Les cultures que han tingut i, en alguns
casos, encara tenen uns vincles molts intensos amb els arbres són les dels “anomenats”
primers pobles, primeres nacions,
aborígens, indígenes, indis...
Per parlar d’aquest apartat ho farem per
continents. Començaré per Europa. Imaginem-vos el continent europeu quatre mil
anys enrere, és a dir, abans de l’expansió de grecs i romans i, per tant, de la
primera gran desforestació. De ben segur que els boscos cobrien la major de les
terres, sobretot les de les planes centrals. Els cronistes llatins esmenten
relats de persones que havien viatjat més de dos mesos per la plana central
europea sense arribar a sortir del bosc. En conseqüència aquests espais
forestals eren esmentats com a “selva” o “silva”. Per exemple, el gran bosc de
l’altiplà de la Sila (Calabria, Itàlia) els romans l’anomenaven la “Silvia
Brutia”.
Si us pregunteu, com eren aquells boscos ?
Una possible resposta ens apareix de l’observació de l’única foresta, més o
menys, primigènia de la plana europea: la reserva forestal integral de Bialowieza[1].
Els seus trets característics són la presència de molts arbres caiguts producte
de les nevades o ventades, l’existència d’una important varietat d’arbres[2]
així com d’una gran heterogeneïtat de diàmetres i alçades (alguns arbres
arriben als 35 m ) i una gran quantitat de fusta morta pel terra. Alguns
estudis realitzats assenyalen que la necromassa pot arribar a representar un
30% de la biomassa total.
 |
| Tronc d'un pi roig del bosc de Bialowieza |
Ara, imagineu-vos un grup social que visques
tota la seva vida enmig d’aquestes boscúries, com no havia de sentir-se
meravellat per trobar-se davant d’un arbre que superés els quaranta metres o
per una simple clariana. Tampoc és gens estrany que acabes pensant que aquelles
espècies vegetals o els animals que caçava estiguessin dotats d’una anima o
esperit. Per tant alguns arbres i boscos van passar a ser considerats sagrats i
van acabar convertint-se en els primers
santuaris, molt abans que s’aixequessin els primers temples i, per tant, van
esdevenir els primers espais de comunicació entre les persones i la divinitat.
Fins i tot, les primeres manifestacions del
foc poden haver estar lligades als arbres, només cal tenir present l’incendi
d’un arbre per un llamp. Per aquest motiu en algunes cultures es parlava de
l’arbre com el pare del foc.
Per als pobles celtes, el bosc sagrat
s’anomenava “Nemeton” que és una paraula gal·la que vol dir santuari, en gaèlic
existeix el mot “Nemed” que significa sagrat. Normalment, era una clariana del
bosc on els pobles celtes desenvolupaven els seus ritus religiosos conduïts
pels druides. Al voltant de l’arbre venerat o de la clariana es tallada la
vegetació arbustiva del seu voltant per tal que els ritus tinguessin més espai.
D’altra part aquests arbres i boscos restaven com a intocables.
Quan les legions romanes van endinsar-se per
la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germania van talar alguns dels boscos
sagrats per intentar assimilar-los a la cultura i les creences de Roma. Per
exemple, el poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia, el
cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en que el mateix Cèsar
va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença
que generava en ells el bosc.
Un dels principals arbres còsmics de la
mitologia germànica fou el freixe
d’Yggdrasill. Aquest arbre està ja descrit en un text del segle XII, el
qual l’esmenta com el més gran i millor de tots els arbres. Les seves grans arrels el mantenien dret i el
comunicaven amb el món subterrani, el seu tronc s’aixecava sobre la terra i les
branques cobrien mig món. Al seu peu i naixia una font que li permetia viure
sempre i de la qual naixia un curs fluvial que abastia tota la terra. Entre les
seves arrels, tronc i branques hi vivien un conjunt d’animals mitològics, com
la serp de Nioggrh, l’àliga reial que la vigilava, la cabra Heidhrun que amb la
seva llet nodria els guerrers d’Odin...
