dilluns, 30 d’abril del 2012

L'encens. Per Mn. Joan Galtés i Pujol


L’encens s’obté per incisió en arbres del gènere Boswellia, del qual brolla una reïna líquida que es solidificada en contacte amb l’aire i que forma uns petits grans de color grogós i opac. Aquests grans d’encens, quan es dissolen sobre una brasa de foc, exhalen la seva aroma característica. Si s’elabora amb olis essencials de caràcter vegetal s’obté un encens més perfumat, que fumeja amb una gran fragància per finalitats religioses, terapèutiques o estètiques.

Tal com hem dit, l’arbre de l’encens  pertany al gènere  Boswellia. Hom troba a la Xina la Boswellia sacra, a l’Abisinia la Boswellia papirifera, a l’Índia la Boswellia serrata i a l’Orient Mitjà i a l’Africa la Boswellia carterii, que és la que s’acostuma usar en el culte cristià. Hom anomena també encens a altres resines com la Grindelia glutinosa de Mèxic o la Thuaria chilensis de Xile que tenen característiques semblants. D’altra part, cal esmentar una altra reïna aromàtica: la mirra que s’extreu  de la Commiphora abyssinica.
Boswellia sacra
La paraula encens prové del llatí incensum, participi de incendere, que vol dir: “encendre” o “cremar”, per raó de la seva combustió sobre el foc. Antigament, els hebreus l’anomenaven lebonah, els grecs libanos, els àrabs luban i els romans olibanum (= olíban).

A l’antigor aquestes reïnes aromàtiques obriren una sèrie de rutes comercials conegudes com la Ruta de l’encens, que tingueren gran importància a Egipte i  a l’Índia, a través d’Aràbia. El comerç de l’encens es traslladava d’Aràbia al mar Mediterrani, i va ser florent entre el segle III a. C. i el segle III d. C.  La ruta de l’encens era una via per el comerç de l’olíban i la mirra i d’altres  productes com  espècies, pells, seda i teixits fins, etc.

Estrabó, geògraf i historiador del segle I a. C., explicà com es feien les transaccions comercials  amb l’Aràbia, la zona del mar Roig i fins a la Xina, cercant aquesta preuadíssima reïna. També Dioscòrides i Plini esmenten el valor i la puixança que tenia l’encens a la Roma imperial.

L’encens sempre fou considerat molt preciós i era utilitzat, com dèiem,  amb finalitats higièniques, terapèutiques i religioses. Per això, s’usava tant en el culte com en la medicina i en l’àmbit domèstic. Ja a l’antic Egipte, quinze segles abans de Crist, l’encens era anomenat “perfum dels deus” i era utilitzat en el ritual dels temples i en els ritus funeraris. A Grècia s’encensaven les víctimes destinades als sacrificis i, també, es cremava encens en brasers com ofrena a les divinitats. A l’Imperi Romà, a més,  s’oferia encens davant l’estàtua de l’emperador, com una sacralització de l’Estat. També s’usava en molts indrets amb finalitat terapèutica de guarir diverses malalties o amb  finalitat catàrtica de purificar, relaxar o aniquilar influxos malignes. A l’Índia es cremava encens per facilitar l’encontre amb la divinitat mitjançant la meditació i també en els seus ritus funeraris. A la Xina i al Japó s’usava l’encens per a les entrades dels temples per preparar-se per l’adoració de les divinitats. A Amèrica, la cultura maia associava aquesta resina a la lluna, símbol femení portador de vida.

Tant en l’Antic com en el Nou Testament trobem esmentat  l’encens com una preparació aromàtica sagrada destinada només a Déu. Així, en el capítol 30 del llibre de l’Èxode, apareix una bona descripció de l’altar de l’encens i de la  preparació d’aquest perfum sagrat. També al Levític, en el capítol 16,  esmenta el ritual de l’encens en la Diada de l’Expiació (Iom Quipur), quan el gran sacerdot entrava en el lloc més sant del santuari per cobrir amb un núvol d’encens l’Arca de l’Aliança . El Siràcida (Eclesiàstic) exhorta els deixebles a observar la llei de Déu i “com l’encens exhaleu un bon perfum” (39, 14). El bellíssim Salm 141 expressa la confiança del creient que  invoca a Déu tot pregant: “que pugi  el meu prec davant teu com l’encens; alço aquestes mans com l’ofrena del capvespre”.

És ben conegut l’episodi d’aquells savis orientals que  adoraren l’infant Jesús  i li oferiren l’encens, junt amb l’or i la mirra, en senyal de reconeixement i adoració del Salvador, Déu i home veritable: “van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, las seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra” (Mateu 2, 11).
El darrer llibre de la Bíblia - l’Apocalipsi – explica la visió de l’àngel vora l’altar, amb un braser d’or, on “li donaren perfums d’encens a mans plenes, perquè els oferís, amb les pregàries del poble sant... i el fum de l’encens, junt amb les pregàries del poble sant, va pujar de mans de l’àngel a la presència de Déu” (Apocalipsi 8, 3-4).

A l’inici de l’Església, els cristians no usaven l’encens  en la litúrgia, amb la voluntat d’apartar-se el màxim possible dels cultes pagans. Però, a partir del segle IV, ja en declivi el paganisme, el ritus de l’encensament va trobar un lloc expressiu en la litúrgia cristiana. S’usà l’encens per a honorar l’altar, les relíquies, les imatges i, també, les persones: el sacerdot que actua en la persona de Crist  i els fidels per la seva dignitat de fills de Déu, creats a imatge i semblança seva.

En la celebració de l’Eucaristia, des del Segle IX, s’instaura l’encensament de l’altar, de l’evangeliari i de les ofrenes del pa i el vi. Així es practica regularment a l’Església d’Orient i només en les solemnitats de l’Església d’Occident. En les exèquies cristianes s’encensa el fèretre per significar la dignitat d’aquell cos, creat per Déu i cridat a ressuscitar. En la dedicació d’una església s’encensa solemnement l’altar i les parets, després d’haver-les ungit amb el sant crisma.

L’encens crea un ambient de pregària i d’elevació d’esperit, com un núvol olorós que s’eleva vers Déu. Per això l’Església oriental l’usa habitualment en la Divina Litúrgia.  En l’Església llatina s’usa amb menys freqüència, sobretot després de la reforma litúrgica promoguda pel concili Vaticà II.

Recerques científiques atribueixen a l’encens la propietat de relaxar, purificar i embriagar. L’encens, quan és autèntic i no un succedani, exhala una substància (THL) amb notable poder de desinfectar i lenificar el dolor. Hom assegura, també, que l’encens cremat en una cerimònia religiosa augmenta el nivell de serotonina,  la qual aplaca la tensió nerviosa i crea un estat psicofísic que facilita la capacitat de concentració. És així com predisposa a la meditació i estimula el fervor de cara a la relació amb Déu. Finalment, les emanacions d’encens estimulen l’olfacte, recalcant el caràcter solemne d’una cerimònia religiosa

dijous, 26 d’abril del 2012

Explicar contes sobre arbres


Dins la setmana de sant Jordi, la meva dona i jo, vam anar a l’escola Cal Músic de Mollet del Vallès a parlar de les característiques i la simbologia  d’alguns arbres africans a través  de visualitzar-ne imatges i d’explicar-ne  contes. Hi vam anar convidats per una mestre de l’escola. La Maite Requena. Prèviament  ens havia explicat  que aquest  trimestre  treballaven a fons el continent africà i que, aprofitant  la diada de sant Jordi, els agradaria que hi anéssim  a parlar d’històries d’arbres d’aquest continent proper.

Va ser un acte molt agradable. Es va dur a terme  dins de “l’escenari” del gimnàs de l’escola convertit en una haima casolana. Per tant els nois i noies van seure entre catifes i coixins,  aixoplugats per “sedes i domassos”.



Nosaltres vam projectar una presentació que explicava, a partir d’imatges, com eren els trets distintius i la simbologia dels tres arbres africans escollits: la palmera datilera, l’arbre de l’encens i el baobab. A més a més, de cada arbre, vam explicar-ne un conte i per il·lustrar-ne els valors i la simbologia els vam fer més propers:  vam menjar-nos uns dàtils i vam cremar encens sobre un dau de carbó.

Després de la lectura de cada conte vam demanar als nois i noies que atentament ens escoltaven que ens expliquessin  quina lliçó se’n desprenia. Va ser la part més interessant de l’acte per a nosaltres ja que els alumnes van captar, amb molts matisos, la lliçó ètica que contenia  cada història.

Cal tenir present que dos dels contes tenien en comú que l’arbre esdevenia un veritable interlocutor amb la resta d’actors de la narració. Per tant, els arbres parlaven i es comunicaven amb pastors i animals. El tercer conte aportava un valor molt forestal fonamentat en la necessària generositat que cal practicar entre pares i fills: ja que els arbres  tenen un desenvolupament molt lent, amb el temps, necessiten de la feina d’una generació – o generacions- perquè l’acabi gaudint la següent i, en conseqüència, sempre hi ha un intercanvi de feina  i generositat que passa de pares a fills.

Definitivament, una il·lustrativa i agradable cloenda als actes d’aquest sant Jordi de 2012!!!

dijous, 12 d’abril del 2012

Lo Parot, una olivera mil·lenària inoblidable.

Aquesta primavera hem visitat un arbre excepcional. A prop d’Horta de Sant Joan, dins d’una finca privada, que amablement facilita l’entrada, i enmig d’un oliverar, ens apareix un veritable espectacle de la natura. Es tracta de l’olivera anomenada “Lo Parot” que vol dir el pare de tots els arbres ja que simplement és l'arbre més vell de tot el territori. Es tracta d’una olivera mil·lenària declarada arbre monumental el 1990 i que té  1,30 m d’alçada i una volta de canó de 7,45 m.

Observar aquesta olivera pot tenir el mateix encant històric que contemplar una ermita romànica ja que l’arbre es va plantar, possiblement, al mateix temps que s’aixecaven els murs d’aquests temples. Per tant, es tracta d’un veritable monument natural que ha nodrit moltes generacions d’habitants de la Terra Alta a partir de l’oli que s'ha pogut esprémer de les seves olives.
Lo Parot

L’olivera és un dels arbres més longeus de la Mediterrània. Entretenir-se a mirar la recargolada soca ens fa pensar en les tempestes, les ventades, les fredorades i les sequeres que ha suportat aquest arbre al llarg de la seva vida. Malgrat les ferides patides i la buidor de l’interior del seu tronc, “Lo Parot” segueix obrint la seva capçada cap al cel, talment com si ens digues: “segueixo essent aquí, esperant el sol i l’aigua de cada primavera per tornar a començar el meu cicle vital”.

Aquesta visita ens ha fet pensar en les oliveres mil·lenàries. Després de consultar blocs i notícies hem comprovat amb satisfacció  que la Taula del Sènia (www.tauladelsenia.org ) va encarregar el 2009 un recompte d’aquest arbres. El resultat va ser que van identificar-se en els 29 municipis de la Mancomunitat del Sènia, -que comprèn terres catalanes, aragoneses i valencianes-  4.157 peus que, a 1,30 m d’alçada del tronc tenen un perímetre superior a 3,5 m. 


Una de les iniciatives d’aquesta associació ha estat la promoció d’oli d’oliveres mil·lenàries. Certament un pa amb tomàquet  regat amb aquest oli és com degustar un pessic d’història.



dijous, 5 d’abril del 2012

“El jardí dels poetes” de Morella

Ocasionalment la bellesa ens sorprèn i corprèn. Ahir, mentre passejàvem  pels costeruts carrers de Morella, en un tombant vam topar-nos amb  un cartell que anunciava “El jardí dels poetes.” Ràpidament ens va cridar l’atenció ja fos només per la curiositat que desperta imaginar un espai dels poetes com pel fet que la silueta de  l’arbre de l’anunci estava format amb versos, un bell cal·ligrama!  Conduits per la seva visió, vam caminar fins localitzar l’entrada del jardí.




Es tractava d’un petit espai disposat en dues petites terrasses al peu de les quals convergien dos estrets carrerons. El més sorprenent va ser la seva senzilla bellesa. L’acollidor espai  semblava talment el breu jardí, la bella eixida d’una casa particular. Els seus dos nivells podien ser transitats per un petit corriol de grava al costat del qual els parterres amb  plantes començaven a florir barrejats amb arbres. Destaquem-ne un ametller del qual brostaven les primeres fulles tot mantenint tossudament un bell rosat. A  la terrassa superior hi havia una cadira-balancí  ubicada al bell davant d’uns plafons biogràfics de tres il·lustres literats lligats a aquelles terres:  Vicent Andrés Estellés, Carles Salvador i Antonio Labordeta.



Els cartells referenciaven els personatge en diferents llengües i oferien un breu tast de la seva obra, potser pretenien desvetllar la curiositat i fer-nos anar un xic més enllà a la primera oportunitat?

Arribats a casa, encuriosit, vaig cercar en els llibres de poesia de la meva dona i vaig  trobar amb aquests captivadors versos  de Vicent Andrés Estellés, del poema “Horacianes” que recull i actualitza –al meu entendre amb gentil senzillesa - l’esperit del gran poeta llatí:

M’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu  d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.


dilluns, 2 d’abril del 2012

El “consol” dels arbres. Per Maria-Mercè Bruguera i Josep Gordi

Aquest dies de Pasqua, hem gaudit del fet d’hostatjar-nos, per primera vegada, enmig dels arbres ja que hem estat en un deliciós hotel del Maestrat (www.consolacion.com.es ) amb una notabilíssima cuina d'autor. D'altra part, té la peculiaritat d’haver creat 10 habitacions dins d’una pineda de pi blanc. Cada habitació és un cubícol de fusta i de forma rectangular, el qual  té una ampli finestral situat a llevant i que es traboca al bosc. Per tant, des d’un dels sillons de l’estança o des del  llit estant, pots gaudir de l’esplèndida visió d’un mar d’arbres ja que al teu davant , i  com  a  gran regal per a la vista i l’esperit, s’estenen diferents serres del Maestrat les quals tenen com a punt més elevat el cim de Masset de 849 m.

Les habitacions
Observar la fina silueta dels pins, les avellutades  alzines i les  majestuoses oliveres il·luminades per la fràgil llum de les darreres hores de la tarda, és omplir-te d’una pau, d’un silenci altament reconfortant. Certament, visualitzar un espai que oscil·la entre el blau del cel i el verd dels arbres, actua com a  bàlsam per a l’esperit –potser agitat per la vida quotidiana?- i el cos, -posat a prova després d’una intensa jornada esportiva.-

Tot esdevé sobtadament llunyà: el soroll de la circulació,  el brogit quotidià pels  passadissos a la feina i fins i tot, els crits de la canalla –i dels grans!!!- de la darrera festa familiar

La natura, si li ho permets, et resitua en el teu marc natural. Ubicats dins del ritme i el funcionament de la naturalesa,  podem passar  prestament    a sentir-nos-hi integrats, sotmesos  a les seves vicissituds i pertorbacions. Les que comporten el pas del temps, els canvis estacionals... Senzillament som un més, una espècie més. Podem emmirallar-nos amb   aquella vella alzina a la qual el vent  ha esquinçat  una de les  branques i que es manté ferida però ferma, o també fer-ho amb aquell grup de cabres que espavilades però tranquil·les  han creuat el camí davant nostre i que s’han aturat, tot seguit, per veure’ns  allunyar-se.

La verdor ens asserena i la penombra, que es va instal·lant amb l’arribada del capvespre, ens pot induir a la reflexió. Una reflexió que incideix en aquest pensament tan senzill i tanmateix tan intens:   quin és el  lloc que ens pertoca dins del meravellós espectacle natural? Tot sembla retornar-nos  una i altra vegada al mateix punt: no dubtis, n’ets  un més !!!


 Panoràmica des l'habitació