dijous, 14 de febrer del 2013

La preservació dels boscos madurs a càrrec d’un autor sense nom


Darrerament, s’ha fet pública la destrucció d’una part dels pocs boscos madurs que resten a Catalunya. El debat s’ha obert entre els partidaris del manteniment d’aquests boscos i els que consideren que els boscos han estat creats per ser tallats i, per tant, no té cap sentit mantenir arbres vells o boscos madurs.

Davant la no intervenció de la Generalitat en l’afer, més enllà de donar el vistiplau tècnic a qualsevol tala, la societat civil, amb el suport de la Diputació de Girona, intenta salvar algun d’aquest boscos mitjançant la compra dels drets de tala. Es compensa així al propietari per mantenir el seu bosc. No cal dir que hom considera encomiables tots els esforços en aquesta línia però tanmateix, sembla una acció d’efectes limitats per vàries raons:

Econòmica. L’abast real de la mesura està molt limitada per qüestions econòmiques. Aquest tipus de protecció es pot aconseguir per un nombre molt reduït d’hectàrees

   Efecte contrari. En difondre’s la possibilitat de cobrar per no talar el bosc, es pot produir un efecte en cadena de propietaris que amenacin en talar si no se’ls paga. Podria passar que enlloc d’incentivar la preservació, l’incentiu lucratiu generés noves expectatives fins i tot a aquells propietaris que mai s’haguessin plantejat tallar aquells rodals.
·      
  Conceptual. Malauradament, pels boscos i els ecosistemes naturals, el paradigma dominant a la nostra societat és que els boscos han estat fets perquè l’home els exploti. La concepció antropocèntrica i productivista  redueix el bosc a un conjunt de tones de fusta a disposició de la humanitat que n’ha d’obtenir uns rendiments econòmics sostinguts. La mesura de compensar la tala s’emmarca, i crec que fins i tot reforça,  aquest paradigma. Si la societat paga per no tallar un bosc equival a admetre que l’estat natural d’un bosc és de l’explotació. Equivaldria, per exemple, a pagar a l’església perquè no enderroqui la catedral de Girona.

Si bé, la compensació pot ser útil com a mesura d’urgència per salvaguarda paratges puntuals, és convenient introduir al debat qüestions de més ampli abast. En aquest sentit, el primer objectiu hauria de ser combatre clarament el paradigma productivista que fa possible aquestes accions. És a dir, argumentar amb determinació que l’explotació forestal és només una opció de gestió de les masses forestals. Una altra és la maduració, l’envelliment, la gestió per afavorir estadis avançats de la successió ecològica etc. Les dues opcions, si l’explotació es duu a terme correctament, són vàlides i han de ser compatibles. L’objectiu hauria de ser, un cop assumits els valors ecosistèmics, científics i immaterials dels boscos madurs, que els assumit el nou paradigma, que propietaris hi destinessin lliurement part dels seus boscos i al mateix temps la Generalitat afavorís i incentivés aquesta fita. O sigui, posar el convenciment i els incentius a navegar junts en la mateixa direcció.

Per avançar en aquesta línia, en primera instància seria imprescindible  disposar d’unes eines intel·lectuals d’argumentació i difusió d’aquest altra model de capteniment en relació als boscos. Aquestes eines, en versió tècnica i en versió popular, haurien de permetre:

1.    Reforçar als propietaris que lliurament volen apostar per aquesta línia.
2.    Incidir en l’opinió pública perquè majoritàriament faci seva  aquesta opció.
3.    Aconseguir canvis legislatius i de la gestió forestal dels boscos públics.

A nivell pràctic, inicialment, es podria crear un organisme entre universitats i entitats cíviques que establís un cert reconeixement públic a aquells propietaris que optessin per aquest model integrat (perquè integraria tots els valors) de gestió del bosc. Gestió bàsicament fonamentada en aprofitaments sostenibles (ecològicament i econòmicament), absència d’impactes, bàsicament de pistes forestals, i la preservació d’un percentatge (20%?)de la massa forestal com a bosc lliure d’explotació o forest protector.

Un segon pas seria que la Generalitat incorporés a la gestió forestal dues noves línies d’actuació:

·      Aplicar a bona part dels boscos públics uns objectius de gestió forestal de millora i maduració dels ecosistemes, no productivistes.

·      Incorporar a les línies d’ajut i subvenció forestal l’incentiu de convertir una part del bosc en forest protector, en bosc lliure d’explotació.  

En aquest sentit cal tenir present que no seria just, com ha passat en altres àmbits, aplicar mesures públiques  que representessin un càstig o pèrdua de drets precisament al propietari que ha gestionat d’una manera més integrada els seus boscos.

Finalment no hem d’oblidar que la problemàtica dels boscos madurs afecta a una petita part de la massa forestal catalana. La major part dels nostres boscos estan amenaçats per l’imminent entrada al món de la inversió especulativa i de lliure mercat de les plantes de biomassa. Entre tots hem portat al llop dins al ramat i a mi particularment em fa l’efecte, que els efectes seran devastadors pel nostres boscos en general. Sense anar gaire lluny tenim l’exemple de què va passar quan el mercat i el diner especulatiu es va ficar en el sector immobiliari. Cal tenir  present el poc marge de rendiment (si és que n’hi ha sense subvencions) d’aquest sector energètic. Pràcticament només disposa d’una variable: la disminució dels costos d’extracció. I aquest passa per, com en la majoria de sectors econòmics, reduir costos de ma d’obra fent els boscos molt accessibles a la maquinària (ja podeu trobar arreu els exemples d’aquest nou model extractiu). Sincerament crec que el millor moment dels nostres boscos, dissortadament, ja ha passat i que Déu ens agafi confessats!

(Un petit afegitó: ¿ algú s’explica com en temps de precarietat econòmica absoluta, la Generalitat de Catalunya és capaç d’obrir una pista forestal amb un impacte ambiental i paisatgístic brutal a Sant Privat de Bas i dins d’un Espai d’Interès Natural ?)



La fageda de la Grevolosa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada