Arbres i cinema I

En algunes ocasions els arbres apareixen en els títols de les pel·lícules, com és el cas de l’arbre de la forca o l’arbre de la vida, però, en poques ocasions l’arbre és un dels grans protagonistes i, a la vegada, es fa seu tot el títol: The tree (dirigida per Julie Bertucelli, www.thetreefilm.com ). 

Fa pocs dies vaig veure aquest film i, la veritat, és que em va encantar. Per aquest motiu voldria explicar-vos les meves sensacions i la meva interpretació de la història i, evidentment, recomanar-vos que no us la perdeu.

La pel·lícula transcorre a la regió australiana de Queensland  i gira al voltant d’una família que viuen en una casa situada al costat d’un monumental Ficus macrophylla.

La narració comença amb la mort, per un infart, del jove pare de la família; el qual sustentava econòmicament a tots i era, per tant, el veritable tronc que aguanta la resta de membres. La seva mort es produeix quan condueix de retorn a casa seva i amb la seva filla petita a la furgoneta. Després de patir l’infart, la furgoneta segueix movent-se fins topar amb l’arbre que hi ha al costat de la casa. Per tant, el primer fet remarcable de la història és la connexió de la mort del pare amb el monumental Ficus. La meva lliure interpretació de la narració em porta a creure que l’ànima del pare roman dins l’arbre per seguir, durant un temps, prop de la seva família.

La primera persona que capta la presència de l’ànima del pare a l’arbre és la seva filla petita, la qual  tenia un vincle molt especial amb ell i, a més a més, anava dins la furgoneta en el moment del seu traspàs. 

La relació de la nena amb l’arbre és una de les narracions més emotives i delicades de tota la pel·lícula. Poc a poc, altres membres de la família també van acostant-se a l’arbre i, a la vegada, l’arbre es fa molt present en la vida de la família, sobretot, quan la mare comença una relació amb un altre home. Però quan hi ha un intent d’abatre l’enorme Ficus ja que estava fen malbé els fonaments de la casa, tota la família amb la mare al davant s’oposen i eviten la seva desaparició. Finalment una tempesta tropical tomba l’arbre i, aquest fet, suposa la marxa definitiva de l’anima del pare que resta simbolitzada en el fotograma en que el vent s’endu la roba del pare i amb la caiguda del monumental Ficus.

Ficus macrophylla

Aquesta entranyable i emotiva pel·lícula m’ha fet recordar una altra història que va tenir lloc fa més de vint anys a l’illa de Cuba en el marc d’una estada de recerca a la Universitat de Pinar del Rio. Un dia el professor que m’acompanyava em va portar a visitar un jardí d’arbres tropicals cuidat per una dona gran. Recordo una llarga conversa entre tots tres sota l’ombra dels arbres, tot menjant fruites. Al llarg d’aquesta xerrada vaig voler saber perquè a les branques d’alguns arbres hi havia joguets penjats. La senyora va explicar-me que feia poc que el seu marit havia mort i que malgrat havia estat molt feliç al seu costat no havien tingut fills. Per tant, els seus veritables fills eren els arbres del seu jardí i per fer-los contents els hi regalava joguines que els hi penjava a les seves branques.

Deixant la raó de costat, hi ha persones que arriben a establir uns vincles , temporals o permanents, amb els arbres i, per tant, són d’admirar.