs no, a la cooperativa on portava la fruita comencen a queixar-se per la quantitat i el tipus de fruita que fas. Però en canvi, jo tenia molt clar que no volia tornar enrere. El meu objectiu, com a pagès, és alimentar persones no enriquir-me. També és cert que fins l’any passat que va ser una bona collita i vaig vendre bastants quilos no tenia clar si podria sortir-me’n. 

En tot això que expliques, intueixo que també hi havia un cert patiment caps als arbres.

Si, perquè hi ha un vincle intens entre els arbres i jo. Molts dies quan em desperto, una de les primeres activitats que faig és sortir a caminar entre els fruiters i penso què he de fer al llarg del dia, però ho faig al costat de la meva natura més pròxima. Per a mi el meu jardí és el meu hort ja que d’ell surten les plantes que alimenten la meva família. Quan miro una planta, noto com està, què li passa...per tant, m'hi sento connectat. Quan sóc al camp em sento connectat amb els arbres i necessito, almenys un cop per setmana, passar per totes les parcel·les per saber com estant els arbres. Quan surto de viatge, el primer que faig quan arribo és agafar la moto i córrer a passejar-me entre els meus arbres, per saber com estan i què em diuen. Aquesta relació que tenim, on jo els cuido i ells em donen el seu fruit, la visc com a resultat d’una connexió íntima.

Quan passeges per entre els fruiters un matí qualsevol, què sents ?

Doncs, mira,  si els arbres pateixen jo pateixo i si els arbres els noto feliços jo també ho estic. Si els falta quelcom jo intento procurar-ho. Hi ha matins que,amb la  companyia  de tècnics, estem tot el matí mirant els arbres per entendre que els passa. Si això no és estar connectat !!!

Tot el que expliques, marca la teva professió ?

Per fer agricultura ecològica has de tenir molt clar que la connexió entre tu i la natura és molt forta i es converteix en una manera de viure ja que has de fer un munt de sacrificis, com anar a collir fruita on hi participa tota la família. Aquesta activitat per a mi té un gran valor.

Quan reculls la fruita, ho vius amb un sentiment de gratitud ?

Tot va lligat i té conseqüències i, per tant, em sento agraït i content de collir la fruita d’uns arbres que he cuidat. 

Com vius la natura ?

El més important és sentir-me connectat amb els vegetals i notar les vibracions de les plantes. Per exemple, en un angle d’un dels meus camps vaig plantar quatre xops i els he vist créixer. Són com quatre fills i, en ocasions, em recolzo en els seus troncs i els miro i penso que grans que s’han fet. Amb els anys accepto millor tot el que prové de la natura, com la mateixa meteorologia. L’acceptació de l’adversitat et fa avançar com a persona. Quan acceptes, et sents millor amb tu mateix i els altres. D’altra part, m’adona que no utilitzo el rellotge. M’aixeco amb el vol de les orenetes i segueixo el cicles de la natura. Hi ha moments que necessito tocar l’herba, regar descalç, veure com estan les plantes, contemplar i a l’hivern, quan tot està en repòs, canvio la meva actitud i cerco un temps per reposar i tancar el cicle. Quan  acabo la campanya de collir, agafo la bicicleta i marxo uns dies a pedalar sol.

Tocaven les vuit del vespre i el sol anava de baixa, era el moment de deixar de parlar i anar a caminar entre els pomers.