Els orígens de l’arbre de la vida: tot conversant amb el filòleg Joan Ferrer.

Preguntat pels orígens de “l’arbre de la vida” referit al Gènesi, Ferrer va exposar-me que per trobar la primera referència a aquest arbre calia remuntar-se al poema Gilgamesh que, pouant en els seus orígens un bon xic més,  ens remunten als contes sobre Gilgamesh escrits en sumeri, és a dir, que foren redactats fa més de 5000 anys. Així podem saber que posteriorment la tradició babilònica va elaborar una gran corpus sobre Gilgamesh que recollia algunes d’aquestes primitives narracions sumèries.

Ferrer m’explicà que en la XI tauleta[1] s’esmenta l’episodi en el qual Gilgamesh s’adona de la seva gran  fragilitat com a ésser humà , fragilitat que l’abocava indefectiblement a la mort. En assolir aquesta percepció amb claredat  , decideix anar a buscar l’única persona que coneixia que era immortal: Utanaphisti,  personatge que en aquests relats és presentat com l’únic ésser humà que havia sobreviscut al diluvi.

Quan, finalment, localitzà  Utanaphisti , li preguntà  com s’ho havia  fet per obtenir la immortalitat ja que ell també desitjava assolir aquesta important condició que l’elevava per damunt de la seva pròpia fragilitat i de la de la resta d’humans. A quest li explicà  que s’havia salvat  del diluvi per un mer  caprici diví ja que un  déu l’havia escollit a ell i només a ell se li havia atorgat semblant privilegi. Ara bé, li revelà  l’existència d’una planta , situada al fons del mar, que no donava  la vida eterna, però que posseïa  el poder de rejovenir.

Gilgamesh, jo et revelaré un secret,

i t’explicaré el misteri dels déus.

Hi ha una planta, semblant a un arbust espinós,

la seva punxa és com la d’una rosa silvestre, podria

punxar les teves mans.

Si aconsegueixes agafar aquesta planta,

aconseguiràs recuperar la vida.

Un cop  Gilgamesh es féu  coneixedor d’aquest secret, es submergí  al mar fins aconseguir trobar, reconèixer i  i arrancar la planta. Eixit de l’aigua, digué al barquer Urshanabi que l’acompanyava:

Urshanabi, aquesta planta és la planta que fa

bategar el cor,

amb la qual un home aconsegueix recuperar la

seva vida.

La duré a Uruk,

faré que un vell se la mengi i així provaré la planta.

El seu nom serà: “L’home vell ha rejovenit”

Jo menjaré i tornaré a la meva joventut.

I inicià el camí de retorn. Ara bé, abans d’arribar a la ciutat d’Uruk es decidí a reposar i aquest repòs li portà la següent malvestat :

Gilgamesh va veure un estanyol d’aigua fresca,

va baixar i es va banyar dins l’aigua.

Una serp va ensumar la flaire de la planta,

sigil·losament va pujar i es va endur la planta,

en girar-se va mudar la pell.

Aquest fet provocà que Gilgamesh reconegués la inutilitat de la seva empresa i es resignà fatalment a perdre qualsevol petit vestigi d’esperança de recuperar ni tan sols un bri de joventut.

Ferrer m’acabà d’explicar que, l’estada del poble d’Israel per  terres babilòniques ,els  propicià el coneixement d’aquestes narracions i, en conseqüència, els precedents de ” l’arbre de la vida “ , que el Gènesi  situa al bell mig del jardí de l’Edèn, cal resseguir-los fins a les primitives narracions poètiques de Gilgamesh.

Tronc d'un roure pènol enfilant-se cap al cel.

---

[1] El poema de Gilgamesh segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil·lennis  II i I a.C. Introducció, traducció i notes a càrrec de lluís Feliu i Adelina Millet, Servei de Publicacions de la UAB i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2007.