 |
| El freixe d’Yggdrasill |
D’aquest culte ancestral dels arbres s’han
mantingut molts elements dins del folklore de molts països. Només esmentaré el
cas de l’arbre de maig. Alguns relats anglesos del segle XVI ja parlen de la
tradició d’anar a l’inici de l’estiu al bosc a cercar un arbre que engalanaven
i plantaven al costat de les cases o enmig de la plaça i al voltant seu
ballaven. A Saxònia també hi ha textos del segle XIII que parlen de la tradició
d’anar al bosc a cercar peus joves de bedolls o avets i plantar-los al costat
de les cases o de les corts d’animals.
Continuaré el viatge per Oceania i començaré parlant del
kauri (Agathis australis) que és un
arbre de grans dimensions que creix a
Nova Zelanda[3]. Els
maoris, també creuen que totes les espècies de la natura tenen un esperit
propi. Al principi dels temps, quan el cel i la terra es van separar, va resta
Tane, el senyor del bosc com a columna que els seguia unint. Els maoris creuen
que totes les espècies del bosc com ells descendeixen de Tane. Quan alguna
família necessita fusta per construir la seva cabana o una barca fan una
cerimònia per demanar perdó a l’arbre abans de tallar-lo.
James Frazer esmenta molts exemples de
tradicions de tribus que fan referència al respecte o veneració pels arbres ja
que es creia que tenien ànima. En alguns casos es creia que les ànimes dels
difunts residien en els arbres i es prohibia talar alguns arbres, tal com
succeïa amb una tribu del centre d’Austràlia o en d’altres de les Filipines.
D’altra part, els indígenes de l’illa de Siau a Indonèsia, creien que els
esperits dels arbres podien sortir de l’arbre i passejar-se pel poblat i per
evitar que generessin maldats sobre els habitants els hi feien ofrenes, com
aliments.
A l’Africa, algunes tribus també creien que
cada arbre tenia el seu esperit. Per exemple el cocoter era vist com una mare
que els dona aliment i abatre’l era vist com un matricidi. En altres casos, els
arbres es veneraven a partir de fer-ne ofrenes, com lligar-ne un cinturó de
fulles de palmera o deixar-hi aus sacrificades
Al
nord del continent nord-americà les diferents tribus que hi habitaven
també creien que totes les espècies i elements naturals tenien el seu esperit i
algunes tribus difícilment talaven algun arbre ja que pensaven en el dolor que
podien generar.
Per acabar parlaré dels tòtems, els quals van crear-se en
les diferents cultures indígenes que van desenvolupar-se al nord de la
costa de l’oceà Pacífic, entre l’actual Canada i Alaska i eren i són els Haida,
els Tlingit o els Nuu-Chah-Nulth. Un tòtem és un tronc recte de diferents mides,
majoritàriament provinent d’un cedre, esculpit pels artesans dels pobles de “les
primeres nacions” els quals, al llarg del temps i observant els animals i
les morfologies que apareixen a la natura, van crear un llenguatge i una
iconografia pròpia on són presents les formes d’animals (óssos, castors,
ocells, granotes..) i les de persones que, a vegades, s’entrellacen i que tenen
diferents simbologies. Hi ha tòtems que provenen de troncs molt alts -el
més alt conegut sobrepassa els 45 m-, d’altres són petits i d’altres només són
frontals, és a dir, que es troben enganxats a l’exterior o interior de les
cases. Després també apareixen escultures senceres . El
simbolismes dels tòtems és construït, en gran part, al voltant al sistema del
parentiu entre els membres d’una família. Per tant, són veritables pals
heràldics i és per aquest motiu que es situen al davant de les cases. Per això
els tòtems porten esculpit l’animal emblemàtic de cada família que els crea
Voldria acabar amb les paraules del monjo
Vicenç Santamaria:” La Natura, com les persones, les coneixem des de la
intimitat. Qui vol viure la Natura s’hi ha de submergir íntimament. Hi ha de
desaparèixer. Ha d’abraçar el seu ritme”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada