dijous, 22 de novembre del 2018

El ginkgo del claustre de sant Domènec


Si us acosteu al claustre de sant Domènec, situat dins l’actual Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, hi trobareu un jove ginkgo, acompanyat d’uns xipresos i un llorer.  

Aviat farà quatre anys i amb motiu de l’inesperat traspàs d’en Rafel Llussà, degà de la Facultat de Lletres, es va penjà, per homenejar-lo, d’aquest arbre la traducció catalana del poema de J.W.Goethe composat el 15 de setembre de 1815 i que porta el nom de l’arbre: “Ginkgo biloba”

Aquesta fulla que em cria
l’arbre xinès al jardí
un arcà secret confia
a qui es plau a aprofundir.

És potser una criatura
que bo i sola s’ha escindit?
O en són dues que han pres cura
de fondre’s en un delit?

La resposta a aquest misteri
fa l’enigma lluminós:
no sents al meu cant aeri
que sóc un i alhora dos?

Aquest poema el va recitar, en alemany i català, el Dr. Joan Vergés i la fulla del ginkgo apareixia en el targetó que es va repartir al final de l'acte d'homenatge que la Facultat de Lletres va organitzar per despedir el seu degà. Tot, seguit, us convido a endinsar-vos o aprofondir en la seva història i simbolisme.



El Ginkgo (Ginkgo biloba) és un arbre de la família de les ginkgoàcies, que prové dels boscos caducifolis de la Xina oriental. Aquest arbre s’adjetitvitza amb la paraula relictual ja que durant el Mesozoic, és a dir fa més de 200 milions d’anys, s’estenia per Amèrica, Europa, Àsia i Austràlia, però poc a poc el seu hàbitat va quedar reduït a les muntanyes de Tiammu, a l’est de la Xina, on forma bosquets entremig de caducifolis i coníferes. Es creu que aquest és el seu hàbitat natural ja que és l’únic indret on apareixen petits rodals de ginkgos. Aquesta afirmació presenta els seus dubtes ja que el ginkgo porta més de 2000 mil anys plantat-se pels temples, palaus i jardins de l’est d’Àsia i es difícil saber on comença la naturalitat i on acaba la mà humana.

El ginkgo és un arbre que pertany a les gimnospermes, és a dir, al mateix grup que els pins i els avets. Ara bé, el ginkgo no fa pinyes i l’únic tret de semblança amb les gimnospermes és la forma de desenrotllament de l’arbre ja que presenta un creixement monopòdic, és a dir,  que creix sempre per la seva gemma terminal. El resultat d’aquest tipus de desenvolupament és que l’arbre presenta una morfologia piramidal. D’altra part, és un arbre que té una crescuda molt lenta, només cal tenir present que tarda 10 anys en arribar als 10 m d’alçada. D’altra part és un arbre d’una llarga longevitat. En alguns monestirs de la Xina i del Japó se n’han trobat peus mil·lenaris. Les fulles, característiques i inconfusibles, són caduques, llargament peciolades, en forma de ventall, d’un color verd brillant i amb uns nervis molt prims disposats radialment. Les flors masculines i femenines es troben en peus diferents i per aquest motiu diem que es tracta d’un arbre dioic. El fruit és globular i penja d’un llarg peduncle.



El Ginkgo és també l’arbre dels cent noms. A la Xina se l’anomenava l’arbre de l’avi i del nét ja que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava l’arbre i el net se’n menjava els  fruits. També pren el nom de l’arbre dels 40 escuts ja que va ser el preu que va pagar el 1780 un comerciant francès per cada arbre comprat a Anglaterra. Sota el regnat de Lluís XVI el ginkgo se’l coneixia com l’arbre del cel o l’arbre de les pagodes, producte dels seus orígens asiàtics.

El Ginkgo es considera un arbre sagrat a la Xina, Corea i Japó i simbolitza, producte de que és un arbre dioic, la unitat dels punts oposats, és a dir, del nord i el sud, de l’actiu i el passiu, del Yin i el Yang i, a la vegada, és portador de l’esperança, la memòria i la immortalitat.

Des de fa segles que els ginkgos més vells, situats en monestirs, són arbres venerats i acostumaven a estar rodejats per una corda de palla d’arròs trenada que també s’utilitzava per rituals de purificació i que s’anomenava  Shimenawa.El ginkgo del temple de Yon Mun a Corea té un diàmetre de més de 4m i es calcula que té 1.100 anys. El del temple de Sendai al Japó s’estima que en té 1.250 anys. 

Al Japó aquest arbre era plantat a les entrades dels temples i pels samurais simbolitzava la promesa de la immortalitat que rebrien si s’havien comportat honorablement en la vida i el combat. Aquest simbolisme del ginkgo com a arbre immortal s’engrandí després de que va sobreviure a la bomba d’Hiroshima. Quan el 16 d’Agost de 1945 la bomba atòmica va ser llançada sobre la ciutat es va pensar que no havia quedat res viu. En canvi, vuit mesos després al costat de les restes d’un ginkgo es va trobar que en sortia un nou rebrot. Avui dia aquell rebrot s’ha convertit en un arbre de 16 m que simbolitza la pau i l’esperança.

D’altra part, la imatge de les fulles del ginkgo emportades pel vent o donant forma als pentinats són un motiu repetit dins dels anomenats Ukiyo-e que retrataven escenes de la vida tradicional japonesa dels segles XVIII i XIX. Actualment ens apareix el ginkgo com a símbol de la ciutat de Seul i de la Universitat d’Osaka.

L’ús medicinal de les fulles i  fruits apareix esmentat en els llibres de medicina xinesa tradicional; s’atribueixen al ginkgo efectes beneficiosos sobre el cor i els pulmons. Actualment existeixen plantacions de ginkgos dutes a terme per a la indústria farmacèutica, per tal d’aprofitar els seus compostos químics. Els fruits del ginkgo són presents a la cadena alimentària asiàtica ja que sempre s’han recollit i es mengen bullits o fregits. També s’han utilitzat en la cerimònia del té o com a complement per beure sake.

El botànic i metge alemany Engelbert Kaempfer (1651-1716)  que va ser un empleat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals que va arribar al Japó el 1689. Va romandre en aquest país dos anys. Visitant monestirs va trobar-se el ginkgo bilobaque, en aquell moment, només es coneixia com a registre  fòssil. Per tant, té l’honor de ser el primer científic occidental en descriure aquesta espècie. De ben segur que els científics xinesos, japonesos o coreans ja la coneixien. Cal tenir present, tal com em recorda l’amic Josep Maria Mallarach, que la medicina tradicional xinesa o el feng-xui són ciències, no pas “coneixements ecològics tradicionals” com de vegades, des d’Occident, despectivament se’ls anomena.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada