De silva a bosco. Evolució dels usos del bosc a l’època medieval, a càrrec de Jaume Vilaginés.

L’any 1069 el comte Ramon Berenguer I i la seva esposa, la comtessa Almodis, imposaven una solució a les disputes que afectaven el monestir i dos personatges poderosos de la vila de Celrà (Gironès). El motiu  principal de la querella era un bosc (Feliu-Salrach, n.752).

Una dels querellants era Adelaida, vídua de Silvi Llobet. En Silvi havia esdevingut el miles (cavaller) dominador de la zona; la manifestació simbòlica i física del seu poder era el castell de Celrà. Silvi havia fet testament abans de morir i havia deixat l’usdefruit del seu patrimoni a la seva esposa i al seu nebot, Gaufred Bastó. A les seves respectives morts, l’herència havia de passar al monestir de Santa Maria de Celrà.

El monestir i Adelaida, per un costat, i Gaufred Bastó, per l’altra, van enfrontar-se per l’herència. Per resoldre el conflicte hi va intervenir el comte. En el pacte que imposava la solució apareix descrit el bosc de Cervià (bosco de Cerviano). El bosc estava essent roturat parcialment pels homes d’Adelaida i en el document es preveu que la roturació pogués ampliar-se en funció de la voluntat dels senyors, Adelaida i el seu nebot. Gaufred Bastó també tenia drets sobre l’espai forestal, segons com s’havia establert en un pacte previ.

El comte establia que les actuacions en el bosc havien de ser consensuades, fins i tot en la recaptació de les rendes extretes, especialment en els camps cultivats. La seva preocupació era evitar el conflicte entre els senyors de l’espai i no tant regular l’ús forestal o la seva conversió en espai roturat. Per controlar l’ús del bosc, el comte va decidit establir un guarda forestal (forester de ipso bosco) que havia de ser també gestor i vigilant de la zona cultivada (de ipsa laboratione). El guarda havia de jurar homenatge i fidelitat (sit homo de vobis ambobus manibus comendato.. et iuret vobis inde fidelitate super altare sacratum), havia de ser de la vila de Cervià i havia d’estar casat. Es tractava de crear una figura neutral, que controlés el bosc i els camps de forma imparcial, perquè no afavorís a cap de les dues parts.

El document del bosc de Cervià ens mostra un moment de transició en el tractament dels recursos forestals. El bosc havia estat un espai d’aprofitament des d’èpoques anteriors. L’explotació dels recursos forestals era important en l’economia pagesa anterior al segle XI. Les activitats de recolecció de fruits silvestres, l’explotació de la fusta i la llenya, l’ús de l’espai per al pastoreig, la caça i primàries activitats preindustrials, com les que s’han descobert en el Pirineu nordcatalà, demostren la utilitat del bosc en l’economia pagesa. Per altra banda, el bosc esdevenia també un espai de reserva agrària. En una època en què les eines i les tècniques de cultiu eren precàries, les activitats agrícoles necessitaven terrenys on fer rotar el cultiu. Així, en la documentació de l’època solen aparèixer diferents espais que corresponen a moments diferents en el cicle a llarg termini que anava del conreu de les terres (terras cultas) a la generació de comunitats arbòries (boscos), passant per les terres en guaret (terras ermas) i les zones arbustives (garrigas). A vegades distribuïts en un ordre lògic, com passava a Sentmenat l’any 1006: “el nostre bosc, amb els límits del garrigar, amb les terres cultivades i incultes,..” (Font Rius, ap. 2).

A Sentmenat els caps familiars van decidir vendre un bosc col.lectivament, perquè consideraven que era de tota la comunitat (donamus silvam nostram). Les masses forestals, com els altres béns naturals no agraris, eren considerats abans del segle XI com a béns públics, per tant d’ús lliure; és el que anomenem béns comunals. Ho establia la normativa legal, en concret la capitular carolíngia de 844.

Els boscos surten esmentats abans del segle XI amb el nom de silva. En les descripcions formulàries, en plural. El bosc era percebut com un espai indefinit, genèric, però sobretot útil. El bosc de Sentment era un espai amb comunitats arbòries, però també hi incloïa àrees de  matollars i d’espais artigats.

La percepció utilitària del bosc no es perdria amb el temps. El que va canviar va ser el terme per esmentar-lo. La paraula bosco va substituir el de silva. El canvi de nom també es va correspondre amb un canvi en la propietat dels béns comunals i en la utilització dels seus recursos.

En el segle XI es va produir una profunda transformació social, caracteritzada per l’emergència d’una nombrosa classe senyorial que va imposar un nou model productiu. Els milites (cavallers) van obligar a un augment de la producció pagesa que havia de subministrar més excedent a una elit que era essencialment més nombrosa. Es va generalitzar un model alimentari nobiliari, basat en el consum carni, de vi, d’oli i de certs tipus de cereal, que anteriorment existia però en dimensions reduïdes, com corresponia a una classe dirigent numèricament més escassa.

L’economia pagesa mixta d’èpoques anteriors, en la qual predominava una producció molt diversificada, que suposava combinar l’activitat agrària, amb la ramaderia, la recol.lecció i la cacera ocasional, va donar pas a una activitat pagesa més enfocada a la cerealicultura, la producció d’oli, de vi i de bestiar per al sacrifici, amb l’objectiu de destinar una part important de la producció a la renda senyorial. Això va significar un augment de l’espai dedicat a l’agricultura i l’increment de roturacions.

Aquesta activitat artigadora venia incentivada per la iniciativa directa dels senyors, com en el cas de Cervià, o indirecta a través de l’augment de rendes senyorials. L’increment de l’espai agrari es feia en detriment de l’espai antigament comunal, des del segle XI paulatinament apropiat pels senyors.

Els béns comunals van anar desapareixent com a espais d’ús públic, en un procès que va deixar molts pocs llocs on va perviure un ús col.lectiu de l’espai no agrari. Al Vallès de forma ràpida van reduir-se els espais comunals.

En els segles XI i XII, el bosc (bosco) va passar a ser esmentat i percebut com un espai concret, delimitat, a vegades amb nom propi. Hem de suposar també que era un espai amb una presència menor en el paisatge de l’època.

La pressió sobre els boscos es va fer insistent i va arribar un moment en què els que havien estimulat la febre roturadora es van convertir en els defensors dels espais forestals. Els boscos havien estat apropiats per senyors feudals, el rei els havia convertit en àrees de possessió privada (vedats, deveses), pròpia o aliena, i les institucions religioses també els aprofitaven econòmicament. L’antiga utilització pagesa dels recursos forestals no havia desaparegut allà on es podia practicar. Inevitablement, van aparèixer els conflictes entre les diferents maneres d’extreure’n profit. A finals del segle XII el rei Alfons I havia de prohibir que els habitants de Prades i Montblanc talessin els boscos de Poblet (Sánchez, n. 390). El rei Pere I promulgava uns anys més tard una disposició semblant a Santa Maria de Castellar (Alvira, n. 76). A Aragó, el mateix rei Pere I va prohibir la caça, la tala i el pastoreig en el vedat del Pinar de Peñalba (Sánchez, n.166). En la vessant nord del Pirineu, hi ha testimonis en èpoques més posteriors de diferents intervencions reials en defensa dels recursos naturals (prats i boscos), per evitar una explotació excessiva dels mateixos, la qual cosa fa pensar en l’aplicació de polítiques de sostenibilitat per evitar la pèrdua irreversible del recursos.

Molts monestirs i eremitoris se situen dins d'espais forestals

En tot cas, ja a finals del segle XII ens trobem amb mostres de la defensa activa de la classes senyorial dels seus boscos, del qual obtenien uns recursos concrets. Els exemples que tenim són de monestirs, que descriuen arbres glaners, que anomenen fructiferos o fructuosis, dedicats a alimentar bestiar porcí (Alvira, n.76; To, n.54). El bosc esdevenia així espai senyorial, del qual eren foragitats els pagesos que en segles anteriors en gaudiren lliurement.   

       

El bosc també esdevingué l’espai lúdic de la classe senyorial. Era el lloc on es practicava principalment la caça. L’espai on es practicava la cacera venia determinat per on es trobaven els animals i sovint això implicava zones desboscades. Tot i això, el bosc era el topos propi de la pràctica cinegètica, que era una activitat que simbolitzava i identificava la classe senyorial. La caça va esdevenir una pràctica tan arrelada i important que hi havia espais forestals dedicats a la cria de les peces cinegètiques.

La caça senyorial era una pràctica essencialment lúdica, que obligava a cuidar l’espai on vivien els animals i protegia aquests mateixos de possibles agressions, la qual cosa feia que el bosc esdevingués, també per aquesta raó, un espai vedat.

Bibliografia de referència:

-      Alvira, M. Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona (1196-1213). Documentos, testimonios y memoria histórica, Instituto Fernando el Católico (CSIC), Zaragoza, 2010.

-      Andreolli, B. I Montanari, M. Il bosco nel Medioevo, CLUEB, Bolonya, 1995.

-      Catafau, A. (edit.) Les ressources naturelles des Pyrénées du Moyen Âge à l’époque moderne. Exploitation, gestion, appropriation, Actes du Congrès International RESOPYR 1. Font Romeu, 8-9-10 novembre, 2002, Presses Universitaires de Perpignan,  Perpinyà, 2005.

-      Fauna and flora in the Middle Ages: studies of the medieval environment and its impact on the human mind. International Medieval Congress, Leeds, in 2000, 2001 and 2002, Frankfurt, 2007.

-      Feliu, G. i Salrach, J.M. (dirs.) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, vol.3, Fundació Noguera, Barcelona, 1999. 

-      Font Rius, J.M. “La comunitat local o veïnal” a Symposium Internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIII-XI), vol.1, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1991.

-      Sánchez Casabón, A.I. Alfonso II rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provena. Documentos (1162-1196), Instituto Fernando el Católico (CSIC), Zaragoza, 1995.

-      To, Ll. El monestir de Santa Maria de Cervià i la Pagesia: una anàlisi local del canvi feudal, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1991.

-      Vilaginés, J. El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles X-XII), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2001.