Fra Valentí
Serra de Manresa (Valentí Serra i Fornell) va néixer a Manresa el 1959 en una
família de pagesos, ramaders i pastors. A
l’edat adulta veié que el camí de viure l’Evangeli iniciat per sant
Francesc d’Assís, tal i com el viuen en fraternitat els frares caputxins a
Catalunya, era una opció captivadora. El
1982 professà la regla de sant Francesc i passà a formar part de la família
evangèlica dels franciscans. Joan Ferrer[1] els anomena: “Aquells homes barbuts, amb un hàbit de color
de castanya, senzills i també doctes i fondament catalans”. El 1987 fou
ordenat sacerdot i posteriorment es matriculà a la Facultat d’Història de la
Universitat de Barcelona, on l’any 1995 aconseguí el títol de doctor en
història. Tal com diu Joan Ferrer: “El
nostre frare ha estat un home d’Evangeli i un home de cultura” Acaba de
publicar un llibre sobre plantes remeieres [2] (que ja compta
amb tres edicions) i ara n’està preparant un altre sobre l’horticultura dels
caputxins i les herbes santes.
Com viu un franciscà la natura ?
La natura forma part integrant de la nostra tradició franciscana. Sant
Francesc d’Assís va sentir i viure la
comunió amb la terra, els arbres, les herbes i els animals, ho visqué com a
regal, com a un veritable do de Déu i, per tant, ens hi hem de relacionar amb respecte, amb agraïment i germanor, tal com hi suggereix la
lectura del Càntic de les criatures que escriví el sant d’Assís.
En aquest sentit, a través d’ una homilia predicada a
l’església conventual de les monges clarisses d’Arenys de Mar ho vaig intentar
d’ expressar amb aquests mots: “En la presentació quotidiana de les ofrenes,
quan el sacerdot eleva el pa i el vi que s’han de convertir en el Cos i la Sang
de Crist, damunt l’altar, junt amb el pa i el vi hi arriba, d’alguna manera,
tot l’univers creat. Sí, junt amb les espigues i raïms, fruits de la terra i
transformats pel nostre treball en pa i vi hi arriba, també, el sol que ha fet
créixer els sembrats i ha ajudat a madurar les vinyes; hi arriba l’aigua de les
pluges i rosades que els ha fet créixer; hi arriba el vent que els ha sacsejat
quan les vinyes i sembrats mostraven al Creador els fruits granats i els raïms
saborosos. Damunt de l’altar hi puja també el paisatge que ha envoltat les
vinyes i sembrats, els ocells que han sobrevolat i han cantat damunt de camps i
vinyes, els ramats que han pasturat els rostolls i també els eixams d’abelles
que hi han passat”
Quins textos l’han ajudat a reflexionar sobre les
relacions entre la natura i la societat ?
En primer lloc, la Bíblia, com a Paraula de
Déu, que és escola de vida i és ensenyament permanent que ens ve de part de
Déu, i molt especialment els llibres
sapiencials on hi apareixen nombrosos textos que estan en plena sintonia amb
els pensaments i la vida de sant Francesc, és a dir, procurar entendre, copsar,
que la naturalesa és un do de Déu i que Ell ho posa al nostre servei per tal
que ens en servim, però sense abusar-ne. Aquest és el cas de les plantes
remeieres que Déu ens les posa al nostre abast per tal que fem servir els seus
principis actius que, amb un bon ús, ens ajuden a guarir les nostres malalties
i dur una vida més sana.
En segon lloc, hi ha els textos de les fonts
franciscanes. Per exemple, tenim el testimoni de les persones que van conviure
amb el sant, com ara l’Anònim de Perusa, els Tres Companys, Fra Lleó, Tomàs de
Celano. Aquest darrer va escriure la primera biografia del sant, on remarca el respecte de Francesc d’Assís
per totes les espècies de la creació, la
manera com caminava, com contemplava la natura,
les plantes, com les sabia assaborir, agrair. Sant Francesc era molt
curós en mirar de no trepitjar els cucs ni els
insectes. Hi havia una relació de germanor i de respecte cap a tots els
éssers vius.
També cal parlar de santa Clara ja que
segurament és ella qui interpretà millor l’esperit de sant Francesc, car no
només ens dona la visió femenina del franciscanisme sinó que ens dona la millor
interpretació d’allò que sant Francesc volia fer i viure. Justament en santa
Clara hi trobem una gran experta en herbes remeieres, i a través d’ella he
pogut constatar el gran interès del franciscanisme per el coneixement, el
conreu i la utilització de les plantes remeieres que Déu ens regala per ajudar
a millorar la nostra salut. En aquest sentit cal recordar que la mare de santa
Clara ja era una gran experta en herbes remeieres. Per tant, no és estrany que
santa Clara preparés, per sant Francesc --quan, malalt, es trobava acollit a
sant Damià—bullidures d’herbes, infusions i ungüents. L’estudi de la tradició
franciscana sobre les herbes remeieres
m’ha ajudat a aprofundir a
propòsit d’ aquesta relació de criatura humana amb la natura, entesa sempre com
un do i un regal de Déu a benefici de nosaltres, els seus fills.
 |
| Fra Valentí Serra de Manresa |
Com perceben els franciscans els arbres ?
En la vida monàstica s’han estudiat i
descobert moltes tradicions al voltant dels arbres. Ja hi ha, tradicions
precristianes que valoren molt els
arbres i que han perviscut en la vida conventual. Per exemple, ara em bé a la
ment el cas del saüc que era anomenat bon arbre, ja que la seva ombra és molt benefactora i
les seves flors tenen excel·lents propietats curatives. També l’olivera i el
xiprer tenen un gran simbolisme per expressar aspectes de l’espiritualitat
santfranciscanca.
També els franciscans vam tenir un destacat
paper en la difusió de la iconografia de l’arbre de la Creu. Segons una antiga
i venerable tradició semblaria que la fusta de l’arbre de la vida plantat al
bell mig del jardí de l’Edèn, un cop seca es va utilitzar per fer la Creu on va
morir Jesucrist, el Nou Adam.. Per aquest motiu l’arbre de la Creu es
converteix en l’arbre de la vida (Lignum vitae)
que lliga el cel i la terra a través de la creu. Aquesta iconografia
arrela en els escrits de Sant Bonaventura i de Bartomeu de Pisa, principalment.
Pel que fa a les relíquies de la Vera creu, unes de les més famoses, es veneren a la
basílica de la Santa Croce in Gerusalemme que està a Roma, a prop del Laterà, i
on hi ha les relíquies de la Santa Creu que santa Helena va fer portar de
Jerusalem i són els fragments més grans de la Vera creu (Lignum crucis), d’on
s’han anat extraient moltes estelletes
que s’han distribuït per a ser venerades a diferents esglésies del món. La
fusta sembla que és una mena de xiprer o pi palestinenc. Alguns grups de caràcter esotèric i maçonic diuen, però, que era de fusta d'acàcia.
D’altra banda, els arbres sempre han estat
present en la vida dels framenors, especialment la reforma dels caputxins, on
en la majoria dels convents hi sol haver un petit bosquet on el frare s’hi pot retirar per pregar, per trobar-se més amb
el Senyor, per assaborir el silenci i el recolliment que la naturalesa ens
regala. Des de molt antic i dins la tradició franciscana sempre han existit
cases de recés, eremitoris inserits en la plena naturalesa. Fins i tot en els
convents urbans, a cada claustre s’intentava de reproduir o d’expressar el món natural en una mena de microcosmos. En
els claustres i en l’accés als convents sempre hi trobem xiprers, que són signe d’acolliment i d’una pregaria
ja que s’eleva cap a Déu..
Com han de ser les relacions entre la
societat i l’entorn natural que l’envolta ?
Crec que en aquests moments la gent ja
comença de prendre consciència que hem explotat la terra de manera
desequilibrada i excessiva. En aquesta circumstància podem redescobrir i aprofundir en el missatge
franciscà que ofereix bones perspectives de futur per a la nostra terra.
O mantenim una relació de germanor, respecte
i equilibri amb el món, i l’entenen com un do que Déu ens ha fet i actuem
responsablement, o d’altra banda no tenim futur... Si aquesta actitud del
franciscanisme, profundament ecològica,
arribés arreu i fos compartida per tothom,, tindrem més possibilitats de
continuar vivint en aquesta terra que sant Francesc l’anomenava la mare terra.
Quin paper té l’espiritualitat en la
percepció de la natura ?
Com que soc religiós no puc parlar des d’una
altra perspectiva i no puc entendre el món o la mateixa vida si no és des del
prisma de la religió que per mi ho impregna tot. Tant de bo que la visió
espiritual de la natura com a creació de Déu fos més amplia i compartida! Avui
cal recuperar l’espiritualitat, l’esperit de contemplació i aprofundir en
l’experiència de Déu, i això transformarà
la vida de les persones i canviarà el món.
Vostè, darrerament s’ha dedicat a recopilar i
publicar les tradicions que fan referència als valors curatius d’algunes
plantes, n’està preparant algun altre?
Acabo de publicar Els caputxins i
les herbes remeieres, on he intentat de posar en relleu com el
valor curatiu de les herbes és un do que ens ha estat ofert per Déu-creador.
Algunes d’aquestes plantes prenen el nom de “santes” o d’algun sant. L’herba
santa per excel·lència és el donzell o absenta que en grec es diu l’Artemisa,
deesa pagana que els que els romans en deien Diana. Alguns religiosos, en
reconèixer les propietats guaridores d’algunes herbes van decidir divulgar-les
especialment amb el qualificatiu de “santes” a benefici dels estaments senzills
i pobres de la societat, com ara l’herba de sant Benet, l’herba de sant
Francesc, l’herba de sant Robert, l’herba
de santa Margarida ,la flor de
Sant Miquel, etc. Quan aparegui el llibre sobre les herbes santes ja faré
esment d’algunes tradicions sobre aquestes herbes i sobre llur conreu en les
hortes dels frares caputxins, amb destinació als usos de la comunitat i atenció
caritativa als pobres que, moltes vegades, eren guarits i atesos a la porteria
dels convent amb les herbes santes i els ungüents.
[1]
Ferrer, Joan (2007) Bibliografia de fra Valentí Serra de Manresa, OFMCap. (anys
1982-2007), Edició privada, Barcelona.
[2]
Serra de Manresa (2011) Els caputxins i les herbes remeieres. Editorial
Mediterrània, Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada