De qui són els arbres de la fageda monumental de Sant Esteve d’en Bas ?

Aquests dies he ant seguint la informació sobre el conflicte generat  a l’entorn dels aprofitaments previstos i autoritzats per fer en una fageda monumental situada al terme municipal de Sant Esteve d’en Bas. 

Avui a La Vanguardia (24 de juny) apareixia una tira còmica sobre aquest tema. Es veiem un pare i un fill passejant per l’esmenta fageda amb els arbres que s’han de talar marcats i tenint la següent conversa:

-Si Déu no hi posa remei, talaran els arbres més vells que tenen més de 150 anys i fan 35 m d’alçada.

-Papa, espero que no facin el mateix amb l’avi.

Davant d’aquesta conversa- denúncia em vénen a la ment un seguit de preguntes i reflexions. La primera és: De qui són els arbres de la fageda monumental de Sant Esteve d’en Bas ? Doncs són de propietat privada, com el 70% dels boscos del nostre país.

La segona: Té dret el propietari de la fageda a talar els arbres? La resposta és que legalment per poder-ho fer  només li cal haver redactar i aprovar un Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal (PTGMF) o,en cas de no tenir-lo, demanar el permís corresponent a l’administració corresponent. Davant de les respostes a aquestes dues preguntes i tenint present la conversa abans esmentada és on ens adonem que el sector forestal té un greu problema de comunicació amb la societat. De la conversa entre pare i fill es desprèn que talar un arbre és un fet tan negatiu que es comparat amb el fet de matar una persona i, en conseqüència, es presenta, davant de la societat, una visió del propietari forestal com un ésser insensible i destructor que només pensa en abatre arbres, com més vells millors. La realitat és que sempre s’han talat arbres i convé que es continuï fent, de manera ordenada i raonada, ja que un bosc ben gestionat permet que s’aprofitin uns recursos econòmics, ambientals i culturals i, a la vegada, s’aconsegueix una millor prevenció dels incendis. De propietaris forestals n’hi ha molts i molt diferents, però, la majoria són gent que s’estimen els seus boscos, els ensenyen amb orgull i, a més a més, cal subratllar que la majoria d’arbres monumentals es localitzen en boscos de titularitat privada.

La pregunta que convé fer-se és: Cal excloure de l’aprofitament forestal alguns boscos per la seva maduresa o interès cultural o natural ? Si la resposta és que sí, el que convé, en primer lloc, és inventariar aquests boscos. Cal indicar que aquesta feina està quasi feta ja que per exemple existeix un Catàleg de Boscos Madurs a la Garrotxa, Alta Garrotxa, Ripollès i Alt Empordà, que va permetre la identificació de 75 boscos vells, dels quals 20 van ser qualificats d’excepcionals.  També ens consta que el CREAF està realitzant un Inventari del boscos singulars a nivell català.

Si sabem quins són els boscos més excepcionals, la segona pregunta que convé fer-se és: la societat està disposada a destinar diners per protegir aquests boscos ?. Si la resposta és afirmativa hi ha dos camins a seguir. El primer encomanar als responsables de l’administració en la gestió forestal que adquireixin aquests boscos i que els incloguin dins del Catàleg d’Utilitat Pública. El segon és cercar recursos de l’administració o de l’empresa privada per pagar als propietaris els drets de tales per tal de permetre l’evolució natural d’aquests boscos. En aquest sentit voldria esmentar dos interessants exemples: el primer és la tasca endegada per la Diputació de Girona per crear una xarxa de boscos madurs de les comarques gironines a partir de treure línies d’ajuts per adquirir, de forma voluntària, els drets de tala. El segon exemple és l’acord de custòdia entre el propietari de la roureda de Can Pascal a Camprodon i la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) i l’empresa Croma per garantir l’evolució natural de la roureda.

El que no és lògic és pressionar  la propietat forestal privada per tal que deixi d’obtenir uns recursos econòmics legítims per garantir unes funcions que beneficien el conjunt de la societat sense plantejar cap tipus de compensació.