Arbre i Espiritualitat. Per Claude-Brigitte Carcenac.

En la nostra societat moderna, tecnològica i asèptica hem oblidat que som part del món ambiental, que som un element més a la terra i que l'espècie humana hi  ha arribat pràcticament l’última.

Els antics i alguns pobles anomenats primitius vivien i viuen en estret contacte amb el medi natural que els porta a observar-lo, conèixer-lo i donar-li una vida i una ànima. En la Història de les Religions, l'arbre sempre ha tingut un paper central, és la imatge de l'arbre còsmic que s’endinsa en el món subterrani de l'infern, s'aixeca a la terra  i dirigeix el cap al sol, al món celestial dels déus, establint en la seva verticalitat una comunicació  entre el món subterrani, la terra i el cel.

La majestuositat d'un arbre, la seva forma, la seva força, la seva durabilitat han estat una font d'admiració i han afavorit l’espiritualitat dels homes que en les fulles perennes podien veure la immortalitat i en les fulles caduques que es regeneren, la mort i el renaixement de l'ésser humà, la victòria sobre la mort. L'arbre va donar lloc a tota mena de simbologia. Invertit, per exemple, es troba en moltes cultures (hebreu, hindú). És un arbre les arrels del qual extreuen l’energia del cel per propagar-ho a  la terra. El simbolisme és inusual, el sentit de la verticalitat en direcció ascendent està transgredit. Així Plató va escriure sobre ell "l'home és una planta celeste, el que significa que és idèntic a un arbre invertit, les arrels del qual tendeixen cap al cel i les branques es van enfonsant a la terra. " Plató subratlla amb aquestes paraules la dimensió espiritual de l'ésser humà.

L'arbre viu en simbiosi amb l'ésser humà, li proporciona per cert ombra, així com fusta per la construcció, llenya, fusta per elaborar eines (culleres, bols..) o mobles, però sovint també dóna fruit, per tant, també és nodridor. Per això no és sorprenent que molts arbres siguin venerats per una de les seves qualitats i que fins i tot un bosc sencer sigui sagrat. Els antics havien dedicat diferents espècies d’arbres als seus déus: el roure a Júpiter / Zeus, el xiprer a Plutó, l’ olivera a Minerva, etc. En aquests casos, l'arbre està associat amb el déu o la deessa i la seva importància radica en el símbol que representa.

L'arbre és un ésser viu i com a tal, se li atorga una ànima i no només en el animisme. Porfiri ja al segle IV indica que aquesta creença s'estén a les fulles "No és el vent que els mou; és l'ésser viu amagat en ells." A partir d'aquí, la convicció que els arbres senten i entenen el nostre llenguatge  i parlen, d’aquí la  filomància, procés de divinació que consisteix a interpretar el murmuri de les fulles dels arbres i de les plantes. Els sacerdots de Dodona, a Epir, es van basar en el xiuxiueig  de les fulles del roure per anunciar el futur. La ruïna definitiva de l'oracle ve l'any 391, quan el roure sagrat es talla després que Teodosi prohibeixi els cultes pagans. S’hi va construir, en el seu lloc, com solia ser el cas, una basílica per cristianitzar els llocs sagrats pagans.

El càstig pels antics germans que trencaven l'escorça d'un arbre dóna la mesura de la veneració que se li portava: Es tallava el melic del culpable i es  clavava a la part de l'arbre d’on havia arrencat l'escorça, a continuació, es feia girar l’home al voltant de l'arbre fins que totes les seves entranyes encerclaven el tronc. Se substituïa d’aquesta manera  l'escorça morta per una cosa viva. Era una vida per una vida, la vida d'un home per la vida d'un arbre.

Tallar arbres és per tant una operació delicada que s’ha de portar a terme amb tacte i precisió com en una operació de cirurgia. Quan es talla un roure es diu que "els crits i gemecs es poden sentir a una milla de distància, com si l'esperit de l'arbre es lamentés" L’arbre plora o sagna quan es talla, en referència a la saba que flueix. Les peticions de perdó, precaucions, ofrenes fetes als arbres abans de tallar-los abunden en totes les cultures i molts són els càstigs per a aquells que s'atreveixen a abatre’ls.

Jeremie Narby  en el seu llibre: L’intelligence de la nature considera que l'arbre és un ésser intel·ligent en la mesura que pot prendre decisions i cita com a exemple una Palmera de la Selva (Socratea exorrhiza) que, quan creix en un lloc desfavorable, deixa assecar algunes de les seves arrels i en desenvolupa d’altres, cosa que li permet "caminar" pel bosc fins a trobar el lloc que li permetrà  un creixement òptim.

L'arbre en si és una força i una manifestació divina; d’aquí tots els símbols que se li atribueix. En primer lloc recordem que hi ha innombrables vides de sants que ens parlen de "pals que es tornen verds", és a dir,  arbres nascuts a partir del bastó del sant. En general, el sant planta el seu bastó a terra i es queda adormit i quan es desperta, veu com el seu bastó s’ha transformat en un arbre. Aquest és el cas de Sant Cristòfol que, després de portar el nen Jesús de l’altre costat del riu, planta el seu bastó a terra i l’endemà troba que s’ha convertit en un arbre que dóna dàtils. Aquest és l'arbre nodridor del qual Egipte ofereix  també una excel·lent imatge, quan en una pintura de la tomba de Tutmosis III (1500-1450) Isis, representada sota la forma d’un arbre, dóna el pit al faraó.

El xiprer, un arbre carregat de simbolisme

Qui no ha sentit parlar també de l'arbre de la vida?

Ornament folklòric i popular, gravat, pintat, brodat, imprès o tallat, es troba en moltes cultures. Sembla simbolitzar la força de la vida i els seus orígens. La seva saba és la rosada del cel, els seus fruits donen la immortalitat, com els de l’Edèn o els de la Jerusalem celeste o les pomes d'or del Jardí de les Hespèrides. A la Bíblia, aquest arbre s’esmenta al principi de la Gènesi (Gn. 3:24). Dóna la immortalitat i esta citat diverses vegades a l'Apocalipsi (Ap 2,7, Rev 22,14; Rev 22:19). No s'ha de confondre amb l'arbre del coneixement del bé i del mal. El canelobre de set branques jueu podria simbolitzar també un arbre segons algunes interpretacions; la veritat és que la seva forma sembla inspirada per un arbre.

L'arbre del coneixement del bé i del mal és l’antítesi de l'arbre de la vida. És un arbre amenaçador, a diferència del de la vida, perquè és arriscat menjar la seva fruita. Menjar del seu fruit és voler elevar-se fins al nivell de Déu i adquirir el seu poder. El càstig és llavors proporcional a la culpa; és la pèrdua de la immortalitat. Aquests dos exemples demostren el poder atorgat per Déu a l'arbre.

La imatge de la mort i la vida es perpetua en el cristianisme en l'arbre de la creu, que és l’instrument de la mort de Crist, però per aquesta mateixa raó, permet la redempció de l'ésser humà. En efecte, els cristians sovint van equiparar la creu de Crist a l'arbre de la vida, perquè dóna vida a la humanitat. En la litúrgia del Diumenge de Rams es llegeix: "l'enemic victoriós per l’arbre (referència a l'arbre que va temptar Adam i Eva) va ser derrotat per l’arbre (al·lusió a l’arbre de la Creu).

Assenyalem, de pas, que és en un arbre on Judes traïdor s'havia penjat. Un cop més, la simbologia de la vida i la mort a través de l'arbre són presents.

Però pot succeir que l'arbre faci el paper de matriu que dóna vida fins i tot absorbeix el mal. D'acord amb moltes tradicions populars se li pot transmetre la malaltia sota diverses formes (lligar-se a l'arbre, passar a través d'una cavitat, etc.) i desfer-se'n.

Només un arbre en tota la seva simbologia vital, que el projecta fins al cel, podia representar el presumpte arbre genealògic de Jesús a partir de Jessè, pare del rei David. La iconografia de l'Arbre de Jessè va gaudir d'una gran popularitat a Europa entre el segle XII i el segle XV. Té les seves arrels en una fórmula llibre del profeta Isaïes 11,1: "Sortirà un tany de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels." Els artistes combinen aquesta frase amb la genealogia de Jesús tal com apareix en l'Evangeli de Mateu (I, 1). Del flanc, de l'abdomen, de vegades de l'esquena, rarament de la boca, de Jessè surt un arbre les branques del qual porten els suposats avantpassats de Jesús,. Al segle XIII, l'arbre creix verticalment, i és només a partir del segle XV que es comença a estendre lateralment. L'arbre de Jessè servirà de  model per representar la genealogia de les famílies reals abans de convertir-se finalment en el prototip de l'arbre genealògic.

La idea de perennitat, de força, de sacralitat que emana de l'arbre va impulsar la plantació d'arbres de la llibertat durant la Revolució Francesa. Una secularització dels costums antics que conserva el seu caràcter sagrat. Aquests arbres van ser plantats al centre de la plaça principal del poble i eren mantinguts pel conjunt dels ciutadans, que hi veien un símbol de la vida nova, o sigui, de la nova era durant la qual es desenvoluparien noves institucions i un nou ordre social. La frase  de Thomas Jefferson en aquest sentit és plena d'eloqüència "L'arbre de la llibertat ha de ser revivificat de tant en tant amb la sang de patriotes i tirans. "- Thomas Jefferson, Carta a W. S. Smith, 13 de novembre de 1787.

Llavors ens podem preguntar: que queda avui en dia d'aquesta reverència pels arbres?

L'arbre de Nadal. Si l'origen de l'avet de Nadal no està clarament definit, el simbolisme de l'arbre és la continuïtat de la vida, ja que en ple hivern manté les seves agulles verdes. Hi ha rastres de pícea, considerat l "arbre de l’infantament,” des de 2000 BC - els celtes, que tenien un calendari "lunar" van associar un arbre amb cada mes de l’any- el de desembre era la pícea . El 24 de desembre, el dia del solstici d'hivern va ser considerat com el renaixement del sol. El 354 l'Església aprofita aquesta data per substituir la festa pagana per la de la Nativitat.

De tota manera, el costum de l'avet de Nadal és probablement d'origen germànic i es va estendre a poc a poc fins arribar a Catalunya; encara que el fenomen és recent ja que la tradició de l'arbre de Nadal és un costum protestant en oposició al betlem catòlic.

Festa del Pi. Centelles. Molt a prop d’aquí, a Centelles, és tradició el 30 de desembre  de tallar un pi i de penjar-lo cap per avall a l'església del poble. La festa popular es va originar probablement en un culte present abans de la implantació del cristianisme.

És una festa amb intenses reminiscències ancestrals i paganes, segurament lligades amb el renaixement del dia i amb la fecunditat de la terra.

La llegenda explica que santa Coloma va ser cremada en un pi. És per això que cada any es fa honor a la patrona de la vila: es va al bosc a buscar un pi pinyer i s’ofereix a la santa. Probablement té l’origen en un antic culte de misteri, que pot ser d’Attis i Cibeles, que sabem que es celebraven a Barcelona. Attis es va emascular i de la seva sang vessada va néixer un pi, Cibeles va arrossegar el pi fins a la cova on vivia, va penjar ornaments a les branques de l’arbre i va esclatar en plors. Durant "La Cerimònia de l'arbre" de les festes de Cibeles es tallava un pi del bosc i una congregació de portadors d’arbres el portava fins al santuari de Cibeles. S’adornava amb guirlandes per commemorar la castració i la mort d’Attis.

En l'antiguitat Attis ressuscitava el dia de l’any nou, el 25 de març. Si traslladem el fet a l'actualitat ressuscita la nit del 31 de desembre a l'1 de gener.

El tió o tronc de Nadal. És un tros de llenya destinat a ser cremat a la xemeneia i així donar calor a la llar. De fet és essencialment un emblema domèstic. L’alimenta la canalla i el dia de Nadal ha de cagar llaminadures. Si fem una lectura ràpida a la llum del que hem dit, ens adonem que aquest tros de llenya, més enllà de la funció primària d’escalfar, pren vida, integra la llar, és domesticat i alimentat com una mascota, però haurà de complir amb la funció nodridora. Però recordem que no és un arbre sencer, només un tros, fet que li dóna un rang inferior d’animal, se’l pot pegar perquè doni el que s'espera d'ell.

El xiprer és omnipresent en el mediterrani. Un xiprer plantat al davant d'una casa significa que el viatger és benvingut , hi pot reposar i beure. Dos xiprers signifiquen que el viatger pot prendre-hi un àpat. Tres xiprers volen dir que el visitant hi trobarà menjar i allotjament. El xiprer sempre és present en els cementiris, acompanya el  dol i la pena eterna. Ovidi explica que després d’haver ferit accidentalment de mort un cérvol domesticat, un Jove, anomenat Cyparissos, va demanar als déus de poder plorar-lo eternament i es va convertir en un xiprer. Apol·lo· llavors li va dir: "Jo sempre et ploraré, tu ploraràs els altres i t’associaràs al seu dolor”

Tocar fusta. Gest de superstició, troba el seu origen a l'edat mitjana, quan recordant que Jesús va ser sacrificat a la creu, la gent tocava fusta i era una forma d'oració o súplica per protegir-se de les adversitats.

Plantar un arbre després del naixement d'un fill. La tradició es remunta molt lluny i és freqüent en molts pobles. En el temps de Moisès es plantava un cedre pel naixement d'un nen i un pi pel d'una noia. El creixement de l’arbre es relaciona sovint amb el destí del nen. Si tot va bé l’arbre viurà molt i molt de temps, allargant simbòlicament la vida de la persona per qui el van plantar. Si l'arbre es marceix, el presagi és dolent. L'arbre en qüestió és tant l'arbre de la vida com arbre de la mort. El cos del mort reposa en un taüt, Totenbaum (l’arbre de la mort) en alemany, abans de tornar a la mare terra nodridora que l’acull fins al dia de la resurrecció, pels cristians.

Finalment queda l’hàbit que algunes persones mantenen de gravar en el tronc el seu nom o el símbol del seu amor. L'arbre es converteix en testimoni i perpetua la persona. L'arbre creixerà, la cicatriu s'obrirà fent més visible la marca gravada i travessarà el temps més enllà de l'esperança de vida de la persona que va ferir, en el seu dia, l'arbre.